RESSENYA LITERÀRIA: Los inuit. Cazadores del Gran Norte

Los inuit. Cazadores del Gran Norte

Francesc Bailón Trueba

Acabe de fer un viatge, un viatge a molts quilòmetres de casa i l’he fet sense maletes. Ha estat un trajecte còmode sense riscos, sense fred ni calor... he anat a un lloc mític i allunyat, un paratge quasi inhòspit i gelat del qual tenia idees preconcebudes errònies. Si, és el que esteu pensant, he fet un viatge literari. I ha estat  a “casa” dels inuit, un grup de gent escampat per moltes àrees de l’Àrtic: Grelàndia, Sibèria, Canadà i Alaska. I he anat de la mà de Francesc Bailón, un antropòleg que, segons diuen, és un dels que més sap dels habitants d’estes terres.

No conec personalment el Francesc Baylón, només he intercanviat paraules virtuals per la xarxa, tan de bo algun dia ho faça. Amb Francesc Bailón m’uneixen dues coses; eixe cuquet viatger acompanyat de voler saber les històries dels passat i del present, i també ens uneix una editorial, la Nova Casa Editorial que és qui ha publicat este llibre que ressenye i qui també té una novel•la meua al seu catàleg. M’agrada eixa línia editorial viatgera que ha encetat Nova Casa, així que avise, de bestreta, que “Los inuit, cazadores del Norte” no serà el primer llibre que us mostre fet per este grup de gent tan competent.

Avise que, tal volta, se me note els subjectivisme en les paraules que li dedique a la ressenya del llibre de Bailón, és simple admiració cap a un individu que és expert consagrat en un viatge que jo seria incapaç de fer. No podria suportar tant de fred. I també la subjectivitat apareix, segurament, perquè els inuit m’han caigut bé, els veig fortalesa i noblesa. Ho demostra el fet que, per exemple, fins fa no res seguiren tradicions tan boniques com la de resoldre els conflictes entre ells  a base de poemes i cançons. Sempre és millor cantar que no lluitar, no penseu?. També en seguien d’altres... algunes estranyes als nostres ulls: sobre menjar, sobre relacions socials... sobre comportament sexual... encara que també s’ha de dir, en seguien d’altres amb assassinats per supervivència que no són tan lloables.

Però, pas a pas...Comence a parlar del llibre donant, primer, unes pinzellades de l’autor, només un poc entre molt. Investigador de l’Àrtic des de fa més de 18 anys ha col•laborat i assessorat en nombrosos temes com per exemple en la pel•lícula d’Isabel Coixet, “Nadie quiere la noche”, ha escrit nombrosos articles sobre la matèria i és guia de viatges polars. També ha participat en un documental acompanyant a uns inuit a les illes Canàries, així com ha col•laborat apropant el món inuit als més menuts. Falta molt per dir i la tasca no para, ho sé de bona tinta. Francesc Bailón té molts altres projectes en marxa. 

El llibre és un complet manual per saber qui són els inuit: explica amb rigorosa informació d’arxiu tots  els poblats existents i fa una evolució històrica i social des dels inicis fins a l’actualitat, costums en maneres de viure, de menjar, de vestir, creences... educació... llengua... contacte amb els "homes blancs" i influencia. Eixa és una part.

Altra se centra en el futur que els espera, un futur incert. Els inuit són un poble molt afectat per problemes mediambientals com és l’escalfament del planeta i la contaminació. A tothom ens afecta però ells noten més que altres la gravetat del problema.

I altre apartat no menys interessant és la secció gràfica que il•lustra tota la informació esmentada. I quines fotos! Tothom diu que una imatge val més que mil paraules, però jo reivindique sempre, i en este cas ho corrobore, que una imatge convida a llegir mil paraules, i les fotos que ha escollit Bailon tempten a buscar al llibre el text que les complementa. De totes, destaque dues: la de la dona que porta el fillet a la caputxa (amauti) i el xiquet damunt d’un congelador per a acostumar-lo a les gèlides temperatures, la primera per la tendresa que desprèn, la segona per donar peu a pensar que cada lloc té les seues maneres de viure i nosaltres hem de respectar-les. 

Així que amb tot, després de llegir les 454 pàgines,  he descobert que parlar dels inuit és parlar de subsistència, de tradicions algunes inalterables i altres readaptades als tempss, de respecte a l’entorn natural com  a premissa, és parlar d’un estil de vida que està molt allunyada de l’estrès i caos urbà que generalment ens envolten a la resta. 

Cada pàgina desvetlla una realitat ben diferent a la que algunes pel•lícules ens han mostrat. I tal volta és una de les raons per les quals el trobe tan interessant, perquè ens redescobreix el que sabíem però de manera errònia. M’agrada que el relat tinga a més a més d’informació detallada històrica perfectament documentada, un ingredient humà que només transmet, fidelment però alhora amb subjectivitat emotiva, qui els ha escoltat, així el que Bailón sap, Bailon ho conta, però amb mirada des de dins i afectiva. 

I també m’agrada el llibre pel fet de que Bailón haja parat l’atenció en un grup minoritari i desconegut, els ha fet visibles mostrant-los. Escrivint sobre ells, Bailón reafirma la importància que tenen com a grup i també la necessitat de preservar-los com ètnia amb tradicions i llengües que els donen identitat pròpia, i també escrivint sobre ells, ressalta la urgència de donar-los més veu i poder en els temes que són d'ells i de la seua incumbència.

Estic segura que els inuit sabedors de l’existència d’este llibre, estaran eternament agraïts a Bailon per intentar entendre’ls.