Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 7 de juny del 2016

RESSENYA LITERÀRIA: MAS ALLÁ DEL CIELO AZUL



MAS ALLÁ DEL CIELO AZUL
Emilia Illamola Ganduxé

Coneixeu Emilia Illamola? Tal volta algun lector del racó viatger ha llegit la ressenya que fa temps vaig fer d'una obra seua "Joc de llunes", de Nova Casa Editorial,  que em va agradar molt. M'abellia llegir de nou eixa prosa poetica que la caracteritza i més em va abellir, quan vaig saber que a la nova novel.la hi havia un viatge pel mig, malgrat imaginar que podria ser un viatge en sentit metafòric.

Llegir “Más allá del cielo azul” és fer un doble viatge. Un viatge interior i un viatge al camí de Sant Jaume. La protagonista Estela els fa els dos amb la vista fixa en l’horitzó, més enllà del cel blau, com bé diu el títol de l’obra.

Són caminades entre pols, pluja, suor i cansament, trepitjant paisatges espectaculars i gaudint d’art gòtic i romànic, siga junt o per separat. És un camí que està ple de gent amb qui pots, o no, confraternitzar i que seran companys i amics durant hores o dies o tal volta seran anònims front als quals t’aïlles perquè busques la soledat.

Perquè quan es fa el camí de sant Jaume, hi ha motivacions diferents: uns van acomboiats amb amics o família per passar-ho bé, altres per gaudir de la natura plenament, altres per conèixer-se interiorment. És la raó per la qual el fa Estela. El camí està ple de peregrins que viuen el camí amb religiositat  però també hi ha molts altres que, sense ser creients, el segueixen per trobar l’espiritualitat. Estela és una dona que va perduda i fuig, encara que, fugint també està perduda. Però al final troba el que busca.

El que importa de veritat en esta novel•la intimista i quasi poètica, és el significat espiritual que comporta el camí, el sentiment que se sent quan es fa. El trajecte, és el que menys importa, perquè l’autora no es para a fer descripcions de les passades que dóna, no vol convertir el llibre en guia viatgera. Només es para en descripcions al final, quan arriba a la catedral i compleix amb els rituals que tot peregrí  fa.

Estela ens conta què li passa i què fa cada dia, comparteix les seues cabòries amb el lector, que pot arribar a sentir quasi en la mateixa mesura que ho fa ella. La protagonista va intentar fer el camí una vegada i ho va deixar. No sempre es té la capacitat física per afrontar-lo. Ara reprèn el camí de nou, vol demostrar que ara si és capaç, i vol demostrar-ho per a ella mateixa, però sobre tot per una persona determinada que la té ( excessivament) obsessionada. I Estela camina el que pot i com pot, en tot moment envoltada dels pensaments que són sempre els mateixos, angoixants i insistents.

Deduïm que Estela era una dona que vivia per fer feliç a la parella. Ara sent el dolor pel distanciament que pot arribar a ser trencament. Tot va desvetllant-se a mesura que anem llegint, perquè Estela va obrint la seua ment. I així es desenvolupa el relat, saltant de pensament en pensament, retrocedint, avançant, contradient-se en el que pensa perquè és així com sols passar, ( mai hi ha continuïtat lineal quan es pensa) sobre tot quan no es té res en clar.

La protagonista lluita, pateix fent el camí i amb els seus pensaments. El dolor que sent és contagiós. No sap qui és i on ha d’estar, necessita un canvi però alhora és incapaç de trencar amb tot de manera radical. La qüestió és decidir si ha de seguir o no tot igual.  Continua estimant la persona que ja no té al costat. És un continu cant d’enyor, trist, melancòlic, un plor intern i el camí el lloc on ho diposita, són  les llàgrimes internes que es barregen amb la pols, és ràbia, és impotència, i molta pena la que solta en cada línia.

Què li passa a Estela? És gelosia?, és inseguretat?, és falta de maduresa?, és submissió? El camí de sant Jaume és moment de trobar el seu propi jo, és el que li falta a Estela, saber qui és i què vol, saber quin paper en la vida li toca representar.

Però no està res perdut, l’esforç que fa és esperançador. El camí l’ajuda a trobar els per què de molts dubtes,  l’ajuda a anar canviant d’actitud.  Es nota el canvi, primer rebutja companyia, ella sola amb els pensaments té prou. Però a poc a poc gaudeix de l’amistat transitòria i efímera d’uns desconeguts que l’ajuden a evitar eixa soledat que és la que l’enfonsa més en el pou on té els seus maldecaps.

I acaba amb pensaments optimistes com el que la vida és preciosa i hem t’aferrin-nos a ella o que amb independència del que passe en un futur sempre hem de veure que el que hem viscut, hi és per sempre.

No conte el final... només que Estela aconsegueix arribar a Santiago de Compostela com s’havia proposat. També us conte que després torna a casa a agafar de nou el fil de la seua vida. Serà amb el marit?. Serà a soles? Si ho voleu saber, llegiu “Mas allà del cielo azul”o li ho pregunteu a Emilia Illamola.

dissabte, 4 de juny del 2016

CARCASSONA (França)


Carcassona és Patrimoni de la Humanitat per dos motius diferents, hi ha poques ciutats al món que poden dir el mateix.

         
Una panoràmica de la fortalesa, la que es veu quan creuem el pont sobre riu Aude.

Anem a Carcassona, com no? Està a un tir de pedra de Montpeller, que és on tenim hotel. Són 150 quilometres, no és poc…però en tren d’alta velocitat es fa en no res. I és que una vegada estem al Sud de França, com no hem d’anar a la ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat, i a més a més, per dos motius diferents? Hi ha poques ciutats al món que poden dir el mateix.

Un dels motius de ser declarada Patrimoni de la Humanitat és per la ciutat medieval.


Si, un dels motius per ser tan valorada, és per la seua ciutat medieval, envoltada per la muralla. Imatge cridanera i fotografiada per espectacular, és la imatge que tothom recorda, la que queda perenne a la retina i a la memòria.

Carcassona fou construïda al segle XII per la família Trencavel, nobles de Beziers i protectors dels càtars, va ser ampliada a principi del XIII amb la barbacana i el fossat que l’envolta, quan Carcassona s’incorporà als dominis reals desprès de la caiguda del càtars,  i més endavant, siguè reconstruïda al XIX per obra de Violet-le –Duc.

De lluny veiem part de la muralla, antiga però restaurada, és molt llarga, hi ha més de tres quilometres de doble muralla amb merlets i 52 torres amb quatre portes. Indiscutiblement és atraient veure-la des de totes les perspectives però també trepitjar-la. És el que volem fer. És una de les fortificacions més grans d’Europa encara que de les muralles originals queda poc, només la part baixa, la resta va ser col·locada posteriorment al segle XIX. No se sap exactament com era el castell perquè els documents es cremaren, Violet-le Duc basà els plànols en un dibuix que es va salvar.

Ja tenim gana d’arribar-hi, tanmateix des de l’estació de tren per anar a la Cité, hem de traspassar la ciutat moderna, la Bastida de San Luis, plena de turisme i comerç. Hem caminat pel boulevard Jean Jaurés fins a la plaça Gambeta des d’on ens hem enfilat per un carrer que ens ha dut directes a un pont que creua el riu Aude. És el punt on tohom para perquè té de vista panoràmica de la fortalesa.

L'altre motiu de ser Patrimoni de la Humanitat és pel Midí.

         
És la primera imatge que veu tothom de Carcassona la vella, és la imatge de lluny del que anem a veure de prop en un tres i no res. Només cal caminar un poc més i s’arriba a la porta principal de la Cité. De camí, el que hem vist de la Bastida de San Luis, que ha estat molt poc, ens ha agradat. És ciutat agradable, plena de palaus i espais enjardinats. Ara cal veure l’afamada  fortificació que tenim davant.



Carcassona és un gran fortalesa.

Va ser Luis IX qui transformà la ciutat en fortificació defensiva de la frontera franco espanyola. Hi ha dues muralles. Al tram que porta per nom "Les lices", cal fer-li una ullada i si abelleix fer un descans, està cobert amb gespa i és un lloc agradable que antigament era utilitzat per a fer justes i exhibicions amb arcs. Al segle XVIII els habitants més pobres de Carcassona construïren en este tram els seus habitatges que foren destruïts  durant la restauració de la ciutat.

Hi podem trobar una doble muralla que corrobora el caràcter defensiu.

Impressiona la construcció en si, tot gegant, les grans portes d’entrada, començant per la porta de Narbona, els ponts per creuar els fossats, tot denota fortalesa, poder i resistència, tot fet a gran escala. Durant els primers metres de caminada va tot va bé, només, una vegada dins del recinte emmurallat, m'entra un poc d’angoixa avançar entre tanta tanta aglomeració de gent pujant camí del castell per un carrer estret ple de botigues.

L'entrada al pati del castell.

Entrem al castell comtal creuant altre fossat sec, i ho fem després d’haver esperat fent una cua llarga que serpentejava en el pati per tanta gent que hi havia. És el que hi ha en llocs com este, que tots volem conéixer perquè la fama els precedeix.



L'entrada és un reclam turistic al qual no es pot renunciar.

Entrem al castell i parem al pati d’armes. Mirem el que ens envolta, és un primer tast. I entrem seguint el camí indicat.


Fem la visita seguint la ruta indicada.

Una maqueta ens dóna una idea de com era la Cité en l’antiguitat, està bé per veure a xicoteta escala el que estem trepitjant.
La Cité en maqueta.

La quantitat de gent fa que no caminem per on volem, sinó seguint una filera d’una ruta establerta. No hi ha altra perquè anar contracorrent seria pitjor, tenint en compte que hi ha llocs estrets on només cap una persona.


Malgrat la gent, la visita és interessant.

Caminem entre portes d’entrada torres i ponts, també pel camí de ronda, veient les muralles, altres parts del castell i la Cité per totes les bandes i des de diferents altures.

No hi ha pèrdua. la gent marca la ruta.

            
Entrem per dependències amb arcs i al nostre pas veiem el museu lapidari, després anem també per les muralles.

No tots els trams resulten angoixants. hi ha molts on podem prara i anar al nostre ritme.

La visita està bé per corroborar la idea que és una fortalesa real i no solament de nom. Observe la doble muralla, els murs de gran consistència, observe les torres i des de dalt, observe la doble muralla que demostra l’alta protecció creada per a resistir front la invasió forastera. Tot el conjunt demostra que és un refugi resistent i resguardat, difícil de traspassar.


La doble muralla, doble protecció.


Queda vist per a que no ens ho conten. Haguera preferit haver-ho visitat sense aglomeració turística, anant al meu aire i parant on em donara la gana i no anar on el riu de gent decidia. Però imagine que això és un privilegi per a pocs perquè dubte si Carcassona tindrà alguna època en que és temporada turística baixa i es pot veure d’altra manera.

Eixim del castell i trobem la basílica de saint Nazaire que fins 1801 va ser la catedral. Un cor de russos de sant Petersburg estan cantant, sona a música celestial. Hi podem trobar romànic i gòtic, l’orgue que només executa peces clàssiques està considerat dels més antics del Midi francès. Le vidrieres cobren importància perquè en forma de historietes serviren per formar les congregacions medievals.


La basílica de saint Nazaire.

Passegem per carreronets que ens duen per raconets bonics i agradables.

Hi tronembracons agradables.


Passem pel gran teatre construït al segle XX, 1908,en el lloc on estava l’antic claustre de sant Nazari on es representen cada any festivals d’estiu i  també parem per places acollidores.

Dues prespectives del teatre.

Les torres de l’església ressalten allà on mires.


Les torrres de l'esglèsia es veuen perr tot arreu.



Hem eixit de la Cité per altra porta diferent, la porta de l’Aude just a l’altra part de l’entrada principal per la porta Narbona per on havíem entrat.


Eixim de la Cité per lloc diferent per on entrem...

I per un moment ens hem perdut, no sabíem com anar de nou a la Bastida i al Midi a agafar el vaixell per al qual teníem reserva.

A la Bastida fem un descans.


I és que altre motiu pel qual Carcassona va ser declarada Patrimoni de la Humanitat és pel Canal du Midi que junt al riu Aude separen la ciutadella de la part baixa de la ciutat. El canal és l’obra d’enginyeria que uneix la costa atlàntica amb la costa mediterrània. En este viatge pel sud de França tinc l’oportunitat de veure’l per diversos punts, per la qual cosa, este apartat quedarà plasmat en capítol a banda, tanmateix vull deixar constància en este passeig per Carcassona, encara que siga de manera gràfica.

Canal du Midi.


Ja puc dir que he anat a Carcassona, lloc que tenia pendent des de fa temps per la fama turística. I és que inevitablement els nombrosos viatgers que hi anem, fem créixer cada dia la seua categoria d’estrella, perquè quan tornem a casa després d’haver visitat Carcassona no podem contar més que meravelles només parlant de la seua estructura externa.


QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

dimarts, 31 de maig del 2016

FOTOS i MÚSICA: Volcà IRAZU ( Costa Rica)




El volcà Irazu és un remans de tranquil.litat i màgia, accessible per a qualsevol, enmig d'una ambient carregat d'olor a sofre que sembla que estem a l'infern.




dissabte, 28 de maig del 2016

COSTA RICA: La vall d’OROSÍ

Fins ara tot ha anat rodat, però diuen que l’excepció confirma la regla.

Estem a Costa Rica gaudint d'un viatge en solitari. Dues persones i un conductor, un gran privilegi. Però quan hem arribat a la capital la cosa canvia quan hem contractat una visita.

Hem visitat el volcà Irazu, que és una meravella i  hem seguit camí observant llocs i gent. M’agrada el que estic veient però em desagrada qui em guia. Fins ara hem anat al nostre aire i eren els conductors qui ens explicaven, esta vegada hem comés una errada. Contractàrem l'excursió en San José perquè els mitjans de transport no funcionen molt bé en Costa Rica, les carreteres no són molt bones i l’accés als pobles és complicat si no es va amb cotxe particular o llogat. Així que ens vàrem deixar temptar per una agència de viatges de la capital, que segons anunciava ens duria per llocs i racons interessants. Però... diuen que l’excepció confirma la regla i este és un cas. Tan bé que ha anat tot el viatge... acabem amb sabor un poc agre... tot no podia eixit tan bé.



De cami per la Vall d'Orosí.
La ruta la fem 4 persones, més el conductor i el guia, per dir-li d’alguna manera, perquè el qualificatiu no se’l mereix. Després del volcà hem parat a dinar i en acabar-nos el peix que hem demanat ens hem fet el café “chorreado” a la manera de Costa Rica. El café és tan bo en estes terres que no cal que passe per cafetera, simplement és suficient aigua calenta i café passat per un colador dels de tela, a la manera com ho feien els nostres iaios.


El chorreado.

Desprès hem seguit la ruta per la fèrtil vall d’Orosí, amb el paisatge de cafetars perfectament dibuixats. Sortosament el paisatge és bonic, però el guia contractat des de San José continua demostrant en tot moment poca professionalitat. Contínuament ens perdem per les carreteres i no acabe d’entendre per què. Tan ell com el conductor demostren ser poc professionals que a més a més no admeten cap culpa.

Ho tenim clar, en arribar a San José anem a presentar la queixa pertinent.

En un moment determinat ens perdem, ni conductor ni guia saben per on van.

Hem anat a la població d’Orosí on està l’església de San José construïda l’any 1743 pels franciscans.

Orosí

És un joia arquitectònica perquè és l’única que es conserva en peu en tota la vall central, i va ser restaurada l’any 1990 per les nacions unides. I segons llig al llibre-guia, en una sala adjacent,  hi ha una valuosa col•lecció de 127 peces d’orfebreria, pintures i escultures digna de ser visitada. Però nosaltres no entrem-hi perquè anem amb presses, només tenim minuts per veure la façana de l’església.
Rapido, rapido, que se hace tarde...ens diu impacient el guia... com sempre. I se’ns fa tard és perquè ell ha pedut el tamps abans.

esglèsia de san José.

La Vall d'Orosí

D’Orosí i ja camí de tornada a San José hem de parar en Cartago, població que va ser capital de Costa Rica fins 1700 i que té una de les basíliques més boniques que he vist mai que amb tota seguretat deu ser la millor de Costa Rica. És la basílica de Nuestra Señora de los Ángeles, erigida sobre l’antiga que va  enderrocar un terratrèmol, construïda al lloc on es va aparèixer la patrona de  Costa Rica.

Basílica de Nuestra Señora de los Angeles.

Els terratrèmols són una constant en este país i curiosament en esta ciutat sempre se’ls ha donat nom de sant. El primer terratrèmol del qual es té referència  va ser l’any 1689 i se li va posar el nom de San Gregorio i l’últim, l’any 1910, va ser Santa Mònica.

La basílica és grandiosa per fora i impressionant per dins, on tot el sostre està cobert de fusta. Té un estil atípic al país que la fa realment única.

-Den una vueltecita y vuelvan, però sin entretenerse... de nou insisteix el guia, que mira el rellotge de manera constant. I a mi tanta pressa... (i al meu pareixer anem molt bé d’hora), ja m’està desesperant.

La ciutat té quasi 100000 habitants, i està a uns 1500 metres d’altitud. Però no “tenim temps” de vore-la així que només fem una ullada des de la plaça i els carrers del voltant. Tenim el guia mirant-nos sense perdre’ns de vista per a que no ens allunyen massa i fem esta visita més llarga del que a ell li convindria.

Des de la impressionant plaça que envolta la basílica es veuen les colorades cases que predominen, així com també hem vist varies fàbriques de ceràmica i vidre que no són per vendre als viatgers sinó per decorar les seues cases. També podem observar un poc els habitants. La majoria de la gent que viu a la vall central descendeix d’espanyols i hi ha poc mestissatge. La població negra es va concentrar al Carib i és que, els individus de raça negra, fins fa escassament 50 anys, no podien entrar en la capital sense permisos especials. I quines barbaritats! Quines discriminacions racials!

Cartago

La següent parada en esta visita per la vall central de Costa Rica que hem “mal-contractat,  són els jardins Lankester, a la població de Paraiso,  que estan administrats per la universitat de Costa Rica. Com està a uns pocs minuts de Cartago, no tardem res en arribar-hi. Esta vegada no hi ha pèrdua, troben el camí.

jardins de Lankaster.

La tasca que es fa al jardí és molt interessant perquè no només exhibeix sinó també té cura, des de 1973, d’importants col•leccions de palmes, cactus, bromèlies...també heliconies. M’agraden molt les helicònies, ja n’havia vist varietats diferents a Tortuguero. L’heliconia és una planta flor nativa de Costa Rica, Sud Amèrica i Pacific.

helicònia

Hi ha 250 espècies de les quals 38 es poden veure a Cosa Rica. Tenen flor durant tot l’any, com les orquídies, que són la flor estrella del jardí. Hi ha més de 7000 orquídies que pertanyen a 1000 espècies diferents. l’orquídia és una flor important al país hi ha fins i tot una associació d’orquidiologia.

jardí de Lankester


Dins de les activitats científiques del jardí també s’inclou l’explotació  botànica, estudis sistemàtics i producció floral, investigacions en ecologia i biologia de la polinització de les orquídies o l’estudi de les espècies en perill d’extinció.

jardí de Lankester

El millor d’esta visita que hem fet a Irazu i la vall d’Orosí, de segur que ha estat conèixer a Eva i Jorge que han tingut que suportar, com nosaltres, les impertinències del guia acompanyant que ens ha tocat en sort en esta visita que a priori era molt interessant i que gràcies al seu mal treball s'ha convertit en visita-llamp. 

Després, una vegada a San José,  hem sabut que el trajecte i la ruta contractada, l’hem feta dues hores més curta del que tocava. El que ens faltava per saber... Posem denuncia...malgrat saber que no servirà per a res.


QUADERN DE VIATGE, COSTA RICA, estiu 2006

dimarts, 24 de maig del 2016

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: EL MÉDICO



EL MÉDICO
Llibre: Noah Gordon
Direcció pel.licula: Philipp Stölzl

Qui no ha llegit el llibre de Noah Gordon? Qui no ha vist l’adaptació al cine? I a que espereu? No tardeu, però no patiu, és un d’eixos llibres i una d’eixes pel•lícules perennes. No és una publicació recent, va ser best seller l’any 1986, tampoc és una pel•lícula en cartelera actualment, però si busqueu ho trobareu, les joies perduren sempre. 

“El médico” és el primer llibre d’una trilogia, li segueix “El Chaman” i “La doctora Cole”. Particularment em quede  amb “El Médico”, és el meu preferit i el que vull ressaltar. Y si he d’escollir trie el llibre a la pel•lícula, primer perquè està molt ben narrat i segon perquè està més complet i mes detallat, passen moltes més coses de les que la pel•lícula ha pogut mostrar. És normal quan es tracta d’un llibre tan condensat.

Així i tot, veure o llegir “El Médico” val la pena pel tema: la força de voluntat d’un jove de l’Anglaterra dels segle XI que té un don, i és que nota quan la mort està prop. El protagonista es queda orfe i va a parar junt a un barber cirurgià. Però Rob, que es el seu nom, a més a més del don, té un ferm desig, vol saber més sobre les arts curatives del que l’ha acollit, no es conforma amb el que fa el seu protector quan exerceix de barber cirurgià. El barber posa remeis casolans, i unes vegades cura i altres no tant i té clara una premissa: “Cuanto más duele, más respetan al cirujano-barbero”. Sincerament, no voldria caure en mans similars. 

Rob creix al costat d’este personatge perfectament interpretat pel suec Stellan Skargsgard i decideix que vol ser metge. I, ni més ni menys,  vol que el seu mestre siga el millor que hi ha: Ibn Sina, que viu a l’altra part del món. Malgrat sonar rocambolesc,  quan es llig o es veu en cine, sona creïble totalment. Hi està la gràcia en escriure, o la gràcia en saber fer pel•lícules.  

L’actor angles que fa de Rob (Tom Payne) m’agrada, però la seua interpretació no ressalta especialment, ressalten els seus ulls blaus preciosos que captiven en cada moment. Era el seu primer paper en una pel•lícula de tantes dimensions i junt a actors de primera fila, així que el resultat és pot qualificar, fins i tot, de massa bé pensant en la pressió que deuria tenir el fet de portar el pes de la pel•lícula. I el que fa de mestre és actor de nom i rellevància, Ben Kingsley, un gran actor que segurament tothom recordarà per fer de Gandhi i que en esta pel´.licula a bon paper, com sempre. Sóc una incondicional de Kingsley, ho reconec. També apareix el Sha de Persia interpretat per l’actor francés Olivier Martinez conegut per actor però també per les seues relacions amoroses, algunes de les quals són molt conegudes. I també apareix una jove actriu anglesa, Emma Rigby, la xica de la pel•lícula, que, curiosament interpreta a una jove que diuen és espanyola.

“El médico” també val la pena pels paisatges que, siga dit de pas, en la novel•la és un goig llegir perquè para molt en detalls, en descripcions, en situacions... un conjunt literari magistral que als amants dels viatges agradarà. En la pel•lícula esta part passa més rapida i quasi no podem gaudir de paisatges, però si que es veuen unes imatges idíl•liques de les dunes del desert i al final el que diuen que és la ciutat de Ispahan a l’antiga Persia.

Es una novel.la-pel.licula d’aventures viatgeres, en algun punt extremes però en tot cas sense excessos, també es una pel•lícula d’amor romàntic, però sense dramatismes, i es una pel•lícula- llibre de coratge, de valor, de tossudesa per aconseguir una finalitat que és la de ser metge i saber més sobre la malaltia del costat que és la que s’emportà sa mare. Eixa tossudesa el porta a infringir normes i a ser castigat, però no conte més, descobriu-ho vosaltres. En conjunt m’agradà, tot està just, en el seu grau.

I a mi el tema em creà curiositat, la cual cosa em portà a indagar sobre la diferència entre els barbers i els metges cirurgians. 

A l’antiga Grècia i Roma l’ofici de barber era una professió valorada. A l’edat mitjana l’activitat dels barbers-cirugia creix, ells són els encarregats de practicar operacions quirúrgiques i curar fent sangries amb les sangoneres. I s’exercia sense base científica. És el que apareix a la pel•lícula al principi.

Però al segle XIII es creà en Bolonya una universitat on els estudis d’anatomia foren una novetat, hi s’estudiava cirurgia i el cos humà, va ser la primera universitat i a partir d’eixa se’n crearen altres. Just fa uns anys vaig visitar l’edifici on es feren els primers estudis d’anatomia a Bolonya. A partir d’este moment ja començaren a diferenciar el gremi de cirurgians dels barbers, uns sabien llatí i s’especialitzaven en cirurgia major i altres no parlaven llatí i es limitaren a l’extracte queixals i curar ferides senzilles.

A tot li cal un procés de transició. Hi ha referències al segle XVI que diferencien entre cirurgians d’acadèmia i cirurgians de quota, els primers havien passat per la universitat i els segons no. Al XVII van s’hi van delimitant cada vegada més les parcel•les de treball. Al segle XVIII, hi ha més referències de metges que són alhora cirurgians perquè és en este segle quan comencen realment a tenir prestigi social i comencen a valorar la teoria. I és a mitjans del segle XVIII quan es considera la desaparició definitivament del gremi de barbers cirurgians amb el desenvolupament de la medicina en general i la cirurgia en particular. En “Los viajes de Gulliver”, publicada en 1726, el protagonista Lemuel Gulliver és un metge cirurgià.

Els barbers-cirugians van anar desapareixent a poc a poc. Al segle XIX encara en quedaven però sobre tot exerceixen els metges i els metges-cirugians que cobraven més que els metges.

I es que no hi ha res com analitzar tot amb detall i escorcollar més enllà.

dissabte, 21 de maig del 2016

BEJAR (Salamanca)

La part que més m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.

Entrada a Bejar.

Des de Salamanca anem a Bejar, ciutat envoltada per un marc natural catalogat de Reserva de la Biosfera. Han estat 72 quilòmetres, al voltant d’una hora en cotxe. Que gran sembla al primer colp d’ull des de la carrereta! i és que és una ciutat allargada. 

Només entrar veiem un indicador per anar a El Bosque, que és una villa Renaixentista del segle XVI amb un jardí declarat bé d’interès cultural. Anem pel camí i arribem a l’entrada, però no podem entrar-hi, malauradament, està tancat per reformes.

Se’n tornem i aparquem el cotxe prop d’un parc, el parc municipal, i busquem l’oficina d’informació i turisme que per sort la tenim a prop. En no res ja tenim plànol en mà i estem a punt de descobrir la ciutat.
Parc Municipal.

Partim des del parc on està l’oficina de turisme i ens enfilem pel carrer Major, només per a vianants i conforme avancem, l’aspecte va canviant. I és que hem començat el passeig en una zona d’edificis alts i moderns, una zona activa també pel transit de vehicles que no paren de passar. En entrar al carrer allargat, la primera sensació no és bona perquè veig molta casa deteriorada.


Entrada al carrer Major.

       
Les que en esta part del casc antic hi ha, són cases de dos o màxim tres altures, però sembla que moltes estan abandonades i reclamen a crits una rehabilitació. Són edificis burgesos construïts amb una estil modernista i eclèctic, de finals del segle XIX i principi de XX. Serien cases importants temps enrere però ara estan a punt de caure. Hi ha tantes! Em dóna pesar veure tant de Patrimoni abandonat.



No s'hauria de permetre que les cases arribaren a un estat tan deplorable.

També em desagrada la construcció sense cura urbanística perquè es barregen diferents tipus  d’edificis sense harmonia arquitectònica.
           
Hi ha barreja d'estils, modern i antic.
   
Amb tots estos pensaments al cap, seguim el nostre camí amb les indicacions del plànol i anem veient els monuments que ens eixen al pas...Primer trobem l’esglèsia de San Juan del segle XIII.


Esglèsia de san Juan.

I després anem al convent de san Francisco del segle XIV amb un bonic claustre manat construir pel duc de Bejar Francisco III al segle XVI. Destaca un magnolio en un racó. Actualment és seu del centre cultural i biblioteca.



Convent de san Francisco.

Seguim i trobem la Torre de San Gil i el museu municipal.


Torre de san Gil.

Al llarg del nostre recorregut turístic hem observat una peculiar i característica manera de revestir els murs exteriors de les façanes. Són teules les que cubreixen els murs i dóna una singular aparença. També trobem un exemple al costat d el’esglesia.


Les teules revesteixen els murs.

       
I al costat de la torre està el Teatro Cervantes de l’any 1857.


Teatro Cervantes.

Bejar és peculiar per la varietat arquitectònica.


Observem tot el que ens ve de pas.

I així admirant tot el que trobem al nostre pas, arribem al punt neuràlgic de la ciutat: la plaça major, on està el palau ducal.


Plaça major

Però anem per parts. És una gran plaça, si, però de nou els ulls se me’n van directes als edificis deteriorats. I això que de monuments hi ha.. .i no pocs. Primer està l’església de El Salvador, del segle XIII, que malauradament es va cremar en un incendi l’any 1936.


Esglèsia de El Salvador.

També està la seu de l’ajuntament d’estil renaixentista del segle XVI.


Ajuntament.

I el palau de los Zuñiga, ducs de Bejar. El palau ducal va ser construir damunt de l’antic castell medieval i va ser palau a partir del segle XVI. Després de ser abandonat al segle XIX va servir per a molts uso:  quarter militar, ajuntament i en l’actualitat és un institut de secundària. No es pot visitar.


Palau ducal

La plaça és irregular i molt espaiosa, és la part bona.


Plaça Major

Seguim el trajecte que ens hem autoimposat perquè volem arribar al barri jueu i a la muralla que comença a l’extrem de la ciutat. De camí parem atenció en alguns llocs com el caño de la Carrera.


El caño de la Carrera

De tant en tant parem en miradors que ens mostren unes  vistes amb la muntanyes nevades de fons  que és una estampa  impressionant.


Mirador per a admirar les serres que envolten el poble.

I arribem a l’església de Santa Maria del segle XIII, amb barreja d’estils per les diverses reformes que ha patit: estructura gòtica, campanar renaixentista i un àbsida mudèjar.


Esglèsia de santa Maria.

         
Al costat esta el museu jueu, no entrem, està tancat.


Entrada al museu jueu.

Seguim el nostre itinerari fins el final del poble, ja hem dit que té forma allargada, moltes cases s’han edificat sobre roques.


Moltes cases estan edificades sobre roques.

 I trobem l’església de Santiago del segle XII i el parc  municipal de la Antigua.


Esglèsia de Santiago.

   
I arribats a este punt es quan trobem la millor part de Bejar, la que particularment més m’ha agradat, és la part que ens fa oblidar tota la part negativa de la resta del poble veient com les cases estan a punt de caure.


Porta de la muralla.

La part que m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.


La muralla.

Per este temps passat entre merlets ha valgut la pena arribar a Bejar. El sol escalfa i això ajuda a la sensació agradable.. una vegada acabat el camí de la muralla condicionat per al passeig tornem de nou al carrer de tornada, però ho fem amb el record del que hem gaudit en la  muralla.


Passeig per la muralla.

Les vistes des de la muralla.

Però no deixem encara Bejar, pugem al seu pulmó verd on està la plaça de bous més antiga del món, que porta per nom, “la ancianita” i és que és de 1711.


Plaça de bous.

També hi ha un santuari, el de Nuestra Señora del Castañar, lloc on segons conten uns xiquets se’ls va aparèixer una mare de Déu. És gran. Entrem en l’església i de sobte unes monges eixen d’un lateral per a orar. Ens anem de l’església discretament per no molestar.


Santuari de Nuestra Señora del Castañar.

Des del punt on estem hi ha una carretereta que va directa al poble de Candelario, el camí inicial és  d’una bellesa incomparable. Es un preàmbul natural del que anem a trobar en arribar al menut poble.

          
Camí de Candelario...


QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016