FOTOS i MÚSICA: un poc de GRANADA

 

                 Una ciutat màgica...

MÚSICA

Dead Can Dance

Yulunga

RESSENYA LITERÀRIA: 101 CRIMENES DE VALÈNCIA

101 CRIMENES DE VALÈNCIA

Diversos autors

Hui el Racó viatger no es trasllada molt lluny, estem davant d’un llibre ambientat en casa nostra, ambientat en la part fosca de la història valenciana: “101 crimenes de València”. Per què no parlar-ne? Al capdavall la vida, amb el tema del coronavirus  ho sabem més que mai, no és sempre de color rosa. Així que és bo conèixer tot, la part bonica i dolça de l’existència i també la part negra i agra. Molts relats posen els pels de punta.

En este cas llegim la porció més depriment i extravagant, la més repugnant i immunda, la part més morbosa, supersticiosa o misteriosa. I estos qualificatius no us han de tirar enrere en la lectura perquè amb el que tothom coincidirem és que és un llibre realment curiós, molt fàcil de llegir perquè són relats curs que tenen tocs d’intriga, perquè atrau el fet de saber que són passatges de vides reals i també perquè tracten temàtica diferent. El lector pot triar i llegir amb més deteniment el que li abellisca.

Diu un dels textos que tothom tenim eixa part perversa i maligna que nuguem bé des de menuts al subconscient on està presonera i  hauria d’estar per sempre. Pot ser, el que és cert és que no cal ser patològic per llegir este llibre, només tindre curiositat. I té l’al·licient que els relats estan ambientats en els nostres pobles i carrers encara que moltes localitzacions i identitats han estat canviades per protegir als protagonistes reals, bé víctimes o culpables.

Alguns relats són actuals i els tenim en ment perquè foren casos amb molta repercussió mediàtica. Jo mateixa recorde un cas en concret que passà a Ontinyent on estava treballant en l’època que va succeir. El cas no es va resoldre. Altres casos són més antics i fins i tot hi ha successos de fa segles.

Conegut o no, llegir sobre la part fosca que tots guardem a l’interior ajuda a entendre’ns com a persones, encara que hi ha alguns comportaments difícils de comprendre i impossibles d’assimilar per cruels o demencials.  

Jo he llegit tots els relats i aconselle compaginar “101 crimenes de Valencia” amb altra lectura diferent perquè llegir tant de successos junts pot resultar asfixiant, però llegint el llibre a poc a poc resulta molt interessant.

Algunes històries m’han agradat pel contingut i altres per la redacció i l’estil emprat. No tots els relats estan firmats per escriptors amb un currículum literari extens, cadascú té el seu ofici, i hi ha molta varietat, la qual cosa enriqueix el compendi. Per a alguns és la primera vegada que veuen un relat imprès en paper, altres són uns experts en relats curts o poesia, altres són blocaries i també estan els que tenen molt publicat perquè són uns experts escrivint. Però tots i totes tenen un punt en comú, l’estima per l’escriptura i que han escrit bé aconseguint atrapar el lector.

El repte proposat per l’editor no era fàcil. Donava als autors i autores un retall de premsa, sentència o qualsevol punt de referència del cas en qüestió i  havien de contar el cas lliurement. I el resultat és variat: uns es posen en la pell del protagonista o la protagonista, altres són espectadors, uns parlen en present i altres en passat. Cada relat, que es distingeixes per la lletra en el que ha estat imprès, està encapçalat per un títol i una cita que dona pistes del que anem a llegir. En finalitzar el text, podem saber qui l’ha escrit perquè mostra una xicoteta biografia de l’autor o autora, tots i totes nascuts o residents de la Comunitat Valenciana. Hi ha de la vall d’Albaida: Nuria Espert Más, que situa el seu relat en temps de la Inquisició, Esther Tauroni Bernabeu que explica  un cas de pederàstia i Maria Vañó Vicent que explica sobre la desaparició de la xiqueta a Ontinyent.

I a més a més, és un llibre solidari fet per una editorial valenciana, Vinatea editorial, en el que tots els beneficis van a parar a projectes de desenvolupament dedicats als més menuts d’arreu del món.  No és este un bon motiu també per llegir el llibre?.

Les estadístiques diuen que la novel·la negra està d’actualitat, seguir el fil d’un cas investigat per experts agrada. Doncs en este llibre hi més de cent casos i tots basats en la vida real.

Adaptació de la ressenya publicada al  periòdic VILAWEB

escrita per a la secció recomanacions de la biblioteca d'Aielo de Malferit

FOTOS i MÚSICA: ALORA( Màlaga)

 

Un poble malageny blanc, molt blanc...

i net, i clar... 

amb tradicions, amb cultura històrica...

MÚSICA:

Pueblo blanco

Joan Manuel Serrat

RESSENYA LITERÀRIA: EL JUICIO DEL AGUA de Juan Francisco Ferrándiz

 

EL JUICIO DEL AGUA

Juan Francisco Ferrándiz

Que bé ho he passat llegint les aventures de Robert de Tramuntana! I també aprenent sobre la justícia en el passat, adonant-me que tot no va ser tan fàcil en l’antiguitat. Llegir este llibre ens ensenya a valorar el que tenim actualment, perquè si haguérem viscut en altres temps, la justícia era subjectiva i sobre tot basada en el poder de les classes socials elevades. Amb una barreja de “En nombre de la rosa” i ”Los pilares de la tierra”, el llibre ens mostra una època fosca, marcada per la infàmia i la superstició, una època on les traïcions i els misteris envoltaven tot.

Estem a la Barcelona del segle XII, i l’acció transcorre al llarg de les tres ultimes dècades. Tot comença amb un judici feudal, un molt cruel…hi ha dos famílies enfrontades que lluiten pel poder. I la solució per saber quina de les dos ha de ser la que impere segons les lleis tradicionals,  està  submergint en una gaveta d’aigua els fills hereus de cada família. El que s’enfonsa primer és l’elegit, el que serà el poderós.

A este judici es veuen sotmesos Blanca de Corbiu i Robert de Tramuntana, i el resultat és que guanya Blanca i a Robert se’l condemna. A partir d’eixe moment la seua família pateix tota classe se desventures i la vida de Robert és un continu buscar justícia per a venjar-les. Tanmateix entre els dos xiquets s’ha creat un vincle, que ni el temps ni les desgràcies el poden trencar.

L’objectiu de Robert, un personatge molt atraient per al lector,  és ser jutge i eradicar les supersticions que només duen beneficis a les classes influents. La ficció ens mostra una història emocionant i trepidant mesclant les aventures amb la crònica de viatges. En el seu deambular arriba a la catedral de Lleó, al monestir de Santa Maria de Ripoll, a les escoles de Jaca i a la llunyana Bolonya en Itàlia. I  tot tenint en compte que en aquella època els viatges fins arribar al lloc desitjat tardava molt i no estava  lliure de perills.

M’ha agradat molt quan arriba a Bolonya, la ciutat italiana que sempre s’ha caracteritzat per ambient estudiantil, on estudia dret i aconsegueix ser doctor en lleis. Hi és on  troba un llibre que  el converteix en el pioner d’una revolució i un canvi, que per altra banda no és del gust de tothom perquè lleva privilegis als que els tenen. El canvi suposa el ressorgir del dret romà i un impuls en l’economia de les ciutat portuàries com pot ser Barcelona. Esta part de Bolonya l’he llegida amb un interès especial perquè cada seqüència l’he vista mentalment, l’he imaginada recordant la meua estada en la ciutat italiana, quan llegia sobre places i carrers …quan parla de la catedral o San Estefano…que el tremps ha conservat intactes.

Està molt bé com l'autor tracta les dones. Les pinzellades romàntiques no falten, en la història, les dones son importants en la vida de Robert, és un jove  que sap estimar: als amics, a les amants, a la fidel Blanca…Hi ha unes poques dones dolentes, un parell, una que té poder social i altra que es veu obligada a seguir ordres dolentes. Però la majoria de les dones que s’ajunten amb el protagonista són fortes, valentes, amb caràcter, amb carisma…Totes aporten molt en la seua vida, són nobles i intel·ligents. M’agraden els personatges de Blanca, Fatima, i Guisla, Salomé i Romea…i no oblide a l’italiana Novella Gozzadini, persontage inspirat en una jurista bolonyesa nascuda en 1209, de nom  Bettisia Gozzadini, que segons es diu, fou la primera professora universitària de la història. També atrau el personatge d’Arabella. En el relat l’autor les lloa mostrant la seua fortalesa.

 El relat es totalment creïble, malgrat totes les peripècies que s’hi viuen. Robert és un jove aventurer i humà, fidel a unes idees i a un amor però alhora sense deixar de viure. Viu la vida intensament. S’adona de la importància del que pretén fer i no dubta en dur-ho endavant, siga com siga, i passe el que passe. Vol portar la justícia, que les lleis antigues desapareguin  a favor de la igualtat.

A més a més de l’interessant tema que tracta, el llibre està molt ben escrit, amb la barreja de ficció i realitat, capta l’essència d’una època de manera captivadora. Sap enganxar al lector amb les dosis d’intriga necessàries, assassinats, secrets, tornejos medievals, judicis divins...Sap explicar i descriure sense passar-se’n. Hi ha moments que l’autor empra prosa poètica. El llibre té mes de 600 pagines i no decau en cap capítol. No sobra res. Es una lectura àgil, trepidant mentre Robert recupera l’antic dret romà.

Fins el moment, no havia llegit res de Juan Francisco Fernandez que és d’Alacant, i treballa d’advocat a Valencia, malgrat ser un autor traduït a molts idiomes. Però m'ha agradat, escriu aportant molta documentació històrica i un vocabulari impecable. Es nota que l’autor sap del que parla. També m’agrada l’estil literari i a partir d’ara buscaré més llibres seus perquè, ho dic sincerament, feia temps que llegint, m’ho passava tant bé.

 

FOTOS i MÚSICA de CIUDAD RODRIGO a SALAMANCA

 

Ciudad Rodrigo...I quin goig admirar els monuments, el castell...passejar pels carrers... 

MÚSICA:

Charrada

RESSENYA de cine: EL OLVIDO QUE SEREMOS

                                     EL OLVIDO QUE SEREMOS

Director: Fernando Trueba

Guió: David Trueba

“El olvido que seremos”, premi Goya 2021 a la millor pel·lícula iberoamericana,  és una pel·lícula diferent, al menys és la sensació amb la que eisc del cine. Simplement ho pense perquè és un relat més de sentiments que de fets. La delicadesa i sensibilitat predominen, malgrat que els fets que mostra siguen destacables i alguns dramàtics.

El protagonista de la pel·lícula és Hèctor Abad Gómez, que era un metge, un carismàtic personatge que va fer molt pel seu país Colòmbia. Era activista a favor dels drets humans en Medellín i acabà a mans d’uns assassins paramilitars en 1987. Era un pare de família condescendent que ensenyava tolerància amb la paraula i amb els fets, era just, valent,  era un home preocupat pel benestar dels més necessitats i de fet instaurà la vacunació sistemàtica dels xiquets en Colòmbia com una necessitat bàsica. També l’aigua potable perquè se n’adonà de la necessitat quan visitava barris marginals on la gent que emmalaltia per beure aigües infectades.

La pel·lícula està basada en el llibre que va escriure el fill, Héctor Abad Faciolince i se centra en la vida en família. És un relat nostàlgic, íntim, una carta d’amor d’un fill a un pare, recordant que feia i com era. Un relat en el qual queda clar que son pare era un home bo, bo amb la família, amb els estudiants, amb els pacients, amb els veïns, amb la societat...

Destaca per damunt de tot la relació familiar del metge i professor amb les filles, el fill i l’esposa. La part política i professional es veu com un tema secundari. I té una explicació. I és que en pantalla veiem plasmats els  records d’un fill sobre la figura d’un pare. Els records de quan era xiquet i de quan era universitari. Són etapes de la vida en els que la figura paterna ho és tot, i més quan el fill és l’ullet dret del pare. De xiquet té una visió més idolatrada, de major en té altra, però sempre són records dins del nucli familiar que fou tant important per a ells i on destacava la felicitat. Però la vida de vegades posa entrebancs i causa dolor i també en esta família hi ha una desgràcia. Per la qual cosa la pel·lícula mostra l’alegria de viure i alhora el dret a sentir dolor, perquè això és la vida i la societat que els envolta, on hi ha mort, assassinats, terrorisme i és amb el que han de conviure.

Cal dir que en 2015 es va fer un documental com una primera adaptació de la novel·la. El firmava una de les filles. Contenia arxiu sonor i visual familiar, relatava la història personal basada en la memòria de manera intima. Mostrava la vida i al final la mort, alhora que mostrava les convulsions politiques de Colòmbia. L’adaptació al cine segueix altre format. Filmada en Madrid, Medellin i Torí, l’argument està diferenciat per dos parts, sempre la mateixa mirada però en anys de diferència.

Les  dos parts estan diferenciades en colors, en blanc i negre i colors. I contràriament al que es puga pensar  el color negre mostra la part més actual, quan el fill és major i la de colors amb una patina que els suavitza quan són records d’infantesa.  M’ha fet pensar en la raó i pense que tal volta ha triat la gama de grisos per mostrar la part més fosca de la pel·lícula, la de la mort, la de la decepció... i els colors quan mostra l’alegria de la infància que tot ho veu dolç i harmoniós.

L’actor que fa el paper principal és Javier Camara i el borda. A més a més, ha sabut donar l’accent colombià al personatge.

“El olvido que seremos” m’ha agradat perquè es parla de bons sentiments, que sembla no estan de moda en el cine. També això de lloar a la família s’ha quedat en el passat i en este cas la pel·lícula s’arrisca presentant-ne  una que és una bombolla d’amor i bondat...en la qual fins i tot hi ha tocs que alguna persona podria qualificar de melosos. Però amb tot, jo la recomane perquè el protagonista, a banda del mèrit professional d’instaurar la sanitat publica a Colòmbia i lluitar fins a la mort pels drets humans, és en tot moment un home honest i humanista, que segons les seues paraules, va ensenyar a pensar lliurement, i això és important i  exemplar.

Al final llegint uns versos de Borges i fent referència al titol, diu que tots serem oblit si no ens recorden, però s’ha de dir que hi ha persones, com este metge colombià,  que mai seran oblidades perquè, entre altres coses, el llibre recordant-lo el converteix en etern.

 

FOTOS i MÚSICA: VALÈNCIA, esglèsia de Sant Nicolau

 

La capella sixtina valenciana...

MÚSICA

Ave Maria de Shubert

Maria Callas