Necròpolis i temples d'EGIPTE: El mite de Tut-aj-amon

Terra de Moises, terra de faraons...terra d’amors impossibles com el de Marco Antonio i Cleopatra...en Egipte res queda amagat, totes les parets són llibres oberts que expliquen el que en temps passats el país va ser i va fer.

El primer viatge a Egipte  el vaig fer capbussant-me al passat. Així que una vegada vista la part que correspon a l’Imperi Antic (les PIRÀMIDES d’EGIPTE: Primer contacte amb el país seguint el fil de la història ) havíem de seguir amb l’imperi Mig, (segle XI-XIV) del qual visitàrem els colossos de MEMMON, gegantesques estàtues fetes de pedra que s’hi troben a prop de la ciutat de Luxor.

Els colossos constitueixen l’últim testimoni del temple funerari construït a començament del segle XIV a C. Estes estàtues monolítiques de 1300 tones de pes i 18 metres d’alçària, són enormes, com si estiguérem front a un modern edifici de 6 pisos.

En temps de dominació grega, els colossos es van deteriorar i tenien unes esquerdes des del muscles fins la part inferior del troc. A partir d’eixe moment a l’eixida del sol les estàtues començaren a emetre sorolls per culpa de l'esquerda, hi havia qui deia que gemien, tothom assegurava que parlaven. Va ser quan nasquè l’oracle de Memnón, convertint els colossos en punt de peregrinació. En restaurar les esquerdes els colossos callaren definitivament.  

Els colossos de Memnón són dos estàtues immenses.

Foto de l'album de l'any 2000

En este periode està també DEIR EL BAHARI, temple de la reina Hatshepsup, amb un estil arquitectònic únic. Esta magnifica edificació és una obra d’enorme importància en la història de les construccions humanes. És fruit de l’habilitat de l’arquitecte Senenmut, digne hereu d’Inmhotep, que havia viscut mil dos-cents anys abans. El grandíssim temple estava dedicat al Ka de Tutmosis I, pare de la reina Hatsepsut i al Ka d’esta última , fet que legitimava el dret a ocupar el tron malgrat ser dona. Esta reina va governar de la mateixa manera que ho a fer un faraó, per això se la considera la primera cap de govern de la història. Es va casar als 15 anys amb Tutmosis II el seu germanastre que tenia 12 anys. Només va engendrar filles però Tutmosis II va tenir un fill il•legítim al qual va passar el tron.

Es diu que tenia aparença masculina, segons alguns per imposar més respecte en el tron. En tot cas es pot comprovar eixa aparença poc femenina, mirant els relleus de les parets del temple on se la pot veure amb barba postissa.

La reina Hatsepsut era dona valenta que va regnar quan encara cap dona ho feia.

Foto de l'album de fotos de l'any 2000

De l’ Imperi nou (XVIII-XX) visitàrem la VALL DELS NOBLES on hi ha moltes tombes dignes d’admirar. Les parets  estan decorades amb escenes de la vida quotidiana, nosaltres entràrem a vore una de les més famoses: la tomba de Ramose. Quin impacte vore tant de color, i com es possible que es conserve intacte després de tants anys? Quantes coses per explicar, quantes tècniques avançades que utilitzaven els nostres avantpassats egipcis.... 

I a la VALL DELS REIS entràrem a vore la tomba de Seti I, que impressionava per gran i per estar inacabada. Conforme s’anava entrant s’hi veia més incompleta, artísticament parlant. En arribar a l’ultima sala algunes parets ja no tenien color i només hi havia esbossos del que s’anava a dibuixar i després pintar. I és que Seti I es va morir abans que li acabaren la tomba. Hui en dia recorde perfectament la imatge d’aquelles parets, les que estaven  perfectament pintades i les inacabades i el nom del seu morador no el puc oblidar. Esta tomba no és excessivament coneguda perquè molt a prop hi ha altra que s’emporta la publicitat, i siga dit de pas, que merescuda: la tomba de Tut-aj-amon.

La Vall dels reis està en terreny sec, àrid, amagat i així i tot és profanat contínuament.

Foto de l'album de l'any 2000

És la tomba més senzilla i alhora la més afamada per l’immens tresor artístic i arqueològic que s’hi va descobrir a principis del segle XX. És un sepulcre modest perquè es construí apressuradament per a un faraó de segona categoria, mort a més a més, molt jove.

La tomba de Tut-aj-amon consta d’un curt corredor que porta la part anterior de la càmera d’on parteixen a un costat la càmera sepulcral i l’habitació del tresor, mentre que enfront hi ha una dependència destinada a guardar les ofrenes i el mobiliari. De tota la construcció només la càmera sepulcral va ser decorada. Amb un intacte color s’hi pot “llegir” gràficament part de la història que envoltava este jove faraó. A penes col•locat l’aixovar reial i tancada sòlidament, la tomba va ser profanada per lladres però sorpresos en meitat tasca no pogueren emportar-se molt. Ràpidament els sacerdots posaren en ordre la tomba i la clausuraren.

Cent anys després la tomba de Tut-aj-amon va quedar soterrada baix les runes provocades mentre s’excavava per a construir la tomba de Ramses IX, situada més amunt, Així que gràcies als enderrocs, l’emplaçament del jove faraó quedà amagat i ja no va ser més visitat per lladres.

El lloc va ser oblidat durant quasi tres mil anys fins 1922 quan Howard Carter el va descobrir. Al voltant de Carter i la maledicció del tresor del faraó s’ha escrit molt. Es cert que molts integrants de l’expedició passaren desgràcies, però també s’ha escrit molta ficció. Realitat i invenció s’han barrejat per a crear llegenda del faraó i de l’únic gran tresor trobat en les tombes egípcies que ens ha servit per conèixer les meravelles que guardaven els reis en ser soterrats.  

Prèviament havia estat al museu de El Caire i havia vist tot el tresor recuperat, era molt el que hi havia, tot valuós, esplendorós encara que era un jove faraó. I recorde que em vaig preguntar que si tot el que tenia davant estava dins de la tomba d’un jove de denou anys, que hi hauria dins de les altres tombes dels faraons més longeus i amb més poder. 

La façana del museu l’any 2000.

Allò era impressionant, bocabadava, per valuós i per quantitat. En entrar a l’interior de la tomba em vaig imaginar aquell grapat d’objectes que estaven ordenats al museu, com estarien amuntegats i desordenats a l’interior de la càmera principal. Pareixia impossible però era cert, tot estava dins, tot sortosament s’havia recuperat i ara estava en exposició al museu de la capital.

I de camí d’una vall a altra, recorde la forta sensació d’impotència sentida en una de les aldees del voltant. Uns xiquets eixiren al nostre pas, malgirbats, despentinats, bruts, descalços...Especialment tinc el record d’una xiqueta que portava a les mans una nineta feta amb solament dos pals creuats, una piloteta feia de cap i un tros de tela la vestia. La xiqueta me la mostrava enorgullida i recorde perfectament que vaig pensar que els nostres xiquets, els occidentals, amb tanta varietat de jocs, una nineta semblant la tirarien a la brossa sense contemplacions.

Viatjar és obrir els ulls a la realitat.

La xiqueta de la nineta vivia en este llogaret...quantes coses podem aprendre mirant qui té menys que nosaltres...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE 1987


*He tirat mà d'unes fotos que no són de l'any 1987 per completar l'entrada, el gran album de fotos de l'any 2000 anirà eixint en acabar este sèrie  més centrada en la història.

Passeig fotogràfic per LIÉRGANES en SANTANDER

Antigament la reialesa anava a Liérganes per menjar xurros, actualment és costum anar-hi  per fer el mateix. Però a més a més, qui no coneix el poble, descobrirà en cada racó molta historia i tradició.

LIÉRGANES, a la provincia de Santander, és un poblet amb encant, només per la tranquil•litat que s’hi respira val la pena anar-hi, sense ningú pel carrer, passejant en solitud admirant cada part, cada racó. És el millor de Liérganes...que no hi ha turisme...i encara que l'oratge no acompanya perquè plou i fa sol..tan se val...el passeig és agradable.

Liérganes té una llegenda: l’home peix, esta foto ho representa. Un xic al segle XVII es va tirar a  l’aigua a nedar i va desaparèixer donant-lo per mort. Al cap de 5 anys va aparèixer a les costes de Cadis un ser estrany que no parlava, amb escates al cos. Diu la tradició oral, que d’estes coses en sap molt, que aquell estrany ser era el mateix xic. Continua explicant la llegenda que el xic-peix va continuar la resta de sa vida sense parlar i vivint al costat de l’aigua fins que un dia definitivament va desaparèixer de nou i ja mai més es va saber res.

El passeig per Lièrganes permet observar un grandiós patrimoni artístic que consisteix en cases senyorials amb escuts nobiliaris que es conserven molt bé. A més del seu Patrimoni artístic, la fama del poble ve també perquè hi ha el costum d’anar-hi a berenar xocolate amb xurros com antigament feia la reialesa.

BURGOS: Passeig per la ciutat

I de sobte, en plena ciutat, escoltem piular pardalets. Quin goig! Els busquem i no els trobem. Són el semàfors que anuncien el canvi de color amb este relaxant soroll.

Burgos i la seua catedral era una assignatura viatgera pendent i un estiu hi anàrem, en part per fugir del calor nostre i buscant la frescoreta de la qual Burgos té fama.  

     

La catedral de Burgos, emblema de la ciutat.

La primer sensació va ser que era una ciutat “sana”, molt neta i ben conservada, amb molta zona verda formada per parcs florits i frondosos. Després vaig saber que Burgos és la ciutat espanyola més guardonada en transport sostenible. Ha portat endavant iniciatives com la implantació del bio diesel a la flota municipal: policia, bombers i autobusos. També ha potenciat l’ús de les bicis mitjançant préstec i controla l’accés de vehicles al casc antic.

Passejàrem per la ciutat  amb temps..teníem dies per davant…En alguns carrers hi havia rebombori perquè els dies que nosaltres hi anàrem s’esperava el pas de la volta ciclista…però no passà res, en vore l’ambient ciclista i cobrir la curiositat de l’esdeveniment, buscàrem altres racons per no coincidir amb ells, en Burgos hi ha molts!.  

La ciutat convida al passeig sense mirar rellotges, encara que al nostre pas en trobem en alguna façana.

Recorde com un carrer bonic el carrer Victoria i també els passejos per l’Espolón...i per l’Empecinado, però el que resultava més agradable era fer-ho escoltant música…Quin goig.! I és que deambulant per carrers i avingudes sovint s’hi podia escoltar música clàssica interpretada per artistes aficionats, també hi havia alguns sopranos i tenors mostrant el seu art, tota una barreja musical que li donava a la ciutat un ambient veritablement acollidor. 

               

Anem per on anem el soroll harmoniós ens acompanya...els artistes, musics i cantants demostren el seu bon treball als transeünts.

Escoltant de fons esta barreja musical dóna gust passejar per Burgos.

Resultava també relaxant escoltar el cant dels ocells tothora i és que quan canviava el color del semàfor piulaven, impacients, avisant a transeünts i cotxes el que s’havia de fer.

Deambulant pel casc antic sense rumb fixat entropessàrem amb un arc d’entrada a la part antiga, des d’on es divisava la plaça de San Juan. Hi entràrem, forma part del  camí de Santiago, i trobàrem, a més a més d’un gran monestir benedictí del segle XI declarat monument historicoartístic que tenia funció d’hospital de peregrins, l’església gòtica de san Lesmes. San Lesmes és una antiga església construïda per Alfons VI de Castella l’any 1074, en honor al patró de la ciutat i on estan les despulles del monjo, que es va dedicar a la caritat amb els peregrins que passaven cap a Santiago en el seu camí. A finals del segle XIV l'esglèsia va ser reconstruïda, ampliada un segle després i modificada segons el gust de l’època al segle següent. És una joia arquitectònica. 

El patró de la ciutat és san Lesmes.

Passejàrem per la plaça de l’ajuntament i també per la plaça de la Llibertat i anàrem a vore el Palau dels Miranda, que actualment és el museu de la ciutat.  

Plaça de l'ajuntament

La plaça de la Libertat.

Palau dels Miranda

L’arc de Santa Maria és un exponent de l’arquitectura civil, era una de les dotze antigues portes d'entrada a la ciutat durant l’Edat Mitjana i va ser reconstruïda com arc en època de Carlos I de España.  

Arc de santa Maria.

Altre dia pujàrem al Castell acompanyades d’un burgalès, amb qui havíem quedat prèviament. És una historia llarga, que no ve al cas contar-la, però simplement explique que tinguérem una cita a cegues amb ell...coses d’internet!. No sabíem ni quin aspecte tenia. Va ser un encontre molt divertit, mentre esperàvem miràvem tots els xics, preguntant-nos quin dels que ens envoltava o s’apropava seria el nostre burgalès. Al final ens va resultar un excel•lent amfitrió. 

      

Vista des del Castell.

El Cid és figura important en Burgos. Això ens connectava a la nostra zona valenciana on el Cid també té la seua rellevància. Un dia ens assabentàrem que feien una ruta teatralitzada seguint el passos del Conqueridor. En agradà la idea perquè ens agrada el teatre i la història. L’actuació amb participació del públic en la que seguíem als actors per diversos carrers, va resultar didàctica i divertida, barrejant teatre clàssic, explicacions de la guia i molt d’humor. 

El Cid és molt important en la història de Burgos.

Assistírem a una didàctica representació teatral que transcorria per diversos punts històrics de la ciutat.

Burgos no és solament el que mostre en este breu passeig per la ciutat. Sobre tot falten els grans monuments religiosos: la catedral, el monestir de las Huelgas i la Cartoixa de Miraflores. I dels voltants, falta mostrar alguns preciosos pobles. 

Queda tot reservat per a nous capítols perquè esta primera parada en Burgos és simplement un tast per convidar la gent que visite esta zona tan bonica. Val la pena.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre BURGOS 2002

GUATEMALA: La població garífuna de LIVINGSTON

Qui li agrada viatjar sap exactament el què vol dir la paraula diferència. Una persona del Carib amb la pell negra és diferent físicament respecte a mi i té diferent mentalitat perquè l’educació rebuda no és igual. Aparentment és una persona distinta, però jo, amb la meua cara blanca i descolorida, també sóc diferent per a ell.La diferència ve determinada segons el punt de vista des d’on es mira. 

La llanxa ens portà al poble de Livingston, altre món, altra gent, cert que era com si estiguérem en altre país diferent a Guatemala, en altre continent distint a l’Americà. La població d’este poble s’anomena garífuna i són de raça negra. Els garifuns són resultat de la mescla entre els esclaus haitians que arribaren a Amèrica  i la població local que hi havia, els kalinagu. Actualment s’escampen entre Guatemala ,(solament al poble de Livingston) Beilice i Honduras i lluiten per mantenir forta la seua identitat. Tenen idioma propi mescla d’espanyol, francés anglés i criollo i viuen intensament els seus balls i danses declarades per l’Unesco be d’interès no material.

Amb el Carib envoltant-nos en tot moment, arribàrem a Livinsgton, un lloc encisador al qual només s’accedeix en vaixell.

La natura està per tot arreu, és un lloc paradisíac que s’hi troba a la desembocadura de rio dulce a la costa caribenya. L’hotel, en esta ocasió està molt bé, no com altres, on hem estat convivint amb tot tipus d’insectes.

Diuen que a Livingston queden pocs homes de raça garifuna, que la majoria ha emigrat buscant noves oportunitats. El turisme, que encara és escàs, està obrint noves portes. Espere que amb el temps no trenque la simplicitat de vida que s’hi respira, espere que siga sempre el turista conscient i responsable el que els visite. Pels carrers hi havia també guatemalencs indígenes amb roba tradicional però n’eren pocs. I el que més predominava era turisme estranger, bohemi i motxiller. Era una zona de musica reggae a l’ambient.

En arribar a l’hotel, que estava molt bé, a corre cuita ens anàrem a dinar perquè com altres ocasions, se’ns havia fet tard i quasi el que tocava fer era més bé sopar. Les circumstàncies involuntàriament ens obligaren a estos “trastorns” alimentaris i sovint se’ns ajuntaven les dos menjades del dia en una.

L’espera valgué la pena, anàrem a parar a un lloc on tastàrem el ”tapado” que era una espècie de suquet de peix però barrejat amb coco i plàtan, una delícia de plat. Podria assegurar que un dels menjars més bons que he tastat en la meua vida. Després cadascú demanà el peix local, molt bo i saborós, amb gambes obertes. Tot torrat a la planxa. La cervesa Gallo, com sempre, no fa faltar i de postre el coco loco de la zona i la pinya colada típica caribenya tampoc.

El tapado...un dels menjars més bons que he tastat en la meua vida!

I en acabar el "tapado," bevem  el coco-loco.

Un goig de dinar i de tertúlia mirant la gent passar. També un goig el temps fent un relaxant passeig pel poble.

La majoria de les tendes són per a us local. Unes poques per a turistes també hi ha. A Livingston no arriba (sortosament)  el turisme massificat.

El poble era bonic, acollidor amb casetes de colors i tendes venent mil objectes, també algunes paradetes destinades als estrangers, però poques. Anàrem per un carrer principal, sota un negre cel amenaçador de pluja torrencial, i caminàvem observant tot el que ens venia de pas, persones, cases..i parlant amb algun altre viatger de tant en tant. 

El que si hi ha són agencies de viatges locals, per al viisitants que no van en grup, que van per lliure...

Passem per la tenda de les mil coses...i per la clínica dental.

I arribàrem fins la platja. El carrer s’havia acabat. Vora l’aigua hi havia carrerets tranversals amb cases aparentment més paupèrrimes, més aïllades. Tal volta hi s’hi viuria millor per estar més allunyat dels viatgers curiosos que paren més per la zona de botigues. 

Quan eixim del carrer principal, trobem les cases dels veïns que miren al mar. I una discoteca!

No era una idíl•lica platja d’aigües blaves i netes, més bé al contrari, era una platja plena de fem i brosses perquè està situada a la desembocadura del riu. Qui busque les aigües cristal•lines les pot trobar molt a prop, a mitja hora de camí.

 El camí s’acaba...tenim el mar davant.

La platja estava bruta, no convidava al bany.

Al final acabàrem entrant a l’església catòlica, singular per estos paratges. I era singular perquè la majoria de les esglésies que hi ha a Guatemala són evangelistes i també per diversitat de la població assistent. Era diumenge i ens adonàrem que s’hi concentrava molta gent, molts tipus diferents, tants com grups existien al poble. 

Els habitants locals garifuns tenen la pell negra.

La majoria dels que hi entraven eren de pell negra, “purs” descendents d’antics pobladors esclaus. Estos garifuns, amb llengua i costums propis, són conscients que el turisme va a Livingston per veure’ls. Hem de ser respectuosos perquè a ningú ens agrada que ens observen com si fórem una atracció de fira. Alguns amb tot el dret del món, remugaven quan veien càmeres de fotos. Jo també em queixaria. Devien estar farts de ser el focus d’atenció. Hi havia altres persones amb la pell més clara, resultat de la mescla de garifuns amb guatemalencs de la resta de país. També entraven a l’església indígenes maies amb vestimenta tradicional delatora de l’ètnia a la que pertanyien. El rector que feia la missa també era un indígena o ladí amb trets facials delators dels arrels i recorde haver pensat en aquell moment, que tenia cert paregut al bolivià Evo Morales.

Aquella església estava plena però la realitat visible és que la religió catòlica en Guatemala esta en perill. Els evangelistes proliferen per tot arreu fins i tot als llocs més abandonats del país. Ens contaren que per formar una església nova només cal dotze membres. Així s’entén l’existència de tantes diferents. Les esglésies capten adeptes oferint ajudes però després, com passa en moltes, la majoria de les vegades abandonen als feligresos.

A Guatemala, en general, proliferen molts tipus diferents d’esglèsies.

Sortosament els núvols negres s’esperaren a descarregar l’aigua que portaven quan ja estàvem a l’hotel. Va ser amable i condescendent amb nosaltres, com totes les persones que fins i el moment havíem trobat en el nostre camí. L’amabilitat guatemalenca també era qualitat del la població garífuna. 

Els habitants del poble, segueixen la seua rutina, sense fer cas dels forasters que els visitem.

A l’hotel hi havia un espectacle de danses típiques garífunes, amb ritmes frenètics i encisadors, sensuals i temptadors. Tot premeditadament turístic, però té de bo, que és una manera de mantenir tradició i folklore. M’agradà veure com xiquets i xiquetes dominaven l’art de ballar de la mateixa manera que ho feien els seus pares. Alguns dels companys de viatge no van perdre l’oportunitat de ballar eixos ritmes trepidants, mentre els altres miràvem i ens preníem l’ultima cervesa del dia.

I a ballar toca...esta exhibició turística és una manera de preservar la tradició d’un minoritari grup de gent que lluita per mantenir la identitat.

Després del ball encara vàrem eixir a gaudir de la nit a la terrassa de l’hotel i comentar les anècdotes del dia, que no n’eren poques. En eixos moments l’aparell dels mosquits va començar a funcionar perquè “los zancudos” ens rondaven i ja no pararien de fer-nos companyia en esta zona caribenya. 

No cal ser un expert en fotografia quan hi ha un preciós paisatge davant. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009