RACÓ VIATGER de Mariló

dissabte, 14 de desembre del 2013

La LAPONIA NORUEGA: camí del CAP NORD

És sorprenent...una vegada amagat el sol, la nit es queda blanca.

CAP NORD, el punt més septentrional del país...encara que no és del tot cert...

Estem en Noruega terra de fiords i muntanyes, de trolls i llegendes, sol de mitjanit i nits clares estiuenques. Aire fresc, aigües cristal•lines i tranquil•litat són els valors naturals dels quals el país gaudeix. En este moment ens trobem al nord del país i volem pujar més amunt, volem arribar fins al punt més septentrional del país, el CAP NORD.

Parem al poble de BJERVIK. Les cases construïdes en el turó tenen com a vista el fiord d’ Ofot on les gavines voletegen per l’aigua. Les cases de Bjervik formen un conjunt de colors molt vius totes amb els seus jardins davant.

El fiord d’Ofot

La següent parada és la cascada de MALSEV. L’aigua és l’element més característic de Noriega: fiords,llacs, rius, mar..i cascades, xicotetes com les que sovint es veuen baixar del cim de les muntanyes nevades, o grans, que són les que es veuen moltes vegades en esta època quan remunta el salmó.

La cascada de MALSEV.

Parem al fiord de LYNGEN.

Fiord Lyngen

Després passem pel fiord KAFJORD. Els fiords són valls soscavats per rius, ampliats i allargats per enormes glaceres que començaren a desgastar la superfície fa un milió d’anys.

Tenim un dia gris, la boira tapa el cim de les muntanyes als 2000 metres, però quan per moments ho deixa veure, observem la neu perpetua que s'hi conserva.

Fiord KAFJORD

En el nostre camí cap al Cap Nord passem per la tundra de SENNALAND. Els rens són de gran utilitat per als pobles del nord europeu: donen carn, llet pells, i força motriu per als trineus.

Tundra de SENNALAND

Parem al poble de REISAFJORD, és menudet i amb cases molt disperses. Ens envolten les muntanyes de KVAENANG. La vista és espectacular, dins del fiord hi ha una illa i dins de l’illa hi ha un llac. La vegetació és escassa en esta latitud, la boira escampa molt a poc a poc i fa un fred que pela. Estem en estiu, jo porte un anorac i no em sobra.

Ens envolten les muntanyes de KVAENANG.

Seguint la ruta parem a mirar de prop una vivenda típica lapona. Se’n veuen de dos tipus.
Una és la cabanya cònica anomenada tipi, que quasi no s’utilitza. Esta cabanya està feta amb troncs i la revesteixen de pells de ren, es pot desmuntar i transportar quan es desplacen.
I també s'hi veu la vivenda estable, revestida amb terra i l'herba que creix de la terra.

Vivenda típica lapona

Anem a ALTA. A la ciutat se la coneix com la ciutat de les aurores boreals, però malauradament esta no és època, tal volta en altra ocasió torne a esta zona, haurà de ser de setembre a març si vull admirar eixa meravella espectacle de colors i llums nocturns que brinda la naturalesa. Queda pendent, queda apuntat. Ja tinc altra excusa per tornar a este país.

Ara estem a Alta per trobar-nos amb el passat prehistòric. El conjunt de pintures i gravats que es poden veure en el fiord d’Alta demostren la presència humana en estes latituds entre els anys 4200 al 500 a de C. Parem atenció i observem escenes d’alces, rens, caçadors dins les seues embarcacions. Tot este conjunt dóna a conèixer la vida en temps passats.

Pintures de la Prehistòria en ALTA.

Seguim el nostre camí, seguim trajecte. Sovint es veuen els rens al costat de la carretera, fins i tot envaeixen i travessen sense contemplació. Una vegada més som uns intrusos i ells tenen preferència perquè són a casa seua. En vegem molts. Ja comencem a diferenciar quin és més vell i quin és més jove. Els més vells tenen la cornamenta més gran.

Els rens van per tot arreu...

El paratge per on circulem està poc poblat. Parem un moment quan trobem alguna curiositat. Una d’elles és veure peix exposat a l’aire lliure posat a assecar. El peix curat és una de les especialitats gastronòmiques noruegues. La vida dels lapons o samis ha anat evolucionant, van deixant les vivendes fetes amb pells d’animals i les substitueixen per roulottes o caravanes, van abandonant la cura de ramat i ho van substituint per diversos negocis que els són més rentables. Actualment poc es distingeixen els samis o lapons de la resta dels noruecs.

Sovint es veu el peix deixat a assecar.

Per tal d’anar al punt més septentrional s’ha de passar a l’illa MAGEROVA. Però abans no podem més que parar per gaudir d’una preciosa panoràmica en la que es veu el fiord i el mar Àrtic al fons. Una meravella.

Tenim el mar Àrtic al fons.

Després hem de passar per un túnel de 7 quilometres construit a 212 metres per davall de l’aigua. Si, ho he dit bé, per davall del mar. No és impressionant?

I per fi arribem. Ja estem al Cap Nord. Ja no podem seguir per la part continental d’Europa, és com si estiguéssim a la fi del món. És un lloc especial que té certa màgia, malgrat la quantitat de gent que hi estem concentrada. En som molts. És un privilegi per als qui arribem a este punt tan allunyat gaudir d’esta visió. Hi ha núvols i tal volta no s’aprecie bé l’efecte de la nit blanca. L’estiu, l’estació de la llum té uns dies interminables que quasi ni es debiliten durant les hores nocturnes.

El sol s'amaga i la nit es queda blanca.

Són les 10 i passen cinc minuts. Ens dirigim cap al penya-segat de 307 metres que és el punt d’observació del capvespres. No és exactament el punt més septentrional però si el més accessible. Una vegada amagat el sol es queda la nit blanca.

Tothom es concentra al mirador, però qualsevol perspectiva és bona.

L’efecte fotogràfic fa que la nit semble més fosca del que en realitat és. Puc llegir fàcilment el que escric, hi ha llum suficient. Ara entenc el significat de nit clara, nit blanca.

Hi ha núvols, la gama de colors va variant, juguem amb els contrastos de llum fent fotos, sense deixar de mirar l'espectacle visual.

Ara entenc per què es parla tan bé d’esta meravella i perquè es tan visitada i estimada, és pel que et fa sentir: un corrent de llibertat envaeix l’ambinent, i és que està tan a prop el gelat nord.... Conten que l’any 1664 va arribar el primer turista i que des d’aleshores no han parat curiosos d’arribar-hi.

En un parell d’hores, a les 2, de nou tornarà a eixir el sol amb força.

Reprenem el camí de tornada, hem de descansar, demà ens espera altra jornada.

Ara ja entenc allò de la nit blanca...puc llegir i escriure sense cap llanterna...

I descansem en un hotel que, com la resta dels que hi ha al nord de noruega, no té cortines. Ja ens estem acostumant a dormir amb llum sempre.

QUADERN DE VIATGE, NORD DE NORUEGA, estiu 1999

*En este bloc pots llegir més sobre Noruega en l'etiqueta corresponent.

dimarts, 10 de desembre del 2013

nº36-RESSENYES LITERÀRIES: ATLES per a menuts

Opinió personal

La ressenya de hui la dedique als més menuts, als possibles futurs viatgers, per que vagen fent boca del que els espera només eixir de casa, també per a que se n’adonen de la tot el que s’hi troba coneixent altres països, altres races, altres mentalitats i altra gent. És bo que vagen prenent consciència de quanta gent som compartint este planeta i és bo que s’ensenyen des de menuts que en la diversitat està la riquesa i que tots som iguals i alhora diferents.

No vaig a centrar-me en un atles en concret, hi ha molts, qualsevol pot servir. La majoria estan estudiadament dissenyats per a guanyar-se als lectors més exigents, que de tots és sabut, són els xiquets.

Des del racó viatger us mostre tres que han caigut a les meues mans i que m’agraden, tal volta este primer m’agrada especialment perquè com bé diu ja el títol és un atles molt divertit..

“L’atles més divertit del món”:

editorial laGalera

Rita és el personatge que ens fa de guia pel món, esta aventurera rateta té una misió, la seua tia li ha encarregat portar uns formatges al seu cosí Ramón que viu a l’Antàrtida. La rateta no dubta en cap moment perquè vol veure on viuen les balenes, els lleons, els cangurs, si existeixen els indis, els esquimals o si fa fred al Pol Nord.

Rita ens mostra un mapa de la ruta que fa i en cada pàgina hi ha un joc en forma de solapa que han d’alçar els xiquets si volen saber la resposta de la pregunta que fa. Les fotos són fabuloses, és el que ressalte d’este llibre, no són dibuixos que poden distorsionar la realitat, són unes seleccionades i esplèndides fotografies dignes del millor fotògraf. Així el menut aprèn millor a identificar el lloc.

Comença en Europa, explicant que és, especifica sobre el mar i la muntanya, monuments.. parant l’atenció en aspectes característics. I també Rita va relatant de cada lloc la seua experiència personal que són les aventures que van captant l'atenció del xiquet.
Segueix en Asia mostrant la diversitat de paisatges, costums i tradicions.
Passa per Àfrica per mostrar el desert, la sabana i la selva.
I arriba a Oceania, la que té tanta illa, mostrant el contrast entre desert i mar, la selva i la ciutat.
Segueix a Amèrica del sud, on ensenya la selva i la muntanya i el contacte amb la gent i els xiquets.
Després va a América del nord on també mostra la diversitat de paisatge i varietat de personatges.
Al final arriba a l’Àrtic i l’Antàrtida i allí ens presenta al seu cosí Ramón, el cièntífic, que explica què és el que fa en un lloc tan inhòspit i allunyat. Rita dóna els formatges a Ramón però també els regals que en cada parada viatgera li ha anat comprant.

Hi ha un joc per descobrir quin regal és, una endevinalla i la solució davall de la solapa.

És un llibre fabulós que a més a més, té un joc per treballar la memòria amb les fotos i les il•lustracions, per a jugar en qualsevol moment.

“La meua primera volta a Europa”:

editorial cruïlla

És un atles per a introduir la geografia als xiques i ensenyar-los el nostre continent, els països, els paisatges, les ciutats i les diferents cultures. Va des dels volcans d’Islàndia als Alps, de la Torre de Pisa, a la Calçada dels gegants. És una primera volta a Europa, rica en informacions i colors ,per fer viatjar i somniar als mes menuts.
Ressalte que hi ha molts dibuixos atractius i mapes que ens situen en cada moment. Els mapes politics i físics són fidels a la realitat però s’han simplificat per facilitar la llegibilitat, en canvi les il•lustracions que mostren recorreguts no s’han respectat les distàncies ni les escales per tal de donar una visió més rica i global.

El llibre està dividit en apartats: L’Europa del fred, l’Europa de l’oest, l’Europa del sol, l’Europa dels Balcans, l’Europa dels boscos i l’Europa de les planes. I acaba amb una explicació de què és la unió europea. El llibre dóna peu a molta conversació.

“El meu primer atles de Tupi”:

editorial edebe

En Tupi, un conillet, porta al lector a fer la volta al món. Per mitjà de mapes i pictogrames es poden conèixer els costums, els edificis antics i moderns, les persones, els animals i les plantes de cada continent. Acompanya el llibre un mapamundi gegant per millor entendre tot l’entramat.

I comença amb una introducció general que porta per títols: el món on visc, la terra i el cel, compartir el món i per últim, quina diversitat!. A partir d’ahi ja es centra en cada continent classificant-ho per aspectes separats. És un llibre didàctic, amb textos per a ser llrgit al xiquet i vocabulari amb imatge especific. A més a més és lúdic perquè al final hi ha una part de jocs per fiançar conceptes i un apartat de solucions que dóna resposta als passatemps. També hi ha unes orientacions a pares per a millor aprofitament del llibre que a més a més d’obrir el món als més menuts pretén que es faça de manera interactiva.

dissabte, 7 de desembre del 2013

REPÚBLICA INDEPENDENT DE SAN MARINO

Un estat independent amb història mil•lenària situat enmig d’Itàlia.

Hui anem a San Marino, lloc declarat Patrimoni de la humanitat per la Unesco, que és un menut estat independent amb només 62 quilòmetres quadrats i limita amb la comarca Emilia romaña italiana. Concretament anem a la capital, anomenada també San Marino, que té poc més de 4000 habitants i és la tercera ciutat del país després de Dogana i Borgo Maggiore.

Les tres torres són llocs emblemàtics de la capital. Estan en lllocs privilegiats i tenen unes vistes esplèndides.
Al fons Borgo Maggiore

De Bolonya, matinet, agafem el tren que va a Rimini. Com és cap de setmana el tren va tot ple, a més a més ve de Piacenza i porta molt de tram recorregut, per la qual cosa passe l’hora i mitja de trajecte asseguda al terra en un replanell. Està ple perquè molta gent aprofita dissabte i diumenge per anar a la platja, Rimini està en zona costanera.

Quan eixim de l’estació trobem immediatament l’autobús que va a San Marino, està molt indicat perquè és una visita que molta gent fa. Una tauleta a la vorera ens indica que hem arribat al lloc, encara que no hi ha cap persona venent els bitllets d’autobús. Tanmateix, una senyora amb cara de pocs amics no tarda en arribar, la vorera ja està plena de gent fent cua per comprar el bitllet per pujar. La venedora dels tiquets ens dóna un plànol de la ciutat on anem a parar, ens dóna a escollir entre versió escrita en italià o en rus, evidentment preferim l’italià.

Només arribar a Rimni ens ha sorprès la quantitat de cartells que hi ha en rus però abans, ja en la vorera esperant a la cua comprar el bitllet, més ens ha estranyat que compartirem trajecte cap a San Marino amb tants ciutadans de la Unió Soviètica. I és que Rimini és un paradís rus i San Marino un paradís de compres per als russos que des de fa uns anys quan els han anat deixant eixir de la Rússia natal, han anat trobant un món diferent on abastir-se de tota classe de complements.

En arribar a l’aparcament de la població de San Marino, un ascensor per pujar a la part alta de la ciutat, convida a evitar una escalinata en zig zag. No són molts escalons i la pugem a peu, encara no estem tan cansades com per emprar l’ascensor.

Ascensor i funicular, per poder escollir la manera de pujar a la part alta,

Passem per un porta d’entrada, la de san Francisco i ens endinsem a l’època medieval. Cert. És una sorpresa trobar-nos amb un espai històric tan bonic, més del que esperava.

Balcó de la porta d'entrada per la part exterior i porta vista des de l'interior.

San Marino és un dels microestats europeus i té una història mil•lenària, és una república constitucional i l’estat sobirà més antic del món. La religió predominant és la catòlica. Esta envoltat de territori italià, entre Emilia-Romaña i las Marcas, conté el Monte Titano de los Apeninos, de 739 metres i està solament a 10 quilòmetres de l’Adriàtic, encara que el país no té eixida al mar.

Al llarg de la història ha estat ocupada tres vegades, la primera l’any 1503 per Cèsar Borgia, fill d’Alejandro VI i germà de Lucrecia, va ocupar la república solament durant uns mesos, fins que va morir. L’any 1739 el cardenal Alberoni, va envair el xicotet estat però les protestes davant el Papa donaren resultat i s'alliberà. I per últim durant la segona guerra mundial, malgrat ser un país neutral, l’exèrcit alemany l’ocupà durant unes setmanes.

San Marino és l’única ciutat- estat itàlica que sobreviu en Europa, com Andorra, Liechesnstein i Monaco. Al primer colp de vist mirant els grossos murs que l'envolten, sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d’una ciutat es limitava al que tancava la muralla i més ho sembla quan la ciutat guarda tants vestigis medievals i passejar pels seus carrers et transporta al passat. Junt al vaticà, és l’únic país europeu envoltat per altre.

Les tres torres són el símbol de la ciutat.

Deambulem. No importa per quin carrer pugem o baixem, al final sempre es va al mateix lloc.

Només entrar ens adonem de la quantitat de turisme que hi ha.
Passem per la Cava de Balestrieri.

Hi ha moltes costeres, la capital està situada a la part més alta de la muntanya, un funicular afavoreix la baixada a altre indret, Burgo Maggiore.

A l'esquerra es pot veure un dels nombrosos carrers en costera i a la dreta el funicular que baixa a Borgo Maggiore.

La plaçoleta on està el funicular.

Vistes a Borgo Maggiore des de l'entrada al funicular

I seguim deambulant, és el que tothom fa. Anem carrer amunt i carrer avall.

Agafem una posició elevada per veure els rius de gent passar.

Els dos punts principals són la piazza de la libertad on està la seu del govern de la república, el palau públic custodiat per la guàrdia di rocca, que fa canvi de guàrdia cada mitja hora. Nosaltres, com tothom, esperem l’hora per veure el canvi solemne de guàrdia. Sempre em sorprèn. quan veig este tipus de canvis de guàrdia, com estan d’impassibles els soldats davant tanta gent, i és que no mouen ni una parpella!.

Plaça de la seu del govern, des d'on hi ha unes vistes boniques.

Esperant al canvi de guàrdia, el soldat no mou ni una parpella!

I el segon punt clau de la ciutat és el Duomo. Pujant per carrerons empinats arribem a la plaça del Duomo Plebis on està la basílica de San Marino, construïda a principis del segle XIX sobre les ruïnes d’un antic temple romà. La façana amb el frontal i les columnes és d’estil neoclàssic. Dins estan les relíquies del sant que li dona nom al país.

El Duomo i els voltants.

Conta la llegenda que allà pel segle IV un treballador a les canteres de l’illa de Dalmacia, va arribar a les costes de l’Adriàtic fugint de la persecució que sofrien els cristians per part de l’emperador Diocleciano, per això ve el nom, Marinus significa “el que vingué del mar”. El canterer es va assentar al cim del monte Titano i va crear una xicoteta comunitat cristiana, el terreny el va acabar heretant anys després. Esta és segons conta la història com va nàixer esta xicoteta nació.

I seguim deambulant...

I a més dels dos punts principals també cal anar a visitar les torres, emblema de la ciutat. El passeig és agradable malgrat estar envaït de botigues i paradetes de menjar, de restaurants o de maquines de refrescs o llocs per a comprar gelats. I també, com cal esperar, també hi ha gent...molta gent!.

Hi ha botigues de menjar i de complemets i artistes exposant el seu art...

A la primera torre, la Torre Guaita anterior al segle XI, trobem vistes espectaculars. Originàriament el castell va ser una presó i encara s’hi poden visitar les dependències carceràries emprades.

La primera torre.

De la primera torre a la segona torre, Torre Cesta, construïda probablement entre el segle XIII i XIV, també hi ha un camí ben condicionat i amb vistes boniques, un poc amb massa gent, però és el que hi ha. Hi ha gent ara, i imagine que també en qualsevol època de l’any. La segona torre és el punt més alt del monte Titano, a 750 metres sobre el nivell del mar.

El cami a la segona torre és agradable i ben condicionat. Sempre tenim els iconos vigilant davant o darrere.

La segona torre.

El camí a la tercera torre datada al segle XIII, Montale, l’iniciem donant la volta al segon castell.

Donem la volta al castell per enfilar-nos pel camí cap a la tercera torre. No està ben condicionat ni està transitat.

Però a meitat camí el deixem, no està tan ben condicionat com els altres i queda un poc apartat. Tenim que anar mirant l’hora perquè estem lluny de “casa”, de la casa provisional d’estos dies a Bolonya. De San Marino hem d’agafar per tornar amb autobus cap a Rinini i despres un tren...hi ha molta distància. Així que no tenim temps d’exploracions per caminals intransitats i amb poca llum, ens conformem amb la vista des de la llunyania de la torre que és la més menuda de totes.

La tercera torre.

Vistes a la tornada

M’ha sorprès el que estic visitant, m'ha agradat, i la gent...com esperava multitud, això no m’ha molestat. En este indret hi ha turisme de tot arreu del món, a més a més dels soviètics esmentats, crec que estic escoltant parlar al meu voltant en totes les llengües.

Hi ha arquitectura medieval per tot arreu.

Pensava que era una ciutat tot botigues on comprar lliure d’impostos i m’he trobat amb una ciutat medieval molt ben conservada, molt restaurada i agradable.

Hi ha trams amagats on no angoixa tant la gent.

Les botigues, principalment de pell, bossos, i sabates, ulleres i perfums, són un corrent continu de gent entrant i eixint. Totes les botigues ofereixen descomptes, no sé si per ser agost o passa sempre. El cas és que molta gent carrega.

Boitigues i més botigues...

I en trobem una on exposen tots els complemets amb el mapa del món...

Una botiga em sorprèn, és una botiga d’armes i més si cal m’espanta veure com està la gent mirat interessada.

Nosaltres no venim amb ànim de comprar, encara que anar de botigues és una de les activitats que s’han de fer en San Marino per complir amb el ritual complet.