FRANÇA: Canal du Midi

La vida a càmera lenta.

El Canal du Midi, el canal del Migdia entre dos mars a França, és Patrimoni de la Humanitat des de 1996. El nom qualifica el tram que va de l’albufera de Thau a Sète, ja al Mediterrani fins a Tolosa, que recorre 240 quilòmetres i després s’enllaça amb el canal de Garona fins a Bordeus i l’Atlàntic fent un total de 360 quilòmetres.

En este viatge al sud de França no pot faltar fer un passeig pel canal. Considerada una obra revolucionaria quan fou construïda l’any 1694 per  Pierre-Paul Riquet, actualment el canal s’utilitza per al turisme, l’estat és qui ho gestiona. Abans tenia una funcionalitat important transportant persones i mercaderies, però després de cent anys de funcionament, quan es creà la via de tren  les coses canviaren, també la carretera es va convertir en competència.  

Pierre-Paul Riquet fou l’artificier d’esta complicada obra d’enginyeria, que compren moltes obres complementàries, captant l’aigua amb uns sistema hidràulic des de la Muntanya negra. Actualment hi ha 60000 arbres plantats a la vora del canal, la majoria plataners que donen ombra i bellesa. 

Hi a 63 rescloses, de les quals 33 encara són manuals, i 126 ponts, 55 aqüeductes, 7 ponts-canal, 6 preses d’aigua i 1 túnel. Per a passar per les rescloses s’ha de pagar, amb la possibilitat de comprar abonaments segons duració de l’estada que sempre abarateixen el preu. La profunditat mitja és de 2 metres, (està prohibit banyar-se), i d’ample 20 metres en superfície i 11 en el fons. Van tardar 15 anys en enllestir-lo. Els operaris, uns 12000, homes  dones entre 20 i 50 anys, estaven molt ben organitzats per Riquet en taller dirigits per un controlador general. El treball era manual, sense maquinàries i l’excavació del canal es feia amb pic i pala. La pólvora nomes s’usava per fer explotar la roca. Era un treball dur tanmateix Pierre-Paul Riquet va instaurar condicions financeres i socials especials favorables i poc habituals per a l’època: el sou era alt, es feia pagament en dia de pluja no treballats, diumenges i festius pagats i dies de baixa i alimentació dues vegades al dia. Al voltant de les obres del canal es crearen altres oficis: paletes, picapedrers, ferrers, carreters o marxants. I vorejant el canal es plantaren varietat d’arbres per oferir una ombra agradable.

El turisme és la finalitat que té ara. Actualment passen vaixells de plaer entre l’oceà Atlàntic i el Mediterrani, alguns  llogats als turistes, altres són vaixells restaurants o vaixells que visiten trams, també s’hi fa rem. Pels camins que voreja el canal  molta gent fa senderisme i practica ciclisme i s’han creat vivendes i comerços. Del 30 d’octubre a l’1 de març el canal està tancat, la temporada turística de canal, és el període d’atur dedicat a tasques de manteniment, que no es són poques.

El canal és un patrimoni costós de mantenir. Són molts departaments francesos i molts aspectes a tenir en compte: les arrels dels plataners que destrueixen els camins laterals, les fulles dels arbres, la neteja de les aigües, el manteniment de les rescloses...per citar el més simples. Un manteniment que s’ha de portar regularment a més a més per estar sota vigilància de la UNESCO que té unes normes concretes que s’han de complir obligatòriament. La pressió inmobiliaria existeix i s’ha de vigilar per evitar edificacions que farien malbé la imatge del canal. Espere que la vigilància no baixe la guàrdia i que este tram vegetal no canvie.

Cal mantenir-lo perquè també té finalitat agrícola. Durant l'estació seca, el canal serveix de reserva per a l'agricultura. S'han instal·lat prop de 700 punts d'irrigació a tot el canal. El canal pot regar fins a 40 mil hectàrees de terra agrícola.

El passeig en vaixell des de CARCASSONA

Carcassona  és una etapa turística molt important del canal, té un gran port construït el 1810 quan la ciutat va ser travessada pel canal. Nosaltres tenim reserva per a un trajecte en vaixell que dura 1 hora i 45 minuts i que mostra vistes de la ciutat i dos rescloses.

A l’hora en punt hi estem després d'haver visitat la Bastida de San Luis i la Cité. Ens asseguem en unes cadires de plàstic blanques a la part de darrere per tal de poder posar-nos de peu en qualsevol moment i així veure les dues parts del canal.

Arranca el motor i el passeig és lent, molt lent... màxim 8 quilòmetres hora. La vida passa a càmera lenta. És moment d’oblidar tot estres, oblidar-se del maremàgnum de gent que hores abans ens havia inundat la ment en la ciutat de Carcassona, cal oblidar tota preocupació i deixar-se emportar per l’ambient que convida a no pensar en res.

El passeig està bé, encara que m’esperava més animalets a l’aigua, mes bucòlic... la meua imaginació sempre vola.. però m'agrada, l’excursió és relaxant. Ciclistes circulen pel camí lateral.

Als minuts d’estar fora del port veiem la panoràmica de lluny de la cité de Carcasona.

Veiem com obrin i tanquen les rescloses. El control actual d’obertura i tancament d’estes rescloses es fa sota control remot, abans era manualment. Els temps avancen i ara es més còmode. Nosaltres observem als resclosers cada moviment que fan prement el botó per obrir i tancar i deixar eixir l’aigua quan toca fer-ho. 

És un espectacle interessant veure com puja o baixa el nivell d’aigua i com se sent el descens o la pujada des de dins del vaixell. Este mecanisme ja l’havia vist en la gran resclosa d’Esna a Egipte, aquella també va ser tota una experiència veure-la. 

A més a més del funcionament de les rescloses, hi ha un punt interessant en el trajecte: el pont-canal del Fresquel, construït a principis de 1800. En el recorregut del Canal del Migdia es van construir diversos ponts-canal que permeten travessar rius i rieres que podien dificultar el curs d'aigua del canal. I és que si estos rius desemboquessin al canal, tindria massa aigua i podria patir també les crescudes, així com l'excés de sediments que poden portar.

El turisme es el que manté actiu el canal hui en dia. Les seus funcions de transport s’abandonaren quan crearen la línia de tren. L’obertura i tancament de les rescloses està regit per un horari i unes normes, tot vaixell que arriba ha d’esperar a que les comportes tinguen les portes obertes.

Al vaixell hi ha una guia que repeteix les explicacions en francès, angles i espanyol, i ho fa clarament vocalitzant tan bé que se li entén tot el que diu en tots els idiomes. Així dóna gust, i no com la resta dels francesos que parlen ràpid i les paraules fugen sense entrendre-les. Té el do de la  paraula i sap engatussar als menuts amb preguntes i llepolies.

Aixi arribem al final del recorregut i esperem a que la comporta s’obriga.

La resclosa redona d’AGDE

Hem estat a Agde i hem vist el poble, un poble històric i singular per les construccions basàltiques, això vol dir negres. Resulta xocant que predomine este color, resulta singular i alhora li atribueix un toc especial. Però Agde tambè es important perquè el Canal du Midi banya les seues terres. Agde és el penúltim port abans del final a Marsella que és quan arriba al mar.

Nosaltres no hem fet el passeig en vaixell pel Midi però si hem anat a buscar a peu la resclosa redona que tanta fama té per ser exclusiva. Primer hem travessat el riu Hérault, després hem vorejat un canal menut anomenal Le canalet, que està  travessat per la via del tren i amb tot hem arribat al canal del migdia i la seua resclosa redona. La resta de les rescloses del Midi són arrodonides, però no tan rodones com esta.

 Construïda en 1690-1680 regula 3 nivells d’aigua, un d’ells, el xicotet el que porta l’aigua a Agde té un gran desnivell. És una joia arquitectònica per les  tres portes: una permet accedir al canal, la segona porta al mar i la tercera permet el pas al riu Erau. Este sistema permet tenir un triple accés i protegeix el canal de la crescuda del riu.

 És un tips de resclosa estrany, diferent i única al món quan es construí, molt pràctica per a la finalitat que es va fer.

Ens hem apropat a veure l’altra part del midi i hem vist que hi ha molts vaixells atracats i altres per a lloguer.

Després de tornada a l’estació del tren hem fet passeig vorejant Le canalet, tot tranquil·lament, de fons els pardalets i el soroll de tren que en eix moments passava.

 El canal al seu pas per NARBONA

El canal de la Robine, construït del 1667 al 1681, enllaça el Canal du Midi amb la Mediterrània i travessa Narbona. Juntament amb el canal  està classificat com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Passejant per la ciutat i creuant un turístic pont, trobem una resclosa, amb el mateix sistema ja esmentat. Este canal enllaça amb el Canal du Midi per així poder fer la ruta sencera. És un punt molt visitat pels turistes del Midi. Molts són els que lloguen un vaixell i van per lliure, molts són els ciclistes que segueixen els camins paral·lels i tan per a uns com per a altres, Narbona és escala obligatòria.

La resclosa està al costat d’un menut pont decorat amb flors, un pont enmig de la ciutat dels que sovint es creuen per anar d’una part a altra, així que cap visitant de Narbona ha de perdre’s.

QUADERN DE VIATGE, MONTPELLER i VOLTANTS, estiu 2015

FOTOS i MÚSICA: FERRARA (Itàlia)

Ferrara, ciutat on s'hi troba la tomba de Lucrecia de Borgia...
una dona tan famosa que està tan arrelada a la nostra terra...

no puc deixar la ciutat sense anar a veure-la.

Música:

Eleni Karaindrou

ESLOVÈNIA: la capital LJUBLJANA

A primer colp d’ull qualifique la capital d’Eslovènia de ciutat elegant, culta, acollidora, bonica, tranquil·la… una ciutat que enamora on està tot a mà.

Ljubljana és la capital d’Eslovènia, punt estratègic entre altres països com Àustria, Hongria, Itàlia i Croàcia. Nosaltres venim de Croàcia.

Eslovènia té una xicoteta eixida al mar, és una nació menuda i va viure annexionada a l’Imperi Austrohongarès durant 600 anys. Tants anys deixaren petjada en tots els àmbits.  Després va pertànyer a Iugoslàvia i no va obtenir la independència fins a l’any 1991 quan va caure el mur de Berlin. 

Hui he aprés una cosa nova sobre política migratòria. Existeix el que s’anomena espai Schengen que començà a funcionar l’any 1995 i es creà per suprimir fronteres comuns entre els integrants de la unió europea i establir controls comuns en els exteriors. En termes migratoris els països integrants funcionen com un país solament amb una política comú de visats. També he sabut que la Unió Europa i l’espai Schengen són dues zones diferents. Croàcia que pertany a la Unió europea des de 2013, no pertany a l’espai Schengen per la qual cosa quan arribem a la frontera d’Eslovènia hem de passar controls. Per sort el pas és ràpid però no sempre és així.

Només traspassar la frontera d’Eslovènia note la diferència de paisatge. Hi ha conreus als camps i vegetació verda i frondosa. I també a traves del cristall de l'autobus, veig poblets tipus Suïssa. I amb estes imatges bucòliques arribem a la capital.

L’any 1895 la ciutat va patir un terratrèmol. El que s’havia fet malbé s’havia de reconstruir o restaurar. I així a principi del segle XX la ciutat es va desenvolupar sota la influència de la Secessió Vienesa que la formaren un grup d’artistes que pretenien la renovació artística re interpretant estils del passat. Hui en dia els cataloguen dins del modernisme. És per esta raó per la qual trobem molts edificis d’art nouveu, donant a la ciutat un aire alegre i acolorit  que associe inconscientment a vitalitat.

Cal ressaltar un nom, el de l’arquitecte Joze Plecnik (1872-1957), que va ser un dels alumnes més avantatjats en esta corrent modernista. Molts el comparen amb Gaudí i va deixar en la ciutat una petjada significativa edificant molts monuments. Estos edificis  i altres més, “fets a consciència” amb cura i estima són els que li donen a la ciutat la fama de bonica i distingida.

I precisament el primer edifici que ens crida l’atenció quan comencem el passeig cap al casc antic és d’art nouveau. És una meravella. És la casa Vurnik, de 1921, un dels edificis més famosos de Ljubljana per ser representatiu de l’arquitectura de l’estil nacional eslovè, combinat ornamentació de roig blanc i blau, que són els colors de la bandera. M’agradaria entrar i veure’l per dins, imagine que serà bonic, diferent, que trencarà esterotips tradicionals.

Caminant uns metres trobem la Casa Urbanc, amb dosser semicercle format de pètals oberts de vidre i ferro forjat. Va ser el primer centre comercial de la ciutat. Dalt de l’edifici hi ha una estàtua neobarroca de Mercuri, el déu del comerç. Per dins és un centre comercial molt modern amb les botigues més afamades.

L’edifici està en la plaça principal, la plaça anomenada Preseren. Preseren era un poeta, autor de l’himne nacional  i el podem veure a la plaça en forma d’estàtua.

En l’estàtua,  inaugurada l’any 1905, està representat amb la musa de la poesia i està mirant simbòlicament cap a una direcció concreta. Mira on està l’estàtua del seu gran amor, Julija Primic, situada en una façana a l’altra part de la plaça. Va ser un amor prohibit per deferències socials, que generaria versos tristos i  romàntics.

Estem al cor de la ciutat, el riu passa pel costat. L’arquitecte Plecnik es va encarregar de la canalització del riu i el projecte dels arbres i embarcadors, també del triple pont que és el comunica la plaça amb l’altra part de casc antic.

És un lloc ambientat de músics, d’espectacles…de gent passejant o simplement asseguda a una terrassa mirant qui i què passa per davant. Enmig de la plaça hi ha instal·lat un artefacte peculiar, imagine que és temporal, d’estiu. És un cercle delimitat on plou, uns cables estratègicament col·locats deixen caure aigua i així refresca l’ambient i el calor minora. Encara que hui fa una temperatura ideal.  

A la plaça està la Casa Hauptmann, construïda l’any 1873. Va ser una de les cases que va sobreviure al terratrèmol però en comprar-la un comerciant, Hauptman, va manar  redissenyar-la  emprant l’estil de la Secessió Vienesa. Va ser anys en que altres burgesos manaren construir-ne de noves.

En un costat de la plaça està l’església Franciscana de la Anunciación, construïda al segle XVII. És punt de referència perquè el seu color destaca des de la llunyania.

El passeig per Ljubljana, a cada pas, m’enamora... per ser ciutat menuda i acollidora, no arriba a tenir 300000 habitants. M’agrada pels seus carrers només per a vianants, per les cases de colors variats, per l’arquitectura barroca dels període austrohongarès que conviu amb l’esperit l’Eslovènia independent...per tot, esta ciutat és especial.

Veig monuments i edificis barrocs però sense saber què són. Però hi ha un que si identifique, és la universitat, la major i més antiga del país, va ser fundada l’any 1919, i fins la dècada de 1980 va ser l’única d’Eslovènia.

La pau que hi ha a l’atmosfera convida a gaudir del moment sense angoixa. El que fem la major part del temps és donar voltes al casc antic sense rumb fix, anem cap a on les cames ens porten. També parem a descansar, dinar, beure un refresc o fer-nos un gelat, per cert me’n faig un que és dels millors que he menjat en la meua vida i a més a més sense sucre, que una cosa no li lleva l’altra. És en una cafeteria-gelateria on, segons ens diuen,  antigament anaven els escriptors i poetes.

A la ciutat destaca el Castell medieval. Nosaltres no pugem, ens conformen mirant-lo de lluny. Però se que s’hi pot pujar en funicular o a peu i des de dalt hi haurà bones vistes.

Ens enfilem per un carrer important, és el més comercial i on està la catedral i l’Ajuntament. Quanta animació! I alhora no s’escolta barbull. Quin gust, quina educació! I tot net. Des de 2007 començaren a fer obres per embellir la ciutat i restaurant el patrimoni arquitectònic, per això en tot el centre està prohibit circular cotxes, es té cura dels espais verds i de netejar el riu. I es posa importància en el reciclatge del fem. Per tot a l’any 2016 se li va donar el títol de capital verda europea.  

Parem davant d’un  curiosa tenda que ven productes de sal, fins i tot fabriquen xocolate negre amb sal, el taste i està molt bo. També parem a comprar un dolç típic fet amb bescuit i nous: potica, és el seu nom.  Pense que és un bon detall per portar a la família. És una delícia! En compre però no arriben tots a casa, la temptació és molt gran.

Després parem davant de l’ajuntament i entrem. És un edifici amb estil gòtic del segle XV i com molts altres edificis de la ciutat es veu la influencia veneciana. Hi ha un pati interior amb un pou. Al l'interior hi ha sales amb exposicions. 

Molt a prop està la font Robba o font dels tres rius, barroca del segle XVIII i inspirada en la font dels quatre rius de la plaça Navona de Roma. En esta estan representats els deus dels tres rius de la regió: Sava, Ljubljanica y Krka. 

A la part esquerra del carrer està la catedral en honor a san Nicolas, enllestida l’any 1706. L’any 1996 el Papa la va visitar per la qual cosa, en record de la visit,  la imatge del pontifici està  representada en una de les portes. amb un orgue impressionant. L’església té una cúpula verda i dues torres.

Des d’un carrer perpendicular vegem l’església dels franciscans. En esta ciutat es difícil perdre’s.

Anem al mercat on trobem tan curioses com un dispensador de llet o un pes públic per a que la gent puga comprovar si els han pesat bé el que han comprat.

L’edifici de columnes del mercat va ser també obra de L’arquitecte Plecnik. Des del riu es veu millor, ara entre tanta gent és difícil apreciar l’arquitectura. El mercat està molt animat amb  persones, alguns comprant o venent. Vegem paradetes on la gent menja. Dóna ganes de parar-se a dinar. Hi es venen productes típics del país,  fruites i verdures fresques. També hi ha venedores de flors.

A més a més del triple pont que és el primer que hem creuat, hi ha altres. A Ljubljana s'hi pot fer una ruta turistica de ponts i anar creuant-los. Destaca el Pont del drac vinculat a la llegenda de sant Jordi. Sant Jordi està present en molts llocs d’Europa. En Ljubljana se’l considera el protector. El Pont del drac es va fer en arquitectura art nouveau entre 1900 i 1901, era un dels més grans que s’hi construïren en Europa.

De passada vegem el pont de les sabates, que és molt curiós perquè hi ha sabates penjades i també creuem el  pont dels carnissers, on els enamorats posen cadenats en senyal d’amor. Em recorda un pont en Paris al que es van llevar els cadenats al poc temps de veure’l. Els noms d’estos ponts són pels oficis que predominaven  en la zona.

Vages per on vages hi ha ambient romàntic, potser el  proporcione el riu Ljubljanica que divideix el casc antic en dos parts. Hi ha aire pausat, relaxat, no es veuen les presses que caracteritzen les nostres ciutats espanyoles on la gent corre, entropessa  i ni mira qui li passa pel costat. Este és l’encís d’esta capital.

Pel casc antic no passen cotxes només hi ha una excepció el Cavalier que es un cotxe elèctric gratuït que acudeix quan els habitants de la ciutat ho necessiten. Especialment és per a les persones discapacitades o d’edat avançada.

Com no dir que és quasi la ciutat perfecta? Voldria quedar-me més. Quan més veig, més convençuda estic que vull tornar. No sé quan, però ho faré.  He vist la ciutat amb poc temps. És una ciutat per passejar-la sense mirar el rellotge. 

M’agrada el seu ambient, per la tranquil·litat, per les seues plaçoletes i places més grans totes plenes de vida i assortides de cafès i cerveseries. I també m’agrada perquè em recorda ciutats amb encís com Amsterdam, Gante o Bruixes pels ponts i per les bicicletes que circulen sense molestar …quin goig! Però també em recorda Paris, Graz, Salburg, o Praga, pels edificis elegants. Ljubljana té una atmosfera realment familiar.  

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  ESLOVÈNIA