RESSENYA LITERÀRIA: Dolços del món a l'escola

Dolços del món a l'escola

CEIP Rafael Juan Vidal- Ontinyent-

"Dolços del món", és un llibre de receptes que parteix de la variada realitat que actualment  tenim a les aules. Així el qualifique, per fer boca, en esta ressenya especial, especial com algunes altres que faig per al racó viatger i que per algun motiu o altre vull ressaltar.

En este cas faig reconeixement a un treball fet per uns companys, per uns amics de la comunitat educativa, que sempre tenen molt a dir i que no es fan tant de notar com caldria. I a més a més de ser afectivament especial, ho és per les característiques i contingut, així com  també pel que significa i el que ha aconseguit.

El llibre es va fer per celebrar els 50 anys d’aniversari, 50 anys fent escola, una escola a la que jo també li vaig dedicar uns anys i que em deixaren petjada. "Dolços del món" va ser editat amb la col·laboració de l’ajuntament d’Ontinyent i no té un autor concret, en són molts, i no són especialistes en escriure llibres però si especialistes en altres disciplines, una d’elles i molt important saber tractar el tema de la interculturalitat a les aules. Tota la comunitat educativa ha posat el seu granet d’arena, mares i pares de procedència multicultural, mestres, cuinera i també les dones de la neteja.

"Dolços del món" és un llibre de rebosteria i alhora es un llibre d’educació. Perquè és un llibre modèlic que mostra un projecte bonic i necessari com és el fet d’ajuntar escola i família en un entorn on les famílies procedeixen de moltes parts del món.

Hi ha 48 receptes competint per a veure quina de totes és la més bona, la més golosa: hi ha rotllets, coquetes, carquinyols, bescuits o bunyols de la vall d’Albaida... crepes, galetes i un ghribat marroquí, calzones i empolvados de Xile... galetes i cupcakes d’Anglaterra... nous de vespa o bunyols romanesos, ekler d’ucrania.....uff...no se us fa la boca aigua?

I al final, les fotografies del que és més dolç de tot: l’alumnat del col·legi amb davantals i gorros de cuiners com cal. També estan les fotos del personal no docent, les mares i pares... i dels mestres que han portatt el projecte endavant. Acaba el llibre amb un vocabulari del valencià al castellà de les paraules més utilitzades  

I què dir de les fotografies? Són fabuloses i les ha fet el reconegut artista fotògraf  Xavier Mollá. Cert que és una edició amb una presentació molt atraient de les que fa ganes d’obrir el llibre i fullejar. I una vegada s’obri... ja no pares de mirar i llegir...no pots deixar-te’l i l’has de comprar, és el que em passà a mi quan vaig anar a la presentació l’any passat.

I ara el llibre de nou és noticia i el tornaran a reeditar. I és que el llibre i els que ho han fet possible estan d’enhorabona. Han guanyat un premi!, però no un premi qualsevol, és un premi internacional. "Dolços del món" ha estat el guanyador de la secció en català dels Gourmand World Cookbook Awards, en què van participar 207 països.  A més a més, ha estat seleccionat entre els 5 millors llibres del món!!  El 28 de maig es realitzarà l'entrega de premis a Yantai, Xina.

Això és un fet molt important. ENHORABONA! Pel premi i per la iniciativa intercultural.

La Bretanya francesa: En vaixell pel GOLF DE MORBIHAN

I en arribar a Morbihan, cal complir el ritual turístic i muntar a un vaixell per donar una volta pel golf, i cert que el passeig val la pena...

Hem dinat a la localitat de Locmariaquer des d’on anem a embarcar en un vaixell per fer un trajecte pel golf de Morbihan que durarà sobre una hora. Morbihan és una paraula que en bretó significa”perqueño mar”. Volem gaudir del sol i de la brisa marina i  veure les illes que l’envolten. 

Vista del golf mentre caminen cap a l’embarcador.

Per anar a l’embarcador passem per un tram de la senda dels duaners. Ja havíem trepitjat altre tram quan estàvem en Perros-Guirec : La senda dels douaners, i en esta ocasió s’hi veu clarament això que ens contaren sobre l’obligació que tothom qui té casa, ha de deixar un pas-senda malgrat tenir propietat privada. El camí pel qual ens enfilem és estret, és la part publica que s'ha cedit . A mà dreta tenim les façanes, les portes i finestres de les cases privades, i curiosament a la mà esquerra estan els jardins, també privats d’estes cases, alguns amb les tauletes i cadires, altres amb sillons i gandules. Tot sempre disposat cara al mar i a la vista preciosa que hi ha.

Per la senda dels duaners caminen mentre no deixem de mirar el golf.

De nou pense en el plaer de viure en una d’estes cases que semblem modestes, no molt grans, però això de la panoràmica tan esplèndida, resulta envejable. En un moment donat deixe escapar la imaginació i em veig propietària d’una d’eixes cases, o al menys d’un d’eixos menudets jardins que hi ha davant, a la mà esquerra del camí dels duaners. Imagine les hores asseguda en una d’eixes gandules, respirant la brisa procedent del mar... llegint un bon llibre...o amb bona companyia...quin plaer...Hi ha alguna casa més gran i semi derruïda amb el seu “jardí” ple de brosses i brutícia. És una casa abandonada. El propietari en deu tenir altres cases i mansions amb millors vistes. Qui sinó deixa esta parcel•la per a que hi visquen les rates?

Vistes marineres amb un sol radiant, què més volem?

Arribem al punt d’eixida dels vaixells i està ple de gent esperant. És una visita turística que cap persona deixa de fer quan s’arriba a esta part de Bretanya i a la cua tenim molta gent per davant. Deixem que tothom munte al primer vaixell que arriba i ens esperem al següent, que s’anomena  Angelus i que de tota la sèrie d’Angelus, aparentment  és el més menut i el més vell.

Estem a l’embarcador...i no som els únics...hi ha molt de turista estranger. Si es para atenció l’orella s’escolta una barreja d’idiomes.

No importa. Nou o vell, estem cansats d’esperar i en el primer que arribe ens enfilem. Quan arriba ja està quasi ple, són embarcacions que la gent empra per moure’s des de les illes als ports i a l’inrevés. Aconseguim seient cara al sol, sense poder escollir, i comença el trajecte. 

Pugem a l’Angelus...que arriba ja ple. Mirem, i tornem a mirar...no queden molts seients buits. Anem com sardines en llauna.

Una veu explica el que tenim a la dreta i a l’esquerra però quasi ni escoltem, estem xerrant i escoltant com altres ho fan també. A més a més cal lluitar per fer fotos, perquè amb tanta gent tot el que veu l’objectiu són caps. A més a més encara que volem saber què diu l’explicació, quan l’escoltem en castellà ja ha passat el que fa fet referència i no sabem ni on mirar.

 Però les vistes són boniques...

El golf és un mar interior de 5 quilòmetres d’ample i 21 de llarg. Està unit a l’oceà per una estreta i perillosa boca que no arriba al quilòmetre. Al golf hi  ha moltes illes, unes més grans i altres menudes, unes deshabitades i altres turístiques. Hi ha qui diu que en són 40 o 42, altres comptabilitzen les submarines i diuen que en són moltes més. Són com taques verdes entre el blau del mar. 

El golf està esguitat d’illes.

Els vaixells de vela predominen. Mentre mire l’aigua i el paisatge també mire qui m’envolta. Molts dels que seuen al meu costat són turistes que només donen la volta pel golf, altres van carregats amb tovalla de bany perquè paren en una de les illes per quedar-se unes hores a gaudir del sol tombats a l’arena de les nombroses platges que hi ha. 

Al golf hi ha moltes possibilitats d’oci però les aigües no són tranquil•les i les corrents són violentes. Té un clima suau on creix vegetació mediterrània, en hivern la suavitat del golf atrau moltes aus migratòries com les garses, cormorans o ànecs salvatges. L’ostreïcultura és una de les principals activitats econòmiques.

És un lloc preparat per al turisme.

Entre illots i penyes, admirant paratges amb desertes cales, passem per una illa que conserva menhirs i un túmuls del neolític, s’hi veuen perfectament...Esta terra bretona és prolífica en menhirs i dolmens i sovint en hem vist, fins i tot al costat de les carreteres, el que ara tenim davant són xicotetes mostres, res a veure amb Lagatjar o Carnac, per posar un exemple. 

Menhirs en una de les illes del golf.

De totes les illes solament dues tenen la condició de municipi, una és Arz, la més salvatge, i l’altra és l’illa dels monjos, Ille-aux-Moines. Des del vaixell vegem esta ultima molt plena. Des de la meua al seient s’hi veu el turisme de sol que hi és. Ara monjos no hi ha, el nom de l’illa li ve de quan el rei de Bretanya va regalar l’illa als monjos de l’abadia de Redon. Nosaltres no parem-hi, però segons ens diuen té un acollidor casc antic amb carrerets plens de camèlies i mimoses entre casetes de pescadors.

 Per a qui li agrade prendre el bany i el sol, l’illa del monjos és la millor.

El nostre passeig en vaixell acaba en Port Blanc, a 15 quilòmetres de Vannes.  Ha fet sol, massa, però millor que no la pluja que altres dies ens acompanyava. 

El passeig pel golf es agradable, és una d’eixes visites turístiques que no ens hem de perdre, malgrat tenir reticències de si són exclussivament preparades.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA, estiu 2012

RESSENYA LITERÀRIA: Los inuit. Cazadores del Gran Norte

Los inuit. Cazadores del Gran Norte

Francesc Bailón Trueba

Acabe de fer un viatge, un viatge a molts quilòmetres de casa i l’he fet sense maletes. Ha estat un trajecte còmode sense riscos, sense fred ni calor... he anat a un lloc mític i allunyat, un paratge quasi inhòspit i gelat del qual tenia idees preconcebudes errònies. Si, és el que esteu pensant, he fet un viatge literari. I ha estat  a “casa” dels inuit, un grup de gent escampat per moltes àrees de l’Àrtic: Grelàndia, Sibèria, Canadà i Alaska. I he anat de la mà de Francesc Bailón, un antropòleg que, segons diuen, és un dels que més sap dels habitants d’estes terres.

No conec personalment el Francesc Baylón, només he intercanviat paraules virtuals per la xarxa, tan de bo algun dia ho faça. Amb Francesc Bailón m’uneixen dues coses; eixe cuquet viatger acompanyat de voler saber les històries dels passat i del present, i també ens uneix una editorial, la Nova Casa Editorial que és qui ha publicat este llibre que ressenye i qui també té una novel•la meua al seu catàleg. M’agrada eixa línia editorial viatgera que ha encetat Nova Casa, així que avise, de bestreta, que “Los inuit, cazadores del Norte” no serà el primer llibre que us mostre fet per este grup de gent tan competent.

Avise que, tal volta, se me note els subjectivisme en les paraules que li dedique a la ressenya del llibre de Bailón, és simple admiració cap a un individu que és expert consagrat en un viatge que jo seria incapaç de fer. No podria suportar tant de fred. I també la subjectivitat apareix, segurament, perquè els inuit m’han caigut bé, els veig fortalesa i noblesa. Ho demostra el fet que, per exemple, fins fa no res seguiren tradicions tan boniques com la de resoldre els conflictes entre ells  a base de poemes i cançons. Sempre és millor cantar que no lluitar, no penseu?. També en seguien d’altres... algunes estranyes als nostres ulls: sobre menjar, sobre relacions socials... sobre comportament sexual... encara que també s’ha de dir, en seguien d’altres amb assassinats per supervivència que no són tan lloables.

Però, pas a pas...Comence a parlar del llibre donant, primer, unes pinzellades de l’autor, només un poc entre molt. Investigador de l’Àrtic des de fa més de 18 anys ha col•laborat i assessorat en nombrosos temes com per exemple en la pel•lícula d’Isabel Coixet, “Nadie quiere la noche”, ha escrit nombrosos articles sobre la matèria i és guia de viatges polars. També ha participat en un documental acompanyant a uns inuit a les illes Canàries, així com ha col•laborat apropant el món inuit als més menuts. Falta molt per dir i la tasca no para, ho sé de bona tinta. Francesc Bailón té molts altres projectes en marxa. 

El llibre és un complet manual per saber qui són els inuit: explica amb rigorosa informació d’arxiu tots  els poblats existents i fa una evolució històrica i social des dels inicis fins a l’actualitat, costums en maneres de viure, de menjar, de vestir, creences... educació... llengua... contacte amb els "homes blancs" i influencia. Eixa és una part.

Altra se centra en el futur que els espera, un futur incert. Els inuit són un poble molt afectat per problemes mediambientals com és l’escalfament del planeta i la contaminació. A tothom ens afecta però ells noten més que altres la gravetat del problema.

I altre apartat no menys interessant és la secció gràfica que il•lustra tota la informació esmentada. I quines fotos! Tothom diu que una imatge val més que mil paraules, però jo reivindique sempre, i en este cas ho corrobore, que una imatge convida a llegir mil paraules, i les fotos que ha escollit Bailon tempten a buscar al llibre el text que les complementa. De totes, destaque dues: la de la dona que porta el fillet a la caputxa (amauti) i el xiquet damunt d’un congelador per a acostumar-lo a les gèlides temperatures, la primera per la tendresa que desprèn, la segona per donar peu a pensar que cada lloc té les seues maneres de viure i nosaltres hem de respectar-les. 

Així que amb tot, després de llegir les 454 pàgines,  he descobert que parlar dels inuit és parlar de subsistència, de tradicions algunes inalterables i altres readaptades als tempss, de respecte a l’entorn natural com  a premissa, és parlar d’un estil de vida que està molt allunyada de l’estrès i caos urbà que generalment ens envolten a la resta. 

Cada pàgina desvetlla una realitat ben diferent a la que algunes pel•lícules ens han mostrat. I tal volta és una de les raons per les quals el trobe tan interessant, perquè ens redescobreix el que sabíem però de manera errònia. M’agrada que el relat tinga a més a més d’informació detallada històrica perfectament documentada, un ingredient humà que només transmet, fidelment però alhora amb subjectivitat emotiva, qui els ha escoltat, així el que Bailón sap, Bailon ho conta, però amb mirada des de dins i afectiva. 

I també m’agrada el llibre pel fet de que Bailón haja parat l’atenció en un grup minoritari i desconegut, els ha fet visibles mostrant-los. Escrivint sobre ells, Bailón reafirma la importància que tenen com a grup i també la necessitat de preservar-los com ètnia amb tradicions i llengües que els donen identitat pròpia, i també escrivint sobre ells, ressalta la urgència de donar-los més veu i poder en els temes que són d'ells i de la seua incumbència.

Estic segura que els inuit sabedors de l’existència d’este llibre, estaran eternament agraïts a Bailon per intentar entendre’ls. 

SINTRA (PORTUGAL): Castelo das Mouros

Visitem el Castelo das Mouros amb condicions climatològiques pèssimes, com si el mateix dimoni bufara amb intencions malèvoles de tirar-nos per les roques avall... tal volta pensant que algun de nosaltres cauríem  directament a l’infern...

Entrada al castelo das Mouros a Sintra

Estem de vacances passant uns dies a Lisboa i hem agafat un tren de l’estació del Rossio. En un tres i no res estem a Sintra.

Hem visitat el Palau da pena i m’he quedat meravellada amb tanta extravagància. Ja ho sé, imagine el que penseu... m’agraden les coses diferents i esta és una mostra. Despres del palau da Pena on hem arribat en  autobús des del poble,  baixem a peu a visitar el Castelo das mouros del segle VII i IX. 

M’agrada, em recorda al que tinc a prop de casa, concretament a Xàtiva, però este és més gran. Les muralles són espectaculars i les vistes al precipici esgarrifen i més quan passegem entre merlets amb un fortíssim vent incòmode, que ens pot fer caure roques avall. Pense si no és el mateix dimoni qui bufa i bufa amb intencions malèfiques d'emporta-nos de convidats a sa casa...No hi ha trams perillosos però realment el vent molesta i impedeix avançar. 

Anem de torre a torre, com bonament podem... Pugem i pugem escales malgrat les inclemències del temps... Al final arribem a la torre del Homenaje, amb 500 esglaons, és on s’hi veu la millor panoràmica dels voltants. El poble de Sintra s’hi observa a la perfecció, el palau Da Pena també. També el Palau Nacional que més endavant visitarem.

Eixim del Castell, ja hem tingut prou vent. Esperem l’autobús recolzades a una gran roca que sosté el Castell das Mouros. Agafem el bus 434 des del Castelo perquè volem anar de baixada al poble, però el bus té el seu trajecte establert, així que retornem al Palau però ja còmodament assegudes al seient de l’autobús, agafa visitants i després passant de nou pel Castelo arribem a Sintra.

Quan estem al poble busquem l’oficina d’informació i turisme, on encara no habiem anat, i ens aconsella com acabar la vesprada. Li fem cas a la jove que ens atén i després de dinar en una terrassa d’un dels nombrosos restaurants el bacallà diari i patint fred per estar a l’ombra d’un arbre, anem a la Quinta Regaleida, patrimoni de la Humanitat per Unesco i  que està a una passeig d’uns 10 minuts caminant. Uff...quina meravella....que us mostraré en capitol a part.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA i Voltants, estiu 2014

AIGÜES MORTES ( França)

I el que li dóna encant al poble és el paratge on s’hi troba, tot envoltat de maresmes de color rosa produïdes per la sal de les salines...un encís de paisatge.

Estem a Montpeller, a la zona de Llenguadoc-Rosselló, des d’on fem visites pels voltants. Per anar a Aigües Mortes hem d’agafar un bus a l’altra part de la ciutat,  i per anar-hi cal agafar previament el tramvia línia 1, el blau, i parar a Odisseum. En intentar pujar al tramvia trobem el primer problema, la màquina de comprar tiquets està trencada, i hem d’anar a la parada anterior que es just la de l’estació. El segon problema  que trobem és que la maquina no vol diners solts, només targetes, al final en la parada d’enfront ho aconseguim, ajudades per una jove àrab que també en compra un.

Parem a l’estació Place du France, anterior a Odisseum i pugem a l’autobús Herault 106 que va al poble d’Aigües Mortes, l’agafem a les 12’45 i arribem ales 13’10. És un llarg viatge que ha fet moltes parades per les platges, moltes semblants a les que a mi m'envolten en Espanya: Gandia, Daimús, Piles...malgrat fer-se pesat el trajecte, ha esta bé per conèixer la zona costera on van els de Montpeller a banyar-se.

Arribem a la ciutat d’Aigües Mortes construïda en una albufera pantanosa … el lloc és xicotet i el visitem en un tres i no res. 

Caminem i en dues passades creuant la ciutat entre botigues i restaurants, trobem les portes d’entrada i les muralles.

És una ciutat-poble fundada durant l’imperi romà però que no va ser fins el segle XIII, quan el recinte emmurallat, tingué importància. Va ser construïda, per Luis IX perquè el que volia era donar al regne de França un port al Mediterrani. 

I és que Provença depenia del sacre imperi romà germànic i Montpeller depenia de la corona d’Aragó. El rei aprofità per explotar comercialment amb Itàlia i Orient el terreny que era pantanós de difícil construcció però estava ben comunicat per canals. Queda per a la posteritat que d’este port eixiren destinació cap a Terra Santa per a combatre a la guerra, les creuades sexta i setena, la de 1248 i la de 1270. De fet diuen les cròniques que l’església, la qual veiem de passada i d'on destaquen unes vidrieres contemporànies de 1991, fou creada per San Luís per pregar en ella abans de la partida a la guerra santa.

Amb el temps i pel devenir de la història, altres ports li llevarien la importància. El port de Marsella substituí el d’Aigües Mortes que va perdre el punt estratègic, va ser l’any 1481 en incorporar-se la Provença a França. 

Aigües Mortes, que actualment té al voltant de 7000 habitants, és un poble emmurallat i això li dona encant. Hi ha molts metres i metres de muralla construïda i una vintena de torres, destacant entre totes la de Constance de 1248 que és l’únic vestigi del castell construït per Luis IX. 

Hi està perenne, forta, com sempre, amb els seus murs de gran grossària recordant amb nostàlgia l’esplendor del passat. La torre va ser presó en les guerres de religió i és el que li donà la fama. Es pot entrar i s’observa la típica arquitectura militar que és gòtica. 

Però el que li dóna "màgnetisme" al poble és el paratge on s’hi troba. Aigües Mortes està tot envoltat de maresmes de color rosa produïdes per la sal de les salines, que ocupen 9800 hectàrees. Es impressionant el que es veu, el aigua del mar, després de bombejar-la circula durant cinc mesos  i progressivament es concentra permetent la cristal•lització sobre les salines. La sal queda agrupada en unes muntanyes de sal de fins a 20 metres d’altura. És una panoràmica magnètica, atraient, relaxant...no em cansa mirar...

I també té unes vistes magnifiques sobre el poble i les seues teulades, sobre la Camarga, sobre el port esportiu. Tot ho hem vist fent un passeig donant-li la volta a les muralles... Si, hem fet el trajecte complet, des de la torre Constance fins arribar de nou al punt de partida. Un goig de passeig on es veu la vida actual i la història passada des de les altures. 

I de tot una cosa m’agrada molt i destaque, i és que és una ciutat real, està viva no és artificial, malgrat ser tremendament turística. Es veu realitat i  una vegada ens anem tots, cadascú seguint ruta o a casa, la ciutat quedarà habitada. És ciutat amb vida diürna i nocturna, amb turistes i sense ells. Les cases que es veuen des de les muralles són com les de qualsevol altre poble, i no com alguns altres llocs on les cases només estan d’escaparate. 

Els carrers estan decorats amb estendards i banderoles que són preparatius de les festes que se celebren el dia 25. Hi haurà representacions teatrals i altres activitats variades. 

Es nota com el turisme ven i es trau profit, hi ha un grapat de restaurants i tendes de 2souvenirs" però només en el carrer principal, la resta del poble veu alterada la seua vida diària però sap que el disturbi és passatger. 

Fent un descans i bevent un llimonet faig balanç del dia i del que he vist. En estos moments em recorda Saint Maló a la Bretanya francesa que visitàrem  anys enrere i també les muralles externes em recorden l’Avila espanyola, que també és una ciutat molt acollidora.

Ens ha faltat una cosa, no hem traspassat la porta sud ni hem trepitjat la gespa que hi ha davant les salines, ho hem vist solament des de les altures, però haguera esta un bonic passeig per veure alhora les muralles per fora. Per ara em conformaré amb la visó que agafe des de l’autobús, una instantània que s’esfuma només veure-la perquè el vehicle agafa velocitat i no dona temps per a l’acomiadament. 

Altra vegada serà, queda pendent, doncs, trepitjar la gespa i apropar-me a les salines rosades.

En el camí de tornada amb l'autobús que cobreix la línia regular, seguim contemplant les salines i també hem vist molts flamencs a l’aigua impassibles al pas dels vehicles. Ja els havíem vist a l’anada i esperava el moment de la tornada per tornar-los a veure. Imagine que tothom, com jo ens bocabadem front semblant espectacle visual amb el seu port tan majestuós i tan digna presència. L’autobús va ràpid per davant d’ells i no dóna temps a fer-los fotografia i la que fem no té bona qualitat. Llàstima no poder parar i contemplar-los de mes de prop. I és que quan es viatja...ens hem d'adaptar a les ciscumstàncies...

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

RESSENYA de cine: TAMBIEN LA LLUVIA

TAMBIEN LA LLUVIA

Iciar Bollain

Quina pel•lícula més bonica! Una pel•lícula, amb tocs politics ambientada en Bolívia perfecta per conscienciar de la realitat social i també per saber sobre la història present i la del passat!. Tambien la lluvia va representar als oscar de Holiwood i encara que no va guanyar hi queda la nominació que ja és un fet important. Està molt ben interpretada per actors espanyols, mexicans i bolivians i estos últims no eren professionals. I és que en la vida real Daniel, qui fa de líder indígena, era llanterner  amb aspiracions de ser director de cine, havia fet alguns curts i s’hi dedicava de manera altruista a impartir xerrades als joves del  barri per a que no caigueren en la delinqüència i en la droga. Té un rostre perfecte per al papers que borda, i ho dic en plural perquè en són dos paral•lels: el que mostra la realitat i el de la ficció representant el segle XV.

El guió de Paul Laverty està ben fet, es nota que és un gran professional que sap fer el seu treball, per alguna cosa és el guionista habitual de Kean Loach. Este geni de la trama ha fet en esta ocasió un plantejament original perquè mostra una pel•lícula dins d’altra pel•lícula. Són dues històries, dues realitats on es mesclen el dia a dia dels actors que van a fer la pel•lícula sobre el viatge de Colon al nou món per portar endavant el domini de la població indígena, i en arribar es troben la població sencera de Cochabamba manifestant-se per una causa justa, són les protestes entre febrer i març del 2000 per la privatització de l’empresa de l’aigua, donat que el cost de l’aigua va pujar fins un 300 % .

Tot comença quan un cineasta, Sebastià, que és l’actor mexicà Gael Garcia Bernal, arriba a Cochabamba acompanyat dels actors i l’equip de filmació. Està tot preparat per a fer la pel•lícula que se centra en l’acció de Fray Bartolomé de las Casas que està angoixat  pel tractament que veu s’està fent sobre els indígenes als quals va dedicar tota la seua vida. A Sebastià l’acompanya el productor de la pel•lícula, Costa, interpretat magistralment per Luis Tosar, que ha elegit el país per estalviar costos, donat que Bolivia és el més pobre d’Amèrica de sud, així pot aconseguir extres que treballen moltes hores per pocs diners. Esta contradicció ja és el punt de partida, la pel•lícula que vol fer pretén mostrar les injustícies que feren els espanyols en arribar amb Colon, i ell en l’actualitat pretén fer el mateix pagant sous irrisoris als habitants del poble pel treball d’extra que van a fer. A més a més dels figurants, d’entre la població indígena ha d’escollir al protagonista. El director tria a Daniel, que ha de fer el paper de líder revelant-se contra els colonitzadors espanyols i alhora líder de les manifestacions contra els impostos sobre l’aigua de l’actualitat.

El que més destaque és l’evolució personal d’alguns personatges, especialment la del productor Costa, que arriba amb una idea i acaba amb altra ben diferent a la primera. Al principi només vol guanyar diners, després és el que menys importa perquè entén la situació del poble bolivià i decideix ajudar-los malgrat que estos han impedit que la pel•lícula s’acabara i la qual cosa suposa una pèrdua de diners. Al respecte hi ha una discussió dialèctica entre Costa i Sebastià molt ben treballada i reveladora. 

Passat i present, submissió, protestes, ficció i realitat, Tambien la lluvia és tot un conglomerat molt ben dirigit i fet. Amb un tractament especialment sensible cap a la gent que ho necessita, cap als més malparats, la pel•lícula mostra en tot moment paral•lelismes que fan reflexionar al voltant de l’explotació dels anys de Colon i dels temps moderns, la dels rics sobre els pobres, sempre igual.

M’agrada el treball de la directora ( qualsevol treball)  perquè sap tractar els temes socials amb empatia, a més a més ella és actriu i sap molt bé què ha de demanar als actors que treballen per a ella, entén els actors i eixa sintonia es nota en els resultats. El bon clima propicia bon treball i així eixen escenes ben fetes encara que cruels com la d’uns gossos que volen menjar-se uns bebes, o converses directes i clares entre els actors sobre què vàrem fer els nostres avantpassats en arribar a Amèrica als segle XV i sobre com afrontem els problemes actuals. També valore la dificultat que es dedueix de treballar amb tants extres, segons contava Iciar en una entrevista, en ocasions s’ajuntaren més d’un centenar. 

La pel•lícula aporta un toc d’esperança, amb allò de la unió fa la força, les persones de Cochabamba s’uneixen per lluitar contra una gran injustícia, són exemple de resistència i valentia.

COSTA LÍGUR ITALIANA: Un dia especial a ALBENGA i parada a CERVO

Sense buscar-ho trobem una manifestació religiosa molt important que ompli els carrers d’Albenga, mostrant un fervor religiós que a Espanya  ja no s’hi veu tant.

Estem recorrent La liguria italiana, hem passejat per Segorba i Dolceaqqua, per Labagne, per Cinqueterre, per Camogli, per Sarzana i Varese Ligure, també  hem anat a la capital Genova, hem caminat de Santa Marguerita a Portofino i hem estat a la badia de sant Fructuoso on hem arribat a peu per un lloc dificultós. 

Altra bonica població ligur és ALBENGA, allunyada de la costa.  En el camí de tornada a Espanya hi parem. És una població de 22000 habitants i fem una passejada admirant els seus carrers. Té un centre històric molt ben conservat i el poble envoltat per muralles antigues. Encara conserva quatre de les torres medievals i altres construïdes segons planta romana al voltant d’un pati. Passem pel Duomo i entrem al baptisteri paleocristià del segle V.

Fotos d'ALBENGA

Hi ha un ambient festiu, bullici, gent especialment ben vestida al carrer. No sabem què passa. Als final ho descobrim. Resulta ser un dia gran, religiosament parlant, i fins i tot veiem al bisbe que trau unes relíquies en processó. Cert que no podem deixar de mirar l’espectacle. Les escenes semblen tretes d’una pel•lícula de Fellini i mostren un fervor religiós que era tònica general en la vida dels nostres pares i iaios. Trobem un fervor religiós que a hores d’ara en Espanya no es veu tant sovint com abans però que sembla que en esta població italiana es viu amb intensitat. Per això catalogue esta visita  d’especial i quasi extraordinària.

Fotos d'ALBENGA

Estem a les acaballes del viatge, ja tornem i amb esta imatge i la del menudet poblet de CERVO on parem per dinar ens acomiadem d'este viatge.

A cervo veiem la important església barroca de San Giovanni Battista construïda entre els segle XVII i XVIII i que dóna al  mar. L’edifici se’l coneix també amb el nom de dei corallini, perquè es va fer amb els guanys procedents de la pesca del corall. Així admirant un dels màxims exponents del barroc lígur, acabem esta ruta de la ligúria, zona a la que tornaré però per trepitjar-la amb més temps, per observar alguns dels llocs amb més detall.

Fotos de Cervo

QUADERN DE VIATGE, primavera 2007