Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 23 de febrer de 2013

TEROL: Albarrací


Diuen molts que és un dels pobles més bonics d’Espanya, motius no els falta per afirmar-ho.

Albarrací és un lloc declarat Monument Nacional des de fa més de 50 anys. Tanmateix, no cal saber que existeix esta menció per saber-ho, s'hi veu només començar a trepitjar els carrers que  tot el conjunt és un monument, perquè a més a més dels grans edifici, estan els carrers i els raconets, també la gent i l’ambient medieval que encara té…i els Monts Universals que envoltant-la vigilen en tot moment. Tot junt es suficient per fer la mereixedora d’esta distinció, la de Monument Nacional,  i com no! de totes les que li puguen donar més.

La muralla d'Albarrací.
És una ciutat que no es pot deixar de banda, no hi ha excusa, la tenim a un pas, i com diu la publicitat "Terol existeix" i és un lloc que cal visitar.

El primer que crida l’atenció són les muralles del Castell, llig en un llibre- guía de viatge que tinc a la mà, que és el Castillo del Andador,  i que el que veig és el que queda de les muralles que ja existien al segle X, que servien per tancar el llogaret i separar-lo dels voltants. 

El poble i la muralla al fons, predomina el color roig.


També diu el llibre, que en la nostra visita no hem de perdre’s l’església de santa Maria, ni la Catedral, ni el Palau episcopal, ni les mansions senyorials ni la peculiar arquitectura popular que s’hi veu pels carrers i places, menudes o grans. Farem cas.


Malgrat ser un poble menudet Albarrací té un conjunt arquitectònic monumental important.
I el segon aspecte que me n’adone és l’adaptació dels carrers a l’orografia del terreny, per això hi ha tanta escalinata i passadís, per això hi ha tantes cases que no saps on comencen ni on acaben, per això veig tantes teulades amb alerons que entre elles  es toquen. 




A més a més desraca per l'arquitectura popular.

Observe que es gasta  molta fusta a les  edificacions de les cases, també me n’adone que s’usa una escaiola rogenca que li dóna acabat a moltes de les cases. Després em diuen que esta escaiola és típica d’Albarrací, s’empra més que la pedra i s’elabora artesanalment en esta zona. Per esta raó el poble sembla diferent a la resta que l’envolta, és el color  roig predominant el que dóna caràcter singular.

Albarrací és un poble especial.

I parant-nos en detalls, el tercer aspecte que em crida l’atenció són les portes i finestres de fusta tallada,  reixes  de ferro forjat i “tocs” o baldes  representant diverses formes i animals.


Detall a la porta i el ferro forjat a les finestres i les portes.


Estem en la tardor i note que fa fred, estem situats a quasi 1.200 metres per damunt del nivell del mar. Des de l’habitació de l’hostal on dormim veig un paisatge preciós, el riu Guadalaviar hi està, vorejat d’arbres, pins roures i alzines, que tenen eixe color preciós que esta estació regala, és una barreja de roig i verd...i groc.

La tardor  comporta  uns colors especials amb els quals els arbres es disfressen durant uns mesos. 

I també són dignes de ressaltar els seus voltants, la Serra d’Albarrací té diversitat d’ecosistemes rics en flora i fauna, també fonts, brolladors i naixements de rius com el Tajo, Guadalaviar o Cabriel, entre altres.

Sabem que hi ha unes pintures rupestres a prop i les volem buscar. Estan a uns 4 quilòmetres del poble. No ho trobem fàcilment però al final, buscant i no desesperant arribem. Hi estan. Per a qui ho coneix seran fàcilment accessibles...però per a nosaltres no,  amb el nostre cotxe particular anem un poc perdudes, les coves estan un poc amagades. Tot té perspectives diferents, si són accessibles o no accessibles depèn de qui ho mire. 

Les coves estan en lloc arrecerat.

El que em sorprén és que no hi ha cap tanca per accedir-hi malgrat estar catalogades dins de l’art rupestre llevantí i tindre el seu valor artistic-històric. No sóc entesa en art i menys en el rupestre i em costa trobar les figures. Sortosament hi ha cartells explicatius que ajuden a entendre i a trobar la pintura.

Cartells expliquen l'art rupestre hi representat.

És un art naturista amb colors roig, negre i blanc sent el blanc lletós el que predomina a la Serra d’Albarrací. Si es miren amb deteniment les pintures expliquen el tipus de vida que portaven en temps prehistòrics: els homes apareixen caçant o guerrejant i les dones recol•lectant al camp o dansant. Els animals representats no mostren cap actitud especial i segons els entesos en este art, les figures són de menor grandària que al Paleolític. Sobre la cronologia, la majoria d’historiadors les situen a l’Edat de Bronze (8000-6000 fins 1000-8000a.C) però no vull entrar en estos detalls, que per no saber, tal volta els puc dir mal.


Malgrat estar enreixades, de vegades el vandalisme les fa malbé.

Moltes estan resguardades però no escapen a les inclemències del temps. Tanmateix la principal raó que les pintures es facen o no malbé, és per la “profanació” feta per la mà insensata de l’home. Quina falta de sensibilitat no valorar un vestigi de l’antiguitat que constitueix el nostre bressol!.*

De vegades costa trobar la silueta dibuixada, però una vegada trobada és impressionant admirar-la perquè wet transporta en el temps i mostra la manera de viure prehistòrica.
Malauradament la foto no ho mostra. Heu d'anar hi i veure directament.

I sobre l’ambient nocturn de la població, sense entrar en detalls, només cal dir que Albarrací té molt d’ambient. Molta jovenalla fa com nosaltres, aprofita ponts o caps de setmana per visitar el poble. Alguns vinguem per primera vegada, altres repeteixen i altres tenen familiars al poble i van-hi a veure’ls. Com Albarracin és menudet tothom va al mateix lloc, al final totes les cares resulten familiars, la conversa és molt fàcil de fer i cert que resulta un plaer.
QUADERN DE VIATGE, ALBARRACIN 1995

*Ha passat molt de temps i no sé en quin estat continuen les pintures rupestres, vull pensar que el tema del  vandalisme està més controlat. Actualment des de la localitat hi ha visites guiades que expliquen el que s'hi veu i alhora controlen els visitants.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALBARRACIN 1995

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada