Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 20 de setembre de 2011

ALGÈRIA: Una realitat diferent

En anar-hi, el meu desig no era veure museus ni monuments, desitjava impregnar-me del desert, del viure propi del país barrejant-me entre la gent i trepitjant els seus paisatges.
I així vaig descobrir Algèria intentant mirar-la amb uns ulls que, per uns dies, havien deixant de banda la cultura occidental i l’hàbit de pensar i jutjar segons uns criteris protegits pel confort.

Era primavera, coincidint, curiosament, els últims dies de la Setmana Santa catòlica amb els últims dies del Ramadà musulmà. Agafàrem un vol des de Madrid via directa cap Alger. I recorde com si fóra ara, l’estranya sensació del primer moment en entrar a l’avió i adonar-me’n que d’entre tota la gent ressaltaven les nostres cares blanques occidentals que n’eren poques. A més, del total del passatge la gran majoria eren homes i no hi havien moltes dones. Tots i totes anaven abillats amb les vestimentes tradicionals.


I ja en l'avió, trobàrem el primer xoc amb la realitat.

El temps enlairats entre núvols el vaig passar observant cada persona amb deteniment. Sols dues hores de vol i ja estaríem a la capital d’Algèria, teníem dues hores de temps, solament, per no perdre detall del què veiem i per acabar d’imaginar què ens esperava. 

I de sobte, poc abans d’aterrar l’avió en terres algerianes, a punt de fer-se de nit, va ocórrer un fet que ens em va sorprendre. Vaig notar un enrenou estrany. Tot seguit, la gent neguitosa es descordava els cinturons de seguretat dels seients i esvalotada s’alçava buscant i rebuscant a les bosses guardades al compartiment superior.

No sabia què passava. No ho sabíem ningú del grup que viatjàvem junts. Tothom, com si es tractara d’un ritual preceptiu, es posà a menjar allò que anava rescatant dels sacs de mà. Nosaltres, els pocs occidentals, fórem els únics immòbils als seients.

En un principi pensàrem si seria una avaria en l’avió o si havien manat fer alguna cosa per l’altaveu i no ens havíem adonat. Ens resultà estranya la informació d’una hostessa anunciant l’hora. La veu dolça i melodiosa del micròfon volia que ningú deixara de saber que eren les set de la vesprada perquè ho havia repetit en angles, en francès i en àrab. Certament que foren moments d’incertesa.

A la fí s’adonarem què passava. Durant l’època del Ramadà el precepte religiós prohibeix menjar fins la posada del Sol. El que feia aquella gent, tots a una i davant la nostra mirada atònita, era complir el manament del dejú. Durant tot el dia no s’havien empassat cap aliment, després d’assenyalar l’altaveu que ja podien menjar, mataven el cuc de la fam amb galetes i caramels. Les set era l’hora establerta de posada del Sol i el final de la prohibició.



En temps de Ramadà els carrers de nit cobren vida.

Observàrem i callàrem. Jo estava absorta i bocabadada mirant l’espectacle, tirant per terra la idea preconcebuda que el dejú imposat era una tradició amb pocs seguidors. Res més allunyat de la realitat.
Al voltant del Ramadà, al dia següent tornarem a veure altra imatge de les que es queden per sempre a la retina. Anàvem per la ciutat d'Alger, era un carrer ample, no recorde quin però si sé que no deixàvem de mirar sense perdre detall el que ens venia al pas. També escorcollàvem els carrers més estrets perpendiculars que estaven menys transitats. En un moment donat, s’escoltà el crit del muetzi per a recordar al creient el moment de l’oració. I de sobte mirant cap a un dels carrers estrets que donaven al principal, veiérem un grup de fidels que serien uns quaranta, que eixien al carrer, estenien l’estora, s’agenollaven i començaven a orar. I és que segons varem saber és pràctica habitual. Aquelles persones eren treballadors d’una fàbrica i cada dia en escoltar el muetzi i ser el moment de l’oració, eixien al carrer ocupant tota la calçada de part a part perquè dins no tenien prou espai.



En aquell moment ens deixàrem les sabates fora per entrar a la menuda mesquita de Tamelhalt, al sud del país, població on els habitants tenen la pell negra.




Mesquita de la ciutat d'Argel. 
La crida del muetzi a l'oració, siga on siga, ciutat o poblet al desert, impregna cada racó en Algèria i en tot país musulmà. M'agrada escoltar-ho, em situa millor en la realitat del moment.

I és que el Ramadà impregnava l’ambient d’uns costums que ens resultaven ben diferents. Per les nits un bullici desmesurat omplia cada lloc, poblet menut o ciutat més gran, tan se valia, sempre hi havia famílies senceres pels carrers i homes als cafès. I pel dia tot canviava, carrers tranquils, només amb la gent anant i tornant de treballar. El Ramadà feia que el guia local que ens acompanyava, que al llarg del viatge demostrà ser molt intransigent quan comparàvem les diferents mentalitats, per evitar la temptació del menjar a l’hora del dinar, es passava el temps cara a la paret, orant amb el Corà a la mà.



I de dia, durant el Ramadà,  la vida continua però els fidels seguidors musulmans es passen tot el dia sense menjar.

Tal volta este aspecte va fer que descobrirem este país àrab des del punt de vista més real. Era un aferrat a la religió, que malgrat haver estudiar en la Universitat i treballar en turisme, mantenia unes fortes conviccions a la tradició i a la religió. Nosaltres escoltàvem amb devoció eixe punt de vista que ens mostrava la realitat, però sempre amb respecte i educació, no deixàrem en cap moment de rebatre explicant la nostra opinió visió occidental, malgrat demostrar-nos enocasions que no li agradava gens el que li estàvem dient.

Viatjar és vore i no sempre entendre.

REFLEXIONS POSTERIORS: sobre ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.


2 comentaris:

  1. És una delícia, Mariló,passejar pel món de la teua mà i descobrir altres realitats gràcies a eixa mirada particular que tu tens.

    Enhorabona pel teu blog que, acabat de nàixer, ja apunta a un futur brillant.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Alberto, encara que sé que són paraules subjectives. Tu has sigut el culpable que em decidira en esta aventura de contar totes les aventures que he passat pel món al llarg dels anys i tu has sigut qui m'ha donat les instruccions de com plasmar-ho.

    ResponElimina