Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de maig de 2014

TUNISIA: Les GORFES de MEDENINE i el desert que l’envolta.

Quins misteris que guarda el desert...quantes coses diferents!. La vida dels berbers s’adapta, evoluciona, no sé si és un mal o és un bé. En tot cas ells són els que han de jutjar en raó a les conseqüències. 
 Les gorfes: unes edificacions singulars refugi de berbers.
Seguim de ruta per Tunísia. Hem arribat a Medenine, que és una menuda ciutat dividida per un riu, és per això el nom: “las dos ciudades”. A l’oest d’esta ciutat catalogada en l’antiguitat com comercial, està la part moderna però és a l’oest on s’hi troba la part més interessant per visitar: les anomenades gorfes.

Anem-hi. No sabem exactament què és el que anem a visitar, ens diuen que eren uns magatzems de gra. Amb l’expectativa creuem carrers de la part antiga de la ciutat. Observem carrerons, observem els mercats a l’aire lliure on la vida transcorre quotidianament. Els mercats àrabs tenen un component social, no solament s’hi va a comprar, s’hi va per xerrar amb amics o familiars.

Creuant carrers i mercats.

I arribem al lloc. I quedem bocabadats perquè tenim al davant unes fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà. Però el que tenim davant és més del que ens havien dit, estos edificis, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. 

Quanta varietat trobem viatjant, estes edificacions són un exemple.

Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una.

 Els berbers aprofiten les gorfes per vendre records als turistes i per mostrar l’art tradicional.

Actualment han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. Malauradament l’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes. Pense que encara que es guanyaran més diners, les tendes banalitzen l’ús que s’hi feia i trenquen la realitat. Si estiguera en les meues mans, deixaria les tendes a banda i conservaria el recinte com un museu, però ja sé que és impossible i només demane que no es desvirtue més del que ja està. 
Actualment són explotades turísticament, la imatge de tanta tenda trenca la imatge real de la utilitat.

Antigament hi havia moltes més però a la dècada de 1960 la majoria les va enderrocar i deixaren solament unes poques. Tenen una construcció peculiar, juxtaposades, tenen cinc nivells, estretes, profundes i amb sostre de volta. Generalment tenien 9 metres de llarg, 2 metres d’altura i 2’5 d’amplària.

Les gorfes generalment tenen 3, 4 o cinc altures.

Esta zona, este Ksar, com moltes parts de Tunísia, també és escenari de pel•lícula. La més afamada és “La guerra de la galaxia” que també va buscar i trobar en esta ciutat on filmar, concretament les escenes quan apareixia el fictici planeta Tatooine. 

Deixem Medenine enrere i seguim ruta. Mirem a traves del vehicle que ens transporta el paisatge d’estepa que ens envolta abans d’arribar al desert. Després trobem dromedaris que lliurement corren solts al costat de la carretera.


 Dromedaris solts: són els amos, sorpren la velocitat que agafen quan tene per davant la immensitat del desert.

Però si he de destacar alguna cosa en este desert, són els miratges que intencionadament  ens  enganyen, perquè ens fan veure el que no existeix. Els miratges són imatges irreals, imaginaries, i alhora reals perquè la ment creu el que veu. Que difícil és d’explicar. Els miratges són màgia momentània. Sabem que el que s’hi veu no existeix i mentre dura la creença és un goig. Malauradament, com en la majoria de les vegades sol passar que la raó es superposa i explica que el s’hi veu i “que no és res” és degut a la refracció dels raigs de sol en l’atmosfera. 

Miratge. A l’horitzó jo veia aigua, els meus ulls la veien, la meua ment ho enraonava i ho negava.

QUADERN DE VIATGE, TUNISIA primavera de 1998

Per llegir més sobre TUNISIA en este bloc clica ací

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada