La“Gran Nova York medieval", coneguda per les nombroses torres medievals conservades construïdes en una espècie de competència entre les famílies influents per demostrar poder i riquesa.
La regió de Chianti la regió coneguda pels vins, està entre la província de Florència, Siena i Arezzo, el cor de la Toscana i compta amb nombrosos poblets medievals que estem veient de lluny i que amb tota seguretat tindran el seu encant. Dona ganes d’entrar-hi i visitar-los. Segur que cadascun té molt que veure.
Nosaltres parem en San Gimignano, poble Patrimoni de la Humanitat que està a uns 50 quilometres de Florència. És el poble mes famós i visitat de la regió i no precisament pel vins,encara que també té marca registrada, sinó per conservar moltes torres de pedra des de l’època medieval. És la raó per la qual se l’anomena la Manthattan medieval. També se la coneix per “la ciutat de les mil torres”, no en tenia tantes, n’eren 72 i malauradament li’n queden només 14.
Entrem per la porta medieval de san Giovanni, la porta sud de la muralla que envolta la ciutat, una de les principals. Fou enllestida en 1262 i tots els peregrins que feien la via Francigena procedents de siena passaven per davall de l’arc. Com ho fem nosaltres segles i segles més tard. La via Franginea al seu pas per la Toscana és la ruta més espectacular. L’etapa comença en Lucca, passa per pobles medievals i ben conservats com San Miniato o este que visitem hui, i acaba en Siena.
Seguim per la via san Giovanni, actualment plena de comerç, hi ha molt de turisme i les botigues estan de gom a gom, com els carrers principals o les places. Gent per tot arreu atreta per la fama de la localitat. Em sembla encertada la comparació amb Nova York, perquè el lloc t’obliga mirar cap amunt buscant les torres i els palaus, i quasi no veus el que hi ha davant, com passa en la ciutat americana. De camí a les places principals passem per davant de la torre i casa Campitelli, un palau del segle XVIII amb una de les torres medievals conservades. San Gimignano no deixa impassible...malgrat la gent, m’agrada.
I passem per l’arc de Becci, porta d’entrada que pertany a l’antiga muralla del segles X. Al costat es conserven edificis històrics amb les torres corresponents.
Traspassant l’arc s’hi pot sentir l’ambient del passat. Cal imaginació, jo la pose en marxa per poder entendre i recrear mentalment la vida de la gent en època medieval, quan hi havia tanta torre i tantes famílies lluitant per ser les més importants. Amb les torres demostraven poder.
La primera plaça que trobem és la de la cisterna que té un pou octagonal enmig però les paradetes quasi el tapen. No aprecie bé com és la plaça. Malauradament. Ni puc fer foto dels edificis i torres que hi ha. Sé que estic en la plaça del pou perquè ho llig al rètol de la paret. Entre les paradetes està el pou.
I és que hi ha tanta gent! Està ple de comerç ambulant, es pot dir que continua sent lloc de venda com en el segle XIII, que era on es posava el mercat. També era escenari de festes i tornejos.
En la plaça de la Cisterna està la gelateria Dondoli, oberta des de 1992, que és famosa per la varietat de gelats i per fer els millors del món. També perquè rep la visita de moltes personalitats que visiten san Gimignano. L’amo es constantment guardonat. Per a elaborar els gelats empren llet i nata fresca i la qualitat del producte marca la diferència.
Caic en la temptació. Ni el gelat és molt car ni s’ha de fer cua. En menge el premiat gelat de santa Fina, crema de safrà i pinyons, i sincerament…està cremós, està bo…però tampoc pense que és tan especial…em recorda a la llet merengada…M’he deixat emportar per la publicitat per allò que San Gimignano té importància, el conreu del safrà...i segurament hi ha altres gelats que m’hagueren agradat molt més…a la propera encertaré…També l’he escollit pel nom...conec a moltes Fines...Fina és la santa més venerada de San Gimignano. Una malaltia la deixà postrada sobre un tauló de fusta que feia de llit. Quan va morir, segons conta la llegenda, floriren violetes grogues sobre el tauló de fusta. Cada any en març les violetes de santa Fina floreixen entre les pedres de les torres recordant la santa.
Per un moment pense que m’agradaria passar la nit en este poble, pense que de bon mati i de nit els carrers estaran buits i es podrà veure tot bé. Serà una opció si algun dia torne. El que si veig clarament és que la plaça està unida per un pas obert a la plaça del Duomo. Caminen no res i ja estem en la plaça del Duomo. Realment sovint passem d’una plaça a l’altra sense adonar-nos-en. Hi ha get per tot arreu. I paradetes de venedors…Competeixen amb les botigues boniques, més elegants i amb productes més exclusius, que hem vist de camí. Hi està la col·legiata di Santa Maria Assunta, del segle XI, un dels exemples més importants del romànic toscà.
Entre al cancell i li faig una ullada. Observe la bellesa dels frescos del segle XIV que cobreixen les parets de la nau central i els laterals. Art i més art.
Just al costat de la col·legiata està Palazzo del Popolo o Palazzo comunale, l’antic ajuntament, amb la imponent torre grossa de 54 metres. Em quede amb les ganes d’entrar i especialment visitar la sala Dante que es va fer per a recordar la visita del famós poeta a san Gimignano en 1299 que està coberta de frescos.
I com no…? també em quede amb les ganes de pujar a la seua alta torre: la més alta de san Gimignano. La seua construcció s’inicià l’any 1300, quatre mesos després que Dante visitara la ciutat, i s’enllestí 11 anys després.
Sense deixar la plaça, enfront l’església, destaca el palau del Potestà del segle XIII amb la torre Rognosa de 52 metres. La més antiga. Els metres exactes d’esta i l’altra torre varien segons les fonts consultades, sempre més de 50, però és el que menys importa...Cert que veure l’altura de les torres bocabada.
A meitat del segle XIV hi havia riquesa econòmica i artística gràcies als mercaders i als peregrins que recorrien la via Franginea...així que, si hi havia unes 70 torres es que i havia unes 70 famílies adinerades que competien per fer la torre amb més altura. La competició va arribar a l’extrem que el govern hagué de posar límits d’altura. La ciutat fou important fins 1348, començà la decadència amb l’arribada de la pesta negra que assolà Europa, i es va veure obligada a sotmetre’s a Florència. Tal volta és la raó que es mantinga tan ben conservat.
San Gimignano són els carrers principals Via san Matteo i Via san Giovanni, les places que hem visitat però hi ha més…
... més placetes
i racons, més carrerets perpendiculars als que anem… És un poble turístic però
acollidor.
Acabem la visita eixint per la porta per on hem entrat.
Tanmateix encara queda una cosa per fer: hi ha un mirador des d’on hi ha unes vistes precioses…
Deixem san Gimignano. Ens anem a fer una degustació de vins. I quin
paisatge! Extensions de terreny de vinyes, boscos de castanyers i
alzines... camps immensos…pobles
encisadors…i els xiprers…milers i milers que delimiten propietats i camins i
donen la benvinguda al visitant en cada casa. El seu significat no té
res a veure amb el que té en Espanya, que se sol posar als cementeris.
És el que ens està envoltant durant tot el dia. Són imatges magnètiques per la diversitat de verds, per les sinuoses formes de les muntanyes... pels conreus... per la vida que s’endevina en cada finca que es veu a la llunyania…És l’essència de la Toscana, especialment apreciable en el tram que va de Florència a Siena, la coneguda com via Chiantiana.
Si, efectivament la Toscana és a més de les grans ciutat, els poblets i la vida al seu voltant tan diferent a la de les gran ciutat. A través de la finestra veig pobles, alguns el travessem, altres de lluny… hi ha molts que nasqueren al voltant d’un castell que pertanyia a una família rica. Em fixe en els cartells de la carretera que donen eixida a pobles com Impruneta, Greve in Chianti, Montefiridolfi, o el poble enmurallat de San Donato in Poggio… passem per Castellina in chianti i per Pietrafitta, per la Grazie… per Poggibonsi…
Fer una degustació de vins és una bona opció quan es ve a esta zona vinícola que té tanta fama. Hi ha molts vinaters. La zona de Chianti porta més de dos segles produint vi, dels més important d’Italià. La finca que visitem és una empresa agrícola que funciona des de fa tres generacions seguint la tradició toscana. És La tenuta di Mensanello i m’agrada especialment pel lloc on està.
I és que ocupa un poble abandonat, un poble que tenia església i escola, que encara es conserva. I és que els amos han anat restaurant cases per destinar-les a diverses finalitats: tan per a dependències necessàries per a l’empresa com per a llogar a visitants que volen viure durant uns dies l’experiència de l’agroturisme.
L’actual encarregat, hereu dels fundadors, començà a dirigir el negoci familiar en 2015 i des d’aleshores s’ha dedicat a ampliar el negoci. Actualment, a més d’oferir turisme rural, com ja he dit, és bodega, és almàssera i fins i tot fan cervesa artesanal. És granja d’aliments com blat, espelta, civada o llegums i granja d’animals com els porcs que crien en estat semisalvatge emprant un sistema que garanteix el benestar de l’animal i la qualitat de la carn i a més a més. També tenen un restaurant.
Abans de donar-nos a tastar el vi i l’oli, ens expliquen breument el procés de com es fa. Primer l’oli: des de la recol·lecció de les diverses varietats d’olives, passant per la trituració en l’almàssera per extraure el preuat oli. El procés dura 24 hores per a minimitzar la pèrdua dels antioxidants. L’oli en Itàlia és un producte considerat de luxe. En general val molt car i l’envasen en format menut. En esta almàssera també processen les olives dels agricultors locals i s’ofereix com una experiència en la que els hostatjats poden participar. Després ens expliquen un poc sobre el vi.
La degustació no ha estat molt esplèndida ni l’explicació sobre el vi i l’oli ha estat especialment completa, però el que més m’ha agradat i m’ha resultat particularment atractiu és poder comprovar el que s’ha fet en un poble abandonat donant-li nova vida. Així que enhorabona als amos de la finca per eixa iniciativa. M’alegra que el poble no haja acabat enderrocat per l’abandó, un poble a més a més tan ben situat al camp toscà, envoltat d’una paratge encisador.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA
