FOTOS i MÚSICA: illa de Flores a GUATEMALA

 

Espectacles que la natura regala...

MÚSICA:

The seaboard performance

RESSENYA LITERÀRIA: EL HIJO DEL PADRE de Víctor del Árbol

 

EL HIJO DEL PADRE

Victor del Árbol

Que dir de Victor del Arbol que no haja dit? Ja l’he ressenyat abans en este blog. És un bon escriptor, no només ho dic jo, està reconegut a nivell europeu. M’he llegit “Un millon de gotas” i “Antes de los años terribles”  i sé que seguiré llegint més del que t’he escrit o el que publique en un futur. La veritat és que mai dubte en agafar un llibre d'este autor malgrat saber de bestreta que el  pessimisme regnarà entre les fulles i que vaig a llegir realitat dura i crua, que no sempre és fàcil de digerir. Tal volta, som un poc masoquistes els addictes a del Árbol?. El cas és que res em tira enrere, per la temàtica, em podran agradar alguns més que altres però sempre aborda assumptes que fan pensar i això m’agrada. 

En este cas “El hijo del padre” ens parla de les relacions filials. Els protagonistes són pares i fills que pertanyen a tres generacions i que estan envoltats de mentires i veritats, enrenous i realitats tergiversades. Formen una saga on hi ha secrets que ningú vol destapar. Altre tema és el de la immigració dels anys 50 i 60 del segle XX, la que deixava el lloc de naixença buscant oportunitats. En aquells anys eren molts d’Extremadura o Andalusia els que emigraven a Barcelona i malvivien en la perifèria marginal, perquè de tots és sabut, que dins de la ciutat de Barcelona hi havia, i hi ha, moltes “barcelones”, que són els barris que la formen. Passà allí i en la majoria de les gran ciutats.

Tot parteix d’un assassinat i Diego Martin, el protagonista,  està empresonat. I ell mateix ens conta la versió de la seua vida i les raons que l’han dut a ser com és i a actuar com ha actuat. M’agraden estos capítols en primera persona. Sé que ho dic moltes vegades. Quan els personatges parlen de si mateixos aconsegueixen que els crega més. Les altres parts les relata un narrador omniscient i em sembla més distant. La idea de l’autor és contrastar dos mirades, la mirada objectiva del narrador, que es limita a mostrar els fets i la subjectiva del protagonista, que conta la seua veritat des de la seua experiència. El autor no pren part, no jutja, explica i deixa que el lector pense i traga les conclusions. Però a mi, malgrat les bones intencions de l’autor, el narrador omniscient sempre em fa perdre el fil narratiu perquè no entenc com pot saber tant sobre el que passa i el que senten els personatges si no està dins de l’acció. Qui segueix les meues ressenyes sap que no és la primera vegada que faig este tipus de comentari i ja dic de bestreta que no serà l’ultima vegada que ho repeteisc perquè la majoria de les novel·les són relatades per estos omniscients narradors. Si el text està ben escrit solc fer un poc la vista gorda a eixa “mania “, i és el cas de Victor del Arbol. Però repeteisc que comparant les parts en primera persona amb les del narrador, les que parla Diego son les que més m’atrauen. 

Per a mi sempre és un goig llegir a un bon escriptor, un que sap què i com contar coses. En esta ocasió  hi ha diverses  històries dins de la mateixa història, cadascuna és la que correspon a una època i a un membre diferent de la família: el iaio, el pare i el fill... i la filla, que indirectament és la més protagonista. I cada història o època o apartat...tan se val com se l’anomene, és totalment distinta a l’altra, malgrat estar totes relacionat.

Diego Martin, amb una tristesa impregnada des del naixement, conta la seua vida partint des de la infantesa, en la que apareixen el iaio, l’autoritari pare, la mare i els germans, especialment la germana Liria, amb qui l’uneix un vincle especial i que s’hi troba tancada en un psiquiàtric. Diego, pensa que és un triomfador perquè té la vida resolta, però quan mor el pare torna al poble i tot canvia. S’adona a poc a poc que ja va nàixer destruït i que està abocat al fracàs, per la por, per la falta d’autoestima, per l’odi... tot ho té molt arrelat perquè ve de temps enrere. No es pot alliberar del que és seu per herència. Els cacics del poble, la família rica dels Patriota, a la que van haver de servir té molt a veure en les ombres que l’ennuvolen.

I mentre sabem dels personatges, veiem l’evolució de la societat i la política. Tots els membres de la família es mouen per la supervivència, hi ha molta duresa en totes les etapes que descriu. Així, pas a pas, ens conta passatges sobre la guerra civil espanyola quan el iaio se’n va a lluitar a Rússia amb “la división azul” i ens conta quan  el pare se’n va anar a la legió. Són vides configurades per les circumstàncies que els ha tocat viure i Diego, hereu del passat, està marcat per totes, el domina el ressentiment i amb eixa càrrega emocional acaba autodestruint-se.

Enmig del seus turments recordats, apareix la figura de l'infermer de la germana... per acabar d’arrodonir la trama. He de dir, per altra banda, que no he pogut evitar relacionar esta part, des del primer moment, amb una famosa pel.licula d'un director igualment afamat i m'ha condicionat imaginant i encertat què passava. No dic més per a no influir en la lectura de cap persona. 

És una novel·la on tots perden..o quasi tots...no dic més... El llibre enganxa, pel contingut i per la forma, amb una prosa ben escrita que entreté. I com sempre passa en tots els llibres de l’autor, les ferides emocionals dels protagonistes, mai deixen impassibles els lectors. 

En definitiva, és una novel.la totalment recomanable, encara que, per a mi, "Antes de los años terribles" siga, per ara, el llibre de del Árbol que més m'agrade.

FOTOS i MÚSICA: SINAIA, un castell i un monestir

 

Un castell i un monestir que formen un poble singular...

MÚSICA:

tradicional romanesa.

FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-10

Isabel, una de les protagonistes de la novel.la, comença a eixir de l'estat angoixant en el que ha viscut durant tant de temps. Ha donat un primer pas parlant amb l'amiga Júlia.

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

ALEMANYA, HAMBURG-IV PART: Elbtunel

Elbtunel és un túnel davall de l’aigua, creuar-lo és tota una experiència.

 

Ja he mostrat molt d'Hamburg: I PART, II PART, III PART...hi va altra visita interessant que poca gent fa. 

Parlar d’Hamburg és parlar del seu port. Doncs, al port hi ha altra visita  totalment recomanable que suposa anar per davall de l’aigua creuant el túnel del Elba, Elbtunnel. És tota una experiència. S’accedeixi-hi des d’un edifici situat molt prop del moll de landungsbrucken.

El primer dia, quan vam arribar a la ciutat i paràrem als molls per fer una primera ullada al riu, vaig localitzar on estava l’edifici perquè tenia clar que només tindre un ratet de temps lliure volia anar-hi. Havia llegit sobre el lloc, sabia que l’entrada era gratuïta i volia saber que se sentia creuant un túnel que per altra banda és una important obra d’enginyeria. 

El primer túnel fluvial d’Europa, va ser inaugurat l’any 1911 i en el seu moment va ser considerat un gran avanç tècnic. Hi ha quatre ascensors de càrrega per pujar i baixar vehicles i persones, antigament també carruatges. També hi ha escales. 

En l'actualitat el túnel continua en funcionament però amb trànsit limitat. Diàriament està obert durant les 24 hores del dia per a vianants i bicicletes, però els vehicles de motor només poden creuar  en dies laborables.

Unes quantes fotografies del passat mostren la gent utilitzant el túnel i demostra com era de necessari per anar al lloc de treball. Realment va ser una millora transcendental en un dels ports més actius del món. També hi ha informació sobre la construcció així com a llarg del trajecte hi ha indicadors dient a quina profunditat estem mentre estem creuant. En un cartell veig que estem 24 metres per davall de la superfície.

No es pot explicar la sensació que se sent travessant el túnel. S’ha d’experimentar. Tenim el riu per damunt, veritablement és una gran obra tecnològica.

El túnel té 426 metres de llarg. No és curt. De tant en tant parem l’atenció en les parets decorades amb terracota vidriada que mostren elements relacionats amb el riu: peixos, carrancs... però també hi ha fem i rates dibuixats. I no m’estranya perquè en realitat és el que hi havia i tal volta encara ho haja de tant en tant. 

Quan arribem al final del túnel estem en Bornsteinplatz des d’on podem gaudir d’unes fabuloses vistes del port.  

I com no...de l’edifici de la filharmònica...i també dels teatres musicals que hem vist des del ferry. 

Passem un agradable ratet en el parc gaudint de les vistes d’Hamburg i del bon oratge que en estos moments hi ha, fins que ens cansem. I per a tornar a l’altra  part del riu d’on hem vingut, hem de tornar a  creuar el túnel i sentir de nou eixa sensació diferent per saber que estem envoltats d’aigua.

Allà on anem, trobem la panoràmica amb la filharmònica al fons... ens fem el propòsit d’anar-hi,  veure-la de prop sense falta i hem de pujar al seu mirador de d’on hi haurà, amb tota seguretat, unes precioses vistes del port.

Ho contaré en altre post.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

 

 

FOTOS i MÚSICA de RIO DULCE a GUATEMALA

 Allò era tan bonic que semblava que navegavem per dins d'un quadre...

MÚSICA

La mision

Ennio Morricone

RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR de Marta Robles

 

LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR

Marta Robles

Llegint “La chica que no supiste amar” he descobert la Marta Robles escriptora. Coneixia la seua faceta periodística i comunicadora però no la novel·lística. Mai és tard. M’he n’he adonat que Marta Robles fa igual de bé l’ofici de periodista com el d’escriptora, domina les dues facetes perfectament i que en certa mesura les barreja. I és que parlem  d’una novel·la amb molt de contingut, escrita amb ingredients de l’estil periodístic com són les frases curtes, el llenguatge col·loquial, l’agilitat... i està escrit en present, que ho fa més trepidant. M’ha agradat.

En el llibre és interessant tant la forma com està escrit com el contingut, que són uns temes que no deixen impassibles. “La chica que no supiste amar” és una denuncia sòrdida i fosca que ens endinsa en un món desconegut per a la majoria, el de les màfies de tracta de blanques atrapades per mig de xarxes ben organitzades i el dels clubs d’alternar, que hi ha de diferents tipus, segons l’escalafó social. Marta Robles ens revela com es mouen els protagonistes: els despietats proxenetes, les joves innocents atrapades per mig de xarxes ben organitzades tot per culpa de la misèria, les prostitutes ja majors que passada la joventut es dediquen a explotar de la mateixa manera que ho feren amb elles i també, els consumidors del plaer pagat que pensen que amb diners per davant tenen dret a tot. Molt revelador.

I a més a més llegim sobre les dobles vides, la infidelitat o lleialtat, el masclisme, l’addicció al joc, la gelosia... cert, és una completa novel·la que enganxa des de la primera línia. Gràcies Marta per denunciar, per mostrar fets, per remarcar que la societat no ha de girar la cara a la delinqüència i ha de saber empatitzar amb les víctimes a les que la majoria de les vegades se les qualifica de culpables.  

La novel·la ens mostra pinzellades de la guerra d’Africa i allò que s’arriba a fer en circumstàncies extraordinàries. No és excusa, tampoc el fet de ser jove, però de vegades el passat apareix mostrant facetes de vida que tal volta seria millor oblidar-les. Li passa al protagonista, l’investigador del cas de l’assassinat d’una jove prostituta nigeriana  i a  l’amic, el client que el busca per a que l’ajude a eixir-se’n de la trama en la que està involucrat. També ens mostra la societat nigeriana, i en acabar de llegir estos passatges s’entén el perquè les joves busquen eixir d’on viuen i s’arrisquen a emigrar pensant que van a trobar un món millor. I tal volta si que ho és  però la majoria de les vegades acaben desenganyades. Moltes són joves nugades pel vudú que és un ingredient important en tota la trama.

Hi ha uns personatges principals, per una banda està el detectiu Tony Roures, que personalment desconeixia que és detectiu també en les dos novel·les anteriors de l’autora, i per altra banda l’amic Alberto Llorens, el client. Els dos són amics de quan eren reporters de guerra. Alberto està casat amb una empresària castellonenca però al·legant problemes conjugals s’ha tornat un assidu al club més famós de la costa llevantina. I es quan comencen els seus problemes. No conte més.

Tal volta llisga les dos novel·les precedents de Marta Robles. Cadascuna és independent i no hi ha problema per llegir.les per separat. M’ha agradat este corresponsal de guerra reconvertit  en investigador. És un personatge que a poc a poc va descobrint-se i que encara té molt a mostrar. Segur que Marta Robles ja està preparant  altra novel·la amb Roures de protagonista i seguirà inventant sobre com evoluciona la seua vida.  En “La chica que no supiste amar”, s’han quedat uns temes personals en l’aire que es poden estripar en altres entregues novel·lístiques.

En resum. Està molt bé. Si voleu un text ben filat i escrit amb destresa, endavant, si voleu intriga llegiu-la, no ho dubteu.  Res és el que pareix, o si? Esta novel·la convida al lector a ser un investigador desxifrant pistes i deduint qui pot ser el culpable de l’assassinat alhora que ho fa l’inspector protagonista. Està bé que el lector participe. El llenguatge i l’estil emprat es propici per a eixa connexió amb l’escriptor. El lector llig i s’endinsa en els fets, el lector pateix, el lector s’alegra, el lector viu la novel·la intensament. I en este cas pren a més a més pren consciencia d’una greu problemàtica.

I per últim dir que m’ha agradat que l’escenari on situa l’acció siga proper. Sempre és un goig reconèixer noms de paratges i ciutats entre les pàgines dels llibres. En aquesta ocasió tot passa en la ciutat castellonenca de Benicàssim i la seua platja. Qui conega la zona pot donar fe que anomena paisatges, hotels i restaurants que existeixen realment. Pense que la promoció de les nostres localitats, que mai està de sobra, està bé i en aquest cas, més si cal, servint de fons escenogràfic per conscienciar d’un problema ocult i greu que existeix en la societat en general.