Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 1 de desembre de 2015

RESSENYA de cine: TRUMAN



TRUMAN
Cesc Gay

He vist la pel•lícula Truman amb el cor encongit un poc per la pena, pels records personals i també per la nostàlgia dels que han fet ja el viatge llarg. Si, Truman és una pel•lícula que mostra els preparatius d’un viatge, el viatge  a l’eternitat. 

Sembla un tema fosc, que ho és, sembla tragèdia que també ho és, però això no vol dir que estiga intentant espantar als espectadors, més bé al contrari, si ressenye esta pel•lícula es perquè es mereix reconeixement.

Primer al director, per proposar un tema tan real, tan irremediablement present i fer-ho de manera tan digna, tan lloable, abordant-lo des de l’amistat, posant este últim aspecte com a tema principal.

Segon, per l’actuació, que sense exagerar és senzillament magistral, dels dos actors principals que ocupen tot l’espai de la pel•lícula, o quasi… hauria de tornar a veure la pel•lícula per comprovar-ho, cert que no m’importaria tornar-la a veure per agafar plenament tots els matisos dels intensos diàlegs. 

Javier Camara i Ricardo Darin formen un carismàtic tàndem perfecte, amb una complicitat màxima, una gran química interpretativa que fa perfectament creïble tot el que diuen i el que fan. De vegades parlen amb gestos i mirades. Ens fan sentir que són amics de veritat. No cal que ho diguen emprant paraules. És el valor de l’amistat, les concessions, el voler el millor per a l’altre i amb el fons de la tragèdia rondant.

Els dos amics es retroben durant quatre dies, feia anys que no s’hi veien perquè viuen separats, un a Canada i l’altre a Espamya, on treballa d’actor. Són amics des de la infantesa. I com, segons paraules de la pel•lícula, el que veritablement importa són les relacions, que és el que queda, s’ajunten per a passar els últims dies junts abans de l’acomiadament final. Julià, l’amic que està malalt ha renunciat a continuar el tractament, no vol acabar entre agulles i en un hospital. És dur escoltar la decisió en boca del pacient, és dur observar com accepta l’irremeiable final. L’amic, per l’amistat que els uneix, té dret a convèncer-lo de lo contrari, però opta per acceptar el que l’amic ha decidit per a la seua vida, que d’una manera o altra sap que s’acaba en un tres i no res.

El que se’n va, vol deixar tot enllestit en la seua vida.  Té un fill  amb 21anys i amb vida independent vivint a Amsterdam, sap que volarà sense la seua ajuda, no li ha contat la decisió i fa un viatge llamp per a fer-ho, però no pot, les paraules no li ixen. 

Però qui li preocupa veritablement, no és la seua malaltia terminal, és el seu inseparable gos Truman, que com diu,és com una altre fill al que estima i a qui parla i enraona com si fos una persona. Li vol buscar una família adoptiva, però no la troba, cap és l’adequada, actuant així com fan els pares protectors que no veuen bo cap nuvi per a la filla.

També mostra pinzellades del comportament del que està al costat del malalt, no és un paper fàcil de portar. En este cas es la cosina, que estima el cosí i que no enten  la raó per què ha renunciat a lluitar. Sempre està enutjada perquè se sent impotent i eixa actitut contrasta amb la resignació del malat que ha acceptat el seu final.

La pel•lícula està molt ben tractada, és tragèdia, forta però tendra, intensa senzilla i alhora divertida per moments, perquè Javier Camara és un actor que compleix a la perfecció eixe paper de bondat personificada que de tant en tant, per alleujar l’angoixa, ens trau un somriure.

El tema de la incomoditat de no saber què dir al malalt, que es mostra en diverses situacions, ens fa pensar si nosaltres actuem com deuríem fer quan ens trobem un cas semblant, l’escena d’Eduard Fernández, que és altre actor que m’encanta, és preciosa.

La pel•lícula no dubta en mostrar dos homes mostrant emocions, de manera més o menys continguda, més o menys oculta, però ploren, per dins i per fora. És inevitable no plorar front la temàtica, i no dic l’espectador, al qual se li ofereix el tema enmig de tocs de comèdia, em refereisc als personatges que viuen el drama. 

I com no li falta detall, també mostra el que envolta a la mort, la parafernàlia, que amb estoïcisme i resignació vol deixar el malalt a punt abans de la partida obligatòria.

Crec que poques vegades s’ha parlat de la mort en estos termes, acomiadament fiançant uns lligams d’amistat existents i sobre tot tractant-la de manera tendra i valenta com si fora altre tema més, de la manera més natural. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada