II-PART, BARCELONA: SANT JORDI, fira i turisme

Després d'haver gaudit de la part literària, toca la turística... toca trepitjar un poc Barcelona. 

El cap de setmana barceloní no acaba en dissabte. 

M'abelleix seguir fent passeig per la ciutat, mai és suficient quan parlem de grans urbes com està que s'ha de visitar parcialment. 

Al dia següent a sant Jordi, encara em queden unes hores abans d'agafar el tren. Sortosament tinc tres cicerones que em porten per una part de Barcelona desconeguda per mi, i també per altra part que feia temps no trepitjava. 

Però abans de quedar amb ells m'he proposat anar al Passeig de Gràcia que tinc a un pas de l'hostal. Vull veure com està després de l'allau de gent del dia d'abans. 

Hi vaig a les 9 del mati. Sembla que estic en altra ciutat.  No hi queda ni un senyal de res, ni una parada de llibres o roses, ni bruticia... Al carrer uns quants turistes orientals i jo, som els unics que hi som. Millor. Em dóna temps de mirar edificis i façanes, balconades, detalls escultòrics... prenc notes del que veig, faig fotos... Este passeig mereix capitol a banda que ja us mostraré en altra ocasió.

Els amics, Enric, Cèlia i Ivet, em porten al mercat de sant Antoni, al dominical del llibre, on la majoria són exemplars de segona mà molt interessants, també hi ha sector infantil amb exemplars nous. Com el dia d’abans amb tanta gent va ser impossible comprar llibres ho faig ara i a molt bon preu.

Gràcies Enric i Cèlia per estar pendent de mi en tot moment...

mercat de sant Antoni

           

L’edifici antic del mercat de sant Antoni està de rehabilitació, actualment s’han parat les obres perquè han trobat vestigis arqueològics medievals. Mire amb atenció i veig el que és la muralla o la contramuralla, no sabria dir exactament que és el que veig, els meus coneixements no arriben a diferenciar-ho. La idea és integrar-ho en l'edifici com passa en el born. 

Una vegada enllestides les obres, els estants del dominical passaran a l'interior de l'edifici i aixi els venedors s'estalviaran la feina de muntar i desmuntar. Tanmateix la meua mirada, encara que inexperta, tot s'ha de dir, veu que la inauguració de la reforma encara tardarà.

L'edifici del mercat de sant Sntoni en rehabilitació.

En una vorera hi ha un grapat de gent arremolinada. Estan traficant?.Ho sembla.  No!. No pot ser! Mire amb deteniment i veig xiquets, pares i iaets, majoritàriament del sexe masculí. Que és? pregunte. És un lloc d’intercanvi de cromos, em contesten els amics que estan acostumats a veure-ho cada setmana. Llista en mà la gent compra o ven els cromos que li sobren o li falten. És un espectable singular, sense cap dubte, desconegut per a mi perquè no sabia que existia.

Lloc d'encontre per a la compra venda de cromos.

Després anem a visitar un dels pocs vestigis romànics de Barcelona, l'esglèsia de sant Pau del Camp al barri del Raval. És una menuda joia que ala ciutat queda eclipsada pel modernisme de Gaudi que és el que s'emporta la fama. 

Sorprèn per la situació enmig d’edificis vells, que semblen se la volien engolir, i encisa per acollidora. I perquè nomes entrar escoltem música celestial, és un cor qui canta donant-nos la benvinguda, com si ens esperara... Canten per una bona causa. El concert es benèfic per aconseguir una ambulància per a Kenia.

esglèsia romànica sant Pau del Camp

Seguim passejant i anem a la plaça de Espanya, allà lluny destaca la font màgica de Montjuic, que s'ompli de colors, de llum i de música en hores determinades nocturnes. Que bonic! ho recorde d'altra vegada...També destaca l'edifici del museu d'art de Catalunya. Estem en  l'àrea creada amb motiu de l'exposició universal de 1929. Quatre columnes simbolitzant la bandera catalana donen entrada.

Les fonts de Montjuit.

La plaça de bous no passa desapercebuda, és l'edifici de Les Arenes, convertit en centre comercial després d'una faraònica mampresa arquitèctonica elevant l'edifici, segons m'expliquen els amics catalans. Pugem a la part de dalt i accedim per dins, per l'ascensor extern, més turístic, s'ha de pagar.  I una vegada a la part alta es veuen unes vistes molt xules de la ciutat.   

Les Arenes.

    Que bonica i acollidora és Barcelona...cert...

Has llegit a primera part?

QUADERN DE VIATGE, 22, 23 i 24 d’abril 2016

I-PART, BARCELONA: SANT JORDI, fira del llibre i turisme.

Sóc a Barcelona el 23 d'abril, la ciutat que cada any per sant Jordi s’omple de roses, de llibres i de gent.

Este any estic a Barcelona durant el cap de setmana de sant Jordi. No és la primera vegada que vinc a la ciutat comtal en dia tan assenyalat, però esta ocasió és diferent, diguem-ne que és especial. La primera ocasió era espectadora, compradora, visitant de la ciutat… en este moment sóc tot estes coses però, com a novetat, també estic dins de l’engranatge llibreter en un entorn allunyat a casa meua.

Tot a punt per començar...

Hi ha temps per a tot. A més a més de gaudir de la ciutat i també saturar-me de tanta gent hi concentrada, la meua breu aportació al sant Jordi d’este any ha estat curta però doble. Sense perdre de vista que és, a base de xicotetes aportacions que es formen el conjunts grans i importants.

Així que, esta visió subjectiva del dia de sant Jordi és, en part, des de la perspectiva de qui està darrere, no davant mirant i tal volta comprant. I amb esta perspectiva veig i prenc consciència, que és molta gent la que hi ha implicada per al bon funcionament de tot el maremàgnum festiu que es prepara i també molta  la que mostra el seu treball. Esta és la part que em toca. Són molts els editors i llibreters els que exposen i porten mesos preparant, i molts els escriptors que en este dia acompanyem a l’editorial o llibreter perquè el lector puga posar cara a un nom escrit a la portada dels llibres del mercat.

Us ho explique pas a pas.

Primer, el dia 22, forme part d’una presentació d’un llibre que Nova Casa Editorial ha editat com a preàmbul a la gran festa que se celebra demà. I s’ha fet a la gran, completa  i bonica biblioteca Jaume Fuster situada a la plaça Lesseps. El passeig per arribar-hi ja ha estat un plaer. 

És un gran dia, malgrat sone a formula simple el fet d'enquadrar un llibre a una biblioteca, però, com no? no podia ser d’altra manera, un LLIBRE, “Experiències de viatge” ha estat, com cal, el  gran protagonista en este  vespre de sant jordi, festa del llibre i de la lectura.

La portada del llibre que est à apunt de presentar-se,
encara no hem pujat els autors per parlar d'experiències i viatges.

Els 44 autors que hem participat som, en este moment, secundaris. Demà cobrarem el protagonisme per ser les nostres vides i experiències o les nostres ficcions i cabòries les que es relaten, però això serà a partir de demà. 

I presentem el llibre entre tots formant una imatge inusual per veure tanta gent damunt de l'entarimat. 

Dos moments de la meua intervenció.

No he dit encara que si no és prou bonic el fet de publicar escrits propis, en esta ocasió molt personals, i en la presentació estar envoltada de grans viatgers experimentats, ho és més, si cal, el fet que hui és dia en el qual pose cara real a molta gent que fins el moment era virtual. És emocionant, cert. 

El dia 23 ix assolellat, així comença la jornada, és festa, festa de les grans. El bon oratge vol gaudir i eixir a passejar per les vies principals de Barcelona. Al final del dia, ja cansat, es retirarà i deixarà passar uns núvols que espanten perquè poden fer malbé els llibres exposats, però això... serà més tard.

No vull avançar-me. Retorne a primera hora del dia 23, quan les parades estan muntant les taules, col·locant els llibres de la millor manera per a que siguen visibles i atraients. Ara si que es pot mirar el que hi ha, ara si que es pot caminar per la vorera i parar per on es vol, ara si...en unes hores la cosa canviarà. Així que hi va un consell per als futurs visitants. No espereu a  les hores centrals del dia si la vostra intenció és mirar llibres amb tranquil·litat.

A primera hora...

Mirant escaparates veig  un sant jordi en escultura...( no serà l'única). Hi ha edificis especialment engalanats,  hi ha roses penjades en les balconades... i especialment cridanera per espectacular trobe la casa Batlló plena de roses solidàries. 

Sant Jordi i la rosa.

Que bonica està la casa  Batllo!. L’edifici obra de Gaudi és des de 2005 monument declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco. Si ja de sempre és una obra magnífica, ara la seua bellesa s’ha duplicat.

La casa Batlló engalanada en un dia especial.

El meu deambuleig parsimoniós que comença a les 9 del matí té destinació clara, vaig al passeig sant Joan on Nova Casa Editorial, té una de les parades, és on he d’estar present durant una hora, per si algun lector vol comprar i que li signe l’exemplar.

Una experiència més, una fira del llibre en lloc tan allunyat de casa...

Estar asseguda darrere la parada com a autora de ENTRE DOS MONS  (i la seua versió castellana ), presenta una perspectiva diferent a quan s’està davant de la taula. Ho he fet moltes vegades, em refereixo a això de firmar llibres alhora que se’n venen, (pagina informativa)  però esta vegada canvia. I canvia primer perquè estic a Barcelona i no a la meua València i conseqüentment, no trobe cares amigues o conegudes que passen per davant i em donen conversa. I segon perquè hi ha molta competència de parades amb llibres i som molts els autors que hi estem amb el bolígraf a punt per a signar.

Així que ho tinc clar, durant el temps que em toca estar-hi, em dedique a parlar amb qui vol preguntar, a llegir un poc...( llibres no en falten)... i també a mirar la gent que passa: la que passa sense parar a escodrinyar la meua novel·la, també observe a la gent que si que mira però continua el seu camí i també a la gent que mira, s’interessa i para.  Hi ha qui ho té clar i compra. I també està qui diu que encara és mati i que és massa aviat per a decidir. 

L'hora m’ha passat volant. Al final, quan ja toca rellevar-me en el seient "d'autora", ha arribat un amic que m’ha tret del joc observador que portava. Vaja...estava molt distreta!. M'agrada observar  la gent i imaginar vides sense importar si són encertades, i això ho sap qui em coneix i qui no també, perquè ho he dit alguna vegada a traves dels meus personatges.

Sempre és bo veure cares amigues.

    

Tot seguit no m'he n’he anat i encara he signat algun llibre. I és que sempre hi ha qui fa tard. Sortosament per a eixa persona,  jo hi era i s’ha alegrat, i jo també de que li fera il·lusió tenir l’exemplar signat.

Quan dóne per acabada la tasca d’autora i després d’un passeig passant per l’Arc de Triomf i la Ciutadella, passar pel zoo, entrar a fer una ullada a l’estació de França i també al born, acabe en l’església de santa Maria del Mar que tantes evocacions literàries comporta.

Pinzellades de Barcelona

           

Molt a prop de l’església on Ildelfonso Falcones va situar la seua novel·la "La catedral del Mar" dine amb l’amic català i en acabar de dinar i de fer l’agradable i llarga xerrada amical,  inicie el camí de tornada a casa, entenent com a casa el carrer Mallorca on està l’hostal.

Es diu que el dia de sant Jordi és el dia de la rosa i em ve al cap la llegenda que cada any conte als alumnes explicant el per què. Amb els ulls ben oberts i bocabadats els menuts escolten com de la sang d’aquell drac famolenc  va eixir la rosa. I la rosa en el dia de hui, junt als llibres es motiu de negoci, sempre m'he preguntat què faran amb les que sobren. Hi ha roses per a vendre per tot arreu... també llibres i més llibres... i sobre tot, hi ha gent i més gent. Hi ha tanta que impedeix veure els llibres i les parades de roses que encara ja de vesprada continuen sense vendre's.

Hi és el meu ENTRE DOS MONS...compartint taula amb altres...

Quan arribe a les Rambles vull buscar llibres per comprar però es impossible. Com puc, més bé arrossegada que caminant per on vull anar, arribe a la parada de Nova Casa Editorial del Passeig de Gracia on està l’autora Emili Illamola firmant. Emilia també és una cara que volia que traspassara la pantalla virtual, com la dels amics viatgers Enric, Cèlia, Eduard o Mercè i la de la gent de Nova Casa Editorial. Ens donem una abraçada, xerrem i continue entre gent, soroll i música a retirar-me per descansar un poc abans de seguir altre plan previst per a més tard. A més a més comença una lleugera pluja que cada vegada és més intensa i s’agraeix anar de retirada.

Amb Emilia Illamola i Maite Molina, de Nova Casa Editorial.

Però el cap de setmana barceloní no acaba...ja us ho conte altra vegada.

QUADERN DE VIATGE, 22, 23 i 24 d’abril 2016

RESSENYA LITERÀRIA: CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA

CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA

Eduard Balsebre

Abans d’obrir el llibre “Contes de la ruta de la seda” i començar a llegir-lo ja sé que m’agrada. El títol és suggestiu, captivador, la portada també, sobre tot per a una viatgera amant de recopilar històries com jo. No puc evitar eixa fascinació, la tinc des de fa anys. Em captiven les històries i llegendes, les locals i les que venen de fora. Algunes de les locals m’encarregue jo de traure-les a la llum, ho faig de tant en tant. M’agrada escoltar a la gent gran que en sap i m’agrada escriure el que em conten i adaptar-ho en forma de relat que es puga difondre. Hi ha tanta saviesa en les paraules que escolte!  I al final el resultat és gratificant. Com els agraden els contes dels avantpassats! Ho sé, m’ho han dit, m’ho han demostrat.

Les històries que arriben de llocs allunyats també m’atrauen. Quan viatge i la llengua no és cap inconvenient m’agrada escoltar-ne. Però entendre el que conten no és possible sempre, així que m’agrada buscar llibres que les relaten. I quan en trobe, llig amb avidesa infantil,  perquè malgrat els anys que tinc, que no en són pocs, no he perdut la xiqueta que he sigut i que porte sempre dins. 

Les històries que arriben de llocs allunyats fan que viatge en l’espai i en el temps, fan que imagine personatges i paisatges. És el que m’ha passat llegint estos “Contes de la ruta de la Seda”, contes procedents de països que no conec. El seu autor Eduard Balsebre és un gran coneixedor de la ruta de la Seda i alhora un gran amant d’escoltar històries i recopilar-les. No heu llegit el seu bloc anomenat Viatge a l’orient?,  és un deliri capbussar-s'hi, cert, hi ha contes i històries que ens fan somniar amb mons insospitats, altres que ens ensenyen el camí perquè en gran part tenen la tasca de ser moralistes i educar.

Les històries que ens conta Eduard Balsebre indueixen al camí de l’espiritual i també ajuden a fer entendre la vida que ens envolta. Hi està el seu valor, a més a més són un patrimoni oral indiscutible que escrivint-les contribueix a que no desapareguen.

M’encanta com Eduard inicia el pròleg… ho fa amb eixa típica frase de “hi havia una vegada”… i m’agrada perquè és la frase oficial de tota història-llegenda, la que alerta que hem de posar atenció perquè anem a entrar en un món màgic, real o inventat. 

Eixa simple manera d’iniciar una història és infalible i en el cas d’este llibre i en el meu cas és la que fa ganes de seguir llegint el que continua, motiva a la lectura dels contes. En són 15, els que des del cor, com bé diu l’Eduard, ha escollit entre els nombrosos que té col•leccionats. Tots tenen tres coses en comú, són curts, venen de l’Orient i inclouen un ensenyament per a pensar.

Ah! I es lligen amb molta facilitat i creen addicció. Ho assegure, a mi m’ha passat, una vegada llegides les 15 històries, m’he quedat amb ganes de més. Per a quan la segona part Eduard? No sé si em contestarà però jo llance la pregunta a l’aire per si l’autor mateix o l’editor agafen la idea. 

Quan he acabat de llegir l’últim conte he fet repàs dels llocs on la lectura m’ha transportat i així recompte que he estat en paratges exòtics:  “on viu el lama”, a Bagdad, a la Xina... al Tibet...he visitat deserts i estepes...no em puc queixar. Llegir és viatjar. 

I també faig repàs dels ensenyaments que es dedueixen de cada relat: un diu que  hem d’omplir la vida amb coses que valen la pena el que suposa tenir una escala de valors ben feta, altre diu que la perfecció no existeix i si la busquem no la trobarem, altre parla de la justícia... l’amistat... altre ens diu el per què del nom d’un dolç de menjar.. hi ha un conte que explica que cadascú troba la felicitat en un lloc...i altre del poder del fil que uneix persones...Tots tenen un ensenyament moral.

Hi ha dos contes que destaque. Un és “La fugida del pintor Notxa” perquè casualment fa poc una alumna de quatre anys davant d’una portada d’un conte, volia fer el que el pintor fa: entrar dins de la seua obra. Que bonic no? quan vaig escoltar el que la xiqueta em demanava amb insistència em va semblar una idea genial, un desig infantil constant, una fantasia pròpia de la innocència o de les ments plenes de creativitat.

Però el conte que m’ha agradat especialment, sense cap raó exacta, és “La gallina de l’avia”, que mostra fins on poden arribar els efectes de la ignorància, tal volta perquè el meu ofici és lluitar contra ella.

En acabar els 15 relats hi ha un capítol on Eduard explica les imatges que il•lustren el llibre i altre que és un glossari de paraules i llocs,  un bon final per al conjunt de 75 pàgines en format quadrat.

No cal més, simplement un consell, llegiu estes històries, us agradaran.  

LE CHATEAU DE SALSES a França

El castell de salses és una fortificació imponent situat a la ruta dels càtars, val la pena fer la parada.

LE CHATEAU DE SALSES està situat a la ruta dels càtars, no especialment en lloc idoni i accessible, segons el meu parer, o tal volta si ho és podria pensar altra persona, i és que està en plena autopista i el que per a mi és un inconvenient hi haurà qui pensarà que és un avantage.

Jo faig una visita ràpida, anem de tornada a casa. A més a més aprofitem per fer la parada tècnica necessària en una àrea de descans que porta el nom del castell. Tant se val si es va en direcció Narbona/Montpeller o en direcció Perpignan/ Barcelona, en les dues vies està la possibilitat d’accedir-hi. Una vegada a l’àrea de descans on hi ha serveis, bar, gasolinera... seguim a peu i sense pèrdua per un camí de terra i en un tres i no res, al voltant de 5 o 10 minuts ens trobem la gran fortalesa de la ruta càtara.

 I cert que al primer colp d’ull la fortalesa impressiona per gran i imponent, per ben conservada.

 Això si, no sé si és efecte visual però sembla que el castell fortificat estiga per davall del nivell del terra, en quan  deuria estar en un turó. Llegint la historia s’entén la raó.

Originari del segle XI, 1040, i pertanyent als comtes del Rosselló, fou reestructurat pel constructor espanyol Ramirez al segle XV, any 1503, seguint models de Castella, enfonsant el terra i està és la raó per la qual no el trobem com la majoria estan, dalt d’un turó. Està al límit nord dels territoris de parla catalana. En 1258 la frontera entre la corona d’Aragó i el regne de França s’establí entre Salses i Leucate, situat al Mediterrani. 

La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el catòlic l’any 1497  per a reforçar la frontera de Catalunya front el regne de França. En 1642 aconseguiren definitivament el control de la  fortalesa.

Es veu gran.  Per entrar-hi cal travessar dos ponts llevadíssos sobre fossat  de 15 metres d’amplària i 7 de profunditat.

Dins està la plaça d’armes, la casa del governador, la capella, consagrada a sant Sebastià, la presó, les quadres i el palau reial. És un rectangle de 115 metres x 90, amb quatre torres cilíndriques cantoneres als angles que li donen forma a tot el conjunt. 

També a l’interior està el museu de la història de Salses, no sé si serà molt visitat, en este moment no hi ha ni un ànima, nomes els fantasmes del passat. 

Es diu que l’arquitectura emprada en la construcció va ser revolucionaria per al seu temps, un exemple poc vist de transició entre el castell medieval i les fortificacions modernes.

Només al primer cop d’ull s’endevina el punt estratègic on s’hi troba i la importància que deuria tenir per a la  zona. I amb un poc d’imaginació poden situar guerres i conflictes, lluites per poder i per religió, cosa habitual per estes terres.

Ja saps...si estàs a prop, fes parada...mai està de sobra conèixer un escenari real de la història.

QUADERN DE VIATGE: FRANÇA 2007 

RESSENYA de cine: ALTAMIRA

ALTAMIRA

Hugh Hudson

Acabe de veure la pel·lícula Altamira. M’ha agradat, primer perquè sóc viatgera i els preciosos paisatge càntabres que apareixen, em fan recordar les visites fetes a aquelles terres, però sobre tot perquè és un homenatge a una persona injustament criticada i censurada. Altamira cobra valor perquè és una  manera de traure a la llum part de la cultura pròpia, mostra una realitat, un fet històric rellevant per a la historia i per a l’art.

Ens remuntem al passat, a any 1879, ens anem a les muntanyes verdes i pics rocosos de Santander i descobrim un fet. Si per a mi ha estat un descobriment esta part de la història en la qual no m’havia parat mai  a pensar. No he visitat Altamira, per suposat, perquè és un privilegi de pocs, tampoc he vist el museu replica de la cova, encara que vaig estar a punt un dia que estava per Santillana, i cert que em sento una ignorant per no haver-me preguntat mai com va ser realment la descoberta d’esta meravella feta pels nostres avantpassats. Simplement sabia que una xiqueta havia estat qui per casualitat havia trobat aquelles animals pintats i amb això m’havia conformat.

Si, així va ser, una xiqueta de huit anys, Maria, va ser la descobridora, i és que son pare, Marcelino Sanz de Sautuola, besavi del difunt Emilio Botin, era el que la motivava constantment per a que analitzara el que l’envoltava. A la pel·lícula és un gust veure la relació de pare i filla, tan compenetrada, tan estreta, malgrat ser de vegades massa científica per a l’edat de la menuda.

El pare és un paleontòleg aficionat, interessat en temes de la prehistòria especialment des que anà a l’exposició universal de Paris i escoltà parlar del tema. La xiqueta és un cabet obert a tot el que siga novetat. És innocència sabia i pura, no tergiversada per normes religioses, al contrari que a la mare, que viu en una constat por per no trencar les normes que l’església i un cura fanàtic li imposa.

És una troballa fora de sèrie, extraordinària que al final canviarà la història de la humanitat per sempre, però haurà de passar el temps perquè la religió del moment ho vol amagar, donat que no li entra al cap que ciència i religió puguen anar de la mà. També les ments científiques estancades tanquen el ulls a la realitat evident que suposa trencar els esquemes que fins el moment tenen. El científic capdavanter és Émile Cartailhac que no vol que li arravaten l’honor i la gloria científica, que fins el moment té, amb una troballa feta per un simple aficionat a la prehistòria.

I entre tots aconsegueixen el silenci per un temps i calumniar a la persona que creu cegament que el que hi ha pintat a les coves és fruit de l’home del paleolític i no és cap falsedat.

La disculpa a les calumnies arriben vint anys tard, desprès de morir Sanz de Santuola, en 1988. Carthailac, que és qui s’oposà amb més contundència  va escriure l’any 1902  “ La gruta de Altamira. Mea culpa de un escéptico” on reconeixia l’autenticitat de les pintures.

Antonio Banderas, com actor, està correcte en la pel·lícula, i l’honra una decisió que va prendre mentre es preparava el paper, i és que es va negar a entrar a les coves. Com anava a entrar ell, en quant molta gent historiadora i experta està en la cua d’espera?. Va refusar perquè seria una ofensa per a la cultura.

La pel·lícula parla del descobriment però també de l’enveja, mal endèmic a Espanya, malauradament. I també d’allò que tant fem sovint que és parlar per parlar. Parla del paper censurador de l’església, que en esta pel·lícula està portat a extrems. Han escollit un cura massa tòpicament malcarat i intransigent, malgrat estar interpretat per un guapo actor. Este detall fa que “Altamira” puga ser interpretada de mala manera per part dels catòlics.

Particularment hi ha un detall que em desagrada de la pel·lícula. Està rodada en angles i hi ha moments en els quals els protagonistes lligen les noticies en els periòdics de la zona i es veuen escrits en llengua anglesa. Per al meu gust és un detall fora de lloc, podrien haver estalviat les imatges enfocant el periòdics. Queda molt malament que una família càntabra, espanyola de sempre, estiga llegint diaris espanyols escrits en angles. No puc entendre el per què esta part no es va eliminar, tampoc és necessari enfocar les lletres. Entenc que es rode en angles pel màrqueting i la venta que suposa. Entenc que si es roda en angles tal volta és per què en Espanya no es dóna el suficient recolzament a este tipus de projectes. La pel·lícula és franco espanyola i és en estes dues llengües com deuria escoltar-se. I no en la llengua anglesa que no té res a veure.

Hui en dia les coves que són Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de  1985, tenen l’entrada restringida, tenen perill real de desaparició, és massa important el que hi ha com per exposar-lo al turisme que ho pot fer malbé. En el seu lloc s’ha obert a 2 quilòmetres de Santillana del Mar, un museu i una reproducció de les coves amb tot tipus d’infirmació.

MADRID: EL TEMPLE DE DEBOD

El temple de Debod està en un jardí dins de la ciutat, és un toc de tranquil•litat entre el maremàgnum urbà.

Hi ha ciutats molt grans que visite o he visitat de tant en tant, com és Barcelona o Madrid, on  no puc fer una simple mirada per plasmar-la en la seua totalitat i us les he de mostrar fragmentades.

I així hui comence per Madrid i ho faig caminant cap a la zona oest, junt a la plaça d’Espanya, una plaça gran i emblemàtica, on en esta última visita a la capital, faig parada obligada per visitar un amic que està de cheff en un restaurant de “fama”, un lloc sobre tot conegut entre artistes, actors i cantants, que hi van atrets pels bons arrossos que el valencià fa. 

Plaça de Espanya

Creuem la plaça i al costat del parc de l’oest hi ha un temple que especialment m’agrada: El temple de Debod. I sé la raó, esta vegada ho sé, és per la meua fascinació pel món egipci faraònic. Este monument únic a Espanya d’estes característiques i un dels pocs testimonis egipcis que es poden veure fora d’Egipte, el vaig visitar per primera vegada ja fa molts anys i vaig quedar fascinada. Jo encara no havia visitat Egipte i este monument em va pareix espectacular. Anys després, continua agradant-me, tal volta per senzill o per la situació davant l’aigua que fa de mirall jugant a simetries boniques i incomparables. 

En la primera visita, vaig voler saber més de la història que comporta, també sobre la controvèrsia o dubtes que genera.  Hi ha qui pensa que es una reproducció. I no ho és, en absolut. Té més de 2200 anys d’antiguitat. El temple de Debod és un original, procedent del sud d’Egipte, a 15 quilometres d’Assuan, i manat construir per un rei nubi. Estava dedicat als deus Amon i Isis. I és realment antic que data del segle I a.C, i no una reproducció moderna, és un privilegi per a Madrid i per a Espanya. 

Arribant al temple des de l’est hi ha un camí processional que transcorre a traves de tres portes de pedra, un estanc i finalment el propi temple.

El temple va ser un regal que Egipte va fer a Espanya l’any 1968 en agraïment per l’ajuda rebuda després de la crida internacional realitzada per Unesco. La crida era  per a salvar els  temples de la regió de Núbia, principalment el d’Abu Simbel, en perill de desaparició per la construcció de la pressa d’Assuan. Quan va ser traslladat es situà de manera que conservara aproximadament la mateixa orientació que en el seu lloc d’origen. El treball de munttge i col.locació del temple egipci en el nou emplaçament fou dirigit per l'arqueoleg i professor Martin Almagro Basch.

El temple de Debod va ser inaugurat el 20 de juliol de 1972, després de dos anys de reconstrucció. Va ser un procés molt complicat, perquè a més a més de no disposar de plànols clars, en el desmantellament i trasllat es perderen algunes peces. 

Durant les dècades posteriors el temple no va ser valorat com calia i no se l’atenia com es mereixia, la zona on està era insegura. Però les coses han canviat, esta última visita he trobat un parc ple de visitants i de vida, colles de joves i famílies, parelles...aficionats  a la fotografia. I es que el temple és un escenari molt bonic i atraient per a practicar amb la càmera el joc de les llums o les simetries, és un plaer anar buscant els angles més adequats per emmarcar els temples. 

I si és bonic de dia, més ho és, si cal, al vespre, a l’hora baixa, entre dos llums, quan el sol s’amaga. És l’hora màgica quan el sol s’apaga i les llums elèctriques comencen a funcionar. M’he quedat bocabadada de la gran quantitat de gent que s’ha apropat per veure com el sol desapareix, com juga  a pintar el cel de varietat de rojos diferents.  Definitivament és la millor hora per visitar-lo. 

Les 8 hectàrees de jardins que l’envolten són els millors seients per a contemplar l’espectable, molta gent segur que aprofita per fer un picnic.

Hi ha èpoques en que també es pot visitar per dins, amb informació sobre mitologia, societat i jeroglífics, també hi ha una maqueta on estan representats tots els temples que existien antigament en la regió de Núbia. Tot pot ser interessant per apropar-se a l’època dels farons, i així qui no ho conega pot fer in tast i qui ja ha estat a Egipte podrà recordar el que ha visitat. En tot cas, el temple de Debod és un bon lloc per passar una estona i així gaudir del vespre en un jardí dins de la ciutat: és un toc de tranquil•litat entre el maremàgnum urbà.

QUADERN DE VIATGE, MADRID, tardor 2015

FOTOS i MÚSICA: Conte de LA LLEGENDA DE LA CARA DEL CASTELL

I cada castell té la seua llegenda, 

i els seus fantasmes que de tant en tant eixen 

per recordar-nos la seua existència.

Coneixes la llegenda de la cara del castell de Banyeres? ...

doncs esta és la seua història.