Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 5 de maig de 2015

RESSENYA LITERÀRIA: EL VOL DE L’ESPARVER de Francesc Mompó


Hui parle d’un llibre publicat fa dos anys. I ho faig perquè em va agradar tan per estil com per temàtica. Hui parle de “El vol de l’esparver” de Francesc Mompó, un autor del qual podem llegir narrativa curta, literatura juvenil i també poesia.  

Francesc Mompó és un escriptor de la vall d’Albaida, concretament del poble veí al meu, però especifique, de bestreta que, en este moment, no el conec personalment i que el que acabe escrivint a partir d’este moment, si és bo no és per compliment, és perquè ho pense sincerament.*

Comence amb el títol,“El Vol de l’Esparver que denota esperança, enlairar-se suposa llibertat. Amb eixa idea preconcebuda he començat a llegir este llibre carregat d’història camuflada, és a dir una història que l’autor mostra en xicotetes dosis i utilitzant l’excusa d’una tertúlia setmanal en un berenar d’amics. Esta part m’agrada. Sovint llegim compendis d’història que semblen transcripcions de la viquipèdia però en este cas, la història va sorgint en forma de conversa, de manera informal, dissimulada entre un mos de coca de llanda i altre de xocolata. Apareix en forma de debat, en conversa, pregunta i resposta, entre els diferents assistents a la cita del dijous, un berenar-tertúlia que acaba sent un ritual. Hi s’hi mostren diversos punt de vista del que s’hi fa o no s’hi fa, política i socialment, a Madrid o València. I amb els punt de vista dels tertulians el lector va comprenent i va endinsant-se en l’època. 

I m’agrada també perquè, a més d’esta part històrica fàcil de digerir, alhora que els protagonistes mengen la coca de llanda tan típica nostra, tan típica de la Vall d’Albaida, la novel•la té ingredients costumistes que ens mostren el dia a dia quotidià de L’Olleria i dels pobles del voltant entre els quals s’hi troba el meu natal.

Llegir “el vol de l’Esparver” convida a submergir-nos en altre temps. Són els anys quan els moriscs que abans manaven en estes terres, han d’amagar les seues creences, època quan les vides estan supeditades a unes regles dures i estrictes que han de ser obligatòriament seguides. Eixir-se’n de la norma és iniciar un camí nou, diferent i no acceptat fàcilment per la resta de la gent.

No importa si el protagonista és cristià vell o cristià nou, cadascú en el seu terreny té unes normes, de submissió en alguns casos, de protecció o  d’inquisició en altres. I les normes, com passa sempre, es deixen de complir sovint, moltes vegades seguint les directrius del cor, i de l’amor que no sap de cadenes.

La novel•la mostra una gran història d’amor intensa, per prohibida i per clandestina, també ens mostra d’altres secundàries que envolten la primera. I tot està escrit utilitzant una prosa poètica. M’agrada com l’autor va filant les idees, com encertadament adjectiva, com de vegades fa poesia. M’agrada la fluïdesa de llenguatge expressada i m’agrada la riquesa de vocabulari, que sovint barreja amb llenguatge del dia a dia.

La història entre Silvestre i Albina és l’eix que mou el relat i dóna sentit al text però no s’han d’oblidar les històries paral•leles que sorgeixen al llarg de les 360 pàgines que té el llibre. Són històries situades en esta vall que m’envolta, i això contribueix a sentir en tot moment un sentiment de familiaritat. Però no és novel•la localista, també està situada en altres comarques del voltant i la trama que passa podria tenir d’escenari qualsevol altre lloc. Són històries que van desgranant la realitat social, perquè van descrivint retalls de vida: l’obrador de vidre de l’Olleria, el bordell on periòdicament acudeix el comandant, la sega de l’arròs a la Ribera... tots estos aspecte i molts altres més queden plasmats perfectament en la novel•la, deixant constància així de “maneres de fer” que el temps i els avanços s’ha encarregat de canviar.

Tal volta alguna referència està tergiversada. Tant se val si hi ha transgressió o no, és un recurs més a disposició de l’escriptor. Les novel•les no són llibres que s’han d’agafar al peu de la lletra. És un fet i s’ha d’acceptar així. A mi  mateixa m’estranya el nom que sovint utilitza referint-se a Aielo de Malferit, Francesc Mompó l’anomena sempre Aielo del marques quan es refereix a este poble meu, veí del seu. En ocasions he llegit textos d’Aielo emmarcats en eixa època, textos escrits per historiadors que han tret la informació escorcollant en arxius i mai he vist escrit el nom d’Aielo així. Per altra banda l’autor,  tampoc diu cap mentida perquè ben cert era, que en aquella època el poble era del marques i de ningú més. Els impostos abusius i la sobirania feien que tot girara al voltant d’un estricte marquesat que no tenia contemplacions abusant dels treballadors que havien de complir religiosament pagant.

Parlava abans que “el vol de l’Esparver” era una història d’amor, d’estima, una història que promou la tolerància entre pobles i mentalitats, però també és una història política, perquè alhora que mostra la vida dels protagonistes, va desgranant pas a pas el devenir social convuls de l’Espanya durant la Guerra de successió, que acabà desastrosament per a nosaltres en la batalla d’Almansa l’any 1707, quan lluitaren les tropes de Felipe d’Anjou, nét de Luis XIV de França, coronat com Felip V i les tropes de l’arxiduc Carlos d’Àustria. La conseqüència fou que les tropes borbòniques guanyadores ocuparen estes terres nostres i implantaren el decret de nova planta i l’absolutisme de la monarquia espanyola. Entre altres coses, el nou govern central suposà una imposició del castellà i la prohibició de parlar la nostra llengua valenciana, amb càstigs durs per a tot aquell que la parlara.

Es va perdre molt en aquella batalla d’Almansa. A hores d’ara encara hem de lluitar per a que la llengua valenciana, per a mi la materna, la que estimem perquè és la nostra, tinga el valor que es mereix. 

Ressenya publicada el 16 de febrer al periòdic digital VILAWEB

*Hui, mesos després, especifique que al text hi ha un canvi respecte al que deia al seu dia, ara ja puc dir que conec en persona a Francesc Mompó: fa uns dies compartirem activitat literària a la fira del llibre de València. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada