Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 3 de gener de 2017

RESSENYA de cine: BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS



BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS
Maysaloun Hamoud
 De nou el racó viatger dedica espai a parlar de cine minoritari, del que poca gent veu. I a mi m’agradaria que no fóra així perquè generalment eixe tipus de pel·lícules són les més necessàries per veure la vida d’altra manera i també per fomentar empatia i tolerància. Per això escric esta ressenya, per insistir i tal volta, al capdavall la gent em fa cas i es decideix a interessar-se per pel·lícules que no siguen les típiques patriòtiques americanes, que reconec, que no són les que més m’agraden i sóc conscient de que se me nota. Però com sempre dic... contra gustos no hi ha res escrit i per al meu parer, qui no veu pel·lícules com Bar Bahar, s’ho perd.
Entenc que no és cine fàcil perquè tracta problemàtiques dures d’assimilar,  sé que fa pensar i entenc que molta gent vaja al cine a evadir-se de la realitat. Tota opinió és lloable.Tanmateix, insisteisc que no hi ha millor evasió que el cine i també la lectura de llibres. Cine i llibres, et transporten a altres realitats i en este cas a altre món i altra mentalitat.
El racó viatger no podia passar per alt “Bar Bahar, Entre dos mundos” només pel títol que porta. Qui em coneix sap que “Entre dosmons” és també el títol de la meua última novel·la, la que parla d’Algèria. En el meu llibre és refereix al món occidental i l’oriental, en el de la pel·lícula es tracta del món tradicional i el modern.  Només esta casualitat de títol ja és suficient motiu per no deixar de veure-la i ressenyar-la en este espai. Tanmateix la pel·lícula té molts altres atractius per a les persones amants de conèixer altres maneres de pensar o de ser. Perquè a més a més parla de Palestina i parla de dones joves que són arabe-israelis, és una pel·lícula sexista i feminista que posa damunt la taula el tema del racisme, és un a pel·lícula amb molt de fons que no deixa impassible.
La pel·lícula et transporta  a un país en  conflicte, però no mostra la política. Tal volta és el punt que més m’agrada perquè reflecteix el que ningú ha fet abans, és una perspectiva diferent, el de la nova generació de dones àrabs, acabant així amb els prototip de dones palestines. El veritable conflicte que mostra “Bar Bahar, Entre dos mundos”, és el que tenen les tres joves palestines amb passaport israelià, que han optat per viure en Tel Aviv, allunyades del seu lloc d’origen. Són Salma, Laila i Nur que comparteixen pis i són totalment diferents entre elles  però acaben fens nusos forts d’amistat. Tenen en comú que són dones i volen la llibertat que en casa no tenen, però és molt difícil trobar-la perquè el seu lloc de naixença està present sempre. També suposa conflicte les relacions de parella que no cuallen perquè elles no acaben d’encaixar al món, necessiten per seguir endavant encarrilar-se escollint a quin dels dos mons volen pertànyer, sense pressions externes, pressions de tradició i religió, de matrimonis concertats o d’imposicions.
Si, és una pel·lícula amb molt de contingut: parla d’Israel  i de la dualitat existent i inevitable, del comportament social, del masclisme, d’identitat sexual, de la vida laboral i de la pràctica religiosa en  devots i en els que no ho són tant, parla de falsedats, d’aquells que viuen una vida i pensen altra.
Les actius representen perfectament el seu paper. I dels homes, el paper del pare de Nur, la musulmana practicant és el que més m’ha agradat per demostrar una sincera sensatesa i honestedat, recolzant a la filla en moments desesperats, fent pensar així que no s’ha de jutjar a tothom només per ser d’una religió o altra sinò mirant a la persona.
Hi ha alguns detalls que no m’han agradat en el comportament de les joves i que han fet que al principi em costara empatitzar amb elles. No tenen un comportament modèlic i a mi m’ha resultat excessiu l’abús de tanta droga i alcohol. Després he entès que  la intenció era demostrar que eixa llibertat expressada és una gran victòria, perquè no estem parlant de qualsevol capital occidental, parlem de Tel Aviv i les joves tenen al seu voltant vigilant-les i censurant-les els prejudicis i tradicions heretades, per tant eixa llibertat és una reivindicació contra el que tenen establert.
El final és obert, no hi cap conclusió…cadascú que acabe la pel·lícula com vulga…al capdavall mostra la vida i la vida continua.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada