Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 3 de novembre de 2012

NOVA YORK: Els gratacels de Manhattan


Nova York és una ciutat que m’agrada, encara que quan s'hi va per primera vegada està el perill d’acabar amb mal de coll perquè és inevitable alçar la vista mirant cadascun dels edificis que competeixen en alçària.



Qui anava a pensar en aquell viatge de fa temps, que esta estampa tan emblemàtica amb les torres bessones desapareixeria uns anys després  (11-setembre-2001) per culpa d'un esgarrifós atemptat...

Al primer colp d’ull m’agrada esta ciutat, tanmateix l’entrada no ha resultat atractiva. L’autobús que va des de l’aeroport  fins la “gran manzana” no ensenya la imatge idíl•lica que sempre s'hi veu d’esta ciutat de les oportunitats, ciutat dels negocis, ciutat de la diversitat, dels emigrants...no mostra les escenes tantes vegades repetides al cine o les sèries televisives i que ja ens resulten familiars.

A la carretera d’entrada hi ha un suburbi que arreplega la gent que li costa sobreviure, la que busca i no troba on treballar, la que troba i ho malgasta vivint de la delinqüència. És la primera impressió, ho veig i  és el que imagine perquè és la realitat previsible. Malauradament, moltes ciutats tenen els seus suburbis, on la gent malviu, i en este moment em venen al cap unes quantes, així que pel que veig, esta ciutat americana no és cap excepció. 

Seguim el trajecte i jo continue mirant a traves del cristall de la finestra. Abans d’arribar a una de les artèries principals on tenim l’hotel, passem per altres carrers paral•lels i perpendiculars secundaris que poc tenen a veure amb les fotos-postals que tenim tots en ment. L’hotel on anem a quedar-nos durant uns dies està a Broadway, és un hotel de categoria mitjana. Hi anem a estar poc, de fet si fem el que sempre fem quan viatgem, a l’hotel anem a dormir i prou.

Hotel Mildford plaza: hotel de pas de molts turistes que, com nosaltres, ens quedem uns dies a la ciutat.

Arribem de vesprada, després d’un vol llarg i pesat, i a més a més amb “jet lag” per la diferència horària, tanmateix ni cansament ni res, no hi ha excuses. Estem a Nova York i ja tindrem temps de descansar. I és que arribem amb ansietat, “com si s’acabara el món”. Tenim dies per davant però tenim pressa per descobrir esta anhelada ciutat. 

Sabíem que teníem l’hotel cèntric, però no imaginàvem que ho estava tant. Com desaprofitar la nit? Si tot està a un pas...Mira els teatres al costat....ens diem unes a altres en arribar. Així que ens deixem temptar per la màgia nocturna, ens deixem captivar per la lluminositat elèctrica que tot ho camufla i ens n'anem a passejar. 

Tenim un hotel al centre de la ciutat, a Broadway, on s'hi concentra l'animació i els espectacles.

Una companya de la colla insisteix que està molt cansada. Molt sensata ens diu que toca dormir, que encara que l’hora local siga mitjan vesprada, l’hora de casa, l’espanyola, la que tenim al cos, és ja de matinada. Té tota la raó, però no li fem cas i ella...sense voler, un poc remugant i mitja dormida, es deixa portar. 

Els llums cridaners són  un reclam per poder respirar l’ambient nocturn, per admirar el bullici de la gran ciutat  i ens obliguen a barrejar-nos entre la gent. Tenim molt a prop l’Empire State, i si pugem? Les vistes nocturnes deuen ser espectaculars, ens preguntem. Tota la colla recolza la proposta i la que estava cansada calla. I pugem. Quin goig de panoràmica: un fons negre i llumenetes de colors. Intentem endevinar els noms dels edificis emblemàtics però és massa esforç. Cert que estem cansades.

L'Empire, de dia...

...i el que s'hi veu des de la terrassa de nit...

Per sort queda constància fotogràfica de la nit, perquè l’amiga, la sensata que estava cansada, està tan dormida que al dia següent no recorda haver pujat a l’edifici més emblemàtic de la ciutat i nega haver vist els innumerables punts de llum que il•luminaven la nit de la capital dels gratacels, i haver patit la cua d’espera, ni recorda l’ascensor pujant...res, no recorda res. Només creurà que ha pujat quan ho veja plasmat en un paper, quan  tinga a les mans la fotografia amb la fantàstica panoràmica nocturna de fons*.

Els edificis competeixen entre ells: en alçària, en modernitat, en fama...

I a partir de l ‘Empire, i durant els dies següents, ja adaptat el cos al nou horari, comencem a conèixer Nova York. Caminem de part a part, plànol en mà, busquem els edificis que no hem de deixar de veure... cada dia trepitgem la quinta avinguda amunt i avall. Això de caminar ho fem molt bé.


Gratacels  a "la quinta avenida"

L’hotel està al cor de Manhattan, enmig de tot, és un gran avantatge per moure’s per la ciutat. És gran. La nostra habitació la tenim quasi tocant el cel. Sortosament l’ascensor sembla funcionar perfectament, seria un greu problema que deixara d’anar tan bé. Un jove de pell negra molt ben plantat està sempre dins l’ascensor acompanyant tothom a pujar i baixar, és el “botones”, que imagine, seria l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps dins de la claustrofòbica "cabina elevadora"..però millor no pensar-hi. 

Generalment ens despertem matí, des del nostre raconet del cel on ens ha tocat, quasi als núvols, baixem agafant l’ascensor i trobem al jove negre herculi de totes les vegades que ens acompanya fins a la planta baixa. No sé quin horari té però sempre coincidim quan pugem o baixem. Dóna seguretat trobar "una cara coneguda",  perquè pensar en l'altura que puja i baixa l'ascensor, esgarrifa.

Podria fer punt i seguit i continuar parlant d’este jove, però calle, vaig a fer un punt i a part i parar d’escriure sobre ell. En qüestions de viatge... sempre...sempre...hi ha unes parts que es conten i altres que es callen, o al menys no són a tothom revelades. 

Cada matí, ja al carrer, busquem una cafeteria del barri, desdejunem a l’estil americà, ben complet i suculent, que dóna forces i iniciem la ruta prevista en la reunió nocturna que fem, religiosament, cada nit abans de dormir. 

Vegem l’Empire de dia, la catedral de san Patrick, la quinta avinguda...anem per Xina Town i Littel Italy, entrem al museu metrolità, anem per la zona del port, passegem pel Soho... I anem a les torres bessones, on entrem i vegem unes exposicions d'art africà i pugem a la part més alta. Això si és com estar al cel!, les vistes són espectaculars.

Portem un llibre- guia de viatge que llegim de tant en tant per saber què estem veient i així saber per on trepitgem i no solament mirar sense més i més.

Al llarg dels dies fem recorreguts, passem pel barri xinés, pel barri italíà "littel italy", pel soho... i anem al port, vegem l'illa Ellis on al segle XIX paraven tots els emigrants abans d'entrar a la ciutat. I també vegem l'estatua de la llibertat, que des de la seua posició privilegiada per poder veure i ser vista, i amb les seues enormes dimensions, vigila en tot moment qui visita la ciutat.

Les torres bessones, que malauradament foren destruides dibuixaven una silueta irrepetible.
Vaig tindre la sort d'anar-hi abans l'atemptat i poder gaudir de les exposicions de l'interior i de les vistes que oferia.

I enmig dels gratacels...està la catedral de san Patrick. 

I un dia contractem una visita organitzada per anar al barri de Harlem. Escoltant el que es conta d’esta zona, preferim no visitar-la  al nostre aire, com ho estem fent amb la resta de Manhattan. I de fet el vehicle que ens porta pels carrers del barri porta els vidres negres i opacs, nosaltres vegem l’exterior i des de fora no ens veuen. Millor així perquè s’hi veu el negoci clandestí d’intercanvi de droga-diners que la gent fa al carrer. Fem parada davant del teatre Apollo, on han actuat i continuen actuant nombroses celebritats i passegem un poc per observar la vida del barri. M'agrada Nova york per la diversitat.




Cada dia quan anem de cami a l'hotel ens passa una cosa diferent...Una vesprada estan rodant una pel•lícula, està tot tancat al pas desl vianants i està ple de càmeres i actors...parem a escodrinyar...és una seqüència en una cabina telefònica. No sé quina pel•lícula serà. 

Al final del dia acabem esgotades, tanmateix això no li lleva que una nit estem fins ben tard al Soho  escoltant música de jazz en directe i altra nit anem a veure un musical, el que fan al teatre del costat de l’hotel: “Los miserables”. Dubtem un poc entre anar o no anar, perquè no dominem l’anglès, tanmateix decidim este i no altre perquè és una història molt coneguda i només visualment s’hi pot entendre. A més a més, just algunes de nosaltres fa uns mesos hem vist l’obra a Madrid, en espanyol, i això afavoreix la comprensió. 

Rockefeller center

De casualitat vegem que els actors de  “Los miserables” eixen per la porta “falsa” del teatre a parlar amb els espectadors. Com sabem a quina hora eixen i està al costat de l’hotel, el que fem a partir d’eixe dia és fer coincidir la nostra tornada a “casa” per veure’ls. Els hem vist actuar i com si fórem  grans fans ens arremolinem a les portes per veure’ls cada vesprada. I com ho fem varies vegades, els actors acaben mirant-nos perquè ens reconeixen.  I quan acabem de saludar els actors...a l’hotel...a descansar...que ja toca després de tant de quilòmetre a peu.

Wall street, centre financer.

I quin fred fa! Això no ho he dit encara, i això que estem en agost!. Tots els dies patim fred: el dia del jazz, el dia del teatre musical, a les cafeteries, als museus...l’aire condicionat està posat molt fort i fa un fred que pela. La jaqueta o el mocador per enrotllar el coll ha d’anar sempre a la motxilla, fa falta sempre, el contrast fora i dins dels edificis és abismal, hi ha perill de constipats.

I tambè podria parlar de l'obessitat que s'observa que no és cap tòpic sinò una realitat..o de les xiques elegantment vestides que porten sabates esportives perquè les de taló alt són per a l'oficina... o de la imatge de l'executiu menjant el seu "perrito caliente" pel carrer de camí al treball....Hi ha molt per a dir d'esta ciutat que concentra totes les races i vestimentes, algunes estrafolàries, altres més discretes...perquè tot cap i tot pot passar en esta ciutat tan atraient i tan variada.

QUADERN DE VIATGE, ESTATS UNITS 1993


*Respecte a l’amiga sensata que estava tan cansada, encara hui en dia després de tants anys, recorda l’anècdota i diu, que ella no va pujar a l’Empire, de tant dormida com anava. Ja deuria estar-ho ja!...ni reaccionar front semblant experiència.

* Respecte a les torres bessones que apareixen...malauradament ja no hi estan. Només veure-les recorden un malson. Al seu lloc està la zona zero, dedicada a homenatjar a les víctimes dels atemptats de l’11 de setembre. Algun dia tornaré a NOVA YORK per veure esta part, i perquè és un veritable plaer passejar per esta ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EEUU 1993

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada