SALAMANCA, un passeig per la ciutat- I part

leer en castellano

Salamanca és ampla, espaiosa, harmoniosa... el passeig per la ciutat és sempre agradable.

Ja tenia ganes de tornar a Salamanca! Feia tant de temps des de la primera vegada! Ara he vingut i estic acompanyada d’una immillorable cicerone que després d’anys trepitjant estos carrers ja es coneix cada racó i va explicant-me el que a ella fa uns anys li explicaren.

Estampa típica de Salamanca.

Comencem el passeig pel pont romà, així entrem com es feia antigament quan este pont era la porta d’entrada oficial.

El pont romà.

El pont està sobre el riu Tormes afluent del Duero, creua la ciutat viu, juganer... creant imatges mirall que em sorprenen i m’agraden.

El riu Tormes

Un “verraco", un bou que eix en un episodi del Lazarillo de Tormes, ens dóna la benvinguda,  està al final del pont, o al principi, segons es mire.

El verraco.

També tenim esperant-nos vora el riu i al final del pont, abans d'endinsar-nos en la ciutat, al personatge de llibre Lazarillo i el seu amo cec, coneguts a tots dos sobre tot, pels lectors. I és que Salamanca és cultura per tots els costats, no solament per ser seu d’universitats i estar plena d’estudiants, sinò que la literatura castellana  és part important on la ciutat es veu representada.

Lazarillo de Tormes

Més endavant també hi ha una creu, anomenada la del “los ajusticiados”, no cal explicar molt el motiu del nom, ho imaginem. També es diu que esta creu és el punt inicial on tothom quan entrava  a la ciutat s’agenollava i donava les gràcies per haver arribat a la destinació final.

Creu dels ajusticiats.

Entrem pel carrer Tenencio, que era via principal en l’antiguitat. També té la seua història conten que en una ocasió es va escapar del mercat  un bou enorme i Juan de Sahagun, patró de la ciutat, es va entropessar amb ell i front l’amenaça d’envestida  va cridar: “Detente necio” i el bou, miraculosament va parar. Des d’aleshores el que era el carrer Santa Catalina és conegut pel carrer Tentenecio, com una deformació de l'ordre dels sant. 

Carrer Tentenecio per on accedim al casc històric.

Molt a prop està la casa modernista Lis que crida l’atenció per fora. És una veritable joia que visitem per dins per meravellar-nos de les vidrieres i del color, de la llum calidoscòpica que deixa els sol traspassant els vidres dels finestrals. També gaudim de les exposicions i del museu Art Nouveau y Art Deco, tot val la pena.

La casa és un menut palau situat a l’antiga muralla de la ciutat propietat d’un proper fabricant de curtits, segons diuen treballador infatigable i com es veu per la casa construïda, de gustos moderns. Després de Lis va passar a altres amos i al capdavall acabà abandonada. L’any 1981 l’ajuntament de Salamanca va iniciar l’expedient d’expropiació i així es va aconseguir salvar-la de la ruina.

Casa Lys.

I seguim el nostre passeig entre cases de nova creació, però que no desentonen en cap moment de l’entorn, i monuments rellevants com les catedrals. 

La catedral

I entre tanta arquitectura harmoniosa anem a parar al l’hort de Calixte i Melibea, personatges de la Celestina creats per Fernando de Rojas. De nou tenim una mostra de literatura. Conta la història que el noble Calixto es va enamorar de Melibea però ella el refusà. Així que Calixto desesperat acudeix a la Celestina, una vella prostituta per a que faça d’intermediària. Celestina acudeix al diable per a que encise a Melibea i fer que s’enamore de Calixto. El final, no el conte...llegiu-lo.

Al jardí està la Celestina com a guardiana de l’hort que segons diuen podria haver sigut escenari de l’obra de teatre, hi està, esperant als nombrosos enamorats que buscaran els racons acollidors que al jardí hi ha. Les parelles tenen on triar, hi ha 2500 metres quadrats.

Hort de Calixto i Melibea.

Tot seguit anem a la Cueva de Salamanca, és una cova amb llegenda i a més a més repercussió. Segons diuen hi impartia classe el diable, la cova és el lloc on estava la cripta de san Cebrián que actualment ja no existeix. Cervantes va escriure sobre la cova i en hispanoamerica es denomina salamancas als llocs on bruixes i dimonis fan els seus aquelarres.

Cueva de Salamanca.

I pugem a la seua torre.

Pugem per l'escala i tenim vistes boniques.

Però açò només es l’inici…en el passeig per Salamanca, no deixem d’anar a la plaça major, que per a qui no l’ha visitada, li dic de bestreta que és una meravella, i que es mereix capitol a banda i continuem visitant la catedral  i altres monuments importants com la universitat, la casa de la Conchas...o el convent de san Esteban... en  uns hi entrem, en altres ens quedem mirant només la façana.

A poc a poc us ho mostraré esta acollidora ciutat, com a mi me l'han mostrada.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA i VOLTANTS

SALAMANCA, paseo por la ciudad (I parte)

 llegir en valencià

Salamanca es ancha, espaciosa, armoniosa... el paseo por la ciudad es siempre agradable.

¡Ya tenía ganas de volver a Salamanca! ¡Hacia tanto tiempo desde la primera vez! Ahora he venido, por fin,  y estoy acompañada de una inmejorable cicerone que después de un tiempo pisando estas calles ya se conoce cada rincón y me va explicando todo aquello que a ella hace unos años le explicaron.

Estampa típica de Salamanca.

Iniciamos el paseo por el puente romano, así entramos como se hacía antiguamente cuando este puente era la puerta de entrada oficial.

El puente romano.

El puente está sobre el rió Tormes afluente del Duero, cruza la ciudad vivo, juguetón... creando imágenes espejo que me sorprenden y me gustan.

El rio Tormes

Un “verraco", un toro, que sale en un episodio del Lazarillo de Tormes, nos da la bienvenida,  está al final del puente, o al principio, según se mire.

El verraco.

También está esperándonos a la orilla del río, el personaje de libro de Lazarillo y su amo ciego, conocidos los dos, sobre todo por lectores de la buena literatura castellana. Y es que Salamanca es cultura por los cuatro costados, no solamente por ser sede de universidades y estar llena de estudiantes, sino que la literatura castellana es parte importante donde la ciudad se ve representada.

Lazarillo de Tormes

Más adelante  también hay una cruz, conocida como la de “los ajusticiados”, no hace falta explicar mucho la razón del nombre, lo imaginamos. También se dice que esta cruz es el punto inicial donde todos los que entraban a la ciudad se arrodillaban y daban las gracias por haber llegado al destino final.

Cruz de los  ajusticiados.

Nos adrentamos por la calle Tenencio, que era vía principal en la antigüedad. También tiene su historia. Cuentan que en una ocasión un toro enorme se escapó del mercado y Juan de Sahagun, patrón de la ciudad, se encontró con él y frente a la amenaza de embestida le gritó: “Detente necio” y el toro, milagrosamente se detuvo. Desde entonces  lo que era la calle Santa Catalina se la conoce por la calle Tentenecio, como una deformación de la orden que le dio el santo.

Calle Tentenecio por donde accedemos al casco històric.

Muy cerca está la casa modernista Lis que llama la atención ya por el exterior. Es una verdadera joya que visitamos por dentro para maravillarnos de las vidrieras y del color, de la luz  caledoscópica que deja el sol traspasando el cristal de las ventanas. También disfrutamos de las exposiciones y del museo Art Nouveau y Art Deco. Todo vale la pena verlo.

La casa es un pequeño palacio situado en la antigua muralla de la ciudad propiedad de un prospero fabricante de curtidos, según dicen trabajador infatigable y como se aprecia por la casa construida, de gustos modernos. Después de Lis pasó a otros dueños y al final acabó abandonada. En el año 1981 el ayuntamiento de Salamanca inició el expediente de expropiación y así se consiguió salvarla de la ruina.

Casa Lis.

Y seguimos nuestro paseo entre edificios de nueva creación, pero que no desentonan en ningún momento con el entorno, y  monumentos relevantes como las catedrales. 

La catedral

Y entre tanta arquitectura armoniosa llegamos al huerto de Calixto y Melibea, personajes de la Celestina creados por Fernando de Rojas. De nuevo tenemos una muestra de literatura. Cuenta la historia que el noble Calixto se enamoró de Melibea pero ella lo rechazó. Así que Calixto desesperado acudió a la Celestina, una vieja prostituta para que hiciera de intermediaria. Celestina acudió a su vez al diablo para que hechizara a Melibea y que se enamorara de Calixto. El final, no lo cuento...leedlo.

En el jardín está la Celestina como guardiana del huerto, que según dicen podría haber sido escenario de la obra de teatro. Allí está, esperando a los numerosos enamorados que buscaran los rincones más discretos que en el jardín hay. Las parejas tienen donde escoger, hay 2500 metros cuadrados.

Huerto de Calixto y Melibea.

A continuación vamos a  la Cueva de Salamanca, situada donde estaba la cripta de san Cebrián que actualmente ya no existe. Es una cueva con leyenda y trascendencia, es dónde impartía clase el diablo. Cervantes escribió sobre la cueva y en Hispanoamérica se denominan salamancas los lugares donde las brujas y demonios hacen sus aquelarres.

Cueva de Salamanca.

Y subimos a su torre.

Subimos por la escalera y tenemos unas bonitas vistas.

Pero esto solo es el inicio… Durante el paseo por Salamanca, no dejamos de ir a la Plaza Mayor, que para quien no la conozca, le avanzo que es una maravilla arquitectónica que se merece capítulo aparte, y  también continuamos visitando la catedral  y otros monumentos importantes como la universidad, la casa de la Conchas...o el convento de san Esteban... en  unos entramos, en otros nos conformamos con la fachada y nos quedamos en la puerta.

Poco a poco os iré mostrando esta acogedora ciudad tal como a mi me la han mostrado.

CUADERNO DE VIAJE, primavera 2016, SALAMANCA Y ALREDEDORES

REPÚBLICA TXECA: Els beneficis de l’aigua de KARLOVY VARY

Una vegada a Praga, per què no fer escapades pels voltants?

KARLOVY VARY és una ciutat balneari situada a la zona de la Bohèmia, la regió occidental Txeca. Rep el nom en honor al rei Carles IV. Va ser fundada al segle XIV i és famosa per les seues fonts termals, tretze grans i més de cent xicotetes. El riu Teplà que banya la ciutat té les aigües calentes. Però les fonts d’aigua inicialment només foren utilitzades per banyar-se i va ser a partir del segle XVI que passaren a fer-les servir com a teràpia curativa. Va ser l’any 1522 que es publicà el primer escrit parlant sobre les propietats curatives de les fonts.

Anys desprès, unes inundacions i posteriorment un incendi, destruí quasi totalment la ciutat. La guerra dels trenta anys també deixa seqüeles i va ser a partir d’eixe moment i amb la visita de personalitats  com el tsar de Rússia, Pere I, els anys 1711 i 1712 va anar desenvolupant-se. Precisament va ser l’any 1711 quan es construí el primer balneari.

Al segle XIX arribà a ser una afamada destinació turística perquè hi arribaven molts personatges il•lustres que buscaven tractaments termals.

Hi ha tractaments sulfurosos i teràpies d’inhalació de gas, també es poden tastar les fonts,  hi ha 12 calents que contenen 40 substancies químiques que s’empren per tractar problemes digestius o metabòlics, estrenyiment o diarrea. 

La ciutat també se la coneix pel festival de cine que anualment realitza. L’arquitectura dels edificis  és interessant i bonica amb aires elegants i victorians que trobem entre passejos vorejats de columnes i en parcs i sempre el riu present que s’escolta allà on es va.

Aigua per tot arreu. hi està la riquesa del lloc, hi està el seu encant.

Tot contribueix a que siga la segona ciutat més turística de la república txeca desprès de Praga. I el lloc idoni per relaxar-se.

Jo només he fet un passeig, i em sap a poc. La ciutat és agradable, s'hi respira un ambient sa, tal volta és el subcoscient el que pensa que així és perquè la gent acudeix a Karlovy Vary a curar-se o llevar-se l'estress. Siga el que siga, a mi,  em queda pendent tastar eixes aigües... tal volta ho faça algun dia...

.

QUADERN DE VIATGES: REPÚBLICA TXECA. Praga i voltants, any 1996

NARBONA (França)

Narbona, va ser la primera ciutat romana de la Gàl•lia.

Pont dels mercaders, abans eren set arcs.

Des de Montpeller anem a Narbona amb tren. Si, hui visitem Narbona, la ciutat romana que  va ser la primera de la Gàl•lia, abans fins i tot de la conquista de Julio Cèsar, va ser fundada el 118 a.C. Estava situada en un lloc estratègic, creuament de molts camins que suposà un creixement econòmic. Davant de l’ajuntament s’hi veu un vestigi de la via domitia, tal com era 100 anys a.C., que travessava la ciutat i fou creada per unir França amb Itàlia i Espanya, concebuda primer per a les milícies romanes fou ràpidament adoptada pels comerciants.

Narbona, és doncs ciutat històrica i al meu parer és agradable, desconeguda turísticament, la gent no hi ve, prefereix parar abans en altres ciutats properes. Però Narbona, amb quasi 53.000 habitants, es mereix una mirada i un passeig, Narbona es mereix no passar-la per alt, a mi m’agrada i crec que a molta gent li pot agradar també. 

Hi ha embolicant-hi tot, les avingudes, les places i els carrers, una atmosfera de tranquil•litat de ciutat poc transitada on es pot passejar vora el riu i on es para a prendre el sol a les places. 

La catedral i el conjunt monumental que l’envolta, com el palau de l’arquebisbe, són dignes de visitar. El palau dels arquebisbes va ser al seus orígens una modesta residència eclesiàstica convertint-se posteriorment en el segon conjunt arquebisbal després del palau dels papes d'Avignon. Està format per dos palaus, l' antic, d'origen romànic i el nou, d'origen gòtic units pel passatge de l'Àncora, que  és el carreró fortificat que forma la separació entre  el palau Vell del Nou. L'entrada es fa per la plaça de l'Ajuntament, i condueix al claustre i la catedral. El nom de passatge de l'Àncora es deu a l'àncora suspesa en un dels arcs del carreró. Aquesta àncora simbolitzava els drets de l'arquebisbe sobre la pesca.A l'arquebisbe se li pagava una taxa d'entrada al port i sobre la pesca realitzada. L'àncora és el símbol dels drets que tenien els arquebisbes de Narbona sobre el port.

Cap al palau dels arquebisbes

La seva façana té tres torres quadrades que daten dels segles XIII i XIV. La part central de la façana va ser restaurada per Viollet-le-Duc, alberga des del segle XIX l'ajuntament de Narbona, el museu d'art i d'història i el museu arqueològic.

La plaça de l’hotel de ville és gran i està animada, té el sabor agradable de la plaça francesa.

La place de l'hotel de ville

Visitem la catedral de Sant Just i Sant Pastor. Té un cor elevat que amb els seu 41 metres d’altura és el tercer més alt de França. Destaca la capella de Notre Dame de Betlem amb una figura d’alabastre de la Verge i el Xiquet. Però sobre tot cal destacar i  observar amb deteniment els tapissos flamencs sobre la creació teixits amb fil de seda i or. 

La catedral

I no s’ha de deixar de visitar el claustre de la catedral del segle XVI, digne de visitar, parant atenció a les gàrgoles testimonis de la vida al llarg de temps que sota les seues mirades ha passat.

Claustre de la catedral

Seguim passejant per la ciutat.

Deixem la plaça principal...

Hi ha un pont de flors que cap visitant de Narbona ha de perdre’s, és on està la resclosa del canal de la Robine, Patrimoni de la Humanitat per UNESCO,  que enllaça amb el canal du Midi. 

Passarela en el pont on es veu el canal de Robine

Al canal du Midi li dedique altre apartat, tanmateix en este post dedicat a la ciutat, deixe constància fotogràfica del seu pas per Narbona .

La resclosa.

Una vegada creuat el xicotet pont, la passarel•la entre les dues villes, seguim caminant vora el canal  per observar de prop altre pont tambè digne de mirar,  un que enfronta, és el dels mercaders, el que resulta una estampa caracteristica dins la ciutat. És un pont que té cases damunt on viu gent, un pont que recorda als que existeixen a Itàlia i l’unic pont habitat de França.

El pont dels mercaders

Este pont estava format per 7 arcs i es feia servir per a entrar a la ciutat antiga des del sud i estava dins la via Domiciana. Avui en dia només és visible un arc, la qual cosa ens dóna idea de l'amplaria del riu a  l'antiguitat.

Pont dels mercaders, amb un arc, abans n'eren set.

Arribem a una plaça molt animada, són les Halles, que tenen vida pròpia, molta vida comercial i social dins i al seu voltant. 

Les Halles

 Les Halles estan en un edifici gran restaurat combinant l'estil modern i perseverant la part antiga i així veiem els vidresde la façana que fan de miralls i contraresten amb el ferro forjat. La gent dins no solament esta comprant, el mercat es veritablement un lloc d’encontre social on molta gent menja de peu elegint entre molta varietat. En Narbona es va a les Halles a menjar com una activitat rutinària i alhora lúdica, és un fet d’entreteniment social. 

Les Halles

El passeig per la ciutat deixant de vorejar el canal ens porta a una casa singular, és la casa de las tres nodrizas, que és arquitectura renaixentista  i data de 1558, és famosa per les cariàtides d’opulentes formes de la façana.

Casa de els cariàtides.

Deambulem d’uns carres a altres, de vegades sabem per on anem, d’altres no, però tant se val, la direcció al canal està clara. Passem per la plaça del foro que antigament, a l’edat mitjana era un mercat, la font és una replica de l’originaria del segle XVII.

Plaça del Foro

I entrem a l’horreum que son uns magatzems descoberts de l’època romana. Està obert al públic des de 1776, construït al final del primer segle aC a 5 metres sota el terra actual, nomes es veu una part. Estes galeries donen pas a xicotetes cel•les on s'emmagatzemaven les mercaderies. Diversos muntacàrregues connectaven el magatzem amb el mercat. Una vegada estem dins  està molt fosc i se senten de fons veus simulant la gent i l’ambient de l’època...Sincerament, fa un poc de por, és esgarrifós, sobre tot si et trobes en el corredor a soles. I cert que m’entra claustrofòbia quan no trobe l’eixida correcta caminant i caminant entre les cavitats subterrànies malgrat estar senyalitzat, però com tots els corredors son similars i hi ha falta de llum per recrear millor l’ambient de l’època... quina angoixa!

L'horreum

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015