LEÓN: VILLAFRANCA DEL BIERZO

La xicoteta Compostela

Travessant el pont medieval sobre el riu Burbia entrem a la xicoteta Compostela, que és com s’anomena Villafranca del Bierzo, pas dels peregrins de camí a Santiago. En 1965 el poble, que no arriba a 3000 habitants, obtingué la qualificació de Conjunt Historicoartístic i  hui en dia és bé d’interès cultural. 

Malgrat ser Ponferrada la capital de la comarca de El Bierzo, es diu que  Villafranca és la capital històrica per l’important patrimoni que conserva. Per conèixer el poble, com qualsevol altre lloc, cal trepitjar, assaborir l’ambient entre els carrers i la gent…és el que generalment faig, però en este poble no com voldria… és el que de vegades passa si vas amb un grup que marca horari, massa temps en alguns llocs i pocs en altres…gaudeisc però em falta temps, ens quedem a mitges…

Iniciem la visita en l’espaiosa plaça major, que trobem molt plena. Hi està l’ajuntament. L’envolten molts hostatges i bars amb terrasses a l’exterior, en un dels restaurants dinem, tenim reserva sinó no podria ser. És l’hora punta de dinar i es nota. Al primer colp d’ull s'hi veu que la plaça  de Villafranca és, i haurà sigut sempre, l’eix de la vida social i cultural. Està envoltada de casones amb porxades. 

A la plaça també està el teatre Villafranquino, del que diuen és un dels més bonics d’Espanya. Naix a meitat del segle XIX, quan el teatre romàntic estava en auge. És el més antic que es conserva en la província de Lleó i dels pocs històrics del segle XIX que hi ha en Espanya. Té dos plantes. El 26 de gener de  1843 es va crear la Societat del teatre de Villafranca i segurament fou just eixa la data en que s’inaugurà i farien representació per primera vegada. A inicis del segle XX se li va fer una rehabilitació. 

Encara que la finalitat era ser teatre al llarg del temps mai s’ha deixat d’ultiltzar per a altres usos, hi s’han fet actes literaris, musicals, politics o socials. Dos del més importants són el festival de Cinefranca i el festival de curtmetratges. Té una aforo de 234 persones. 

Deixem la plaça, volem anar a la col·legiata. De camí passem per davant de l’església de san Nicolas, al costat dels jardins de La Alameda. Parem. Mereix la pena observar-la amb deteniment encara que siga per fora perquè està tancada i no podem accedir a l’interior. Dins l’església està el Santíssim Crist de l’Esperança, patró de Villafranca.

L’edifici fou declarat Bé d’interès Cultural l’any 1992. El seu origen fou un convent del segle XVII.  La construcció començà en 1620 encara que els últims elements s’afegiren al segle XVIII. El finançament va ser a càrrec de Gabriel de Robles que deixà l’edifici a la companyia de Jesús. Després de l’expulsió dels jesuïtes en 1767, va seguir sent col·legi fins l’any 1983.

Actualment  hi està el museu etnogràfic i de ciències naturals amb peces recopilades pels jesuïtes en Orient. També serveix com alberge per a peregrins de Camí a Santiago. 

Però on ja tenim ganes d’arribar és a la col·legiata de Santa Maria de Cluny. 

Declarada Bé d’interès cultural està construïda amb diferents estils arquitectònics: el gòtic tardà, renaixentista i barroc. 

Fou construïda en el segle XVI sobre l’antic monestir que donà origen al poble. Així és. En el passat, al segle XII, arribaren uns monjos benedictins de l’ordre francesa del cluny a este emplaçament entre muntanyes, crearen monestir i a partir d’ells, al voltant es va establir Villafranca. Ells foren els responsables. A partir del monestir que tenia per tasca tindre cura de les tradicions i dels peregrins, començaren a arribar més i més peregrins i per necessitat, començaren a crear noves hostatgeries, convents, esglésies i monestirs. 

De l’interior destaca el neoclàssic retaule major, la capella del rosari, la capella de la santíssima Trinidad amb un preciós retaule del segle XVI, d’estil purista, dels  més importants de El Bierzo, i el cor barroc rococó del segle XVIII. A mi em crida especialment l’atenció el sostre i la cúpula de pissarra. Eixa característica la fa diferent a la resta dels edificis religiosos que he vist fins el moment. 

En una visita a Villafranca és imprescindible passar per la Calle Ribadeo o Calle del agua, via principal del Camí de Santiago, que comença just a la Col·legiata. Note molta tranquil·litat, hi ha poca gent, els turistes estan reposant el dinar i tenim el carrer per a nosaltres a soles. El silenci contrasta amb el bullici de la plaça.  Bocabada veure la gran quantitat d’edificis històrics amb blasons que hi ha, però malauradament moles cases, palaus o convents estan en males condicions, com abandonades. Alguns edificis fins i tit estan a punt de caure. És una llàstima, pense que s’hauria d’evitar que el deteriorament vaja a més. Els edificis formen part del Patrimoni arquitectònic barroc civil i religiós, i es la història del poble i la zona i al capdavall és el que busca algun sector turístic.  Antigament, una vegada consolidada la ruta Xacobea, era el carrer amb més activitat comercial i artesanal del poble.

Ara la majoria dels edificis semblen estar buits i sobre els que continuen habitats... em pregunte qui viurà i com es conservaran les vivendes per dins, si quedarà alguna cosa, a més dels blasons de la façana, que demostre que estes cases pertanyien a famílies nobles o sense títol però amb riquesa. Mentre cavil·le veig una casa de façana groga que és un taller d’un artista. És casa cantonera. A la paret del carrer perpendicular hi ha una mostra del seu art.  És una possible  resposta al meu dubte. Qui sap? em fa pensar que al carrer viuran nostàlgics, artistes, bohemis...entre els desecendents dels antics residents...no ho sé i no tinc a mà cap persona que sapia la resposta. 

Seguim avançant mirant façanes d’esglésies, de casones importants... em dol veure-ho tot  tan abandonat.

Al carrer està la casa natal del poeta local Enrique Gil i Carrasco en condicions pessimes. 

Dona pesar veure tanta deixadesa. És la casa d’un poeta!. Eixa casa és simbol de cultura! I caurà. Tan de bo m’equivocara en esta predicció. Entenc que la rehabilitació d’estes cases pot ser cara. Tal volta el consistori deuria prendre més part en algun dels edificis i evitar l’enderroc total. Tal volta ja ho està fent. No ho sé. Imagine que no serà tasca fàcil quan ho ha tant i a més a més la majoria és privat. Però m’agradaria llegir en un futur proper que el carrer del agua de Villafranca s’està rehabilitant i està ressorgint l’esplendor del passat. 

Alguns, pocs, palaus ja estan restaurats i llueixen amb esplendor recordant la història. El palau de Torquemada, construït en 1641 és una mostra única del barroc lleonès. És lloc d’exposicions. Al costat està la casa morisca del segle XV. 

També veiem del segle XVII, el Palau dels Marquesos de Villafranca amb escuts nobiliaris en la seua façana verda...

I ja fora del Carrer de l'aigua...anomenat així perquè està en la part baixa i és per on corre l’aigua de la pluja quan plou, en la visita a Villafranca cal visitar l’esglesia-convent de San Francisco, a la part més alta...un dels més antics del poble. 

I especialment, s’ha de veure l’església romànica de Santiago del segle XII. Al lateral està la porta del Perdó on segons conta la tradició els peregrins poden obtindre la indulgencia plenària i els malalts o qui ha patit accident durant la peregrinació poden guanyar el jubileu de la mateixa manera que si hagueren arribat a Santiago. Només està oberta en any xacobeu. 

I com no? Cal veure el castell-palau dels marquesos de Villafranca del Bierzo...malgrat siga només per fora. No es pot visitar perquè és de propietat particular. 

La visita d’este poble m’ha sabut a poc. Pense que Villafranca de Bierzo es mereix més temps del que li he dedicat. Deixe el poble amb sabor agredolç perquè m’haguera agradat quedar-m'hi un poc més pels seus carrers,  mirar amb més deteniment els blasons de les cases o l’arquitectura romàntica que conserva i que transmet tanta història... i per què no? també  estar un rato en una de les terrasses de la plaça de l’ajuntament veient passar la gent o xerrant amb alguns dels peregrins que estan descansant del seu trajecte. 

Un viatge és la suma de tot.

 QUADERN DE VIATGE, LEON i provincia, estiu 2021

 

 

 

RESSENYA LITERÀRIA: NORUEGA de Rafa Lahuerta

 

NORUEGA

Rafa Lahuerta

Hui us mostre un autor valencià, Rafa Lahuerta i una editorial valenciana, Drassana. I és que, malauradament hi ha persones que encara li tenen “por” a llegir en valencià, per la qual cosa hem de promoure la lectura en la nostra llengua i els nostres autors i autores. Rafa Lahuerta és un dels nostres autors, “Noruega” és la seua segona novel·la, que ha estat mereixedora del premi Lletraferit 2020. I sobre l’editorial Drassana, què dir? Només cal llegir la carta de presentació per desatacar-la: Valencians, Mediterranis. Fem llibres de la mateixa forma que en les drassanes medievals es construïen vaixells: fruint del procés,cuidant cada detall… que bonic no?

 El primer que crida l’atenció de la novel·la és el títol: “Noruega”, fa pensar que el contingut no té res a veure amb el nostre entorn. Noruega no és un país escandinau? Serà un llibre de viatges? Però res més lluny de la realitat. O no, perquè mirant-ho bé, si que parla d’un viatge però el que fa el protagonista a l’interior de l’ànima, i a més a més, ens mostra en profunditat la ciutat de València, de fet és eix central del relat. Així que la catalogació de llibre viatger, metafòricament parlant, no està tan desgavellada.

 Qui mostra València, la que va de la dècada de 1980 fins el present, és Albert Sanchis Bermell, que en 1984 tenia 14 anys. L’autor crea una biografia imaginaria, relatada en primera persona. Mostra l’evolució personal i l’evolució de la ciutat en quant a urbanisme, costums, llocs d’oci o botigues. Es nota que coneix la ciutat a fons i l’estima, a més a més que li agrada el cine, la música i la lectura. Quants noms de carrers, de places, de comerços, de bars, de clubs d’oci... i quantes referències a llibres i autors, a periodistes, actrius, actors, personatges reals dels barris, pel·lícules o música! Quantes anècdotes i històries! Diu el mateix Rafa Lahuerta, que ha tardat més de cinc anys en acumular tota la informació. Cert que s’hi veu un gran treball de recopilació que mostra de manera intel·ligent sense caure en la fanfàrria.

 Albert és un jove de classe mitja criat al costat del Mercat Central i educat en un col·legi religiós, però els seus amics de la pre adolescència pertanyen als més baixos fons. És fill de botiguers i venen saladures i conserves i també el salmó de Noruega, que fa que la família porte per malnom Els noruecs. El malnom familiar és qui dona títol a la novel·la. Els malnoms estan molt presents en tota la novel·la, no solament definint la família, també quan parla de personatges anònims, de veïns o d’amics. A més a més Noruega té altre significat que fins el final no es destapa.

 Precisament són els amics, tots carn de canó, els que durant la dècada de 1980, li mostren per primera vegada les entranyes de València desconegudes per a tants: la delinqüència, l’alcoholisme, la prostitució, la droga, el sexe… i alhora que viu totes les passions mundanes existents, unes vegades frenèticament i altres intentat desenganxar-se del poder d’atracció que exerceixen sobre ell, les mostra al lector creant una atmosfera enrarida i fosca que anuncia que algun dia passarà alguna fatalitat. Eixa espera de saber si passarà o no, si Albert se’n sortirà o no d’eixa vida que haguera pogut ser d’altra manera i en la que sempre està començant de nou, crea intriga i ganes d’avançar en la lectura. Cap a meitat de la novel·la ja dona pistes del final personal, que siga dit de pas, manté el cor en un puny.

 El protagonista sent dolor i amor a una València que ja no existeix però que forma part del passat recent que no s’ha d’oblidar, mostrant-nos el casc històric, el que ara està destruït o degradat, el que el temps i el turisme ha canviat. Alhora, els records de la infantesa deambulant per València li fan pensar-hi en el sentit de la vida. Pàgina a pàgina fa un cant d’enyor comparatiu mostrant el que hi havia abans i el que queda ara, i a nivell personal compara com era de xicotet i en el que es va convertir passats els anys vivint una vida que considera falsa.

 La germana Rocio, la que Albert enyora tant, forma part important de la història. Està sense estar. Era l’artista que ja de menuda apuntava creativitat  inventant una platja en meitat de la Plaça del Mercat, era l’ullet dret de pare i la que apuntava més alt de la família i se’n va anar a estudiar a l’estranger, era la més lliure, la més somniadora...però al capdavall va parar de somniar. Albert l’enyora i també l’enveja perquè coneixia el pare com ell no ho va fer mai. També és de gran influència per Albert, l’entranyable iaio Pepe i les seues ocurrències, és espontani, és sincer, és pràctic... és qui motiva al net a ser novel·lista. Els seus comentaris trauen somriures. També el mestre Martorell li deia que tenia don per a l’escriptura.  Des de xiquet escriu com un diari.

Tot li sembla novel·lable... cada personatge, cada situació… la vida dels amics... però Albert no s’hi veu capaç d’escriure una novel·la. Ho intenta en tres ocasions i no les enllesteix, tot es queda en projectes. I resulta original que estiguen inclosos dins de “Noruega” per la qual cosa podem llegir els tres inicis de novel·la,  que comptat i debatut, formen la novel·la que Albert vol contar, la que escriu amb dolor contagiós. “Noruega” és la seua vida quotidiana en la València que tant estima perquè se n’adona que no cal presentar herois, cadascú te la seua novel·la pròpia en el que viu dia a dia.

En un dels projectes de llibres “L’últim calendari” escriu una nota curiosa. Diu que per a documentar-se ha de parlar amb Rafa Lahuerta (que és l’escriptor de la novel·la) perquè els seus pares tenien un forn ( i és real)  i el podria ajudar. I afegeix “però sense donar-li massa bola, Lahuerta se’n va per les branques amb facilitat”, també afegeix: “estrany personatge Lahuerta, un dels més rars que he conegut i això que el llistat és llarg”. No és l’única referència a Lahuerta perquè el posa com un amic de confiança. M’ha tret un somriure eixa manera de parlar de si mateix i d’incloure’s en el relat, com Hitchcock que sempre apareix en alguna seqüència de les seues pel·lícules.

Vol canviar de vida, vol oblidar, vol començar de nou però de res serveix fugir. Albert vol ser escriptor i fracassa, vol intentar ser feliç i tampoc ho aconsegueix, tot perquè el persegueixen moltes ombres. És un llibre desolador, trist des de l’inici fins el final, simplement perquè Albert se sent així vivint una lluita continua per viure o sobreviure i observar alhora la degradació d’una ciutat que estima amb bogeria. I en eixa lluita sempre l’acompanyen els llibres. Cal ressaltar-ho. Els llibres sempre són la millor companyia, en moments bons o dolents.

Es nota que és una novel·la estudiada, no hi ha precipitació, com es veu de vegades en alguna que altra. De fet la novel·la poc pecar d’aglutinar massa reflexions, de donar-li massa voltes... com diu l’Albert tal volta Lahuerta “se n’ha anat per les branques”, però el que no es pot discutir és que tot està escrit  amb mestria, la d’un gran professional encara que ell negue que ho siga. Tal volta el fet de negar-ho dona més valor al seu treball, perquè és humil i sincer i demostra ser una gran coneixedor de l’interior humà.

***Adaptació de la ressenya publicada al periòdic digital vilaweb 

per a la biblioteca d'Aielo de Malferit.

FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-12

Maia, vol descobrir què passà temps enrere en la Casa Verda, imagina que és un assumpte turbulent i necessita saber-ho perquè sap que li ha llevat la salut a sa mare. 

 ES SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

DESCOBRINT EGIPTE

Egipte és un país fascinant, que guarda mítiques meravelles arquitectòniques d’enormes dimensions que estan envoltades de magnifiques històries.

ENTRA  ALS LINKS per saber més....

Egipte és un país captivador, jo hi vaig anar en una ocasió i m’agradà tant que no vaig dubtar en tornar anys després. Les sensacions i sentiments  van ser diferents perquè el temps ho canvia tot, l’edat també canvia la manera com es mira.

Egipte es gran i divers, hi ha restes del passat i també llocs on trobar la realitat actual. Et propose uns llocs que sense cap dubte causen magnetisme a qui els veu, per impactants i fabulosos, per diferents. I un dels que més m’impactà fou La Ciutat dels Morts. Us propose una barreja dels dos viatges que vaig fer fa anys però que em van deixar una petjada profunda que costa esborrar.

Podem començar per la capital, El Cairo, la gris ciutat caòtica on recorde que el trànsit era insuportable. I recorde gent amable, molt amable, i un calor sufocant en un museu que em feia patir per les peces que s’hi guardaven. Actualment ja s’ha solucionat i hi ha un nou museu al que jo vaig visitar.

Recorde el seu mercat…els mercats àrabs tenen un “nosequè “ especial. Són diferents als occidentals, serà per l’olor o el color... no sé…s’han de visitar per entendre el sentiment que desprenen.

A prop de la capital estan les piràmides,  ja tothom sap de què parle, és la imatge més tipica i s’ho val. Impacten, et fan sentir menuda front a tanta inmensitat.

I també està la més antiga, la de sakkara, que tambè resulta igualemet enigmàtica. Tot Egipte ho és.

Hi ha molts monuments grandiosos, enormes... com colossos de Mennon o el temple de Deir el Bahari que trobem en el trajecte que dibuixa el riu Nil.

Si parlem de temples, els màxims exponents són  Luxor i Karnak, que són una meravella arquitectònica. Les columnes si el murs parlen. Els jeroglífics hi conten la vida dels faraons i els súbdits que tenien al seu càrrec. 

Esna,  Kon Ombo,  i Edfu són altres temples que impacten. Tot Egipte bocabada i els monuments competeixen en importància. 

Recorde la ciutat de Luxor  amb un somriure perquè hi vam viure una bonica experiència en una escola. 

I  tambè em trau un  somriure altra experiència, que tothom coneix si creua la resclosa d’Esna en un creuer turístic.

Com m’agradà Egipte! Guarde tantes imatges dels dos viatges! Una bona forma de veure les meravelles que té Egipte és fent un creuer.  En el primer viatge en vaig fer un pel Nil:  NIL I PART, NIL II PART, NIL III PART  i en el segon en vaig fer dos, pel Nil i pel llac Nasser .

Amb el segon Creuer vaig arribar molt al Sud, quasi a les portes de Sudan, a la regió de Nubia.

I tambè arribàrem a la meravella de les meravelles: Abu simbel. La primera vegada que vaig visistar Abu Simbel vaig arribar en un menut avió i la segona en el vaixell. Le dues maneres d’arribar emocionen, des de l’aire és una fantàstica imatge quan es veu el temple envoltat de desert i des de l’aigua que també mostra una perspectiva incomparable.

REFLEXIONS POSTERIORS, EGIPTE 1997 i 2000

 

RESSENYA LITERÀRIA: DELPARAISO de Juan del Val

 

nº178-DELPARAISO

Juan Del Val

 

No havia llegit res de Juan del Val,  només havia vist la seua faceta de tertulià irònic televisiu al costat de la seu dona, la polifacètica valenciana Nuria Roca. M’agrada escoltar-lo, sempre em trau un somriure amb eixa fluïdesa verbal quasi espontània que comença a parlar i sembla que no pot parar. Algunes vegades diu idees sense trellat, però aporta comicitat.

 

Per atzar em va arribar “Delparaiso”  a les mans i per curiositat el vaig llegir. Volia saber com se li donava això de l’escriptura al periodista que demostra tanta facilitat per parlar de qualsevol tema.  I la veritat, m’ha sorprès perquè demostra que val per a  transmetre, no solament de manera oral, també de manera escrita.

 

La idea de la que parteix la novel·la és bona, encara que no és original perquè ha estat ja emprada en altres ocasions en llibres o cine: es posa de base un hotel o un vaixell, em ve al cap el vaixell de l’amor…En este cas la  urbanització és el lloc triat on  pot passar de tot i dona peu a molts fets. Així que la ressenya de hui no ens durà a cap ciutat o país... o mostrarà una mentalitat diferent, hui l’escenari és un  barri o millor dit, una manera de viure que podem trobar en moltes ciutats espanyoles i arreu del món. Entrant dins les cases es coneix la gent i Juan del Val entra i ens conta que veu. És una urbanització de luxe, el que porta a que no siguen unes cases com les de qualsevol i  que la gent que hi visca no siga gent del carrer. Em recorda a algunes urbanitzacions exclusives  que hi ha en moltes ciutats com Madrid. Llocs on cal diners per viure-hi, on les persones busquen seguretat i privacitat i per aconseguir-ho hi ha un complet sistema de càmeres i a l’hora d’entrar cal identificar-se i  cap estrany passa sense tindre motiu justificat.

 

Els inquilins de Delparaiso són rics, però això no vol dir que són feliços. Hi ha qui ho és i hi ha qui no. Del Val explica les seus vides, el que passa portes endins de les grans mansions on viuen. És una novel·la com se la cataloga de les que no passa res  perquè passa de tot, com succeeix en la vida real.

 

Són setanta cases però l’autor enfoca la mirada en unes parelles: Luis i Eli, Lorena i Luca... o els últims en arribar, Pablo i Gloria. I entre tots Mayte la dona ja madura que li dona igual el que es diga d’ella i diu que va ser l’amant del rei. Del Val juga molt amb esta idea de manera sarcàstica. La veritat és que l’autor juga molt escrivint barrejant tocs d’ironia amb tocs que conviden a la reflexió.

 

Semblem  famílies idíl·liques, però al capdavall són com tots però amb diners, alguns en tenen mes que altres, la majoria volen aparentar i els importa molt el que diran. Del Val mostra un món superficial que malauradament és real. Però també mostra personatges que viuen fora de la urbanització, són els que treballen per a ells: els vigilants, els obrers que fan reformes que són romanesos, i altres més… Personatges que per contrast són més feliços que els que viuen intramurs.

 

Amb tot, mostra la diferència de les classes socials i aborda el problema dels immigrants i de la dificultat d’adaptació. I també parla sobre la culpa, els prejudicis…el penediment, la lluita, la valentina…  Tracta el tema dels problemes financers, la mort, les infidelitats, les relacions pares i fills, l’amor tardà, el sexe en totes les edats i des de diferents punts de vista…

 

Juan del Val fa bé això de mostrar de manera natural com actuen els personatges, així explica molt de com són. Sap adaptar el llenguatge segons qui parla demostrant ser un bon coneixedor de les persones o simplement un bon observador de la realitat que l’envolta.

 

El llibre és la suma de moltes històries entrellaçades que mostren la vida mateixa, així de simple. Del Val explica seqüències paral·leles, el que fan diversos personatges en un moment donat i ajuda al lector a que imagine el que fa cada personatge amb facilitat. Curiosament mentre llegia pensava que era com una obra de teatre o guió cinematogràfic, que explica pas a pas, i descriu personatges i llocs. I ressalte que em resulta curiós perquè després  he sabut que este llibre serà una sèrie televisiva en un futur. Així que recomane es llisga abans de veure el contingut en capítols.

 

Si. Millor el llibre amb tota seguretat, encara que la sèrie estiga ben feta, perquè el que realment enganxa en “Delparaiso” és més com està contat  que el que en realitat es conta. Juan Del Val escriu amb fluïdesa expressiva, amb ironia i picardia. I és que l’estil d’escriptura també m’ha sorprès gratament. Emprat una tercera persona justificada,  sembla un escriptura espontània, les que es fan quasi sense pensar, m’ha recordat quan parla…que va improvisant sobre una idea primera, seguint la inspiració. M’ha agradat el ritme del text amb frases curtes, en present, que fa que tot siga ràpid, trepidant... l’autor parla directament de tu amb el lector, com una veu en off...

 

Crec que estes matisacions són per a llegir-les millor que veure-les en pantalla. I cert que no dubte que quedarà bé com una sèrie, i funcionarà perquè al capdavall, generalment a la gent li agrada veure en pantalla les misèries dels rics,  les debilitats, la preocupació per l’aparença perquè hi ha molta hipocresia... a la gent li agrada veure que tot no és envejable darrere del luxe.

 

I tan la sèrie com el llibre funcionaran, estic segura, no només  perquè ho firma Del Val  que és un personatge mediàtic. Tothom sabem que la promoció fa molt. El llibre es vendrà molt bé per ser qui és, perquè la tele dona fama i cau bé,  però afegeisc, que en este cas, el llibre està bé i tot l’èxit que tinga se’l mereix.

EL BARRI DE LA VILA D’ONTINYENT(València), II PART: Entre carreronets i atzucacs

 Passegem pels orígens de la ciutat mentre anem descobrint racons i atzucacs i alhora imaginat el passat...

Hui ens hem proposat conèixer esta part d’Ontinyent, la dels orígens. Hem començat per un mirador des d’on es veu una bonica vista.

I després, ja dins del barri, hem visitat el Palaude la Vila.  Una vegada fora iniciem el nostre recorregut a les portes del palau, a la plaça de sant Roc on antigament se celebrava el mercat medieval. La meua amiga Amparo, que ens guia en esta visita, es coneix molt be no només el palau, sinó tots els carrers pels que anem a passejar. Sap molt i ens va contant anècdotes i diverses històries sobre el passat històric  on jugava i on anava a comprat quan era menuda. Malauradament ja no hi queda cap botiga i la majoria del veïnat que ella coneixia ja no hi és. Moltes cases estan buides, algunes estan restaurades i altres ho necessiten.

Ens enfilem pel carrer sant Pere, des d’on eixen perpendiculars diversos carrers pels que dubte si passaria un cotxe i atzucacs o sense cap, més estrets encara, com el carreró de la paella…No és el primer que veurem en el nostre recorregut per la Vila.

No hi ha carrers amples i la majoria són laberíntics. A un lateral deixem el carrer Cordellat, que fa referència al gremi que treballava el drap de llana filada a casa, que formava regruixos a manera de cordons i servia per fer peces de vestit. Més tard el travessarem. En realitat el barri es concentra en uns pocs carrers entrellaçats. Tots tenen encant. Hi ha cases rehabilitades i moltes pintades amb colors cridaners donen vida al barri, que per altra banda ha estat despoblant-se paulatinament des de fa un temps.

Arribem  a la plaça de sant Pere on hi ha un parc que dona al riu i es veu el pont de Santa Maria, no podem entrar i gaudir de les vistes perquè actualment està tancat. Enmig de la plaça està l’escultura de sant Pere de Verona, copatró de La Vila proclamat l’any 1660, durant la pesta. Al seu cap té un Ganivet clavat, segons la història perquè va morir recitant el credo i ratificant-lo amb la seua propia sang.

La continuació del carrer sant Pere és el carrer de la Trinitat, el carrer major, on continuem veient algunes cases que denoten riquesa en el passat. 

I no deixem de mirar els carrerons entramats.

Moltes cases tenen plantes a les portes. Un solar d’una de les cases es  s’ha convertit en un jardí ple  de verd i flors. Dona una sensació molt agradable. Demostra que el barri té vida i contrasta amb la sensació de solitud que s’hi respira.

Seguim l’itinerari que l’amiga ha proposat i des del carrer de la Trinidad veiem el singular i antic carrer del Callaris, el significat del nom ja ho diu, cami estret entre dues parets. Conserva l’empedrat escalonat, era on s’hi concentrava la població jueva, que sempre ho feia al costat de les muralles. Esta part és més ampla i fins i tot hi ha aparcament, és perquè han enderrocat cases i ha donat pas a placetes.

I seguim caminat avançant i retrocedint…és el que cal fer per descobrir raconets especials. M’alegra adonar-me d’un detall, tot està molt net, no hi ha brutícia arraconada ni cap paper per terra. L’última vegada que vaig vindre per estos carrers fa molts anys, el barri tenia altre aspecte, més degradat i abandonat, també brut. Ara trobem cases a punt de caure però no tantes com anys enrere.

Pugem per una costera de pedra i arribem a la placeta del Pinyó. Des d’on es veu el carrer major. En el nostre recorregut estem veient poca gent, alguna dona agranat el carrer i altra mirant per la finestra per distreure’s.

Seguim caminant. Ens anem  la Plaça de la Vila, i travessem el carrer Cordellat, que quan anàvem per sant Pere hem deixat a la dreta. En realitat estem donant voltes al voltant d’una area molt menuda.

En la plaça la Vila està l’església de Santa Maria, que algun dia visitaré amb deteniment, construïda entre els segles XIV i XVI, sobre el primer temple cristià que alhora es construí sobre la mesquita islàmica. I destaca el seu campanar, considerat el més alt de la Comunitat Valenciana. Li donem la volta per observar-la per totes les parts.

I tot just al costat veiem la plaça del fossaret, que ara és un parc molt agradable i que en temps antics seria un cementeri. Des del parc hi ha una vista molt completa del monestir de monges. En la plaça s’hi troba la seu de l’associació de la Puríssima. Observem el carreró que va directe al palau de la Vila.

Molt a prop de la plaça la Vila està el carrer Mirador on es conserva una font antiga, malauradament ha perdut el sostre.

I baixem a la Plaça Major pel Cantalar de la bola.

Estem a la plaça major, al peu d’on estaven les antigues muralles. Des del segle XVI  era el centre neuràlgic de totes les activitats públiques. La gent més important hi vivia, en grans cases i palaus. Hi està  l’ajuntament vell que data d’eixe mateix segle. I tot just enfront, el nou ajuntament, en una de els gran cases senyorials restaurades. Des d’esta plaça podem veure una bonica perspectiva del campanar de Santa maria.

Des de la plaça baixem al pont vell, és la següent parada.

Passem pel museu fester i racons que guarden l’essència dels orígens.

Arribem al riu on està el pont vell començat a construir en 1500. És un lloc emblemàtic. Era l’únic accés d’entrada i eixida de la vila. Consta de dos arcs de mig punt recolzats per tres contraforts, la superfície externa es de sillars de pedra picada i la barana fou construïda amb restos de diversos portals murals enderrocats a finals del segle XVIII.

Més enllà del pont i del riu està el camí dels Carros construït en 1520. També al segle XVI es construí el Tirador on es deixaven assecar els teixits de llana. I a principi dels segle XVII fou quan es transformaren les coves de la ribera del riu on vivia la gent amb menys recursos, l’actual Cantereria.

Ens acomiadem del barri de la Vila contemplant les velles façanes de les cases de la cantereria. Mirant amb atenció veiem un antic safareig. Però el que realment és agradable és escoltar la remor de l’aigua  fent un passeig agradable pel riu.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT abril 2021