Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 17 de novembre de 2012

SIRIA: En RUTA amb parada a la ciutat d’ALEPPO


Quan es visita un país és impossible conèixer'l totalment, però les primeres sensacions normalment són les encertades.


Fent una ruta per Siria trobem varietat de paisatges i vestigis de la història.

Des de Damasc eixírem per visitar un poc de la resta del país. Havíem començat a conèixer'l fent un tast de la capital  i ens n’anàvem rumb a altra part. I conforme avançàvem en el viatge més m’atrapava. Era tot: com era la gent, l’ambient que s’hi respirava, el paisatge...

A traves de cristall de l’autobús veiérem Maaloula, una menudeta població que de lluny cridava l’atenció. No entràrem dins el poble encara que deu ser una visita interessant. Nosaltres ens limitàrem a veure les cases des de la llunyania i escoltar el que ens contaven. Hi estava, a la falda de la muntanya. Intrigats i expectants miràvem els colors grocs i blaus de les cases, que segons ens deien eren colors diferents als utilitzats en la resta dels pobles de la regió. Però esta menuda població no és famosa pel color de les seues cases sinó perquè conserva l’arameu, la llengua de Jesús. La majoria dels habitants són cristians i en lloc de mesquites, el que hi ha són esglésies bizantines. Quina llàstima no poder parar-hi.

Com en cada país, malauradament s’ha de deixar coses per veure, nosaltres ens deixàrem Maaloula per a altre viatge.


Maaloula, on parlen la llengua de Crist, l'arameu.
Travessàrem terres àrides i altres més fèrtils fins arribar al KRAK DE LOS CABALLEROS, considerat un model de fortificació medieval en el sentit estrictament funcional. Va ser construït per a protegir la regió de les invasions musulmanes. 

Vista de la fortalesa de lluny i per fora...
...i la fortalesa  per dins i de prop.

Des de fora s’hi veia eixa invulnerabilitat i inaccessibilitat fins i tot després de més de 700 anys de la seua construcció. Una vegada dins també, recorde la grossària dels murs i la sensació de protecció.

Els murs són d'una grossària considerable.

A la dècada de 1930 es va fer una restauració dels murs que s’havien debilitat a causa de terratrèmols, també es van restaurar les dependències però el més significatiu és que es van eliminar totes les vivendes que els àrabs havien construït al voltant, deixant solament la casa del guarda i la seua família. 

En eixir, busquem altra prespectiva de la fortalesa.

La següent parada va ser  HAMAH, forenn només unes hores per a dinar al costat de les afamades nòries. Antigament es regaven els camps amb un sofisticat sistema hidràulic, hui en dia els xiquets ho gasten de trampolí per als seus jocs.

Dinàrem al costat de les enormes nòries des d'on els xiquets es tiraven a l'aigua.

I després arribàrem a ALEPPO on destaca, en un turó no molt alt, la Ciutadella, que és símbol de la ciutat i assentament històric dels centres politics i religiosos de la regió. L’entrada principal construïda a finals del segle XII, diuen els entesos, s’ha convertit en exemple clàssic de fortificació estratègica de l’Edat mitjana, tan per l’intel•ligent disseny com per bellesa. El que més destacava era la façana perquè de l'original interior quedava poc i el que hi havia estava mal conservat.

A Aleppo, la segon ciutat important de Siria, actualment devastada per la guerra, ens quedàrem uns dies. 
Vista des de l'hotel.



Exterior i interior de la Ciutadela amb algunes parts restaurades.

Va ser un goig passejar per la ciutat envoltats d’amabilitat, admirant els vestigis d’una història que ens era allunyada i nova. Durant els dies que ens quedàrem també visitàrem la gran mesquita, fundada al segle VIII per la dinastia Omeya sobre les ruïnes d’una basílica bizantina. Destruïda al segle XII i posteriorment reconstruïda està dedicada a Zacaries, pare de San Juan Bautista.

Cal cobrir-se per entrar a les mesquites siries i la d'altres països musulmans.

Però si hi ha un lloc on es troba l’essència i la vida del país, és sense cap dubte el “suq”, el mercat. A la ciutat d'Aleppo agafa pràcticament tota la Medina i està format per carrers rectes i altres perpendiculars que es creuen, carreronets més estrets porten a les mesquites, a les escoles coràniques, llocs d’hopedatge, tallers i banys. La majoria d’estos establiments depenien de les mesquites i foren creats com font d’ingressos per a elles.

Al mercat hi ha part exterior i també recinte tancat, que és fosc i entramat, sorollós i alhora embriagador olorant les essències, les especies o altres menjars.

Esta ciutat la recorde amb estima, no ho puc evitar. I ara em pregunte, que hi quedarà en peu? Maleïda guerra. Són molts els bons records que em porta, i ara em dol pensar que als seus carrers la sang s’està escampant, em parteix l’ànima imaginar edificis enderrocats i gent sofrint la barbàrie de la injustícia. 

De la ciutat d’Aleppo anàrem a Palmira, la ciutat romana del desert que ja té capítol a banda. Però del que no he parlat en l’escrit dedicat a Zenobia, és de l’amabilitat de la gent del desert. De la mà del nostre guia, nosaltres entràrem dins d’una jaima. El guia ho tenia fàcil, ell s’havia criat en eixe desert i hi tenia la casa familiar, coneixia a  la majoria de la gent establida a l’oasi. La família que vivia a la jaima allunyada de les cases i de l’oasi, ens convidà a te que acompanyàrem de les galetes de sèsam que nosaltres portàvem. Estores feien de parets i moltes teles de sostre. Tres generacions convivien. Vaig fer fotografies a les dones que posteriorment vaig enviar cap a Palmira i no sé, ni sabré mai, si van arribar a les seues mans. Elles no s’havien vist mai en foto i es feia il•lusió tindre’n una.

Els beduins conserven uns valors que a Occident, malauradament estem perdent:
l'hospitalitat, la familia, són uns d'ells.
Tot el que puga dir sobre els beduins i els seus costums és bo.

I des de Palmira després d’haver viscut l’hospitalitat beduïna, haver vist les ruïnes i haver gaudit de l’espectacle de veure eixir el sol entre ruïnes,  ens dirigirem cap a  Bosra on acabava el viatge. En arribar hi el que més ens sorprèn als europeus acostumats al color clar de les pedres en les ciutats romanes, és el to fosc quasi negre dels monuments.



Té una explicació, és per la utilització de basalt en la construcció, perquè és el que abunda en la zona. Els habitants han reutilitzat blocs de pedra dels monuments per fer les seues cases, no és un fet inusual, ha passat en molts altres. Quan jo hi vaig estar s’hi veia la població àrab barrejada amb les ruïnes formant un conjunt integrat.

El teatre, amb una sonoritat admirable

Síria em va agradar, més que agradar, el país sencer em va enamorar. No sé si ho he sabut plasmar, no és fàcil, sobre tot perquè mai s’arriba a expressar el que se sent, el temps varia els sentiments que a més a més ara es barregen amb la tristesa, ràbia  i impotència pensant en la situació de guerra actual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada