Tot el poble és Patrimoni de la Humanitat, i s’ho mereix. A Sintra se li ha de dedicar temps, nosaltres comencem la ruta per un palau diferent, que sorprèn.
 |
| De Lisboa a Sintra anem amb tren. |
 |
| Estació del Rossio a Lsboa. |
Arribem abans de les deu del matí i només baixar del tren, volem buscar l’oficina d’informació i turisme, tanmateix, quasi sense adonar-nos-en, ens enfilem en una cua per a pujar a uns autobusos.
No hem arribat al punt d’informació però als autobusos venen bitllets per a anar a veure el Palau da Pena, que és just el lloc on volar anar. Hi ha altres autobusos que assorteixen d’altres bitllets combinats, fins i tot hi ha autobusos que van a Cascais passant per Cabo da Roca. Front tanta oferta i sense cap referència tenim dilema, però al capdavall optem per fer el Palau da Pena que està més allunyat i els altres ja els farem a peu. En acabar la visita sabrem que esta elecció ha sigut un encert malgrat anar desorientades, deixant-nos portar, un poc a cegues... i és que ens agrada sempre informar-nos a les oficines de turisme i esta vegada no ho hem fet.
No hem arribat al punt d’informació però als autobusos venen bitllets per a anar a veure el Palau da Pena, que és just el lloc on volar anar. Hi ha altres autobusos que assorteixen d’altres bitllets combinats, fins i tot hi ha autobusos que van a Cascais passant per Cabo da Roca. Front tanta oferta i sense cap referència tenim dilema, però al capdavall optem per fer el Palau da Pena que està més allunyat i els altres ja els farem a peu. En acabar la visita sabrem que esta elecció ha sigut un encert malgrat anar desorientades, deixant-nos portar, un poc a cegues... i és que ens agrada sempre informar-nos a les oficines de turisme i esta vegada no ho hem fet.
Fem el trajecte còmodament assegudes al seient de l’autobús. Des d’on fa la parada final, encara cal pujar uns 20 minuts a peu per acccedir al Palau... i sempre cap amunt... així i tot, malgrat la costera, paga la pena el que trobem.
 |
| La vista des de lluny... |
Sintra, és ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat, per UNESCO des de 1995, pel conjunt de poble i palaus alguns dels qual foren residencia d’estiu de la família reial.
Un d’ells és el palau Da Pena, és un palau diferent, té el seu encant, jo li’l trobe, però sé que molta gent no opina el mateix i precisament és per la seua singularitat. Per què serà que el que és nou o diferent espanta?, a mi em passa el contrari, busque la diferència perquè m'agrada.
Un d’ells és el palau Da Pena, és un palau diferent, té el seu encant, jo li’l trobe, però sé que molta gent no opina el mateix i precisament és per la seua singularitat. Per què serà que el que és nou o diferent espanta?, a mi em passa el contrari, busque la diferència perquè m'agrada.
 |
| Entrada al palau...amb molta gent. És un lloc turístic per execel.lencia. És un museu singular, peculiar, amb barreja d'estils, amb color. Per a mi és un maremagnum que malgrat ser caòtic trobe original i carregat de creativitat. |
Va ser construït al segle XIX, al turó muntanyenc on les temperatures d’estiu són més agradables, i concretament al lloc on a l’edat mitja hi havia una capella, després al segle XVI un monestir i després del terratrèmol de 1755 va sofrir seriosos desperfectes. Amb la desamortització l’any 1838 el monestir el va adquirir el rei Fernando II. Seria l’any 1889 quan ja passaria a mans de l’estat i a partir de 1910-1912 es converteix en museu.
És l’expressió màxima del romanticisme del XIX que li agradava l’exotisme. Als edificis hi ha tanta barreja d’estil i colors, que reconec que un poc caòtic si que és. Però a mi m’agrada la barreja i els colors, em recorda la casa de Gaudí a Figueres. M’agrada l’alegria que desprèn, m’agrada l’originalitat i eixe trencar normes. M’agrada l’extravagància dels colors emprats en groc i bordeus fonamentalment.
I per cert, colors que de tant en tant s’han de repintar perquè estiguen intactes. Per això trobem uns xics fent “escalada” pel mur del palau, però és una escala forçada. Parlem amb un d’ells, és simpàtic i rialler, ja està acostumant a que li pregunten i ell sempre respon condescendent, és com una atracció afegida, forma part del palau com una torre més.
I per cert, colors que de tant en tant s’han de repintar perquè estiguen intactes. Per això trobem uns xics fent “escalada” pel mur del palau, però és una escala forçada. Parlem amb un d’ells, és simpàtic i rialler, ja està acostumant a que li pregunten i ell sempre respon condescendent, és com una atracció afegida, forma part del palau com una torre més.
 |
| L'escalador pintor. |
El que és evident és que un palau com la resta dels existents arreu de món, cert que no és. Parle de l’exterior, on a més a més hi ha uns jardins amb estàtues, temples, casetes, llacs...és un divers conjunt barrejat que l’envolten.
 |
| M'ho passe bé mirant racons... vestigis àrabs hi ha molts. |
L’interior mostra les dependències com estaven l’any 1910, i cada saló és diferent. S’hi veuen amb tota la decoració. Salons àrabs hi ha molts, són els que més m’agraden. També passem per la capella, el claustre o per la cuina.
 |
| I conforme anem pujant les vistes són millors. |
Les vistes des de la part alta són precioses.
 |
| Hi ha molta gent, però com el palau és molt gran... tampoc molesta... |
És este palau el que va acollir l’últim rei de Portugal, D. Manuel, abans de l’exili, quan s’implantà la República.
Acabat el passeig pel Palau da pena, la visita a Sintra continua. M’agrada. Ara seguirem descobrint-la i ens en anem al Castelo das Mouros... que es mereix capítol a banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada