Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 5 de febrer de 2013

nº 20- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Los ojos del tuareg, LLIBRE




LOS OJOS DEL TUAREG
Alberto Vazquez- Figueroa

Ressenya extreta del llibre editat per Plaza y Janes editores S.A. 2000

Vint anys després d’haver escrit Tuareg, l’autor s’ha vist obligat, espentat sens dubte pels injustos esdeveniments que estan passant al cor d’Àfrica, a reprendre els personatges d’una quasi mítica novel•la que ha passat a convertir-se en un clàssic dels relats d’aventures, iniciant una vegada més la lluita contra l’explotació i la tirania.

Però la barbàrie no ve en este cas de la mà de sanguinaris tirans o cruels dictadors, ve de la mà d’individus aparentment inofensius, alegres i despreocupats que, ofuscats per buscar excitants emocions en llocs remots, no dubten en destruir tot el que troben al seu pas, moguts per la inconsciència o la ignorància i portats per l’avarícia dels qui han descobert una inesgotable font de riqueses en l’organització de perilloses probes esportives.

Les tribus nòmades del Sàhara més profund porten anys sofrint la brutal agressió que significa el pas cada any per les seues terres de centenars de vehicles en una insensata carrera que destrueix vides humanes, cultius, ramat, sense aportar a canvi més que l’estúpida glòria d’arribar el primer a una meta imprecisa.
Ja s’han cansat. A “Los ojos del tuareg” eixa és una estúpida i absurda prova esportiva que mai deuria tornar a travessar els seus territoris i per impedir-ho estan disposats, fins i tot, a donar la vida.

Opinió personal

No puc evitar parlar d’esta novel•la sense fer menció a l’antecessora “Tuareg” que vaig llegir fa molts anys i que en va encisar. Sobre tot em va captivar, en aquella ocasió, el paisatge del desert que era el d’Algèria, la forma de ser dels tuaregs,  pobladors i amos d’eixe espai propi on es difícil endinsar-se. Em van captivar els costums, tradicions, codis inamovibles d’honor que s'hi barrejaven  amb una descripció “romantica sense excessos” de la immensitat del desert, de la bellesa i de magnetisme que desperta. Mostrava aleshores Vazquez Figueroa  la cara bonica i amable que és la que tothom veu al primer colp d’ull. És la imatge que jo tinc, idíl•lica i tal volta irreal per ser superficial. I tot ho relatava amb mestria envoltat d’aventures.

En este llibre continuació, el fill del protagonista anterior ens acompanya de nou a una aventura, però esta és reveladora, des del punt de vista de l'autor, negativa, nefasta  i cruel. L’escriptor ens conta altra cara d’un "muntatge esportiu", el de les "carreres sense trellat" que gasten un grapat de diners que podrien salvar a part de la humanitat.

I m’ha agradat que ho ensenye.

Tanmateix pose entre cometes algunes frases fetes perquè tot té doble vessant. El llibre no deixa de ser una novel•la de ficció que està escrita amb finalitat comercial, és un llibre d’aventures fet amb mestria i que enganxa, però caldria saber més per part de totes les parts per poder catalogar si les carreres que s'hi fan són un muntatge o no, si és beneficiós per als països o si només és una manera més de fomentar la corrupció. 

M’ha agradat que l’autor faça conscienciació social de "la barbaritat de milions de dòlars que es tiren per pur entreteniment" perquè obliga a pensar-hi. I de nou pose la frase entre cometes fent-me ressó del que diu generalment la gent. Jo sóc una ignorant del tema i no puc parlar-ne més. 

El que si m’ha agradat és el fet que deixa clar que qui mana al desert és el DESERT mateix. I també manen els seus pobladors beduins tuaregs forts, valents i intel•ligents en el seu entorn natural perquè saben com dominar el terreny i poden-hi sobreviure.

A partir d’ara quan pense en el desert no podré evitar pensar en esta vida dura del tuareg i no em limitaré a veure la part bonica que són els paisatges de les dunes en moviment. 

A partir d’ara, quan escolte les noticies sobre les carreres que han passat  a terres sud-americanes, no podré evitar pensar si són o no són diners inútils els que es malgasten i si els participants i seguici de mecànics i acompanyants, seran o no seran respectuosos amb la gent i el paisatge.

Així que opine que este llibre és molt recomanable per a  joves i adults, perquè “fa pensar” sobre tolerancia,  respecte o solidaritat amb un llenguatge molt fàcil que l’escriptor domina perfectament, creant unes frases a les que jo li trobe sonoritat i ritme, de vegades fins i tot poesia.

I tal volta esta última apreciació em ve perquè personalment només recordar el desert, admirar tanta tranquil•litat i bellesa, em captiva i m’ennuvola la ment.


2 comentaris:

  1. Hola paisana, siempre es interesante leerte.
    buen fin de semana.
    un saludo.

    ResponElimina
  2. Gracias Ricardo, es un placer saber que lo que escribo gusta.

    ResponElimina