RESSENYA LITERÀRIA: UN AFER EUROPEU de Jordi Sebastià

 

UN AFER EUROPEU

Jordi Sebastià

La novel·la que hui ressenye mira Europa, però no la turística i idealitzada, no la de postals i guies de viatge, sinó altra ben diferent. L’autor Jordi Sebastià, ha exercit de periodista i just un periodista és el protagonista. També l’autor va estar d’eurodiputat del 2014 al 2016 i curiosament el Parlament europeu, Brussel·les i Estrasburg, és l’escenari triat en la novel·la. Així que Sebastià domina perfectament el tema que tracta.

És un thriller polític que enganxa a poc a poc. Comença quan el jove periodista Joan Ballester, es enviat a Brussel·les a cobrir un acte protocol·lari sense importància. No té moltes ganes d’anar-hi, però és una manera deixar a banda provisionalment problemes sentimentals i familiars. És un immadur. Una vegada a la capital europea es topa amb uns temes que li interessen periodísticament parlant. Joan Ballester és un periodista inexpert al que qualsevol entrebanc el supera, tanmateix acabes sentint empatia, malgrat mostrar-se un poc racista i mirar de les dones, en primer lloc el físic, sempre sospesant la possibilitat d’acabar al llit amb ella.

L’autor ens conta aspectes que coneix de primera mà. I a més a més, apareix com un personatge més. És un joc literari que empra l’escriptor per a confondre, o jugar amb el lector. No deixa de ser un detall curiós: Joan Ballester, el periodista novel·lesc que és qui conta la història, troba en Brussel·les a Jordi Sebastià, l’autor, que a més a més són del mateix poble. Els lectors hem de tenir present que és novel·la i conseqüentment hi ha part de ficció, però ja ho diu la dita “Quan el riu sona, aigua porta...” i de fet els dos de Burjassot, tracten un tema tan important per als valencians com és la taronja valenciana. M’agrada perquè aborda un tema col·lectiu i actual. A Europa, estan a punt de firmar un tractat que pot fer malbé al producte estrella valencià. I està basat en fets reals. Just Jordi Sebastià, quan estava d’eurodiputat, es va enfrontar a l’acord amb Sud-àfrica per a la importació lliure de taronges.

“Un afer europeu” ens convida a reflexionar-hi sobre la política parlamentària. Ens mostra la part més obscura i tèrbola d’este món polític europeu, la part que mai voldríem veure perquè desitjaríem que no existira. Hi ha màfia, hi ha ambició pel poder, hi ha corrupció, interessos econòmics…hipocresia, privilegis financers, i segons diu el periodista protagonista, hi ha poca espenta de solucionar els problemes de la societat. És la realitat i està bé que una novel·la ens la conte, a més sabent que el que llegim està escrit  amb coneixement de causa.

I alhora, ens fa reflexionar-hi sobre quin tipus de periodisme es fa i quin deuria fer-se. Quin és el que volen fer els periodistes. Queden periodistes vocacionals? Els deixen fer la seua vocació? Pot un periodista deixar-se portar per la curiositat? Tal volta seria millor que el periodista començara intentat comprendre el món? Però se sol fer? O tal volta el que se sol fer és una escriptura mecànica basada fonamentalment en enganxar i pegar el que altres fan? Tal volta part de culpa la és de la societat que exigeix la noticia immediatament, que no dona peu a explicacions que puguen donar claredat i llum al que es vol contar. I qui no ho actua amb eixa rapidesa, doncs no val per a l’ofici. Però qui dicta les normes? La societat som tots. No? Així que el que caldria, tal volta, seria posar de tant en tant el fre, parar més en continguts i no lluitar tant per exclusives i primeres planes. També fa pensar-hi sobre el paer dels politics valencians a Brussel·les, no sempre fan el que volen.  Hi ha una idea equivocada que la política europea es més correcta que la que vivim en Espanya però en realitat també es impotent en molts assumptes perquè són molts els integrants de la “familia europea” i no sempre es respecten les normes.

Entre trama i trama llegim l’ambient que viuen els espanyols i valencians que hi estan desplaçats en moments de treball o d’esbarjo, bé politics o periodistes, dos col·lectius que sovint s’ajunten en eixa terra forastera. I és que tot no és treball, llegint la novel·la fem un passeig llamp, ràpid i breu, per les gran places cèntriques dels dos llocs protagonistes.  També, i és molt didàctic, llegint, entrem a la seu dels parlamentaris europeus que regeixen la nostra vida. L’autor ens explica fil per randa el seu funcionament.

I tot està escrit emprant un estil directe, àgil i un llenguatge proper i correcte, amb un puntet de sarcasme. És un estil que ens transporta on vol que els lectors anem. Un llenguatge que ens va calant com la pluja que sempre està present i que va mostrant la trama que va complicant-se a mesura que va avançant el temps.