Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 9 de juliol de 2016

ANTIGUA (GUATEMALA), ll-PART : els monumnets i el fervor religiós

Entropessem amb el fervor que encara no havíem vist enlloc. Arreu del país havíem observat la desmesurada proliferació d’esglésies evangelistes a veure quina de totes tenia el nom més estrafolari i original, però poca manifestació catòlica. Ara la teníem de cara.




D’Antigua podria parlar i parlar i mai acabaria... Sé que diga el que diga, em quede curta i no arribaré a expressar com de bonica i acollidora és la ciutat i la gent. Així que, agafeu-ho com un tast d'una de les ciutats més boniques de les hi ha.

Ja he contat el lloc on dormim, però a Antigua hi ha altres hostatges més, alguns molt millors com és la posada de Don Rodrigo, on he estat les dues vegades, però de visita només. El lloc és per a gent molt privilegiada econòmicament.


En Antigua podria quedar-me una temporada. Què tindrà Antigua que tant enganxa? No ho sé, però ho té. I això que els volcans estan envoltant-ho tot, i sabem que poden fer de les seues...! Tant se val, Antigua és un lloc que contagia pau i tranquil•litat.

Sempre partint de la plaça major i tenint l'arc de Santa Catalina com un far present, que està molt a prop de la posada Don Rodrigo, visitem amb calma els carrers, les cases i els monuments. L'arc és emblemàtic, el volcà de l'aigua al fons, crea una imatge mil vegades vista. La funció original de l'arc era unir les dues ales del convent que hi existia i aixi evitava que les monges de clausura eixiren al carrer. Recorde haver-ne vist un amb la mateixa funcionalitat en Toledo. M'imagine les monges passant per dins tal volta intrigades sobre la vida real existent més enllà de les parets del covent.

Visitem el temple i convent de la Merced, amb un claustre central que té una font, que és una meravella,´és un temple molt bonic per tots els detalls escultòrics, finestres ocotognals caracteristques de l'arquitectira antigüenya, pilastres... és paga entrada però val la pena. La façana barroca, i les dimensions de la cúpula, entre altres, diuen molt del que va arribar a ser esta ciutat. A l'exterior hi ha un bust de Fran Bartolomé de las Casas, un gran defensor de l'indigenisme, que era partidari d'evangelitzar sense guerra.

Anem al convent de les Caputxines, on les cel.les de les monges donen a un pati circular. I a l'esglesia de san Francisco el Grande i les ruines conventuals del costat. Visitem, el convent de santa Clara amb un gran claustre central ajardinat i com no?,anem a la catedral, la nova i les ruines de la vella.

I a més a més ens trobem de ple amb una faceta que encara no havíem vist: la religió catòlica i el fervor que desperta La dels ritus maies i cerimònies ja l’havíem presenciada, però esta plenament catòlica amb tant de fervor era la primera vegada.







Entrem a la catedral que celebra missa, plena de bat a bat de famílies i gent jove que demostrava una devoció sincera.



Parlem amb un franciscà al voltant de l’augment de esglésies competidores del catolicisme. I ell de manera optimista, excessivament optimista, diu que són forts i tenen reserves i fortalesa per aguantar el bombardeig de les altres religions. No està tan clar, tal volta el catolicisme està fort en les ciutats grans però en el mon rural, que és la major part, guanyen els altres. Tanmateix el franciscà diu el que en eixe moment es veu, i que es fa patent en eixe moment, que el fervor catòlic està fort i és evident.

Entropessem amb el fervor que encara no havíem vist enlloc. Arreu del país havíem observat la desmesurada proliferació d’esglésies evangelistes a veure quina de totes tenia el nom més estrafolari i original, però poca manifestació catòlica. És dia festiu, la gent menja en jardins.


En primer lloc veiem una peregrinació lloant a santa Fàtima formada per un nombrós grup de devots peregrins, la majoria són dones maies, que han vingut des d’altra ciutat fent processó d’església a església resant el rosari. És una manifestació popular, informal, fervorosa amb una pancarta inicial, seguida de l’alineació processional que acaba amb la santa i la banda de música. Darrere molta més gent segueix la processó però sense files establertes, tots i totes al muntó.


I una vegada acabat de veure este singular espectacle, anem a buscar-ne altre que casualment té lloc el  mateix dia. És una processó  més important i esperada. Recorre molts carrers de la ciutat, que han estat decorats amb flors per a rebre el pas de la processó.





La xerrada amb la indígena Paulina ens ensenya moltes coses de les que veiem. Nosaltres tot ho preguntem i ella tot ho contesta sabent de bestreta que ens està mostrant la tradició com l’enten ella.



No sé què pensar, si espantar-me per la forta devoció manifestada que de vegades ennuvola la vertadera fe, o alegrar-me en veure com es continua amb unes tradicions arrelades que de vegades és bo no oblidar. Imagine que hi haurà gent per a tot. Uns ho viuràn d’una manera i altres d’altra.





Nosaltres som simples espectadors àvids per saber i empassar-nos del que estem veient.



Amb esta última imatge d’una aparent religiositat fervorosa en Antigua que contrastava amb les demostracions de religiositat maia i religiositat evangèlica vistes al món rural, ens acomiadem del país...i d’Antigua, on ben a gust ens haguérem quedant durant una temporada. 


QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA, estiu 2009


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada