TAILÀNDIA nord: CHIANG MAI i CHIANG RAI

El fet de viatjar obri la ment, ens dona a conèixer la diversitat i ens fa ser més tolerants amb la diferència. 

Estem en Chiang Mai a la zona Nord de Tailàndia. Generalment el turista que visita Tailàndia va a Bangkok i tot seguit busca una paradisíaca platja. I no és un mala previsió, tanmateix jo recomane que una vegada s’arriba a Tailàndia, després de tantes hores de vol, s’ha d’anar a esta zona menys visitada, encara que això supose tornar a casa amb la pell menys bronzejada. 

A Chiang Mai hem arribat amb tren nocturn des de Bangkok. Estem visitant els temples. Hem començat per DOI SUTHEP MAI, i només el fet d'entrar-hi et transporta a altra realitat. Anem al nostre aire, som set persones les que formem el grup, ens compenetrem bé; a uns els toca mirar el plànol i dirigir, altres han decidit deixar-se portar. Quan arribem al lloc parem front les meravelles que tenim al davant i mirem amb atenció, llegim informació, fem fotos, observem, callem, contrastem impressions... I jo no perd oportunitat per treure la llibreta i escriure la sensació del moment. No anem amb presses fem el que volem i quan volem,  l’itinerari l’hem marcat entre tots. 

Chiang Mai

Chiang Mai té més de 300 temples budistes, i hem de conformar-nos en parar l'atenció en dos o tres només, depèn de les distàncies i el temps que emprem. Alguns els veiem de passada, en altres parem, entrem i hi deixem passar el temps. És un goig fer este passeig.

Anem al CHEDI LUANG, fundat l’any 1401. Un terratrèmol al segle XVI el va destrossar parcialment, abans mesurava 90 metres d’altura, després de la restauració arriba a 60 metres.

El temple Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat. Al complex hi ha altres edificis com el d’una universitat budista per a monjos que formen una secta reformista.

Chedi Luang

De nou em sorprèn la imatge dels monjos, serà que el color taronja de vestimenta és tan cridaner que crida l’atenció, potser. Però també és que n’estic veient molts. Uns fan esport, altres agranen, altres estenen roba...i uns quants xerren.

Cada novici fa el que vol al seu temps lliure.

També em sorprèn un fet, i és que els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers estrangers, volen saber què passa a l’exterior. Comprove que darrere la façana de pèl rapat i túnica taronja són un joves “normals i corrents” com qualsevol dels que m’envolten quan estic a casa. Però estos tenen curiositat, que és una de les coses que els nostres joves espanyols estan perdent. Estos volen saber qui som i d’on venim i només mostrar receptivitat cap a ells, no dubten en donar el primer pas. I parlem amb ells. Responen a les nostres curiositats i nosaltres a les seues. Així que contràriament al que mai haguera pensat, em trobe de conversa amb un grupet de monjos joves, simpàtics i riallers. Tot es pot fer mentre es guarden les normes que imposen. L’amiga més posada amb l’anglès és la que porta la iniciativa de la conversa i ells, contents, accepten amb predisposició les preguntes, en part també, perquè volen practicar l’anglès. Al menys, és una de les coses que ens diuen. També ens conten un poc de la seua manera de viure.

El Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat.
 Els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers de fora per tal de practicar l’anglès,
volen saber què passa a l’exterior.
Amb els monjos es pot parlar sempre que es guarden les normes que imposen.

El budisme és la religió oficial i en Tailàndia els joves (xics) han de conviure en algun temple amb altres monjos durant al menys 3 mesos. És una tradició, després d’acabar estudis i abans de començar ofici passen per període de novicis.

És per això que en veiem tants, és per això que la imatge de monjos està associada a Tailàndia. Viuen als temples sagrats i es dediquen a l’estudi dels ensenyaments de Buda, meditació i entrenament. És un gran honor per a una família que el fill entre a un monestir. Els joves poden estar tres mesos o quedar-s'hi i dedicar-se a ensenyar els preceptes de Buda a les noves generacions.

És un honor per a la familia quan un jove decideix  entrar a un monestir.

Després visitem el temple CHIENG MAN, també a la ciutat antiga emmurallada, és més menut però igual de bonic que els altres, i és que cadascú té les seues coses...Com la resta de temples, conté importants relíquies sagrades i venerades però este en guarda dos molt especials: el Buda de marbre i el Buda cristal.lí. És el temple més vell de Chiang Mai. 

Chieng Man

De  tot el temps que portem en Tailàndia, hui és el dia que més monjos estem vegent, i  més si cal, just on ara estem. I és que al temple WAT PHRA SINGH ens sorprèn, de nou utilitze l'adjectiu perquè és el més escaient, la quantitat de joves amb la túnica taronja que hi ha. Preguntem. La resposta és breu, hi ha una convenció o congregació de joves religiosos, tal volta un aniversari. No ens diuen més. No sabem exactament què estan fent. El temple està dins les muralles de la ciutat i data de 1345. És exemple d’estil d’arquitectura tailandesa del nord clàssica. Com en tots els wats que hem vist abans, ací també tenen la seua residència els monjos i els estudiants. I en tot moment en vegem resant, dormint, xerrant... 

Quan anem al Wat Phra Singhhi, ha una congregació o convenció de monjos celebrant un aniversari, no sabem exactament quin. 

Els monjos hi tenen residencia.

De Chiang Mai anem a la ciutat de CHIANG RAI i per la nit gaudim del seu ambient i del seu  mercat, afamat com el de Chiang Mai per la quantitat, qualitat i varietat dels productes que s'exposen per a vendre, procedents dels poblats del nord. Hi ha turisme, com en tota Tailàndia, però en esta part ja no hi ha tant. A les muntanyes ja no puja tanta gent. Per això m’agrada esta part de Tailàndia, està menys explotada turísticament, hi ha menys occidentals pels carrers, el sabor i essència es mantenen millor.

Chiang Rai és el punt de partida per anar a visitar el triangle d’or. Esta població la recordarem sempre. És una nit especial, eixe vagar lliurement per una ciutat menuda i acollidora li dóna eixe caràcter, estem en un entorn totalment diferent, mentalitat i costums. M’agrada observar la diferència, m’agrada analitzar-la i contrastar-la. 

Des del nostre punt de vista, tot és exòtic.

Tota casa tailandesa tñé un xicotet altar construït en honor de l’esperit tutlar propi de la casa,
sempre està adornat amb flors i cintes de colors.

Després de donar una volta  anem a parar a una plaça molt plena, on hi ha un escenari en una part i carrets de menjar envoltant-la. Enmig hi ha taules, moltes taules i totes amb gent, colles d'amics i famílies. Hi ha molta gent. Fem una ullada per veure si n’hi alguna taula lliure i poder seure. L’espectacle que estan fent a l’escenari és vistós i atraient, hi ha dansarins amb unes precioses vestimentes tradicionals que estan ballant uns ritmes orientals. Volem passar més temps en esta plaça i acabar de veure’l. Trobem una taula, volem beure i menjar qualsevol cosa perquè és l’hora de sopar. No sabem com demanar ni què menjar, mirem al nostre voltant per això de “fer com fan...” Ens adonem que no hi ha cap occidental. Mirem amb deteniment i curiositat. Què mengen? Fem una mirada al que venen els carros ambulants i decidim que millor no menjar... són formigues, mosques, cucs, llagostinets, això si, tot ben fregit i “tostorrinat”.

Este és el menjar que tothom pot comprar per a menjar a les taules de la plaça.

I és que no som tan atrevits de tastar el “manjar” que tan gustosament s’estan menjant en les taules que ens envolten. Mentre miren l’espectacle o xarren, caputxo en mà van ficant-se a la boca els cuquets fregidets, els llagostinets o les mosques. Decidim només beure una cervesa mentre no donem a bast per mirar l’escenari i la cara de satisfacció de la gent menjant al nostre voltant. Nosaltres en canvi no posem tan bona cara, no podem evitar els gestos de fàstic. I front semblant espectacle “fem filosofia” rudimentària amb la conclusió que  tot és cultural, si fórem tailandesos estaríem menjant sense prejudicis el cucs i tot el que es presentés. 

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA, zona nord, any 2001

*Per saber més sobre el que hi ha publicat en este bloc sobre Tailàndia, clica a l'etiqueta corresponent

CANALS (València): LA FOGUERA de SANT ANTONI

I durant les festes de Canals sovint s’escolta allò de : Vitol i vitol al nostre patró del poble!!" i la gent contesta de manera fervorosa, "¡¡Vitol!!".

Foto comparant la foguera al llarg de diversos anys. Este any és més alta, mesura 21 metres, en la foto encara no està acabada. Foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

Hui no vaig a parar-me en mostrar un lloc convidant-vos a passejar per racons i gaudir de monuments, hui us mostre una festa, una tradició que fa que el nom del poble on es fa es conega, parle del poble de Canals i de la seua foguera, des del l’any 2009 declarada d’interès turístic.  I és que, com només contar sobre la festa ja és prou extens, deixe per a altre moment el passeig que ens portaria a admirar La lloca o l’arbre monumental plantat fa cent anys, o l’església de Sant Antoni del segle XVIII amb decoració xorigueresca o el Casino. Tampoc anem a fer la ruta dels Borgia.

El dia 16 en la visita a Canals, la  finalitat  és veure la foguera, tanmateix no podem deixar de parar l'atenció en l'esglèsia.

I també parem l'atenció en els retaules del sant que hi ha  pel poble o en La Lloca, arbre monumental centenari.

I és, aprofitant l’avinentesa i el màxim representant de la festa de Canals d’este any Vicent Jordá és un company de treball, que li he preguntat sobre eixa foguera que tant de renom té. Millor que ell pocs podran explicar com és esta festa i com es viu. Vicent ocupa este any el càrrec de Bandera, i des de fa un any, i fins i tot més, porta molt de tràfec. En els últims mesos i setmanes el tràfec ha augmentat i se li nota en la cara de cansat que porta cada mati quan ve a treballar. Quan li preguntem el per què de la mala cara, ens conta tot l’embolic fester en el que està capficat, així que, dia a dia, ens ha anat fent la crònica dels nombrosos preparatius que es necessiten per a que tot quede perfecte els dies principals.

I  amb tant de contar i contar fa ganes de conèixer de primera mà allò que conta. Vicent viu intensament la festa i el càrrec que ostenta. Fa 27 anys que es va apuntar junt a la colla  d'amics en l’ajuntament per a ser fester. N'eren onze, i és en este any 2014 quan els ha tocat ser. En les festes de l’any anterior van ser presentats al poble. Després, en octubre, es va fer el sorteig que dictaminà quins dels onze festers anaven a ostentar els càrrecs de Bandera i de l’acompanyant Cuiro. I el càrrec de Bandera, li va tocar a ell.

Des de fa setmanes la premsa, radio i televisió aborda els màxims representants per a que expliquen sobre la festa, en la foto entrevisten al fester Bandera i el fester Cuiro. Jo aprofitant que al fester Bandera  el veig cada dia, li pregunte també. Foto procedent de la web: Cóneixer Canals.

Les festes de sant Antoni són en gener, però per als festers comencen molt abans buscant maneres de finançar i organitzant, també acudint a  actes i complint protocols. No vaig a parar-me en este apartat que es centra en la figura dels festers perquè es faria massa llarg.

Les festes de Canals, que venen fent-se des dels segle XVII en honor al patró sant Antoni que va protegir a canalins i canalines dels estralls d’un terratrèmol que va assolar la comarca, comencen ja la nit del 7 al 8 de desembre, quan després de les campanades rituals, entra la primera soca, el primer pi. En realitat en són tres i entren arrossegats per cavalls, seguint la tradició com s’ha fet des de sempre. Un pi és el dels festers, que este any era arrastrat per onze cavalls, un per cada fester, altre és el de les festeres i el tercer és el dels festers de l’any següent. És com un ritual, i puntual es fa cada any com inici de la festa. Els pins es deixen en meitat plaça i a partir d’eixe moment la gent pot anar deixant troncs.

Fotos procedents de la web: Cóneixer Canals.

 El dia 1 de gener a les 4 de la vesprada es planta el pi central. Es tria un pi recte de 17 o 18 metres que serà l’eix principal. 

Fotos procedents de la web: Cóneixer Canals.

Els encarregats d’anar donant forma a la foguera són els muntadors, i no tothom seria capaç de fer esta tasca. Enguany en són dotze. Ells són qui van cobrint els troncs amb la ramulla que són les branques amb pinotxa verda i damunt com a capa final posen la pinotxa de “rodeno”, pinastre o pi rodó, que amb el verd tan intens característic li dóna el color especial a la foguera.

Sant Antoni 2014. foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

El dia 15, dia d’abans del començament oficial de la festa, els muntadors entreguen la foguera als festers en un acte oficial i és a partir d’eixe moment quan la foguera és propietat dels festers perquè fins el moment encara no ho era. I és també quan a la foguera se li posa un nom.

Hi ha molts actes previs als dies principals, és una gran festa, i els de Canals presumeixen que fan una de les fogueres més grans del món, fins i tot està inclosa en el llibre Guinness dels rècords. La altura de la d’este any és de 21 metres, des de la base fins el taronger que la corona.

Els festers 2014 pugen a la foguera. Foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

El dia 16, vespra de sant Antoni,  la festa cobra força i  per la nit el foc  protagonisme.  Comença el primer dels tres dies on estar de festa en Canals és no parar. Pel mati, a les 9, comencen els actes amb el primer vitol a la plaça de l’ajuntament, l’alcalde entrega la bandera al fester Bandera anunciant oficialment qui és qui ocupa el càrrec. I bandera amb mà es va al convent de les clarisses a fer una ofrena per demanar que no ploga durant eixos dies. L'ofrena són tretze tretzenes d'ous, no us sembla curiós?

En este dia 16 de gener, el fester Bandera és el nostre amfitrió ,  després de dinar és un dels pocs ratets que té per descansar i l'ocupa  mostrant-nos la foguera i els actes del moment.

És el dia en que els parellets infantils, dos xiquets, el Bandera i el Cuiro damunt de cavalleria, cobren protaginsme.  Després de dinar es va al Casino a tirar el vitol i proclamar els festers de l’any següent. Per la vesprada junt a les carrosses, els parellets van repartint joguets i caramels pels carrers del centre. Fan el mateix, però menys trajecte, que el que faran el dia 18 els parells adults.

Les carrosses de xiquets i els parells infantils passen per l'avinguda , uns miren la desfilada des dels balcons, nosaltres ho fem des d'una cafeteria a traves de la finestra, el fester necessita descansar, encara li queden hores de no parar per davant. 

I és a les 7’30 quan es fa el cant dels maitins en l’església i dura fins les 9, que és el moment d’encendre la foguera, el moment que tothom espera i que concentrar milers i milers de persones.  Hi ha qui diu que donant tres voltes a la foguera es compleixen desitjos...qui sap? És la nit del 16 al 17, és la nit màgica del foc, perquè el foc sempre és misteri i màgia, el foc sempre inspira esperances. Després hi ha un sopar d’etiqueta amb menú especial i bona orquestra.

Foguera de sant Antoni 2014, procedència: Coneixer Canals

El dia 17, dia de sant Antoni, és el dia religiós per excel•lència, comença amb missa al patró i la posterior repartició de pans beneits, primer dins l’església i després als que estan fora, enguany 125 quilos. I en comitiva es va a la mascletà, una de les tres o quatre millors d’Espanya, segons conta Vicent Jordà, és de Cavaller i ja podem imaginar que no deu ser res barata. A la mascletà segueix altre dinar. Tots els dinars són públics prèvia compra de tiquet, amb preus populars excepte el dia de gala que és un preu més car. I al dinar continua la processó, que en Canals continua sent una tradició arrelada que es compleix amb fermesa, és una processó molt llarga. Antigament era només d’homes però les dones s’han anat incorporant i sobre tot se’n veuen enmig de la processó, moltes van descalces fent promesa.

I si este dia és important no ho és menys el dia següent, el dia quan tothom s’ho passa bé, quan la gent de Canals passa el temps al carrer. És el  dia dels parells, quan els festers Bandera i Cuiro, a lloms de cavalls carregats de sàrries plenes van repartint per tot poble joguets i caramels. I això de tot el poble és literal perquè comencen de mati i fins la vesprada no paren, només descansen una hora per a dinar la sopa de putxero amb pilotes, que com una ritual més en estes festes santonianes es fa tots els anys.

Els festers comencen la festa esmorzant coca en llonganissa però ho han de fer ràpidament, sobre tot el fester Bandera i el Cuiro que han d’anar a casa perquè les cavalleries han d’arreplegar-los i portar-los a la plaça l’església a rebre la benedicció religiosa. A partir d’eixe moment els parells  ja comencen la ruta pels carrers del poble que durarà tot el dia buidant les sàrries per tot arreu. Els parells congreguen al seu voltant gent que els segueix en comitiva, el seu pas és una festa acompanyada de la xaranga “Los Rosales”. Altra gent en lloc de seguir els parells continuarà en la plaça l’església perquè el rector fa la benedicció dels animals mascotes com gossos, gats, pardalets, tortugues...donant alhora un panet beneit a l’amo.

Dia 18, dia dels parells. Despres de llençar el vitol el fester Bandera i l'acompanyant el fester Cuiro a lloms de cavalls, van pel poble repartint joguets i caramels. Els camions darrere van omplint les sàries segons van buidant-se.Fotos procedents de la web Coneixer Canals

I altres quadrilles d’amics segueixen el costum d’anar de casa en casa a fer-se una copeta o un aperitiu, i és per això que la majoria de les cases tenen la taula parada i les portes obertes disposades a rebre familiars, amics, o desconeguts que són amics dels amics, tan se val, és dia de relacions socials.

Els parells reparteixen durant tot el dia milers de joguets. Fotos procedents de la web Coneixer Canals.

Mentre les colles van de casa a casa tal volta troben els parells i els segueixen un tram en el trajecte, per després seguir amb el ritual de menjar i beure en la casa d’uns i altres. Eixe dia no es dina a l’hora normal, es va picant i bevent de casa en casa i a les 9 de la nit es fa el dinar de les cassoles.

Però abans, a les 7, s’ha de complir amb altre ritual: les voltes. El Bandera entra a la plaça l’església tirant joguets i ha de donar tres voltes a l’edifici religiós, mentre el Bandera està per la part de darrere l’església els camions continuen tirant joguets, quan reapareix el Bandera, els festers dels camions paren, és ell qui tira els joguets, i així fins donar les tres voltes reglamentàries. Quan acaba de donar-les es posa davant l’església i acaba de tirar totes les existències dels sacs i quan ja no queda res li dóna la volta als cabassos per demostrar que l’acte ha finalitzat. És quan els dos càrrecs principals tiren el barret a l’aire i l’afortunat o afortunada que l’agafa queda convidat amb la seua colla, màxim quinze amics, al dinar de les cassoles d’eixa mateixa nit. El Cuiro i el Bandera se’n van a casa i encara tornen a tirar més joguets fins l’hora del dinar-sopar.

Abans d’entrar a menjar-se les cassoles, este any, com una novetat, hi ha una mascletà nocturna, és el final de las festa, però no totalment, perquè encara hi ha un acte pendent, el del diumenge següent, quan el fester Bandera torna, en acte oficial, la bandera que ha estat durant tota la setmana en sa casa.

Com heu vist, en les festes de Sant Antoni, cap persona s'avorreix. Cada any la foguera és més coneguda i visitada, i si la gent hi va i cada any hi torna... serà per alguna cosa.

NOTES resultat de l'ENTREVISTA a VICENT JORDÀ, fester Bandera de les festes de sant Antoni de Canals 2014.
*Este post anirà actualitzant les fotos, afegint les que corresponen als actes del present any 2014.

ALGÈRIA :En casa de Hamid a GHARDAÏA

Religió no és sinònim de fanatisme i els mateixos que resen les cinc vegades al dia, desprès es mostren amb ganes d’evolució i esperit obert cap a l’exterior. A la fi, una cosa no li lleva l’altra, voler millorar les condicions de vida no vol dir abandonar la religió, sinó adaptar-la als temps actuals. 

Ghardaïa és la ciutat que està al final de la pista que hem agafat partint des d’Alger i que acaba al cor del desert. És una pista que comença envoltada per roques, segueix barrejant terreny pedregós amb arena i acaba entre dunes gegantes, incitadores de somnis meravellosos. 

D'Argèlia  no tinc moltes fotos pròpies, la càmera es va estropear en entrar-li arena del desert.
La majoria de les que conserve són del company de viatge Jaume Sió, així que gràcies a ell, que en acabar el viatge me'n passar, en  tinc unes poques.
De camí, abans d'arribar a Gardaia anem a un turó per observar des de les altures la vall dels mozabites.

Segons ens conten, no sempre és tan idíl•lic, en ocasions les dunes són culpables de parades involuntàries perquè envaeixen el trajecte. En eixos casos la paciència ha de ser la companya perquè no hi ha més remei que, a força de braços i amb una pala, llevar tot allò que suposa un destorb. 

De vegades les rafegues de vent fan fatigós el viatge, sobre tot al febrer, al març o l'abril, quan freqüentment l’arena enfosqueix l’horitzó. Els milers de grans d’arena transportats per l’incontrolat vent, penetren per tots els indrets on poden, bé l’oïda, les narius, els ulls, entre la roba... i també es fiquen, intrusos i escodrinyadors, als motors dels camions i a la carrosseria no protegida. Front semblant situació cal parar perquè avançar pot resultar perillós. Per sort les fortes ventades són passatgeres i passen ràpid. 

Tot açó és, segons ens conten. Nosaltres fem un trajecte sense impediments, directe, lent, pausat i llarg, però sense entrebancs meteorològics.

És un lloc amb les peculiaritats pròpies del sud saharià però alhora és singular. Ghardaïa és gran, extensa, uniforme, formada per unes cases quadrades situades en carrers plens d’arena dels desert, una ciutat,  que segons entesos és model d’urbanisme. Cert que la vista aérea corrobora una configuració arquitectònica estudiada. M’agrada, és una ciutat que, entre tanta sequera, té una vida pròpia i inesperada. 

Imatges aèries de la ciutat procedents de :www traveler es i wwwpme.

Recorrem el seu mercat on no s’hi veu cap persona occidental, solament nosaltres. I em passa un incident quan vull comprar una cinta de música i ningú sap què és el que vull dir quan vull pagar-la. No oblidaré mai com de sobte s’han concentrat al meu costat al voltant de deu voluntaris per ajudar, tots diligents i amb un somriure. En cap moment m’ha angoixat la situació en veure’m a soles enmig de tots mentre la meua acompanyant-amiga-germana, està un poc apartada buscant els amagats dirhams que guarda ella com a "tresorera oficial en viatges" que és. Quan es viatja en companyia cadascú adopta un rol diferent.

Estem enmig d'un "maremagnum ordenat", i és que sembla caòtic als nostres ulls però guarda el seu ordre estipulat.
No hi ha cap occidental més que nosaltres,  

El mercat ajunta animals i persones, bruticia i menjar. 

Escoltem uns crits que se n'ixen de la normalitat... és un tancat preparat per a fer lluita d'animals? Quan es viatja sempre trobem situacions que se'ns escapen a la incomprensió.

La ciutat de Ghardaïa és bressol de la secta m’zabita, puritana de la religió i dels costums ancestrals, guardiana de la tradició. No s’hi veu l’ambient estricte i tancat de l’anomenada ciutat santa de  Beni Isguen  perquè és la capital de tota la zona dels m’zabites i és la més gran i activa de totes les poblacions que l’envolten.

Imatges de carrers i del mercat de la plaça principal procedents de:

Wwwtripadvisor, club doctissimo, algerieterredafrique blogspot, wwwskyscrapercity.com, algerianland canalblog.com, commonswikimedia, www vitaminedz.com, www voyages virtuels, wwwmorial, algerianculture tumblr com, algerie voyage over blog com, www trekearth

I de Ghardaïa és Hamid, un jove empresari del tèxtil que coneguérem a l’avió, quan ell tornava al seu país després de fer negocis en una ciutat catalana. Hamit ha vingut a buscar-nos a l’hotel per anar junts a sa casa. Per arribar-hi, calia travessar carrers coberts d’arena, estrets, plens de vida i animació, en part per ser època de Ramadà, carrers en cap moment laberíntics com en altres indrets s’hi pot veure. Hem arribat desprès de creuar-ne molts. Hamid tenia clau de la porta d’entrada a sa casa, tanmateix m’ha estranyat que trucara a la porta. Després ens ha explicat la raó. Era per posar sobre avis a les dones de l’interior que altres homes estaven amb ell. Elles saben que s’ha de fer en eixos casos, o bé s’han d’amagar o bé tapar-se amb el vel. És el que passa en totes les cases musulmanes, més si no, en esta ciutat poblada per habitants puritans de la religió.

Crida l’atenció com van de tapades les dones, imatges procedents de:

alegerieterredafrica blogspot, wwwtravelimagescom, stephencondrington com, ledivinparadoxe over blog com, www flickr com, www pbase com, www travelimages com, www trekearth com, milcamins blogspot com. 

Segurament tots els autors de les fotografies mostrades són grans fotògrafs o viatgers, però ressalte l’últim bloc, el de la Mercè, de Mil Camins, perquè és una viatgera que allà on va, fa bon paper. 

Hamid s’havia fet construir la casa que enorgullit ens estava mostrant en esixe moment. Hi vivia amb la família: sogres i també convivia amb els germans de la dona i les respectives famílies. Era una casa gran. Cada nucli familiar ocupava dues dependències, una per dormir el matrimoni, l’altra per estar i dormir els fills, era on estava el televisor. Cada família feia vida independent quan volia. 

Hamid és un home ric, ho demostra l’enorme habitatge costejat amb els seus guanys. Ens ha mostrat la casa i cadascuna de les dependències. Després hem passat a una estança plena d’estores, on ens hem assegut al terra sobre molsuts coixins, això si, complint prèviament el ritual de llevar-nos les sabates. La sala tenia una ampla taula baixa i rodona al mig. Ens hem posat a parlar acompanyant l’animada conversa amb te i els dolços melosos i embafosos que nosaltres, com toca als convidats, hem comprat en una pastisseria menudeta que hi havia a prop de sa casa. 

La taula en casa de Hamit.
Eixa nit férem fotos del grup, amb Hamid i els amics, rient i xerrant sobre Algèria sobre el seu passat, el present i el futur, però me les guarde perquè el que vull és compartir fets i no la identitat de ningú.

Després han vingut dos amics seus que han enriquit la tertúlia. Hem estat enraonant sobre els diferents costums, les diferents mentalitats. A la dependència on hem conversat, Hamid té un armari encastat tancat amb pany i forrellat. Al cap d’un temps de xerrameca l’ha obert. Dins hi havia una maleta tancada també amb clau i a la maleta guardava unes botelles de whisky. Tot ben amagat. Mentre assaboríem el prohibit alcohol, hem entrat en discussió del per què les ensenyances religioses prohibeixen un beuratge tan bo. I ho hem parlat amb el to de veu molt baix, no fóra que ens escoltara algun membre de la família i no li agradara allò què dèiem. Al nostre parer no estàvem fent res de dolent però segons l’opinió tradicional estàvem incomplint un precepte religiós. 

Fotos procedents de : www routard com, www photosdalgerie com, wwwroutard com

En acabar la tertúlia, molt amables, els amics ens han acompanyat amb la seua furgoneta a l’hotel. Han estat unes hores úniques, irrepetibles, aprofitant l’oportunitat caiguda del cel de conèixer de primera mà, un país tan desconegut i una mentalitat tan allunyada a la nostra.

QUADERN DE VIATGE: ALGÈRIA, primavera 1990

*En este bloc pots llegir més sobre Argèlia;  la ciutat d'Argel, el desert o la ciutat de Ben Isguen en l'etiqueta corresponent

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la

RESSENYA de cine nº 39: ISMAEL: PEL.LÍCULA

Ismael

Dirigida per Marcelo Piñeyri

Ismael, el protagonista d’esta pel•lícula, comença fent un viatge i agafa un tren des d’Atocha direcció Barcelona. Les imatges de l’estació madrilenya em traslladaren a viatges propis i solament per este motiu, als minuts d’estar mirant la pel.lícula, ja havia decidit que anava a incloure-la en este apartat viatger, independentment de si m’agradara o no m’agradara. Després conforme la pel•lícula avançava, em  corroborava la idea veient  imatges de la costa catalana. No sabria dir exactament en quin poble costaner està filmada, però no importa per veure quins racons bonics amaga esta zona. 

Però el viatge d’Ismael no té res d’especial sinó s’especifica que és tracta d'un xiquet que viatja tot sol, té només deu anys i s’ha escapat de casa en busca de son pare biològic, Felix, a qui no coneix.

Felix és el jove pare que va fugir i va abandonar la mare d’Ismael, Alika que és nigeriana, quan va saber que estava embarassada. La relació amorosa només havia durat tres mesos però s’estimaven amb bogeria.  Tanmateix, el jove Felix va tindre por de la responsabilitat de ser pare i va deixar sola a Alika que ho va passar molt malament criant a soles al xiquet, compartint piso amb altres emigrants, com ella, sense papers. 

Felix va tornar a Madrid per buscar-la, fins i tot va anar a Nigèria,  però ja no la va trobar. El destí els havia separat, però no totalment perquè al cap de deu anys el desig del xiquet per conèixer son pare vertader, els fa retrobar-se per donar-se l’oportunitat de conéixer la realitat del que va passar i decidir què fer i com encaminar la vida des d'eixe moment.

Ismael té un nou pare, el marit d’Alika i la pel•lícula tracta també del paper d’este jove que és qui ha fet de progenitor durant tots els anys precedents. La pel.licula manté el final amagat i  fins el final no se sap el desenllaç.

La trama busca trobar la sensibilitat de l’espectador, tractant diversos tipus d’amor, el filial o el passional; és evident, i més si cal s’evidencia esta pretensió, sent, com va ser, estrenada el dia de Nadal, quan la família és el que impera i al que tothom hem d’estar vinculats. 

El tema tractat pretén enfonsar-se en la problemàtica de les interrelacions familiars, mare-fill-iaia traient a la llum el passat viscut amb més o menys encert i és així com es veu que un fill busca son pare però sobre tot una mare vol recuperar el fill perdut anys enrere. I tot  compaginant els moments en les quals els més propensos a plorar tenen humit el llagrimall, amb els de comicitat que trauen el somriure. 

El xiquet, al meu parer, és un dels que millor treballa, al seu voltant estan actors de la categoria de Belen Rueda, que fa paper de iaia, Sergi Lopez, que és un inesperat pretenent seu, de caràcter i personalitat totalment contraposat a ella, i Mario Casas, que és el pare de la criatura. Però indiscutiblement, el xiquet Larsson do Amaral fa un bon paper, i cau simpàtic a qualsevol. Belen actua bé, el Sergi també, Mario, que tants seguidors i detractors té, no sabria dir, no puc comparar perquè és la primera pel•lícula seua que veig. De la seua actuació s’ha dit molt, uns parlant de les meravelles interpretatives i altres de la impassibilitat expressiva que demostra en qualsevol paper. 

Em reitere en que el personatge d'Ismael és qui conquista l’espectador, amb eixa picardia i dolçor, eixe desig de conèixer el seu arrel. També cal especial menció el paper fet per Juan Diego Boto, el segon pare, el que com diu ell en un moment, es tractat com si fos un moble i també el de Mikel Iglesias, que amb el paper de jove ex delinqüent redimit cau bé i mostra altra cara d’este sector de la jovenalla. 

És una pel•lícula que tanca assumptes pendents, les coses no poden seguir com abans i comença una nova vida per a tots, tenint al xiquet com a eix.

I hi ha un detall, que tal volta serà criticat, per eixe costum generalitzat de polititzar-ho  i que a mi particularment m’ha agradat perquè crea atmosfera de credibilitat. En un moment donat, els pesonatges interpretats per Sergi Lopez i Mario Casas es parlen entre ells en català, la qual cosa entra en la normalitat per molt que puguen dir els contraris. És la llengua que els amics  empren en la vida diària. A mi em passa, no puc parlar en castellà amb qui en tot moment en dirigeisc en la meua llengua materna. 

.

BOLONYA (ITÀLIA): La piazza Maggiore i el que l’envolta.

La piazza Maggiore és el punt de concentració dels bolonyesos, els del passat i els actuals, on feren, i fan, la seua “passeggiata”.

Parlar de piazza Maggiore de Bolonya és nomenar el punt on els bolonyesos van cada vesprada a fer la seua “passeggiata”, és una de les places més grans i antigues d’Itàlia. Val la pena parar l’atenció en les meravelles arquitectòniques i històries que guarda.

Era lloc on s’hi feien tornejos de cavallers, jocs i espectacles, fins fa només un segle també acollia un mercat. Tanque els ulls i m’ho imagine, no puc evitar transportar-me al passat.

A un costat està la basílica de sant Petroni.

Començaren la seua construcció a l’any 1390 i pretenia ser la més gran del món cristià, per la qual cosa s’enderrocaren moltes cases dels voltants. Els treballs s’acabaren en 1659 i el projecte inicial es reduí per ser massa costós, així i tot era una de les més grans del món, amb 130 metres de longitud, 58 metres d’amplària i 58 metres d’altura des de les voltes centrals i 51 metres de la façana. La façana també quedà incompleta. En este moment, quan la tinc davant, estan restaurant-la i malauradament està parcialment amagada darrere una tela decorada.

La basílica San Petronio, important monument de la ciutat.

L’interior és gòtic amb tres naus sobre deu columnes. Però especialment em fascina un rellotge solar, “la meridiana”, que hi ha al terra i que figura com un dels més llargs del món. Més que un rellotge és un calendari. No ens deixen fer fotos però nosaltres en fem unes clandestines perquè és massa la temptació, així que, malgrat el vigilant que ja ens ha avisat en més d'una ocasió, ens deixem portar per la veu interior que ens diu que ens fem les sordes i apretem el botó de la camara menuda que passa més desapercebuda. I és que em resulta molt curiós este rellotge, o calendari, tan inusual.

A l'interior de la basílica està el calendari solar conegut com "La Meridiana"

Eixint de la basílica, a l’esquerra, està el Palau del notai, el gremi de notaris era molt influent durant l’edat mitjana. S’identifica per les sis finestres.

Palau del Notai

Donant l’esquena a San Petroni està el Palau del Podestà i el Palau Re Enzo, sota els quals es creua el voltone de Podestà. L’edifici es va començar a edificar al segle XIII junt a la mateixa plaça, però el projecte inicial mai va acabar i és per eixe motiu que no té cornisa ni merlets com la resta de palaus. Els suports del pòrtic estan decorats amb més de tres mil rosetons menuts esculpits cadascú amb diferent decoració. Sobre les arcades del pòrtic s’obri la balconada des de la qual es feien públiques les decisions del govern i s’executaven les sentències.

Palau del Podestá

El Voltone del Podestà, va ser, en temps passats, un dels llocs més animats per la presència del mercat. Sota el Voltone s’executaven sentències capitals. L’encreuament del voltone, just on estan les quatres estàtues de quatre sants venerats, s’hi produeix un fet estrany. Si ens apropem a un cantó i parlem en veu baixa podem ser escultats per la persona que s’hi troba al cantó oposat. Curiós comprovar-ho, cert. En este creuament s’erigeix la torre dell’arengo visible des del centre de la plaça. La gran campana data de 1453 i va ser instal•lada per avisar la població dels moments de perill.

Part d'entrada al punt on es fa l'encreuament del voltone

Adossat al palau del Podestá està el palau Re Enzo.

El palau Re Enzo està adossat a l’anterior, encara que va ser destinat en un principi per a seu d’ajuntament, al final  va acabar sent presó, una presó especial per al rei Enzo, rei de Sardenya que va ser empresonat en la batalla de Fossalta l’any 1249. Re Enzo va ser tractat de manera privilegiada, disposava fins i tot, d’una xicoteta cort reial. Tenia el que volia però de portes endins, i eixa falta de llibertat va fer que intentara fugir en algunes ocasions Diuen que les dones més elegants discutien per guanyar-se’l, per conquistar la seua estima i el seu llit. Era molt benvolgut, fins i tot diu la historia que dels amors amb una bolonyesa va nàixer la dinastia dels Bentivoglio. Cert que era un presoner especial apreciat per la bona societat local. Però no era prou,  al príncep li faltava la llibertat desitjada. Hi va estar vint-i-dos anys tancat.

Palau Re Enzo

A la plaçoleta Re Enzo hi ha un lloc molt agradable per passar un temps mirant passar la gent mentres bevem una cervesa o un café. Hi ha tres llocs sota el pòrtic, però el que porta per nom La linea és el que més ens agrada, té sempre molt bon ambient i els preus estan dins de la normalitat.

I en este raconet tan ple d'història passem moltes hores...

El Palau del Comune, palau accursio o delle biade és l’actual ajuntament. Hi ha una torre on antigament hi havia un rellotge però al segle XVIII es va substituir l’existent per l’actual.

Pati interior del Palau del Comune

Encara estem a la plaça principal: el palau del Comune

I també està el Palau Banchi, d’on parteix el pòrtic més famós, el de Pavaglionei,  sota el qual estan les botigues més exclusives de Bolonya, eixes que els preus espanten només donar una ràpida ullada perquè totes tenen tres xifres o més. El palau tanca el costat oriental de la plaça. En realitat no es tracta d’un palau sinó d’una façana d’unió per a donar-li elegància a la plaça.

Piazza Maggiore, mirem per on mirem, tot és monumental i elegant.

La plaça la fotografiem a totes les hores i per tots els costats, hi passem moltes hores S’hi està tan bé, i simplement fem el que tothom fa. És costum seure al terra en una espècie de plataforma- tarima elevada un pam que està enmig de la plaça. És costum i a tothora es veu gent, uns a l’escaló, altres enmig, uns llegint, altres escoltant, altres descansant amb la bicicleta al costat, altres escoltant  música i altres amb colla d’amics xerrant. Sobre tot és a la vesprada- nit quan més gent jove hi ha, la més adulta, i possiblement més adinerada, seu als cafès que envolten la plaça, sota els pòrtics que tanta història han vist passar.

Piazza Maggiore

La gent jove també s’hi concentra a la plaça Neptuno, tot just al costat. La font de Piazza Neptuno, coneguda com "la del gegant", és un dels monuments més famosos de la ciutat. Hi ha quatre inscripcions que diuen: Construïda per adornar, construïda per a ús dels ciutadans, construïda amb diners públics i la data 1564, encara que la font no es va acabar fins dos anys després. S’ha de ressaltar l’ús pràctic de la font en temps passats donat que servia per extraure aigua amb ajuda d’uns aiguadors que estaven tothora al costat i portaven l’aigua a les cases a canvi d’una xicoteta compensació econòmica. El monument s’ha desmuntat en varies ocasions per restaurar-lo o protegir-lo de les guerres. Per construir la plaça on s’hi troba van haver d’enderrocar xicotets edificis existents.

Adossada a la piazza Maggiore està la pizza Neptuno.

La font de Neptuno

És matí, sortosament la font no la tapa cap persona. Generalment és lloc on s'hi concentra molta gent.

L'ambient canvia quan arriba la vesprada. Hi ha sempre gent asseguda al seu voltant.

La font de Neptuno.

L’edifici de la bossa el vegem cada dia, només acabem de recórrer l’avinguda la Independenza ens entropessem amb ell, és el trajecte que  fem sempre. Té la paret lateral a la via Hugo Bassi un carrer exemple d’urbanisme del XX amb edificis imponents i façanes modernistes. Mirant l’edifici de la bossa, Salaborsa, per fora no ens podem imaginar que és un lloc multimèdia art deco, biblioteca, saló d’actes i al terra es poden veure a traves d’un cristall unes ruïnes romanes. Antigament este edifici del segle XVIII era el centre de la vida econòmica perquè era la bossa de comerç.

Façana de l'edifici de la Bolsa.

Interior de la Bolsa.

Vestigis romans al subsol, que es poden veure a traves d'un cristall al terra.

Lateral de l'edifici de la Bolsa al carrer Hugo Bassi. Al fons es veu una de les dos torres.

I fins ací este apartat dedicat al punt neuràlgic de la ciutat, després d'haver-vos mostrat una primera mirada i abans de fer la passejada completa de tota la ciutat racó a racó, detall a detall.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, BOLONYA

RESSENYES LITERÀRIES nº 38: El pollastre de Nadal. CONTE

EL POLLASTRE DE NADAL

Mariló Sanz

Hui us ressenye una novetat editorial, un conte que he escrit procedent de la tradició oral. El conte porta per títol EL POLLASTRE DE NADAL i ha estat editat per l’entitat bancària obra social Caixa Ontinyent.

La persona que me’l va contar, Maruja Colomer, el contava als seus fills i després als néts, perquè a ella de menuda també li agradava escoltar-lo. Tan de bo que esta versió li agrade, i espere que des d’allà on estiga, que serà el millor lloc, em done el vist i plau pels canvis que aporta la versió. Totes les versions orals i escrites fan aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat de contar-ho. És una característica de la narració tradicional, són contes vius que van evolucionant. Per això trobem un mateix conte contat en cada poble de manera diferent. Al final ja no és el mateix, però l’essència primera si que ho és.

En este apartat de ressenyes, ja vaig anomenar en una ocasió Caixa Ontinyent i la col•lecció la cadireta de boga parlant de la importància de llegir tradició. Aleshores us mostrava altres contes que també he recuperat de la memòria dels majors.

En este moment, quan el conte acaba d’eixir, aprofite l’ocasió de fer-li difusió en este bloc de viatges, que també inclou  llibres que tracten de viatges, així com dels que parlen d’història i tradició dels llocs i ajuden a entendre el món que ens envolta.

Mires per on mires, el conte “El pollastre de Nadal” es mereix este raconet virtual  perquè  ho té tot, és tradició, i a més a més té un ingredient viatger. I sinò pareu-se a pensar un moment. No és escapar-se o eixir de casa sense rumb propi dels grans aventurers? Si, el protagonista així ho fa per la qual cosa és un rodamóns amb totes les de la llei. I tan se val que siga persona o pollastre, és el qualificatiu que li va.

I és que un pollastre és de qui parle.  El conte és una adaptació lliure de la història dels germans Grim sobre els músics de Bremen, en este cas un animal per fugir del seu fatal destí mamprèn una fugida. De camí troba altres animals i un a un van incorporant-se al seguici. És un tema que sovint trobem en el contes de tradició oral, siga del país que siga. En este bloc ja vaig fer ressenya de la truita corredora, procedent de la tradició oral xilena, que també fugia perquè se la volien menjar. A este conte li vaig dedicar fins i tot un video, i va ser un treball entranyable i especial. 

En esta ocasió no són músics, ni van tocant instruments, ni van a Bremen, però el conte té altres ingredients que resulten atractius. I no ho dic jo solament, que això no té mèrit. Així m’ho han fet saber alguns xiquets, que són els que més ho entenen, i  que he utilitzat de jutges abans de l’edició. I és que per assegurar-me que el conte anava a agradar a estos futurs lectors i receptors, els el vaig contar per a que em donaren l’opinió. Però no solament els vaig contar “El pollastre de Nadal”, també en vaig contar altres. Així, un dia els vaig sotmetre a la proba, jo anava llegint històries i ells havien de puntuar. Triaren i explicaren la raó de la puntuació, foren molt bons crítics i es mostraren atents durant la narració.

I les raons foren clares, una era que els agradava que els protagonistes foren animals. Es curiós com agraden els animals, tan se val que siguen de selva o de granja...però és així...en això sempre hi ha unanimitat.  També tots coincidiren en dir que els havia agradat per la musicalitat, per eixe conjunt de paraules que sonaven com una cançoneta. És la musicalitat de les frases que busque en estos contes infantils i que ja havia utilitzat en altres relats i havia vist que agradava molt i captava l’atenció. Altre aspecte que afavoreix i que em feren saber, era que el  varen entendre fàcilment. I sobre tot els captivà poder intervenir sovint fent onomatopeies perquè de tant repetir-les ja les havien memoritzat.

Així que, eixes són les opinions esposades pels menuts, a partir d’ahi podeu fer cas o no.  

No vull fer punt i final sense parlar de les fabuloses il•lustracions que acompanyen el text i que ha fet Vicent Beneito, que ja havia il•lustrat altre conte meu. Són dibuixos divertits, expressius i amb uns matisos de colors adequats en cada moment. I com a novetat, l’il•lustrador ha volgut donar una nota de color al text. No us desvetlle com ho ha fet. A mi particularment m’agrada esta innovació que dóna alegria a la monotonia cromàtica del text escrit.

Si us agraden els contes de tradició oral, esta simple història no us defraudarà. A mi m’encanta este pollastre desesperat que opta per la lluita de seguir vivint, un pollastre que té fusta de líder, té poder de persuasió i arrossega amb ell altres animals. 

I a més a més d’haver gaudit escrivint-lo, em quede contenta sabent que fent difusió d’esta història estic contribuint a no oblidar el que contaven els avantpassats.

NOTICIA A VILAWEB sobre la publicació