nº 35-RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Bienvenidos al norte. PEL.LICULA

Bienvenidos al norte

Director: Dany Boon

“Bienvenidos al Norte” és una pel·lícula singular, simpàtica, tal volta és més que simpàtica, té un humor dolç que fa pensar en els prejudicis que tenim, els estereotípics que sovint ens creem i cegament seguim i difonguem sense raó de ser. És una pel·lícula que ha fet canviar mentalitats i eixa era la finalitat del director.

L’he vista dos vegades. Em va agradar molt la primera ocasió i en tenir l’oportunitat de veure-la de nou, ni ho vaig dubtar. M’abellia, sovint l’he qualificada com una d’eixes de no perdre-se-la. La segona vegada que la vaig veure em va tornar a agradar i vaig riure de les mateixes absurdes situacions.

 Fa un temps quan estava visitant la zona de Bretanya, tenint el mapa de França davant meu em va vindre al cap la pel·lícula i buscava la situació exacta de la zona a la qual s’hi refereix, una zona que abans d’esta pel·lícula pocs hi volien anar per ser particular, entre altres coses per l’ idioma.

A esta zona del Nord pas de Calais s’hi parla l’idioma Ch'ti. És un fet  real, que per este motiu i per la manera de ser o que se’ls ha adjudicat, els habitants han estat sempre motiu de burla constant. El director de la pel·lícula hi va nàixer i va voler trencar les idees preconcebudes que arrosseguem de manera automàtica sense pensar en la raó de ser. I l’èxit de la comèdia burlant-se dels estereotips marcats en part ho va aconseguir. I tot per la simplicitat, per mostrar personatges reals, humans, sensibles, amics dels seus amics, entranyables...personatges amb qui, al final tots els espectadors acabem volent compartir amistat.

La pel·lícula arranca quan un director de correus del sud de França es “desterrat”a treballar al Nord pas de Calais, frontera amb Bèlgica. Cal matisar. La pel·lícula concretament no arranca amb este fet perquè l’explicació prèvia que motiva el trasllat ja és un ingredient ple de comicitat que no vaig a desvetllar.

El carter creu que el treball i la vida al nord serà un infern perquè té la idea preconcebuda que al poble on està destinat tothom és vulgar i amb poca cultura, i que “fa un fred que pela”. El poble és menut i cert que és peculiar, la gent parla l’estrany dialecte que no és comprensible per qualsevol. Però la gent és amable i el funcionari de correus acaba integrant-se a la vida del poble. I no només s’adapta, és veritablement feliç entre la gent que l’ha acollit com un més dels seus.

El protagonista està casat però està passant una crisi matrimonial  per la qual cosa l’esposa  decideix no anar-hi a acompanyar-lo. Amb la distància la relació millora perquè ella creu que el marit està patint un suplici vivint al nord. I per esta raó el director de correus fa creure l’esposa que s’hi viu molt mal i no desmenteix els estereotips que tothom diu, i és més, el que fa és cada cap de setmana quan torna a la ciutat del sud, inventar horrors viscuts. I amaga que ha aconseguit la veritable amistat al poble del nord.

Així va transcorrent el temps, ell vivint feliç entre els seus nous amics i el cap de setmana fent creure a la dona que per a ell de dilluns a divendres és un suplici.

Van passant els mesos fins que un dia la dona decideix anar a fer-li una visita. És quan el carter ha de confessar als seus nous amics que ha estat amagant a l’esposa que la seua vida és molt més feliç des que està amb ells . I de nou la gent del poble  en un gest de fidelitat que els honra, entren en la roda de la invenció exagerant davant l’esposa comportaments i donant vida als estereotips que pateixen en la pròpia pell.

Cert que és una pel·lícula entretinguda, amb fons, amb contingut, dolça i tendra, ingènua fins i tot per a mostrar la relació d’amistat i també l’amorosa entre els dos treballadors de correus ajudants del protagonista.

Recomanable, cent per cent, si es vol mantenir el somriure durant tot el temps que dura la pel·lícula. 

De NOU un PREMI VERSATILE 2013 per al RACÓ VIATGER de MARILÓ

Un premi és motiu sempre d’alegria i el PREMI VERSATILE concedit per altres bloggers, ho és més, si cal, perquè és una valoració feta per gent que està en contacte directe amb este món virtual i el coneix perfectament. I qui millor per a jutjar?

Així que no puc més que agrair el reconeixement que em ve de la mà d’una bloggera seguidora del meu bloc viatger que no conec personalment. És un motiu més pel qual m’agrada rebre este tipus de premi ja que sempre em dóna a conèixer, encara que siga virtualment, nova gent.

Es tracta de Lluna i el seu bloc RACONS SOMNIS I COLORS http://raconssomniscolors.blogspot.com.es/, un espai dedicat a l’art, a viatges i a llibres...quants llibres que tens ressenyats Lluna! I molts són llibres que m’agraden.

He especificat això de “que no conec” perquè és un valor afegit al premi. Quan arriba d’amics és una cosa...els amics sempre estan recolzant-te, (gràcies també a vosaltres),  en canvi si arriba de lectors desconeguts m’alegra perquè em donen a entendre que els agrada el que faig, el que escric...és sense més ni més... i han trobat en el meu raconet viatger altre raconet que han fet seu. 

Quin orgull per a qui escriu ser llegit, quina satisfacció veure el treball recompensat, un treball que no ho és tant perquè es fa amb il•lusió i gaudint de debò cada moment.

De la mateixa manera que ha fet Lluna en compartir el premi amb mi, vaig a fer jo. En primer lloc expose el logotip del premi, que els lectors d’este bloc viatger coneixen perquè és el segon Versatile que em donen en 2013.

I en segon lloc, done el premi a cinc blocs més. És tasca difícil, en són molts per a triar i no vull repetir blocs als que en altres premis he citat,  així que vaig a anomenar alguns dels últims descoberts.

http://www.elcaminodemarian.com/

EL CAMINO DE MARIAN

http://acopdull.blogspot.com.es/

A COP D’ULL

http://estemdevacances.blogspot.com.es/

EL BLOC DE XAVI I MERITXELL

http://alestperloest.blogspot.com.es/

A l’EST PER L’OEST

http://somosviajeros.com/blog/

SOMOS VIAJEROS

ENHORABONA A TOTS i endavant!!!

ITÀLIA: la ciutat de FERRARA, seguint les petjades de Lucrezia de Borgia

Vaig a Ferrara amb la idea fixa de trobar vestigis de Lucrezia de Borgia a la que considere un poc “meua” pels seus arrels valencians, donat que el seu pare, el papa Alejandro VI, va nàixer a Xàtiva. Pense que malgrat tot el que s’ha dit sobre ella, Lucrezia era una bona dona.

Per a mi pensar en Ferrara és pensar en Lucrezia, hi descansa per a l’eternitat una dels Borgia, hi reposa per sempre la seua llegenda. El que és cert o no en la seua vida, hi queda soterrat, ella sabrà i a ella solament li interessa. Cadascú és lliure de pensar el que vulga. En Espanya i en València té els seus orígens. Hi ha qui la considera com la resta de la família, una maquiavèl•lica incestuosa i despietada, hi ha qui diu també que va ser totalment manipulada i la seua vida dirigida des de la infantesa com si fos un titella. Jo com diuen en esta zona de l’Emilia Romaña italiana pensé que Lucrezia en Ferrara es va comportar com una bona dona promotora de la cultura i arts i bona mare dels seus fills. En els últims anys de la seua vida va portar una vida exemplar i això és el que compta. A Ferrara s’estimen molt Lucrezia i no fan cas dels rumors que malèvolament circulen sobre ella. Crec que va ser injustament tractada. 

Castell de Ferrara

Visite la ciutat amb ulls escorcolladors del que diuen dels Borgia, busque informació, referències... veig el seu nom unit al del seu marit sovint escrit en ressenyes al castell. El castell és el primer que visitem de Ferrara. 

El castell de Ferrara

És una magnifica obra arquitectònica iniciada el segle XIV i enllestida el XVI, exemple de construcció militar, enorme i amb solidesa evident nomes mirant-la per fora.

El castell de Ferrara

Entrem al castell i seguim la ruta establerta llegint el plànol i la informació exposada als panells. De tot, que no és poc, destaque les masmorres, les presons on malvivien els condemnats, on romanien anys i anys en unes condicions pèssimes, sense ventilació i sense higiene, amb xicotetes eixides a l’exterior que tenen doble o triple reixat. 

Maqueta del castell, la cuina i la presó.

Destaque la informació al voltant de la família Este que va detallant al llarg de les dependències i entre tot trobe referències a la nosta Lucrezia. No puc més que sentir-la un poc “meua”, per tenir els seus orígens tan a prop de ma casa. 

Seguim a l'interior del castell on hi ha pannells explicatius amb informació sobre la faminila Este, i accedim a un pati per  on passejaria Lucrezia...

I destaque també els tan ben col•locats espills que fan reflex dels sostres pintats i així no hi ha necessitat de girar el coll amunt i acabar amb torticolis de cap.

Els espills són una gran idea per a no mirar cap amunt...tanmateix...jo ho continue fent...és el costum...

Al primer colp d’ull es veu que Ferrara és una ciutat acollidora, amb un conjunt arquitectònic harmònic, uns palaus disposats uns al costat d’altres, denoten riquesa i contràriament, carrers estrets denoten sabor popular. I just eixa totalitat és la que li dóna encant. Observe que en totes les ciutats del nord d’Itàlia està escampat el saludable i beneficiós per al medi ambient ús de la bicicleta, però és en Ferrara és on més està arrelat. Mare meua! Tot són bicicletes circulant!

Quantes bicicletes!!!

Tot està “en girar el canto” tot s’hi troba a mà, en no res estem en la plaça del Duomo on està el palau comunale. El Palau Comunale data de finals del segle XIII però ha estat reformat en nombroses ocasions.

La catedral

A la catedral del segle XII- XIV, es mesclen el romànic i el gòtic lombardo, la façana està revestida en marbre.

Palau comunal

I al costat està la plaça del Trento e Trieste, s’hi respira un ambient de plaça de poble, malgrat tenir magnífics monuments al costat. Era la plaça on els comerciants instal•laren les seues botigues.

Plaça de Triento e Trieste

I està el carrer Roma, bulliciós amb els pòrtics més antics i únics a  Ferrara.

Perpendicular del carrer Roma és un dels carrers més típics i fotgrafiats

 I també està el carrer Manzini que envolta el barri jueu. Ferrara tè un ambient especial que ajuntava, temps enrere, plebs i aristòcrates.

Museu jueu al barri que concentrava la població jueva.

Al final del dia arribem a la tomba de Lucrezia, a l’església del Corpus Domine. No és fàcil trobar el monestir de monges de clausura on està soterrada junt a altres de la familia Este. No és fàcil perquè està fora del circuit turístic ordinari i hi ha poca informació, però buscant i rebuscant i confonent un monestir per altre, al final estem a la porta d’un cartell on diu clarament que és el lloc exacte. Però hi ha un horari reduït i quan anem està tancat. No importa, ens esperem perquè no me’n puc anar de Ferrara sense visitar la tomba de Lucrezia.

Cartells a la porta d'on està la tomba de Lucrezia de Borgia

Els que hi anem, és per motius concrets, uns per ser amants i coneixedors de la història, altres, com és el meu cas, per trobar-me amb esta valenciana d’origen de la qual tant s’ha escrit i s’ha parlat, i que considere una “paisana”.

A les 4 en punt estem a la porta i està tancada, no hi ha cap persona més, però mentre decidim si toquem al timbre o no venen dos holandesos. Ara en som quatre i entre tots decidim que hem de fer sonar el timbre per dir-los que ja passen de les 4 hores. Una monja ens obri i ens indica que hem de donar la volta a l’edifici per entrar per la façana principal de l’església. Així ho fem.

Façana de l'esglesia del convent Corpus Domine, on està soterrada Lucrezia amb altres familiars Este.

I de nou esperem. Al final la monja ens obri i ens assenyala una xicoteta porta que du darrere de l’altar on estan les tombes dels nobles. Hi està Lucrezia soterrada. 

Tomba de Lucrezia. 

Llegendes sempre se n’han creat i s’han escampat sense saber si són o no són realitat. Quan estic davant la seua tomba no puc evitar fer un repàs del que recorde de la seua vida, del que he llegit, del que m’han contat. Era néta d’Alfonso de Borgia, papa Calixte II, nascut a la Torreta de Canals, al costat de Xàtiva...tant a prop del meu poble natal!...Era filla de Rodrigo Borgia, papa Alejandro VI, natural de Xàtiva, del que es diu i es repeteix sovint totes les malifetes dutes endavant al llarg de la seua vida i que comparant amb totes les dels altres governants, tampoc eren tantes. 

Lucrezia tenia germans, però un era especial, Cesar. Diuen de Lucrezia que mantenia relacions incestuoses amb el pare i amb el germà. Diuen que el rumor el començà el primer marit per a justificar la impotència que van dictaminar per aconseguir la nul•litat del matrimoni. Amb este primer marit la casaren als tretze anys. Pot ser una jove manipuladora des de tan jove? El que si és més probable era que fora manipulada en favor d’interessos politics, econòmics i familiars. Els vincles amb el pare i el germà eren forts i visibles per a tothom. La casaren per segona volta amb Alfonso de Aragon, fill d’Alfonso II, rei de Nàpols i d’este matrimoni nasqué Rodrigo. I quan ja no interessà este matrimoni se’n buscà altre. El tercer marit va ser Alfonso I Este, Duc de Modena, amb qui va tenir 6 fills. A més a més, va tenir altre fill  Giovanni, abans de casar-se per tercera vegada, mentre estava tancada per separar-la del segon marit. No se sap qui era el pare, si el vigilant anomenat Perotto que se l’estimava, si el germà Cesar o el pare, en tot cas Giovanni  va anar a viure amb ella a Ferrara. El seu pare el va reconèixer com fill i ella com a gemanastre. Tan se val. A mi Lucrezia de Borgia em cau bé i m’alegra haver visitat esta preciosa ciutat que la va acollir i on l’estimaven tant. L’any 1519 com a conseqüència de l’últim part, Lucrezia va morir als 39 anys.

I quan que s’ha parlat d’ella i ni tan sols se sap com era!

Lucrezia imaginada per diversos artistes.. poc se sap de com era...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, FERRARA des de BOLONYA

* Pots llegir tot el que hi ha al bloc sobre Bolonya, els seus voltants i Itàlia en general en l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: MONT DE SAINT MICHEL (França)

Hem de caminar prou per accedir-hi...

també plou..

tanmateix una vegada davant la roca 

i admirant tanta meravella, 

res importa.

Música

Los chicos del coro 

"Caresse sur l'ocean"

"Vois sur ton chemin"

Pots llegir el text que correspon a les fotos d'este vídeo clicant ací. 
i tot el que hi ha al bloc sobre França en l'etiqueta corresponent.

TAILÀNDIA nord: DONES GIRAFA de la tribu Padaung

Hi ha tradicions que escapen al nostre enteniment, una de les més incomprensibles són els anells que es posen al coll les dones Padaung com un símbol de bellesa.

Les dones girafa viuen a les muntanyes de Tailàndia. Cada dia s'exposen al turisme.

Estem a l’embarcador de l’hotel. Hui ens espera un dia on, ja sé de bestreta, sentiré emocions contraposades. I és que ens anem en barca per pel riu Pai cap al poblat PADAUNG, el de les dones girafa, les que són tan afamades.

L'embarcador, a punt de pujar a la barca que ens portarà al poblat Padaung.

I estem expectants pel que anem a veure. No sabem si el poblat s’ha convertit en un zoo humà ple de dones simplement exposades. No m’agradaria. He llegit sobre el tema però no vull opinions subjectives. En cap moment voldria contribuir a fomentar cap negoci i comerç turístic fraudulent. Ja veurem...nosaltres anem amb la premissa de sempre que és el respecte. Sé que al poblat porten un ritme de vida controlat en el qual les dones accepten que envaïm la seua intimitat. Este aspecte em desagrada però alhora m’intriga saber com són i com viuen, vull fer les deduccions pròpies segons l’experiència viscuda sense que m’ho conten, vull veure de primera mà este grup de dones tan aparentment peculiars però que no deixen de ser unes dones com jo, com tantes altres. 

Estaria genial poder comunicar-nos amb elles. Quin goig seria dominar totes les llengües i saber el què pensen, però com això no és possible, em quedaré sense saber en realitat què opinen de tots aquells que anem a veure-les. Em conformaré amb el que observe mirant les seues cares. Les cares i les mirades, sovint, són reflex de l’ànima. 

Estem arribant...ja falta poc per desembarcar i trobar-nos amb un món diferent, desoncertant, una realitat i mentalitat que constrasta amb tot el que nosaltres pemsem.

Anem de camí. Estes aigües són perilloses, hi ha molts remolins i corrents, hem de protegir-nos amb un jupetí salvavides, encara que de poc pot servir en un riu on els cocodrils viuen tranquil•lament en les seues aigües. La barca en la que pugem és menuda i inestable, no pren velocitat voluntàriament, són les aigües ràpides del riu les que se’ns emporta tots plegats, a la barca i a nosaltres, sense poder dominar el corrent. A la barca en som vuit persones i no podem moure’s del nostre lloc en concret perquè tenim el pes controlat per evitar que la barca se’n vaja més cap a una part que no altra.

Fem bona cara per a la foto, però hi ha moments que el moviment de la barca espanta.

I arribem. Sincerament he sentit por, per moments, he pensat que la barca tombava. Els jupetins salvavides de res hagueren servit en aquelles aigües que no deixen veure el que amaguen, i que sense dubte estan plenes de famolencs cocodrils a l’aguait de rebre menjar humà extra. 

Entrem al poblat i no gosem obrir la boca. Veure per primera vegada les dones del coll llarg causa un fort impacte, alguna cosa se me remou a l’interior i un grapat de pensaments em circulen per la ment. Mai havia vist unes dones amb aparença tan singular. I no m’agrada el que veig.

A l'entrada un cartell diu on estem LONG NECK VILLAGE, com si fos necessari...simplement fent una ullada i mirant la primera dona, ja ho podem saber.

Les dones girafa, les Padaung, són una tribu procedent de Birmània, branca de les Karen. Segons conta la llegenda, un rei birmà volia oferir en sacrifici a la donzella més bella del regne que era Karen. Per tal de salvar-la i per a fer-la lletja li posaren uns espirals al coll. Des d’aleshores les anelles al coll són símbol de bellesa. Altra hipòtesi diu que la col•locació dels anells va començar com protecció front els atacs dels tigres. I altra totalment diferent explica que com els anells antigament eren d’or col•locats al coll de les dones era una manera de protegir les riqueses. Qui sap quina de tres serà la raó de ser d’esta tradició! En este moment tampoc importa molt.

Per a una dona Padaung és un privilegi portar els anells al coll, braços i cames. Al menys antigament ho era. Els aros són de coure. Comencen des de menudes a fer l’estirament enroscant-los al coll, entre els cinc i nou anys. La primera anella té 10 cm i es posa previ massatge de cap i coll. És una tradició actualment prohibida en Tailàndia i Birmània però que d’amagat continua. Bo, especifique, d'amagat s'inicia perquè després és inevitablement evident, però ja és tard, la tradició està iniciada i ha de seguir el procés.

Solament les xiquetes que han nascut un dimecres de lluna plena se les permet portar estos anells al voltant del coll.  I al cap de dos anys afegeixen un o dos anells més per a que l’allargament siga progressiu, tot fins aconseguir allargar el coll fins al voltant de 20 cm. Hi ha dona que en porta 28 i segons ens conten, les dones els llueixen amb honor, malgrat tenir el tòrax debilitat per l’opressió i la columna vertebral deformada. La seua manera de caminar, conseqüentment, també és diferent.

Joves i velles...què pensaran de la situació que viuen, de la seua tradició ancestral?

Torne a pensar que m’agradaria escoltar per boca d’elles què en pensen. Potser hi ha de tot, hi haurà qui ho porta amb orgull perquè creu veritablement que és un honor o altra que s’ho replanteja però ja es tard perquè llevar-li els anells seria contraproduent per a la seua salut. Per ara, observant les seues cares em fan pensar més bé en que es tracta de resignació.

Esta jove posa per a la foto, com totes les dones de la tribu, sense demanar diners a canvi. Estan acostumades a ser el focus d'atenció, saben que són protagonistes.
Alguna cara ens resulta familiar, com pot ser? I és que  la trobem fotografiada al llibre-guia de viatge que portem. .

Encara que és una tradició molt criticada per les conseqüències sanitàries físiques que comporta, seguirà perquè s’han creat massa interessos econòmics al seu voltant. Els habitants d’este poblat viuen del turisme i reben ajuda econòmica de la província de Mae Hong Song. Exposar-se cara el públic és la seua manera d’aconseguir guanys, no tenen altra alternativa, no els la ofereixen.

Tenen el cos deformat pels anells, caminen amb dificultad i seuen de manera rígida.

El poblat no és massa gran, ens enfilem pel carrer principal, escodrinyem el que es veu de les cases, el que hi ha per fora i el que podem veure de dins a traves de les portes entreobertes. Vegem molts micos menuts que fan companyia les dones. Homes se’n veuen pocs, estan al camp treballant i fins la nit no arribaran. 

Estem a soles al poblat, no hi ha més visitants. M'alegra.

Homes hi ha pocs, la majoria estan al camp. 
Les dones girafa i les altres que no formen part d'este grup, estan la majoria venent la seua artesania, teixint o simplement estan assegudes a la porta de casa.  
Mols micos els fan companyia.

Entre les tribus del Nord hi ha animistes, budistes o cristians. Al poblat de les Padaung trobem una església cristiana.

La natura ho envolta tot, el poblat està situat a la part alta de la muntanya.

Malgrat el pes dels complements, les dones fan treballs pesats i dificultosos per a elles per la falta de mobilitat, i ho fan de manera rígida, la majoria es dediquen a teixir i després venen el que fan.

Crec que el qualificatiu  que les defineix és "ressignades".

Al final del carrer trobem l’escola. Els continguts de l’escola compaginen tradició i modernització. Pare l’orella en les explicacions de la mestra, està ensenyant els dies de la setmana en angles, xiquets i xiquetes estan fent un joc seguint el ritme d’una cançó.  Dos xiquetes porten ja els aros al coll. M’esgarrifa veure-les.

Pare l'atenció a l'escola, vull saber què fan. M'esgarrifa veure les xiquetes amb anells al coll ja tan xicotetes.

A prop hi ha un xiquet molt menudet  mirant com els altres més majors juguen. I mirant-lo pense el poc que sap encara de la realitat que envolta les xiquetes, joves i dones del seu poblat. Pense que ha tingut sort naixent xiquet perquè portarà una vida simple sent caçador i treballant cultivant terres.

El xiquet mira els altres com juguen, algun dia entendrà.

Visitar este poblat em fa recordar unes paraules escrites al llibre "Viajes a la marginación" de Carmen Sarmiento, l’ experimentada periodista de renom que va visitar les dones girafa quan estaven reclutades per la guerrilla. Carmen Sarmiento aleshores augurà un nefast futur en el qual tothom podria visitar-les. I ho va encertar perquè actualment tothom les pot visitar. Va endevinar el negoci que comportarien.

Les dones Padaung tal volta estan cansades de tanta fotografia, tanmateix sempre es mostren diligents i a punt per complaure el visitant.

Estes dones segueixen una tradició als nostres ulls dolenta. M’entristeix observar-les i si el respecte és la base de tot viatger, també hem de respectar les seues creences. Tal volta se les deuria informar millor del que perjudica per a la salut el portar els anells i així anar conscienciant-les a poc a poc. Tal volta no s’ha fet suficientment. Tenen altra educació però també són unes víctimes del sistema.

Donant un passeig pel poblat veig altres dones que no porten els anells al coll i mirant les seues cares deduesc que tenen certa enveja que en part es nota perquè intenten amb un grapat de collars, assemblar-se el màxim a les dones del coll llarg, volen el protagonisme que tenen les altres.

Estes són les que als nostres ulls són les privilegiades, però note certa enveja en la mirada...

Em reitere en que no m’agrada veure el que estic veient però els que anem a visitar-les no fem res de dolent. Les dones girafa fan artesania i ens la venen. Jo en compre, sé que són diners que els arriben directes. Si no tingueren turistes o viatgers que les visitaren no podrien vendre el que fan manualment, que són objectes realment treballats minuciosament. 

Obrir el poblat al turisme també és una manera de contactar amb el món exterior fóra del seu entorn. Carmen Sarmiento estava radicalment en contra d’esta obertura al turisme perquè només veia el turista insolent que no sap on va, que de tot hi ha, però no pensava que hi ha altres viatgers més conscienciats, que sense ser experts antropòlegs ni documentalistes també estem interessats en veure com són en realitat els poblats i les persones.

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

* En este bloc pots llegir més sobre Tailàndia en l'etiqueta corresponent.

nº34 RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Els temps de Sara. LLIBRE

nº34-ELS TEMPS DE SARA

 Lucia Arenas

Ressenya feta per edicions del Butllent, any 2012

En “els temps de Sara” la protagonista veu com canvia la seua vida el dia que fa setze anys. Per una banda, coneix l’Àlex, algú molt especial per a ella. Però per una altra, son pare li conta un secret de família molt peculiar: li parla d’un gen que predestinarà la seua vida, de desaparicions familiars, de viatges impossibles de creure...

Opinió personal

Hui dedique este espai del racó viatger a una escriptora valenciana, Lucia Arenas, nascuda a Benigànim, a la Vall d’Albaida. Lucia Arenas ha escrit una novel•la juvenil destinada als adolescents “setze anyers”com els protagonistes de la trama, però puc dir que a mi, que ja fa temps que he passat eixa etapa, també m’ha enganxat la lectura d’este apassionant relat.

Vaig comprar el llibre perquè m’abellia llegir el que Lucia havia escrit, i ho vaig fer sense saber què anava a trobar, sense cap referència de contingut, solament sabia que la novel•la havia estat guardonada i que estava ocupant els primers llocs en els llistats de llibres més venuts. 

I quan vaig començar la lectura gratament em va sorprendre trobar un llibre que parlava sobre “viatges” i estava situada a Gandia. Si, he dit viatges, que és un tema que a mi m’agrada tant, i he dit Gandia, la ciutat que tinc molt prop de casa.

 I em va sorprendre també el fet que la trama m’atrapara i no poguera deixar de llegir. No podia parar perquè volia saber que li passava a la protagonista Sara. Sincerament dic, que no esperava tribar similar contingut en una novel•la juvenil. El que esperava era  trobar-me amb els tòpics de sempre, els que s’escriuen per al joves perquè realment són els que els agraden, i per contraposició el que em vaig trobar va ser dos personatges. Sara i son pare, que feien uns viatges especials, uns viatges que més d’una persona desitjaria fer realitat.

Perquè els viatges relatats al llibre són diferents als que se solen fer en “la vida real”. Els viatges dels quals parla Lucia en la seua novel•la són viatges en el temps. I esta part és la que més m’agrada de l’obra, no perquè jo desitge traslladar-me al passat, (cosa que no m’he plantejat mai), sinó perquè em sembla una idea veritablement original que enfila molt bé la novel•la. 

Estos viatges en el temps tenen  una explicació, que encara que és il•lògica per a la ment humana, Lucia ens convenç amb la seua narrativa i  acabem acceptant-la. El culpable és un gen congènit i familiar que fa que de tant en tant els afectats pel gen viatgen al passat, més o menys allunyat depenent de la força del gen heretat. La Sara protagonista, son pare i els avantpassats, són els afectats. El pare retrocedeix no arriba a cent anys i Sara, amb un poderós gent com el de la iaia, retrocedeix als segle XV, als temps de Francesc De Borgia. I és que altre aspecte que resulta interessant és conèixer la Gandia antiga, ben documentada, contrastada amb l’actual.

I si arribem a creure’s semblant utopia és  per l’estil narratiu, on una primera persona no ens deixa en cap moment explicant-nos què senten tots els personatges siga al passat o al present. Es per això que la lectura resulta fàcil, no cal esforç per traure conclusions perquè l’autora ens va marcant cada pensament i cada fet. Segurament és una de les raons per les quals al públic juvenil li resulta agradable llegir este relat, no s’ha de pensat, s’ha de deixar portar per la lectura. I altra raó per la qual esta obra agrada tant a la jovenalla és perquè hi ha pel mig una història d’amor adolescent “en tota regla” , però ben escrita, de manera que no resulta “empalagosa”  per a la mirada adulta que no veu les coses amb la mateixa perspectiva.

 En “Els temps de Sara” llegim l’evolució d’un amor, l’amor de Sara i Alex, llegim pas a pas quan el coneix, quan comença a sorgir la xispa i quan es consolida l’estima, sabem del temors, de les alegries, dels patiments...el jove adolescent que llig este relat s’hi pot veure el reflex del que viu o tal volta voldria. 

L’autora compagina estos passatges de la vida present de Sara amb la vida que porta al passat, on no falten aventures, on no falta el desassossec i també hi ha cabuda per a una part assortida de tendresa. No desvetlle més detalls, llegiu-los vosaltres. Les aventures de Sara al segle XXI i al XV us apassionaran.

ÀUSTRIA Inundacions a Innsbruck

La paraula Innsbruck significa “pont sobre riu”, i hui sembla, i m’agradaria estar equivocada, que serà a l’inrevés: “riu sobre pont”

"El tejadillo de oro", simbol de la ciutat.

Estem als Alps, hem vingut per caminar per sendes de muntanyes que quasi toquen el cel, tanmateix, hui descansem de rutes alpines i fem ruta urbana, plou massa per trepitjar muntanya.

Des de la nostra seu al gastoff de sant Johan eixim a les 8 del matí cap a la ciutat d’Insbruck. Ens esperen 3 hores de camí, però esta vegada no anem a peu com els altres dies, ho fem en autobús fins arribar a una ciutat molt bonica. Ho sé perquè la conec, ja he passejat pels seus carrers i he admirat les façanes i l’agradable ambient. És insbruck.

Però hui una cosa canvia respecte la vegada anterior. Degut a les intenses pluges que han caigut durant els dies passats, en la ciutat i en tot el Tirol en general, el riu està a punt de desbordar-se, és una situació inusual que fa una dècada que no passa.

La paraula Insbruck significa pont sobre riu, i hui sembla, i m’agradaria estar equivocada que serà a l’inrevés, “riu sobre pont”. Les inclemències del temps són les que manen i sobre les quals no s’hi pot fer res.

Estem passejant, protegits per impermeable. Paraigües no en tinc i fa falta. Plou tant que no podem alçar el cap i mirar façanes. Hem d’anar sortejant bassals i buscant balcons o porxos on refugiar-nos.

Plou tant que no dóna temps de mirar els edificis que anem trobant en el nostre camí.

Malgrat tot, arribem al punt principal d’Innsbruck, el monument que cap persona pot deixar de visitar, és el Tejadillo de oro, que té un total de 2657 teules daurades, al menys això diuen.

I és que anem directes a la plaça principal on està el monumnet que cap persona deixa de veure en arribar a la ciutat.

Em fie de la informació, ja li està bé si alguna persona s’atreveix a comprovar-ho. Va ser manat construir per Maximiliano per poder seguir en lloc preferent les representacions i tornejos que s’hi feien a la plaça. Vaja amb el sobirà!, privilegis que no falten!

Com l’impermeable no és prou, decideisc fer el que tothom fa: em compre un paraigües. I mentre el compre pense, bon negoci este, perquè en dies com el de hui és venda segura i les tendes acaben amb totes les existències.

Malgrat la pluja...fem fotos...

Quan vaig a comprar-me’l hi ha poc on escollir i acabe agafant un plegable blau que té dibuixades flors edelweiss, les flors típiques alpines que estan protegides perquè estan en perill d’extinció. Així que com no hi ha a l’abast per poder collir-ne, jo me n’emporte a casa un bon grapat, i em conforme encara que estiguen dibuixades. Fa uns dies en una de les caminades en vaig veure una, menuda, delicada, preciosa... calia mirar-la i ni tan sols tocar-la.

És una llàstima que ploga...hi ha tants detalls per a mirar!

La visita a la ciutat la fem per lliure, només hem quedat amb tots els del grup a mitjan vesprada per a la tornada, concretament a les 5. Però plou i plou massa, passegem però sense perdre de vista el riu. Estan protegint els laterals amb sacs per a evitar el descordament. També totes les cases tenen les portes d’entrada amb fustes protectores per a que no entre l’aigua. Innsbruck està en emergència, i nosaltres fent turisme! quina incongruència!

Com la ciutat no és molt gran en tot moment estem els del grup trobant-nos i passant-nos les noticies que escoltem de boca dels policies, dels botiguers o dels periodistes a les noticies de la tele. Duen que estan tallant carreteres! Eixa és la pitjor noticia. Si no ens donem pressa ens quedarem incomunicats i no podrem tornar a sant Johan.

Insbruk és una ciutat acollidora i bonica..hui no hem tingut sort en l'oratge, però no importa.

la catedral

L'impermeable no és prou...cal comprar-nos un paraigües, jo me n'emporte a casa un decorat amb flors edelweis.

A poc a poc el grup anem ajuntant-nos i decidim anar-nos-en el més aviat possible sense esperar l’hora establerta. Tanmateix això no és possible, primer perquè una persona del grup no acudeix a l’hora de la partida perquè no li ha arribat la noticia que se’n tornem abans. I segon perquè, quan ja estem tots, ens anuncien que les carreteres estan tallades i hem d’esperar ordre d’eixida.

No nomes les noticies espanten, ho estem veient al carrer, els sacs i fustes protegint les entrades de les cases, el soroll de les sirenes dels bombers en tot moment, així com també posa els pèls de punta veure els helicòpters sobrevolant la zona a baixa altura.

Tot ens corrobora que la cosa va a més. Anem cap al riu on estan els policies expectants mirant la pujada del nivell d’aigua, no sé si els sacs impediran que l’aigua inunde els carrers...no ho sé ni ho vull saber...prefereisc anar-me’n abans.

Mirar el riu espanta...

Tothom, forasters i locals, mirem preocupats i ignorants què passarà. Llàstima! Tanta angoixa impedeix assaborir la ciutat en els moments que la pluja ha parat.

Fa 10 anys que Innsbruck no s’inunda, fa 10 anys... i havia de passar ara, just quan estem nosaltres. Quan ens donen el permís oportú eixim però no podem anar per la ruta prevista perquè els pobles estan inundats. La solució només viable per qui coneix la zona al detall és donar una volta enorme per muntanyes evitant la zona del desastre.

Hem de buscar carreteres estretes i amb revoltes que creuen la muntanya, a més a més hi ha retencions perquè hi ha trams tallats. La zona d’Insbruck està inundada, pobles sencers han quedat soterrats entre fang i aigua, vides perdudes pel corrent de l’aigua, cases desfetes i també camins i carreteres. Hem eixit d’Innsbruck a les 4 i fins les 8’30 només hem pogut avançar 50 quilometres.

La part positiva, que sempre s’ha de trobar, és que estem veient el Tirol en essència, passant per menudets poblets de muntanya i anant tan pausadament podem fins i tot escodrinyar quan trobem portes i finestres entreobertes. És una situació desesperant que hem d’agafar amb bona predisposició, una situació caòtica que sembla difícil creure en un país com Àustria, però que sol passar i passa.

Al final podem eixir d'Insbruk...han obert provisionalment les carreteres, encara ens falta passar una odissea fins arribar al nostre gastoff en San Johan.

Al final, a les dos de la matinada, després de 9 hores de peregrinatge arribem al gastoff, al refugi on poder descansar de l’angoixa patida, dormim i al dia següent recordem tot el que hem passat com una experiència divertida. I ens adonem que va ser més greu del què pensàvem perquè a més a més es va enfonsar una pressa i va haver pèrdues humanes.

QUADERN DE VIAGE, ÀUSTRIA estiu 2005

*En este bloc pots llegir tot el que hi ha sobre Àustria en l'etiqueta corresponent.