CHIAPAS a MÈXIC

Estem a Mèxic, amb un calor humit i sufocant, tanmateix el cos s’acostuma i en uns dies ja no incordia tant. 

Desprès de la curta estada a la ciutat de Mérida, anem a Misol Ha, conegudes com cascades Agua Azul, és un paratge natural de bellesa incomparable.

Misol ha

Però nosaltres no tinguem sort de trobar les aigües amb tot l’esplendor, i és que fa no res ha plogut, i ho ha fet amb molta intensitat, arrossegant sediments de terra que una vegada a l’aigua han canviat les aigües de color. Ja no són blaves sinó de color marró. Tanmateix, nosaltres tenim imaginació i és en estos moments quan s’ha de posar en marxa, no es difícil imaginar el paisatge amb el color que toca. 

Misol ha

La humitat de l’ambient convida a remullar-nos, però vist el color poc atractiu, no ho volem fer entre les aigües fangoses. Hi ha una gran cascada i just per darrere un caminal temptador, és una senda estreta no molt visible, però qui la veu  la segueix. 

Misol ha

Nosaltres, per suposat som dels que sense pensar-ho hi anem i cert que és un goig sentir les gotes d’aigua esguitar-nos quna passe per darrere, donant-nos la frescor desitjada. Així que encara que ha estat una llàstima no trobar el blau de l’aigua, que la majoria de les vegades hi ha…hem gaudit del paratge d’altra manera.

I una vegada feta esta parada i tots  remullats per l’aigua, seguim trajecte cap a la zona urbana. Ens dirigim a SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS. I esta ciutat, menuda i acollidora, és el que realment m’agrada d’esta part mexicana. És l’ambient, és el color, és l’aire…san Cristóbal és de les ciutats mexicanes que no m’importaria tornar, deixa un sabor de boca agradable.

Són bonics els monuments, com la catedral, màxim exponent d’art colonial, una joia arquitectònica diferent i peculiar, i és el color de la façana d’un color groc viu impactant. 

San Cristobal de las casas: la catedral

I per seguir admirant l’arquitectura colonial entrem a l’hotel Diego de Mazariegos, al mateix costat del zocalo i de la catedral, un bon lloc per descansar.

San Cristobal de las casas: hotel Diego de Mazariegos

El zocalo és el punt neuràlgic de la ciutat, on turistes i locals ens barregem, uns venent l’artesania que fan i altres comprant i xerrant amb qui vol xerrar, com és el nostre cas. Hi ha molta xicalla. Nosaltres parlem amb una de tantes xiquetes que venen les seues polseretes i que no té inconvenient en contar la seua vida quasi sense preguntar, com si parlar-ne l’ajudara a suportar-la: amb cinc anys cada dia va al zocalo amb la germaneta de dos anys i la mare de divuit. És un exemple generalitzat, hi ha molts xiquets com estos i moltes mares joves que no tenen recursos i es guanyen la vida honradament per donar de menjar als fills.

San Cristobal de las casas: el zocalo

Anem a la casa-museu Na Blom que anys enrere era la vivenda d’uns europeus que estudiaven als indis lacandons.

San Cristobal de las casas: casa museu Na Blom

I entrant en un joc turístic, uns amics es deixen vestir com els típics nuvis maies de la zona, en un lloc on mostren al públic la manera artesanal de teixir filant i filant amb diversos colors i formes geomètriques. És un gust veure treballar esta gent, admirar la mestria que tenen i el gust per combinar colors i dissenyar teles. El turisme els ajuda, però de vegades el turisme fa malbé. S’ha de saber compaginar, els viatgers, hem de ser conscients i respectar allà on anem.

San Cristobal de las casas: artesania

Però el que realment m’agrada de San Cristobal és caminar sense rumb, sense saber on vaig a parar, parar-me en els mercadets, alguns més turístics que altres, de tot hi ha. 

San Cristobal de las casas.

San Cristobal de las casas.

I també m’agrada mirar amb deteniment l’espaiosa plaça, San Cristóbal concentra una gran quantitat d’indígenes maies majoritàriament i són qui li donen la personalitat que caracteritza la ciutat.

San Cristobal de las casas.

En este moment veig que un grup de manifestants han muntant una parada reivindicativa. Eixa és l’essència de Chiapas, una zona pobra i oblidada que necessita fer-se escoltar contínuament. Malauradament, passa a Chiapas i per tot arreu, sempre cal cridar ben fort per a aconseguir els drets. 

San Cristobal de las casas.

Des de San Cristoba, on tenim l’hotel,  anem a  visitar les muntanyes. En no res, la sensació d’altitud es fa evident, jo la note i sent un inusual mareig.

En 10 quilometres arribem a SAN JUAN CHAMULA i el visitem. El poble maia tzotzil té la població dispersada en quilometres i quilometres d’extensió. 

San Juan Chamula

San Juan Chamula

En estos pobles és on es veu més el sabor indígena, és on els ritus propis conviuen amb els cristians en perfecta harmonia. I és que la població creu amb fervor en les curacions basades amb resos i coca-cola. No podem fer fotos a l’interior de l’església, però ho vegem, les botelles de la beguda americana són complements mentrestant la gent, amb devoció, resa. Barregen les creences resultat de l’evangelització amb els ritus pre hispànics. L’atmosfera creada és màgica i absorbent per la quantitat de ciris i l’olor  a cera, pel fervor religiós que s’hi respira o per les imatges dels sants amb collars de fruites i altres accessoris variats, que observen cada acte de fe des dels laterals. L’interior no disposa de bancs per seure, els habitants resen agenollats.

San Juan Chamula

San Juan Chamula

També visitem ZINACATAN, "la tierra de los murcielagos", altre poble maia tzotzil que manté arrelades les tradicions maies, les dels avantpassats, les valides. Hi trobem també els  ingredients de barreja religiosa que haviem vist abans.

Zinacatan

Donem una passejada pels amples carrers de terra, parlem amb una dona i uns xiquets que arraconats demanen almoina, imagine que no estan tot el temps esperant, Zinacatan no sembla que siga un poble turísticament molt visitat, per ara... però tal volta, pense, que la dona, en veure estrangers pel carrer, ha eixit per si recapta alguna moneda. Maleïda misèria! Dos xiquets tan menuts necessiten alimentació i no sempre hi ha menjar damunt la taula. 

Zinacatan

Així que hi trobem la dona, que quasi no entén el castellà, hi està, perenne a la cantonada,  i això que fa un fred que pela malgrat ser estiu. Qüestió d'altura. La vestimenta dels habitants feta amb llana i capes gruixudes, ja denota que molt de calor no hi fa. I nosaltres notem que la gelor ens dóna de ple en la cara. 

Zinacatan

QUADERN DE VIATGE; MÈXIC estiu 1998

Per saber més de Mèxic, clica ací.

PORTUGAL: BOCA do INFERNO a CASCAIS

Cascais també té un paratage, Boca do inferno, que ha propiciat la invenció d'històries, és lloc mític, lloc de llegenda, serà cert el que es conta?

La boca de l'infern... el lloc concret on volem anar des de Cascais.

Hem fet un passeig per Cascais, on hem anat amb tren des de Lisboa, ciutat en la que tenim l’hostatge. Volem anar a un paratge natural que està a uns quilòmetres, no molts lluny, el passeig és agradable. Hem deixat enrere les cases, i seguint camí s’hi veuen roques negres de diverses formes i aigua. De sobte, una mansió feta hotel de cinc estrelles...menudes vistes privilegiades!

En el camí a Boca do inferno, el paisatge va canviant, anunciant el que anem a veure.

Les infraestructures hoteleres no falten, sempre en els llocs més privilegiats, este en concret el trobem al camí, és de luxe, té mar i tranquil.litat.

Les roques van anunciant-nos el paratge...

Les roques anuncien el que anem a veure.

Són roques i penya-segats...és un poc la porta d'entrada de la boca de l'infern.

Quan arribem ens trobem la voràgine turística, que por on va arrassa, en forma d’autobusos i cotxes. Algunes tendes i llocs de menjar també hi ha. Fa quasi vint-i-cinc anys vaig vindre per primera vegada, res era igual, no recorde haver vist tanta preparaciçó per al turista. 

Així i tot, val la pena la passejada perquè el lloc és bonic i les vistes precioses, les formacions rocoses han creat diverses formes i un penya-segat amb una espècie de cova, el que s’anomena la boca de l‘infern, una obra de la naturalesa.

I arribem a la boca... plena de gent i un vent que no deixa quasi gaudir del paisatge.

Tanmateix la gent deu estar acostumada al vent i a la voràgine humana...
hi estàn impassibles alguns pescant i així emportar-se a casa algun peix per a la jornada.

És una gruta natural que les ones han creat en colpejar amb força contra les roques durant milers d’anys. El nom li ve, perquè quan hi ha temporal i el mar impacta amb virulencia genera un efecte sonor que esgarrifa, això diuen, sembla un dimoni enfurit rugint des de les profunditats.

Els pescadors s'arrisquen col.locant-se en llocs insegurs, i més si cal amb el vent enfurit que fa.

I seguint amb mites i llegendes, hi ha una història curiosa. Una placa explicativa ha deixat constància del fet per a la posteritat.

Tot paratge té la seua llegenda... m'agraden les històries, li donen màgia al lloc, li donen vida...

Aleister Crowley era un mag ocultista afamat que  arribà a Lisboa l’any 1930, convidat pel seu amic Pessoa interessat en la màgia negra i en la figura del mag angles. I anà  acompanyat de la seua parella, l’artista de 19 anys Larisa Jaeger. Després d’una discussó amb ella a l’hotel on s’hostatjaven i el trencament de la relació per part d’ella, ell va fingir un suïcidi en la boca de d’infern per espantar-la, i a les roques s’escriuria una nota que deixà guardada a l’interior del portacigarretes i que ara s’hi pot llegir la placa commemorativa fent al•lusió a la desesperació i al caràcter sexual de la decepció “No puc viure sense tu. L’altra boca de l’infern  va a engolir-me, encara que no serà tan ardent com la teua. Hisos” tu Li Yu.

...i esta en concret, és una història amb controversia.

Pessoa s’encarregaria de fer córrer la noticia per tota la premsa portuguesa i d’ací passaría  a la premsa internacional. Tanmateix no sabe,m si és o no certa esta versió dels fets, perquè hi ha qui diu que de qui fugia Crowel era de gent a qui devia diners i així va va simular suïcidi per fugir dels acreedors. El que si és cert és que setmanes més tard Aleister Crowel va reaparèixer a Berlin sense donar explicacions.

Esta és la segona vegada que vaig a la boca de l'infern...
amb el temps els llocs canvien, este és un dels casos més representatius de com el turisme canvia tot al voltant.

I amb esta història i amb la dosi de vent acumulada, retornem el camí que haviem fet des de Cascais i ara, i no sé per què, sembla més curt, potser perquè ja sabem per on trepitgem i anem amb més rapidesa. 

QUADERN DE VIATGE, LISBOA i VOLTANTS, estiu 2014

Si vols saber més de Portugal, clica ací.

PORTUGAL de CASCAIS a ESTORIL

Cascais, segons la publicitat portuguesa, és luxe,  és “glamour”, és lloc idíl•lic... serà cert? Hi anem per comprovar-ho.

Cascais

Des de Lisboa, agafem el tren a Cascais des de l’estació Casi do Sodré. S’hi nota que anem a la zona de platja perquè molta gent porta el biquini posat, i també el para-sol i l’estora al muscle. És un trajecte curt, uns 35 minuts, en no res ja estem. Són al voltant d’uns 30 quilometres de distància per carretera.

Arribem i trobem un poble típicament estiuenc, molta activitat al carrer, un poble amb claror natural pel sol radiant que li pega de valent i també per la blancor de les façanes. I dic poble encara que deuria de matisar que és poble gran, perquè tindrà poc més de 30.000 habitants. Donem una volta sense rumb fixe, l’activitat major està als carrers més a la vora de la platja, hi ha altres on no hi ha cap persona i passegem a soles.

Cascais

Cascais, com Estoril, es feren famoses a partir de la dècada de 1930, per ser lloc escollit d’estiueig per la classe alta portuguesa, famílies reals europees, com l’espanyola en l’exili, o rics, molt rics, o artistes, tot ells buscant refugi on fer vacances. I com famosos atrauen famosos, no n’eren pocs, eren molts els que s’hi concentraven.

Actualment ja no és el que era, encara que continua sent la zona més cara de Portugal i la compra d’una vivenda resulta tremendament costosa, només assequible a certes butxaques privilegiades. Aixi i tot, Cascais ha deixat de ser lloc exclusiu d’un pocs i és seu de festivals que atrau a un sector més popular.

Cascais

H ha una platja preciosa d’arenes daurades i aigua clara que està de gom a gom, ja no li cap més gent. Quan anem al passeig vorejant-la, encara trobem més animació, i és que s’estan celebrant unes festes i es nota en l’ambient, les colles d’amics i families que hi ha per tot arreu no s’ho volen perdre.

Cascais

Hi ha un grup musical que assaja l’actuació nocturna, uns potents altaveus faran que les cançons arriben per tot Cascais i s’escolte fins i tot a Estoril, la població veïna a la que s’hi pot anar a peu amb una caminada de menys de mitja hora, perquè està solament a tres quilòmetres.

Cascais

Ens han aconsellat que anem a Boca do Inferno que està a mitja hora caminant. Això no és res per a nosaltres i més quan es va vorejant la mar i contemplant un paisatge preciós on trobem al principi unes sumptuoses mansions enjardinades amb precioses vistes a la badia. De camí també veiem l’activitat pesquera que conserva, perquè Cascais malgrat tot, mai no ha deixat de ser un poble pesquer.

Cascais

Cases senyorials de Cascais

Passem per la Ciutadella del segle XVI, abans baluard defensiu de la badia, d’on destaquen les muralles. I contrastant este vestigi del passat s’hi veuen moltes grans vil•les restaurades que funcionen com hotel, algunes carregades d’ estrelles qualificant-les.

La fortalesa de Cascais

Em crida l’atenció una acollidora cala on hi ha uns banyistes. És una platja privada. Al fons s’hi veu el far de Santa Maria, que es distingeix per les ratlles en blau i blanc i que va ser inaugurat l’any 1868. Era una torre amb una llum roja, la dècada de 1980 el far s’automitzà i l’any 2000 les dependències es cedeixen a la càmera municipal de Cascais per a 7 anys, després es va crear un museu dedicar al far.

El far de Cascais

En este punt també trobem un lloc interessant, és un palau: el palau dels comtes de Castro, que hi ha a l’altre costat, creuant la carretera. Va ser construït l’any 1890 amb inspiració medieval. Els propietaris donaren el palau a la ciutat. Des de 1931 és el museu municipal.

Palau dels comtes de Castro a Cascais

El passeig ens allunya del centre, arribem al paratge infernal que ens han recomanat, és infernal per la llegenda que l’envolta i pel nom que el qualifica, és la boca de l’infern al qual li dedique un capítol especial.

Una vegada de nou al poble, després d'haver visitat el paratge recomanat, passegem pels carrers turístics de Cascais...

Cascais

...però també busquen els més aïllats, tots són iguals, blancs i estrets. I ens trobem una acollidora plaça, el largo Luis de Camoens, on tots els restaurant turístics estan a la caça i captura del foraster. Però nosaltres tenim la premissa de no entrar mai a estos llocs de menjar que necessiten eixir al carrer a buscar clientela, preferim parar en altres més modestos, que sempre són menys elegants, però que la gent que hi va a menjar, o passar el temps, és la local. En esta ocasió l’hem encertada i mengem molt bé i al meu costat hi ha dos vellets al•lucinant per totes les xiques joves que amb biquini i tapades amb una tovallola passen pel seu  davant. Els menjar és exquisit, amb peix fresc i bon preu.

Temps de dinar, descansar, escriure al quaderns de viatge a Cascais. Els llocs de menjar s'han de saber escollir, si hi ha gent local és perquè s'ho val.

Després d’este sopar a mitjan vesprada hem decidit anar a peu a Estoril seguint el camí preparat per al transeünt que uneix les dues poblacions, es una mitja hora. Així en lloc d’agafar el tren de tornada a Lisboa des de Cascais l’agafen d’Estoril, el bitllet que tenim comprat ens val.

De Cascais camí cap a Estoril

I comencem la caminada, però esta vegada no la fem de manera reposada, anem a pressa, el tren no espera. És una llàstima perquè no ens dóna temps d’assaborir el capvespre quan les aigües adquireixen una tonalitat especial. Aixi i tot encara faig alguna foto de record.

Cascais camí d'Estoril

Estoril

I és que una vegada a Estoril, no sabem per on para l’estació de tren i l’hem de buscar. També una vegada estem la ciutat, volem veure el casino tan afamat, el més gran d’Europa.

Tenim sort, casualment abandonem el passeig vorejant la platja pel lloc que toca. Hem agafat la primera eixida que trobem en arribar a Estoril i quan preguntem per l’estació i pel casino, ens diuen que solament hem de seguir l’avinguda que tenim davant. Sort i casualitat.

Casualment també, l’estació de trens i el casino estan un enfront d’altre. El casino té una façana molt gran i un jardí enorme amb una font davant, no ens apropem. S’ha fet l’hora d’agafar el tren cap a Lisboa.

Estoril, el casino.

Amb tot ha estat una jornada completa.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA i VOLTANTS, estiu 2014

Si vols saber més de Portugal, clica ací.

RESSENYA LITERÀRIA: L’ANTROPÒLEG INNOCENT

L’ANTROPÒLEG INNOCENT

Nigel Barley

Extracte de la contraportada feta per Edicions 62, segona edició 2012.

L’any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seua primera experiència de treball de camps antropològic. I va estar a punt de ser la última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seua estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure dos anys. En aquest relat sincer, divertit, compulsiu del seu primer any d’estada a l’Africa, el doctor Barley- que va sobreviure a l’avorriment, al desastre, a la malaltia i l’hostilitat- fa una introducció enginyosa i decididament irreverent a la vida d’un antropòleg social.

Opinió personal

M’ho he passat molt bé llegint este llibre, esta història real autobiogràfica de Nigel Barley, que és l’antropòleg innocent que signa la història. És la seua vida com aprenent d’antropòleg, una vida en la qual l’atzar el va dur a terres del Camerun, terres allunyades de tot i de tots, i el portà a conviure amb una tribu de qui aprèn i a la que mostra molt. 

Ell no volia anar a parar entre aquell grup de gent però el destí així ho va marcar. M’agrada el llibre perquè el que conta és real i perquè ho fa amb tocs d’humor i ironia que fa molt amena la lectura. I també perquè et transporta a llocs allunyats. La lectura de L’antropòleg innocent  descobreix una mentalitat tan diferent a la nostra! I ho relata de manera subjectiva i amb luxe de detalls ben redactats, és la pura experiència, amb anècdotes que fan riure i altres que donen gana de plorar.

Van ser dos anys de convivència o “d’estar al costat”, perquè una integració plena mai podria ser. Dels dos anys, el relat en conta un: el suficient per fer-nos idea de les aventures i desventures per les quals passà el protagonista de la història. L’autor no  sap mol bé on va però en no res ho descobreix i ho assumeix, des del principi  és conscient de tot el que li espera o quasi tot, perquè cada dia descobreix un aspecte que el bocabada perquè no hem d’oblidar que es tracta d’una tribu ancorada al passat que no estan acostumats al tracte amb blancs. 

Llegim anem descobrint l'entranyable grup de gent i les seues reaccions, també les seues, les del protagonista que ho viu en priemera persona i alhora que ens mostra la cultura que estudia, ens explica dubtes sobre la vida i la professió. Conta els desitjos que somnia, els propis cara a un futur i els que vol per als “seus” estimats  dowayos estudiats. 

Gràcies al quadern de notes, sabem què fan cada dia, tan ell com els  habitants de la tribu, i sabem què en pensen, això si, sempre des del seu subjectiu punt de vista. Descriu la rutina d’un occidental fora de lloc, que a més a més és tracta d’un “innocent”que en sap poc del que s’ha de fer en cada moment per seguir les normes o no ficar la pota contradient rituals. 

Els lectors som observadors de la incomprensió de molts aspectes que troben tots, un i també els altres, la d’estos últims tal volta s’entén més perquè és la primera vegada que es troben amb un persona diferent a ells, que a més a més té la pell, segons la seua mirada, “ de color descolorida i diferent”, la de l’antropòleg la disculpem perquè ja ens avisen amb el títol de la seua ignorància front el que hi viu i veu.

El llibre és quasi com un manual que podria fer servir alguna persona que vulga seguir les passes de l’autor, perquè no solament conta la seua vida in situ, també explica tots els preàmbuls fins poder arribar amb la tribu escollida. 

El recomane cent per cent. I el recomane no solament al viatgers o amants de la cultura africana, este llibre el pot llegir qualsevol lector. Hi ha en cada pàgina humor constant i la ironia sempre està present, només per este motiu el llibre es llig molt bé.

LES GRANS CIUTATS DE TUNISIA: KAIROUAN i LA CAPITAL TUNISIA

Tunísia és un país amb diversitat paisatgística, varia de nord a sud. Després d’haver vist unes pinzellades de cada part parem en les ciutat més grans.

En esta ruta per Tunísia, ciutats i desert, hui parem atenció en les grans ciutat. En altra ocasió ja he escrit sobre El Djem i Sbeitla, sobre Medenine,  sobre Douz i les dunes,  Matmata,  o sobre les ciutats on va el turisme de sol,  hui em centre en dos poblacions catalogades de grans, per habitants i per importància: Kairouan, ciutat religiosa per excel•lència, i Tunísia, la capital del país.

KAIROUIAN

Kairouan és la quarta ciutat de l’Islam, després de la Meca, Fès i Jerusalem. Està considerada, pels musulmans menys ortodoxos, la ciutat santa del Magreb. Segons la tradició, set viatges a esta ciutat santa tunicina, val per la peregrinació a la Meca, que ha de fer tot musulmà. 

La ciutat està immersa en el turisme i s’hi dedica plenament a vendre recors-regals i estores al turiste de pas que li arriba, i alhora s’hi respira religiositat i un cert puritanisme.

Kairouan

Kairouan, cementeri.

Els autobusos plens de turistes arriben a Kairouan, estan un parell d’hores i se’n van. Pocs viatgers dels que van s’hi queden dies, pocs són els que passen el temps contactant amb la gent o simplement passejant pels mercats, els que passen temps asseguts en un café mirant passar la gent o tenen temps per davant per prendre un bany en un hamman. I és una llàstima perquè s’hi respira molt d’essència autèntica, i és que no hi ha ciutat moderna i això la fa diferent, no trobem additius actuals. 

L’explicació és que el turisme de Tunisia, generalment fa ruta pel país i va de ciutat a ciutat, de paratge a paratge sense parar molt en cada lloc. Molts venen o van a la capital que està a 160 quilìmetres de distància. 

Mapa de Tunisia i una opció de ruta.

La ciutat de Kairouan va ser declarada per UNESCO Patrimoni de la Humanitat l’any 1988, no cal més que un parell d’hores per visitar els punts d’interès: les muralles, que daten de 1052, la medina, la mesquita de les tres portes i la gran mesquita que permet l’entrada als no creients el la fe musulmana i el mausoleu de Sidi Abid o  mausoleu del barber, que segons conten se li diu així perquè sempre portava amb ell tres pels del company Mahoma.

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

La gran mesquita, testimoni del passat i de la  rellevància històrica, va ser fundada pels conqueridors àrabs al segle VII, concretament pel guerrer Okba Ibn Nafaa, que va conèixer Mahoma. La mesquita és un monument amb doble intencionalitat: militar, i de culte, com correspon a les típiques construccions de l’època. Va ser un important centre cultural islàmic magrebí, bressol de poetes i experts en lleis religioses.

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

TUNISIA

La parada a la capital és breu, hem passat la major part del viatge fent ruta al llarg del país i a la capital li dediquem poc temps. Generalment m’agraden els lloc més menudets, així que a esta gran ciutat hem decidit fer-li només una ullada al centre històric, la medina, la mesquita principal i al museu que guarda la història.

Al primer colp d’ull la ciutat es veu molt occidentalitzada. Compare amb el món àrab que conec i s’hi veu molta diferència. Per això durant el poc temps que tenim anem directes a buscar la part més antiga de la ciutat i ens endinsem en la MEDINA, que segons diuen és  la millor conservada del país, la que guarda més vida al seu interior. 

Hi anem. Encara que és molt turística en alguns trams té estrets laberíntics i autèntics carrerons que mostren l’ambient de la ciutat. Sortosament. Si, me n’alegre que l’occidentalització no arribe al nucli d’un país, i m’alegra veure activitat, colors, olors, sorolls, bullici en els comerços... hi ha forasters com jo, però, malgrat les continues intromissions dels turistes que van i venen, la medina sempre serà el mercat d’ells i per a ells.

Conté uns set-cents monuments entre palaus, mausoleus, mesquites, madrasses, fons... Serà per això que conserva el títol de Patrimoni de la Humanitat per UNESCO que se li va atorgar l’any 1979.

Visitem amb deteniment LA MESQUITA EL ZEITUN ( mezquita Zitouina o mezquita del olivo), la més important de la ciutat, construïda en 723 per Obeid Allah Ibn-al-Habhab per celebrar la nova capital.

És la més gran i el més antic lloc de culte de la ciutat, on abans estava un santuari cristià dedicat a Santa Oliva.

La capital Tunísia, la medina.

La capital Tunísia, la mesquita.

La capital Tunísia, la mesquita.

Els que hi ha a l’actualitat és una barreja de construccions diferents d’èpoques distintes, una barreja ben coordinada i perfecta. Hi ha columnes, capitells procedents de Cartago, un minaret otomà i cúpules. Els no musulmans no podem passar dins els edificis religiosos, ens hem de quedar al pati, i és suficient per endevinar la grandiositat del lloc, el que té en l’actualitat i el que seria al passat.

EL BARDO situat a un preciós palau del segle XIII, és visita imprescindible, el museu que concentra entre altres objectes i peces de valor, la més rica col•lecció de mosaics del món de l’època romana rescatats d’antigues i importants mansions. És museu des de 1888. És una visita imprescindible per la bellesa del palau, la sumptuosa decoració de les cúpules, sostres, salons estàtues, columnes...pels fabulosos mosaics que s’hi poden veure per les parets, pel terra, sostres, en mobles i fins i tot fèretres..tot un conjunt que et transporta en el tremps a i en la imaginació als palaus de les mil i una nits que la majoria de gent coneix

Tunisia. el Bardo

Tunisia. el Bardo

QUADERN DE VIATGE, Tunisia, primavera any 1998

Per saber més sobre Tunisia cal clicar ací.