MAS ALLÁ DEL CIELO AZUL
Emilia Illamola Ganduxé
Coneixeu Emilia Illamola? Tal volta algun lector del racó viatger ha llegit la ressenya que fa temps vaig fer d'una obra seua "Joc de llunes", de Nova Casa Editorial, que em va agradar molt. M'abellia llegir de nou eixa prosa poetica que la caracteritza i més em va abellir, quan vaig saber que a la nova novel.la hi havia un viatge pel mig, malgrat imaginar que podria ser un viatge en sentit metafòric.
Llegir “Más allá del cielo azul” és fer un doble viatge. Un viatge interior i un viatge al camí de Sant Jaume. La protagonista Estela els fa els dos amb la vista fixa en l’horitzó, més enllà del cel blau, com bé diu el títol de l’obra.
Llegir “Más allá del cielo azul” és fer un doble viatge. Un viatge interior i un viatge al camí de Sant Jaume. La protagonista Estela els fa els dos amb la vista fixa en l’horitzó, més enllà del cel blau, com bé diu el títol de l’obra.
Són caminades entre pols, pluja, suor i cansament, trepitjant paisatges espectaculars i gaudint d’art gòtic i romànic, siga junt o per separat. És un camí que està ple de gent amb qui pots, o no, confraternitzar i que seran companys i amics durant hores o dies o tal volta seran anònims front als quals t’aïlles perquè busques la soledat.
Perquè quan es fa el camí de sant Jaume, hi ha motivacions diferents: uns van acomboiats amb amics o família per passar-ho bé, altres per gaudir de la natura plenament, altres per conèixer-se interiorment. És la raó per la qual el fa Estela. El camí està ple de peregrins que viuen el camí amb religiositat però també hi ha molts altres que, sense ser creients, el segueixen per trobar l’espiritualitat. Estela és una dona que va perduda i fuig, encara que, fugint també està perduda. Però al final troba el que busca.
El que importa de veritat en esta novel•la intimista i quasi poètica, és el significat espiritual que comporta el camí, el sentiment que se sent quan es fa. El trajecte, és el que menys importa, perquè l’autora no es para a fer descripcions de les passades que dóna, no vol convertir el llibre en guia viatgera. Només es para en descripcions al final, quan arriba a la catedral i compleix amb els rituals que tot peregrí fa.
Estela ens conta què li passa i què fa cada dia, comparteix les seues cabòries amb el lector, que pot arribar a sentir quasi en la mateixa mesura que ho fa ella. La protagonista va intentar fer el camí una vegada i ho va deixar. No sempre es té la capacitat física per afrontar-lo. Ara reprèn el camí de nou, vol demostrar que ara si és capaç, i vol demostrar-ho per a ella mateixa, però sobre tot per una persona determinada que la té ( excessivament) obsessionada. I Estela camina el que pot i com pot, en tot moment envoltada dels pensaments que són sempre els mateixos, angoixants i insistents.
Deduïm que Estela era una dona que vivia per fer feliç a la parella. Ara sent el dolor pel distanciament que pot arribar a ser trencament. Tot va desvetllant-se a mesura que anem llegint, perquè Estela va obrint la seua ment. I així es desenvolupa el relat, saltant de pensament en pensament, retrocedint, avançant, contradient-se en el que pensa perquè és així com sols passar, ( mai hi ha continuïtat lineal quan es pensa) sobre tot quan no es té res en clar.
La protagonista lluita, pateix fent el camí i amb els seus pensaments. El dolor que sent és contagiós. No sap qui és i on ha d’estar, necessita un canvi però alhora és incapaç de trencar amb tot de manera radical. La qüestió és decidir si ha de seguir o no tot igual. Continua estimant la persona que ja no té al costat. És un continu cant d’enyor, trist, melancòlic, un plor intern i el camí el lloc on ho diposita, són les llàgrimes internes que es barregen amb la pols, és ràbia, és impotència, i molta pena la que solta en cada línia.
La protagonista lluita, pateix fent el camí i amb els seus pensaments. El dolor que sent és contagiós. No sap qui és i on ha d’estar, necessita un canvi però alhora és incapaç de trencar amb tot de manera radical. La qüestió és decidir si ha de seguir o no tot igual. Continua estimant la persona que ja no té al costat. És un continu cant d’enyor, trist, melancòlic, un plor intern i el camí el lloc on ho diposita, són les llàgrimes internes que es barregen amb la pols, és ràbia, és impotència, i molta pena la que solta en cada línia.
Què li passa a Estela? És gelosia?, és inseguretat?, és falta de maduresa?, és submissió? El camí de sant Jaume és moment de trobar el seu propi jo, és el que li falta a Estela, saber qui és i què vol, saber quin paper en la vida li toca representar.
Però no està res perdut, l’esforç que fa és esperançador. El camí l’ajuda a trobar els per què de molts dubtes, l’ajuda a anar canviant d’actitud. Es nota el canvi, primer rebutja companyia, ella sola amb els pensaments té prou. Però a poc a poc gaudeix de l’amistat transitòria i efímera d’uns desconeguts que l’ajuden a evitar eixa soledat que és la que l’enfonsa més en el pou on té els seus maldecaps.
I acaba amb pensaments optimistes com el que la vida és preciosa i hem t’aferrin-nos a ella o que amb independència del que passe en un futur sempre hem de veure que el que hem viscut, hi és per sempre.
No conte el final... només que Estela aconsegueix arribar a Santiago de Compostela com s’havia proposat. També us conte que després torna a casa a agafar de nou el fil de la seua vida. Serà amb el marit?. Serà a soles? Si ho voleu saber, llegiu “Mas allà del cielo azul”o li ho pregunteu a Emilia Illamola.
