Estem a Mèxic, amb un calor humit i sufocant, tanmateix el cos s’acostuma i en uns dies ja no incordia tant.
Desprès de la curta estada a la ciutat de Mérida, anem a Misol Ha, conegudes com cascades Agua Azul, és un paratge natural de bellesa incomparable.
 |
| Misol ha |
Però nosaltres no tinguem sort de trobar les aigües amb tot l’esplendor, i és que fa no res ha plogut, i ho ha fet amb molta intensitat, arrossegant sediments de terra que una vegada a l’aigua han canviat les aigües de color. Ja no són blaves sinó de color marró. Tanmateix, nosaltres tenim imaginació i és en estos moments quan s’ha de posar en marxa, no es difícil imaginar el paisatge amb el color que toca.
 |
| Misol ha |
La humitat de l’ambient convida a remullar-nos, però vist el color poc atractiu, no ho volem fer entre les aigües fangoses. Hi ha una gran cascada i just per darrere un caminal temptador, és una senda estreta no molt visible, però qui la veu la segueix.
 |
| Misol ha |
Nosaltres, per suposat som dels que sense pensar-ho hi anem i cert que és un goig sentir les gotes d’aigua esguitar-nos quna passe per darrere, donant-nos la frescor desitjada. Així que encara que ha estat una llàstima no trobar el blau de l’aigua, que la majoria de les vegades hi ha…hem gaudit del paratge d’altra manera.
I una vegada feta esta parada i tots remullats per l’aigua, seguim trajecte cap a la zona urbana. Ens dirigim a SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS. I esta ciutat, menuda i acollidora, és el que realment m’agrada d’esta part mexicana. És l’ambient, és el color, és l’aire…san Cristóbal és de les ciutats mexicanes que no m’importaria tornar, deixa un sabor de boca agradable.
Són bonics els monuments, com la catedral, màxim exponent d’art colonial, una joia arquitectònica diferent i peculiar, i és el color de la façana d’un color groc viu impactant.
 |
| San Cristobal de las casas: la catedral |
I per seguir admirant l’arquitectura colonial entrem a l’hotel Diego de Mazariegos, al mateix costat del zocalo i de la catedral, un bon lloc per descansar.
 |
| San Cristobal de las casas: hotel Diego de Mazariegos |
El zocalo és el punt neuràlgic de la ciutat, on turistes i locals ens barregem, uns venent l’artesania que fan i altres comprant i xerrant amb qui vol xerrar, com és el nostre cas. Hi ha molta xicalla. Nosaltres parlem amb una de tantes xiquetes que venen les seues polseretes i que no té inconvenient en contar la seua vida quasi sense preguntar, com si parlar-ne l’ajudara a suportar-la: amb cinc anys cada dia va al zocalo amb la germaneta de dos anys i la mare de divuit. És un exemple generalitzat, hi ha molts xiquets com estos i moltes mares joves que no tenen recursos i es guanyen la vida honradament per donar de menjar als fills.
 |
| San Cristobal de las casas: el zocalo |
Anem a la casa-museu Na Blom que anys enrere era la vivenda d’uns europeus que estudiaven als indis lacandons.
 |
| San Cristobal de las casas: casa museu Na Blom |
I entrant en un joc turístic, uns amics es deixen vestir com els típics nuvis maies de la zona, en un lloc on mostren al públic la manera artesanal de teixir filant i filant amb diversos colors i formes geomètriques. És un gust veure treballar esta gent, admirar la mestria que tenen i el gust per combinar colors i dissenyar teles. El turisme els ajuda, però de vegades el turisme fa malbé. S’ha de saber compaginar, els viatgers, hem de ser conscients i respectar allà on anem.
 |
| San Cristobal de las casas: artesania |
Però el que realment m’agrada de San Cristobal és caminar sense rumb, sense saber on vaig a parar, parar-me en els mercadets, alguns més turístics que altres, de tot hi ha.
 |
| San Cristobal de las casas. |
 |
| San Cristobal de las casas. |
I també m’agrada mirar amb deteniment l’espaiosa plaça, San Cristóbal concentra una gran quantitat d’indígenes maies majoritàriament i són qui li donen la personalitat que caracteritza la ciutat.
 |
| San Cristobal de las casas. |
En este moment veig que un grup de manifestants han muntant una parada reivindicativa. Eixa és l’essència de Chiapas, una zona pobra i oblidada que necessita fer-se escoltar contínuament. Malauradament, passa a Chiapas i per tot arreu, sempre cal cridar ben fort per a aconseguir els drets.
 |
| San Cristobal de las casas. |
Des de San Cristoba, on tenim l’hotel, anem a visitar les muntanyes. En no res, la sensació d’altitud es fa evident, jo la note i sent un inusual mareig.
En 10 quilometres arribem a SAN JUAN CHAMULA i el visitem. El poble maia tzotzil té la població dispersada en quilometres i quilometres d’extensió.
 |
| San Juan Chamula |
 |
| San Juan Chamula |
En estos pobles és on es veu més el sabor indígena, és on els ritus propis conviuen amb els cristians en perfecta harmonia. I és que la població creu amb fervor en les curacions basades amb resos i coca-cola. No podem fer fotos a l’interior de l’església, però ho vegem, les botelles de la beguda americana són complements mentrestant la gent, amb devoció, resa. Barregen les creences resultat de l’evangelització amb els ritus pre hispànics. L’atmosfera creada és màgica i absorbent per la quantitat de ciris i l’olor a cera, pel fervor religiós que s’hi respira o per les imatges dels sants amb collars de fruites i altres accessoris variats, que observen cada acte de fe des dels laterals. L’interior no disposa de bancs per seure, els habitants resen agenollats.
 |
| San Juan Chamula |
 |
| San Juan Chamula |
També visitem ZINACATAN, "la tierra de los murcielagos", altre poble maia tzotzil que manté arrelades les tradicions maies, les dels avantpassats, les valides. Hi trobem també els ingredients de barreja religiosa que haviem vist abans.
 |
| Zinacatan |
Donem una passejada pels amples carrers de terra, parlem amb una dona i uns xiquets que arraconats demanen almoina, imagine que no estan tot el temps esperant, Zinacatan no sembla que siga un poble turísticament molt visitat, per ara... però tal volta, pense, que la dona, en veure estrangers pel carrer, ha eixit per si recapta alguna moneda. Maleïda misèria! Dos xiquets tan menuts necessiten alimentació i no sempre hi ha menjar damunt la taula.
 |
| Zinacatan |
Així que hi trobem la dona, que quasi no entén el castellà, hi està, perenne a la cantonada, i això que fa un fred que pela malgrat ser estiu. Qüestió d'altura. La vestimenta dels habitants feta amb llana i capes gruixudes, ja denota que molt de calor no hi fa. I nosaltres notem que la gelor ens dóna de ple en la cara.
 |
| Zinacatan |
QUADERN DE VIATGE; MÈXIC estiu 1998
Per saber més de Mèxic, clica ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada