Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 10 de desembre del 2013

nº36-RESSENYES LITERÀRIES: ATLES per a menuts





Opinió personal

La ressenya de hui la dedique als més menuts, als possibles futurs viatgers, per que vagen fent boca del que els espera només eixir de casa, també per a que se n’adonen de la tot el que s’hi troba coneixent altres països, altres races, altres mentalitats i altra gent. És bo que vagen prenent consciència de quanta gent som compartint este planeta i és bo que s’ensenyen des de menuts que en la diversitat està la riquesa i que tots som iguals i alhora diferents.
No vaig a centrar-me en un atles en concret, hi ha molts, qualsevol pot servir. La majoria estan estudiadament dissenyats per a guanyar-se als lectors més exigents, que de tots és sabut, són els xiquets.
Des del racó viatger us mostre tres que han caigut a les meues mans i que m’agraden, tal volta este primer m’agrada especialment perquè com bé diu ja el títol és un atles molt divertit..


“L’atles més divertit del món”: 
editorial laGalera

Rita és el personatge que ens fa de guia pel món,  esta aventurera rateta té una misió, la seua tia li ha encarregat portar uns formatges al seu cosí Ramón que viu a l’Antàrtida. La rateta no dubta en cap moment perquè vol veure on viuen les balenes, els lleons, els cangurs, si existeixen els indis, els esquimals o si fa fred al Pol Nord.

Rita ens mostra un mapa de la ruta que fa i en cada pàgina hi ha un joc en forma de solapa que han d’alçar els xiquets si volen saber la resposta de la pregunta que fa. Les fotos són fabuloses, és el que ressalte d’este llibre, no són dibuixos que poden distorsionar la realitat, són unes seleccionades i esplèndides fotografies dignes del millor fotògraf. Així el menut aprèn millor a identificar el lloc.

Comença en Europa, explicant que és, especifica sobre el mar i la muntanya, monuments.. parant l’atenció en aspectes característics. I també Rita va relatant  de cada lloc la seua experiència personal que són les aventures que van captant l'atenció del xiquet.
Segueix en Asia mostrant la diversitat de paisatges,  costums i tradicions.
 Passa per Àfrica per mostrar el desert, la sabana i la selva.
I arriba a Oceania, la que té tanta illa, mostrant el contrast entre desert i mar, la selva i la ciutat.
Segueix a Amèrica del sud, on ensenya la selva i la muntanya i el contacte amb la gent i els xiquets.
Després va a América del nord on també mostra la diversitat de paisatge i varietat de personatges.
 Al final arriba a l’Àrtic i l’Antàrtida i allí ens presenta al seu cosí Ramón, el cièntífic, que explica què és el que fa en un lloc tan inhòspit i allunyat. Rita dóna els formatges a Ramón però també els regals que en cada parada viatgera li ha anat comprant.

Hi ha un joc per descobrir quin regal és, una endevinalla i la solució davall de la solapa. 
És un llibre fabulós que a més a més, té un joc per treballar la memòria amb les fotos i les il•lustracions, per a jugar en qualsevol moment.


“La meua primera volta a Europa”:
 editorial cruïlla

És un atles per a introduir la geografia als xiques i ensenyar-los el nostre continent, els països, els paisatges, les ciutats i les diferents cultures. Va des dels volcans d’Islàndia als Alps, de la Torre de Pisa, a la Calçada dels gegants. És una primera volta a Europa, rica en informacions i colors ,per fer viatjar i somniar als mes menuts.
Ressalte que hi ha molts dibuixos atractius i mapes que ens situen en cada moment. Els mapes politics i físics són fidels a la realitat però s’han simplificat per facilitar la llegibilitat, en canvi les il•lustracions que mostren recorreguts no s’han respectat les distàncies ni les escales per tal de donar  una visió més rica i global.

El llibre està dividit en apartats: L’Europa del fred, l’Europa de l’oest, l’Europa del sol, l’Europa dels Balcans, l’Europa dels boscos i l’Europa de les planes.  I acaba amb una explicació de què és la unió europea. El llibre dóna peu a molta conversació.


“El meu primer atles de Tupi”:
editorial edebe

En Tupi, un conillet, porta al lector a fer la volta al món. Per mitjà de mapes i pictogrames es poden conèixer els costums, els edificis antics i moderns, les persones, els animals i les plantes de cada continent. Acompanya el llibre un mapamundi gegant per millor entendre tot l’entramat.

I comença amb una introducció general que porta per títols: el món on visc, la terra i el cel,  compartir el món i per últim, quina diversitat!. A partir d’ahi ja es centra en cada continent classificant-ho per aspectes separats. És un llibre didàctic, amb textos per a ser llrgit al xiquet i vocabulari amb imatge especific. A més a més és lúdic perquè al final hi ha una part de jocs per fiançar conceptes i un apartat de solucions que dóna resposta als passatemps. També hi ha unes orientacions a pares per a millor aprofitament del llibre que a més a més d’obrir el món als més menuts pretén que es faça de manera interactiva.




.

dissabte, 7 de desembre del 2013

REPÚBLICA INDEPENDENT DE SAN MARINO

Un estat independent amb història mil•lenària situat enmig d’Itàlia.

Hui anem a San Marino, lloc declarat Patrimoni de la humanitat per la Unesco, que és un menut estat independent amb només 62 quilòmetres quadrats i limita amb la comarca Emilia romaña italiana. Concretament anem a la capital, anomenada també San Marino, que té poc més de 4000 habitants i és la tercera ciutat del país després de Dogana i Borgo Maggiore.

Les tres torres són llocs emblemàtics de la capital. Estan en lllocs privilegiats i tenen unes vistes esplèndides.
Al fons Borgo Maggiore
 

De Bolonya, matinet, agafem el tren que va a Rimini. Com és cap de setmana el tren va tot ple, a més a més ve de Piacenza i porta molt de tram recorregut, per la qual cosa passe l’hora i mitja de trajecte asseguda al terra en un replanell. Està ple perquè molta gent aprofita dissabte i diumenge per anar a la platja, Rimini està en zona costanera.

Quan eixim de l’estació trobem immediatament l’autobús que va a San Marino, està molt indicat perquè és una visita que molta gent fa. Una tauleta a la vorera ens indica que hem arribat al lloc, encara que no hi ha cap persona venent els bitllets d’autobús. Tanmateix, una senyora amb cara de pocs amics no tarda en arribar, la vorera ja està plena de gent fent cua per comprar el bitllet per pujar. La venedora dels tiquets ens dóna un plànol de la ciutat on anem a parar, ens dóna a escollir entre versió escrita en italià o en rus, evidentment preferim l’italià. 

Només arribar a Rimni ens ha sorprès la quantitat de cartells que hi ha en rus però abans, ja en la vorera esperant a la cua comprar el bitllet, més ens ha estranyat que compartirem trajecte cap a San Marino amb tants ciutadans de la Unió Soviètica. I és que Rimini és un paradís rus i San Marino un paradís de compres per als russos que des de fa uns anys quan els han anat deixant eixir de la Rússia natal, han anat trobant un món diferent on abastir-se de tota classe de complements.

En arribar a l’aparcament de la població de San Marino, un ascensor per pujar a la part alta de la ciutat, convida a evitar una escalinata en zig zag. No són molts escalons i la pugem a peu, encara no estem tan cansades com per emprar l’ascensor.

Ascensor i funicular, per poder escollir la manera de pujar a la part alta,

Passem per un porta d’entrada, la de san Francisco i ens endinsem a l’època medieval. Cert. És una sorpresa trobar-nos amb un espai històric tan bonic, més del que esperava.

Balcó de la porta d'entrada per la part exterior i porta vista des de l'interior.

San Marino és un dels microestats europeus i té una història mil•lenària, és una república constitucional i l’estat sobirà més antic del món. La religió predominant és la catòlica. Esta envoltat de territori italià, entre Emilia-Romaña i las Marcas, conté el Monte Titano de los Apeninos, de 739 metres i està solament a 10 quilòmetres de l’Adriàtic, encara que el país no té eixida al mar.

Al llarg de la història ha estat ocupada tres vegades, la primera l’any 1503 per Cèsar Borgia, fill d’Alejandro VI i germà de Lucrecia, va ocupar la república solament durant uns mesos, fins que va morir. L’any 1739 el cardenal Alberoni, va envair el xicotet estat però les protestes davant el Papa donaren resultat i s'alliberà. I per últim durant la segona guerra mundial, malgrat ser un país neutral, l’exèrcit alemany l’ocupà durant unes setmanes.

San Marino és l’única ciutat- estat itàlica que sobreviu en Europa, com Andorra, Liechesnstein i Monaco. Al primer colp de vist mirant els grossos murs que l'envolten, sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d’una ciutat es limitava al que tancava la muralla i més ho sembla quan la ciutat guarda tants vestigis medievals i passejar pels seus carrers et transporta al passat. Junt al vaticà, és l’únic país europeu envoltat per altre.

Les tres torres són el símbol de la ciutat.

Deambulem. No importa per quin carrer pugem o baixem, al final sempre es va al mateix lloc.

Només entrar ens adonem de la quantitat de turisme que hi ha.
Passem per la Cava de Balestrieri.

Hi ha moltes costeres, la capital està situada a la part més alta de la muntanya, un funicular afavoreix la baixada a altre indret, Burgo Maggiore. 


A l'esquerra es pot veure un dels nombrosos carrers en costera i  a la dreta el funicular que baixa a Borgo Maggiore.
La plaçoleta on està el funicular.
Vistes a Borgo Maggiore des de l'entrada al funicular
I seguim deambulant, és el que tothom fa. Anem carrer amunt i carrer avall.

Agafem una posició elevada per veure els rius de gent passar.
Els dos punts principals són la piazza de la libertad on està la seu del govern de la república, el palau públic custodiat per la guàrdia di rocca, que fa canvi de guàrdia cada mitja hora. Nosaltres, com tothom, esperem l’hora per veure el canvi solemne de guàrdia. Sempre em sorprèn. quan veig este tipus de canvis de guàrdia, com estan d’impassibles els soldats davant tanta gent, i és que no mouen ni una parpella!.

Plaça de la seu del govern, des d'on hi ha unes vistes boniques. 

Esperant al canvi de guàrdia, el soldat no mou ni una parpella!

I el segon punt clau de la ciutat és el Duomo. Pujant per carrerons empinats arribem a la plaça del Duomo Plebis on està la basílica de San Marino, construïda a principis del segle XIX sobre les ruïnes d’un antic temple romà. La façana amb el frontal i les columnes és d’estil neoclàssic. Dins estan les relíquies del sant que li dona nom al país.

El Duomo i els voltants.
Conta la llegenda que allà pel segle IV un treballador a les canteres de l’illa de Dalmacia, va arribar a les costes  de l’Adriàtic fugint de la persecució que sofrien els cristians per part de l’emperador Diocleciano, per això ve el nom, Marinus significa “el que vingué del mar”. El canterer es va assentar al cim del monte Titano i va crear una xicoteta comunitat cristiana, el terreny el va acabar heretant anys després. Esta és segons conta la història com va nàixer esta xicoteta nació.

I seguim deambulant...

I a més dels dos punts principals també cal anar a visitar les torres, emblema de la ciutat. El passeig és agradable malgrat estar envaït de botigues i paradetes de menjar, de restaurants o de maquines de refrescs o llocs per a comprar gelats. I també, com cal esperar, també hi ha gent...molta gent!.

Hi ha botigues de menjar i de complemets i artistes exposant el seu art...
A la primera torre, la Torre Guaita anterior al segle XI, trobem vistes espectaculars. Originàriament el castell va ser una presó i encara s’hi poden visitar les dependències carceràries emprades.

La primera torre.

De la primera torre a la segona torre, Torre Cesta, construïda probablement entre el segle XIII i XIV, també hi ha un camí ben condicionat i amb vistes boniques, un poc amb massa gent, però és el que hi ha. Hi ha gent ara, i imagine que també en qualsevol època de l’any. La segona torre és el punt més alt del monte Titano, a 750 metres sobre el nivell del mar.

El cami a la segona torre és agradable i ben condicionat. Sempre tenim els iconos vigilant davant o darrere.
La segona torre.
El camí a la tercera torre datada al segle XIII, Montale, l’iniciem donant la volta al segon castell.

Donem la volta al castell per enfilar-nos pel camí cap a la tercera torre. No està ben condicionat ni està transitat.
Però a meitat camí el deixem, no està tan ben condicionat com els altres i queda un poc apartat. Tenim que anar mirant l’hora perquè estem lluny de “casa”, de la casa provisional d’estos dies a Bolonya. De San Marino hem d’agafar per tornar amb autobus cap a Rinini i despres un tren...hi ha molta distància. Així que no tenim temps d’exploracions per caminals intransitats i amb poca llum, ens conformem amb la vista des de la llunyania de la torre que és la més menuda de totes.

La tercera torre.

Vistes a la  tornada
M’ha sorprès el que estic visitant, m'ha agradat, i la gent...com esperava multitud, això no m’ha molestat. En este indret hi ha turisme de tot arreu del món, a més a més dels soviètics esmentats, crec que estic escoltant parlar al meu voltant en totes les llengües.

Hi ha arquitectura medieval per tot arreu.

Pensava que era una ciutat tot botigues on comprar lliure d’impostos i m’he trobat amb una ciutat medieval molt ben conservada, molt restaurada i agradable.

Hi ha trams amagats on no angoixa tant la gent.
Les botigues, principalment de pell, bossos, i sabates, ulleres i perfums, són un corrent continu de gent entrant i eixint. Totes les botigues ofereixen descomptes, no sé si per ser agost o passa sempre. El cas és que molta gent carrega.

Boitigues i més botigues...

I  en trobem una on exposen tots els complemets amb el mapa del món...
Una botiga em sorprèn, és una botiga d’armes i més si cal m’espanta veure com està la gent mirat interessada.

Nosaltres no venim amb ànim de comprar, encara que anar de botigues és una de les activitats que s’han de fer en San Marino per complir amb el ritual complet.




QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  SAN MARINO 



dimarts, 3 de desembre del 2013

dissabte, 30 de novembre del 2013

NANTES: Passeig cap al castell, residència d’Ana de Bretanya.


Sempre hi ha llocs que et quedes amb la gana de més, és el cas de Nantes.

Ana de Bretanya, a la porta del castell.

Eixa nit al hotel de France no vaig dormir res. Al dia següent quasi férem el mateix recorregut de la nit anterior, però esta vegada amb una destinació clara, la visita del castell. Només eixir, encara al carrer Crébillon, trobàrem les galeries cobertes més afamades de Nantes,  hi entràrem, no per comprar sinó per veure l’antic i preciós edifici de tres pisos. Era el Passage Pommeraye, construït l’any 1843 molt elegant i amb valor arquitectònic.

Interior del Passage Pommeraye

Entràrem per una porta i eixirem per altra, meravellant-nos de les columnes, de les estàtues de les escalinates...i dels preus desorbitats dels productes mostrats als escaparates.

Porta d’accés a les galeries cobertes del segle XIX.


I després seguint carrers i avingudes admiràrem alguns edificis monumentals, com la Bolsa, del segle XVIII, actualment edifici de FNAC.

Edifici antic de la Bolsa.

I una cosa ens sorprengué, hi havia carrers sencers on les cases senyorials i privades estaven clarament inclinades. I és que al segle XIX el riu Loira travessava Nantes en forma de canals, però per necessitat d’espai, per evitar inundacions i també, segons diuen, perquè no sabien com es netejaven els canals, es va creure convenient desviar el riu i crear nous carrers cegant els afluents. Estes cases, que en aquell moment veia clarament inclinades, estaven sobre la part guanyada a les aigües i eren cases edificades sobre terreny inestable.

Els edificis sobre terreny inestable tendeixen a inclinar-se.
Generalment davant un gran jardí mostra que era el lloc per on passava el riu.
També trobàrem de camí una església amb una particularitat, era l’església Santa Cruz, que tenia una torre octogonal, element recuperat del castell del Bouffay, amb un bonic rellotge.

L’església de Santa Cruz es distingeix per l’element recuperat d’un castell col•locat dalt de la torre....

Nantes, declarada en temps del general de Gaulle bressol de la resistència, va estar ocupada pels alemanys, des de juny de 1940 fins a l’agost de 1944. Un atemptat contra un militar va provocar la retenció i afusellament de 50 francesos.  Passàrem per l’avinguda que recorda este malaurat fet, la que separava la zona de vianants medieval de la part comercial. És una avinguda ampla per on passa el tramvia i que està construïda sobre el llit del riu.

I arribàrem al castell, amb un exterior i interior que contrastaven.

Pel costat que dóna al  la ciutat s’hi veia la porta d’entrada i la muralla amb les 7 torres. La fortalesa va ser construïda  a finals del segle XV pel duc Francisco II, últim duc de Bretanya i més endavant per la filla Ana de Bretanya duquessa i dos vegades reina de França, amb la finalitat de defensar la independència del ducat de Bretanya front al regne de França.

La porta i algunes de les torres, s’hi veu el fossat i en la porta el pont d’accés
-.
Pel costat del pati, on la nit anterior tothom ballava escoltant el conjunt de música en directe, estava el palau ducal el segle XV, fet amb pedra “tuffeau” i d’inspiració renaixentista,  així com hi havia altres edificis del segle XVI i XVII. La pedra tuffeau empleada és una roca sedimentària marina que s’hi troba al vall del Loira exclusivament, per això veure-la al castell de Nantes li donava un toc especial. No l’havíem vista mai.

Els palaus del pati, on hi ha un pou.
. 
Si va ser bonic veure el castell de nit, més encara ho era de dia, enlluernaven les façanes blanques, més si cal, amb el sol il•luminant-les. La blancor i refinament de l’interior era el que contrastava amb l’aspecte consistent i més vast de la muralla.

A la muralla, a la part del pati, hi ha inscripcions commemoratives del passat.


El monument va ser restaurat i albergava el museu de Nantes provist de tots els avanços multimèdia per mostrar la ciutat i la seua història. També mostrava el present i el que s’esperava del futur.

Donàrem una volta al pati i pujàrem a fer un tram del passeig de ronda, quan més alts, més es podia comprovar com era el pati de gran. 

De Nantes poc més vam veure. Hi havia algunes cases de l’època medieval situades en carrers empedrats.

Casa medieval, una de les moltes que conserva Nantes.
De camí a la catedral, de lluny veiérem la torre de “Le Leu Unic”, que siginifica lloc únic, i que és l’ antiga fabrica de galetes LU convertida en un espai d’art contemporani. Casualitat o no, les inicials del nom del recinte: LU, són el nom de les afamades galetes.

La torre de Le Lieu Únic té unes vistes molt boniques de la ciutat.

I també vàrem veure la columna de Luis XVI, recordant al rei, i restes de la muralla al costat d’una de les portes d’entrada a la ciutat, la de sant Pierre, construïda al segle XV en estil galo.romà. Esta porta travessa un elegant edifici amb una torre.
Monument a Luis XVI

Part de la muralla

Antiga porta d’entrada a la ciutat 
. 
Tot estava molt a prop de la catedral.

La catedral de san Pedro i san Pablo, molt gran i alta, més que Notre Dame de Paris, també l’havíem vista de nit i il•luminada. Es va començar a construir l’any 1434 però les obres no acabaren fins a l’any 1891. Passats els anys, els bombardejos de la segona guerra mundial destruïren moltes parts i es va reconstruir. I si no era poc, l’any 1972 va sofrir un incendi i una part del sostre es va cremar. Així que el que s’hi veu, encara que és gòtic, particularment em resulta artificial. Hi estan les tombes de Francisco II i la seua esposa Marguerite de Foix, tal volta és el més rellevant que s’hi pot trobar.

La catedral

I sobre l'ambient, a més a més de la varietat racial, predominant la raça negra, també vaig veure molta gent demanat pels carrers, no sé si eren francesos o estrangers, però això denotava eixos aires de gran ciutat que vaig notar en el primer moment. I els pidolaires estaven per tot arreu, a més de davant dels edificis religiosos també als carrers comercials que tenien preus exclusius, abusius segons el meu punt de vista.

Al final, per acomiadar-nos-en de Nantes i de França, per què no comprar uns formatges? Hi havia una tenda que els envasaven al buit, tot preparat per emportar sense perill de desprendre olors. Jo no vaig voler entrar a la botiga, em vaig quedar a la porta i ben allunyada, perquè no suporte el formatge i menys l’olor. I vaig aprofitar per parar l’atenció en la bonica façana.

França i la paraula formatge són dos termes que van units.

A Nantes tornaré però sense presses, amb temps. Entre altres coses, he de descobrir a Julio Verne, fill de la ciutat, he d’anar a “Le Lieu Unic, he de passejar-me per l’illa de Nantes i també pels jardins exòtics de la ciutat. He de visitar el poblet veí, Trentemoult, de pescadors i anar al Edre, navegar o anar a peu per descobrir els meandres envoltats de paratges naturals. He de seure tranquil•lament en les seues terrasses, cada dia en una d’ambient diferent...i he de menjar el seu marisc del qual presumeixen tant, acompanyat d’un vinet.

Ja pots estar més o menys temps...passa en molts viatges...sovint et quedes amb ganes de més.


QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre la Bretanya i sobre França, en l'etiqueta corresponent.