Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 14 de setembre de 2013

CANARIES: illa de LANZAROTE


Timanfaya va ser el meu primer volcà...com tota primera vegada guarde un record especial.



Estàvem passant una setmana a Tenerife, l’illa canària  situada a l’atlàntic, cotxe llogat, mapa de carreteres en mà i lliures sense horaris imposats, només els que entre nosaltres acordàvem. Tanmateix no ens vàrem poder rendir a la temptació de deixar un dia el volant del cotxe i agafar de bon matí un avionet per anar-nos-en cap a l’illa de Lanzarote, la més septentrional i oriental de totes, molt a prop d’Àfrica, doncs solament està a 140 quilòmetres de distància, i coneguda com l’illa dels volcans per la gran activitat volcànica al segle XVIII.
Les illes canàries

Illa Graciosa des de Lanzarote

A Lanzarote està Timanfaya, dins del Parc Nacional creat l’any 1974, i agrupa una superfície d’uns 50km2 i al voltant de 25 volcans, així com camps de lava.

Ja he dit moltes vegades com m’atrauen les muntanyes de foc. Però de l’illa de Lanzarote,  també atrau la naturalesa, la flora i la fauna singular. Lanzarote és una de les millors mostres de l’hàbitat volcànic poc colonitzat per la vegetació, habitat per espècies que viuen a expenses de la matèria orgànica transportada pel vent. És molta diversitat paisatgística per poder-la apreciar en un dia que és el temps que jo hi vaig estar, així que ja des del mateix moment que m’enlairava en l’avió per tornar a Tenerife, tenia decidit que era un lloc per tornar. Tota esta diversitat de la qual parle va fer que l’any 1993 fóra declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco i posteriorment s’hi crearen moltes lleis de protecció.

Entrada al Parc Nacional de Timanfaya

Va pagar la pena la matinada i assaborir, encara que fóra tan poc de temps, aquell paratge tan estrany, tan diferent...tan enigmàtic i atraient. No és per cap raó en concret: és la lluminositat, és el cel, és la pedra volcànica...és el paisatge rogenc... és tot i res en concret.



Els volcans m'atrauen ...

Pujar en dromedari sense prejudicis de seguir el ritual turístic va ser també divertit. S’havia de buscar el company idoni per compensar el pes...i una vegada escollit company, cameller i animal...quedava esperar els moments bruscos quan l’animal es posava de peu o s’asseia...i sabia que formava part d’una imatge artificial formada per un dromedari portant dos canastes-seients laterals, però això no impedia admirar i gaudir del trajecte trepitjant dunes de lava seguint el ritme pausat del dromedari. 

En dromedari... una atracció turstica més.

Va ser un dia esgotador però ple d’entusiasme i emoció per descobrir una acollidora illa aleshores encara poc poblada i no excessivament urbanitzada, però sobre tot per estar entre camps de lava, dunes de pedra volcànica...per observar el calor intern que es desprèn i entendre com està de “viva” la Terra...a punt per “parlar”..tal volta a punt per exclamar queixant-se de la irresponsabilitat general de tots els que formem part del planeta que no tenim suficient cura de la mare naturalesa.

Demostració de l'escalfor que ix de la terra.

Va ser esgotador però no hi ha temps per a fatigues ni cansaments quan tot són estímuls nous i coneixements que si bé se saben, mai pares a pensar amb ells. M’agradà observar els conreus, l’enginyós  mètode agrícola capaç de traure profit de terres fetes cendra. Estes cendres, anomenades a les illes Canàries”picon” retenen la humitat ambiental per la nit i la filtren cap al sòl que està davall, alhora que l’aïllem durant el dia. Un estrat calcari impedeix que l’aigua continue cap al subsòl. Este sistema possibilita el conreu del raïm malgrat tenir un clima subdesèrtic. Per aconseguir-ho els llauradors van haver de buscar sota  la terra mare que havia quedat sepultada, i plantar hi els ceps cobrir-ho amb capes de “picon” i construir murs de pedra volcànica que resguardaren les parres dels forts vents de la zona. Tot té com a resultat un paisatge diferent i exclusiu d’esta illa d’on eixen uns afamats vins, fonamentalment els que provenen del raïm de la variant “malvasia”.

La cendra converteix el terreny en fèrtil

I em va agradar observar també, les diverses formes que va anar adquirint la lava en arribar al mar i gelar-se immediatament. Tot un art abstracte, on no hi ha cabuda cap forma regular, totes provenen  de l’atzar i de l’erosió de les ones del mar al llarg del temps. Un dels exemples més clars és el lloc anomenat “Los hervideros” .

Los Hervideros

Lanzarote va començar a ser coneguda pel turisme a partir de la dècada de 1960, sent platja del Carmen on primer s’edificaren hotels. A partir d’estos primers, en construïren molts més i actualment Lanzarote és un dels llocs turístics més important de les illes Canàries. No va ser fàcil este començament perquè s’havia de resoldre el greu problema la potabilització de l’aigua. La solució arribà l’any 1965 creant la primera planta dessaladora de Canàries, d’Espanya i d’Europa. Des d’aleshores platges com la de Carmen anirien canviant de fesomia per culpa d’augmentar en infraestructura, en quantitat de gandules a l’arena o gent ocupant-les vora mar.

Platja del Carmen

Parlar de Lanzarote també és parlar de Cesar Manrique. L’artista va ser qui dissenyà “el diablo de Timanfaya”, símbol del parc. L’any 1966 l’artista tornà al seu origen natal després de la seua estada a Nova York i posà en marxa el que seria el desenvolupament turístic de l’illa respectant paisatge i identitat. Lanzarote no solament tenia platges i bon oratge, també mostrava el seu paisatge agrícola peculiar, l’entorn volcànic atraient, art i arquitectura tradicional . I això s’havia de saber arreu del món. Tot combinat crearen una marca pròpia. I des d’esta època es col•locaren escultures, s’obriren museus, crearen miradors i sendes per accedir a paratges naturals com Timanfaya i condicionaren Los Jameos del Agua obra de Cesar Manrique que a mi, particularment, em va agradar.

Entrada al complex "los Jameos del agua"

Los Jameos del Agua, situats al nord de l’illa, és un dels centres d’art, cultura i turisme més importants de Lanzarote. 

Els “jameos” són part integrant de la gran gruta tubular de 6 km formada després d’una gran erupció fa milers d’anys El nom “Jameo” propi de la parla origen de Lanzarote significa depressió de terreny. Este recinte casernari va ser condicionat de manera intel•ligent integrant-se a l’interior restaurants, bars, pistes de ball, una piscina i un espectacular auditori per a 500 persones que quan jo hi vaig anar acabava de ser inaugurat. Hi es programen  periòdicament concerts i espectacles de gran importància.

I tot està envoltat de plantes exòtiques i del país perfectament col•locades com ornamentació. Hi ha una llacuna conseqüència de les filtracions del mar. Hi habita un carranc de diminutes proporcions, un centímetre de longitud, albí i quasi cec, que es una raresa científica exclusiva del lloc.

Interior del recinte

Els jameos són resultat de l’època quan hi havia una gran consciència mediambiental, tanmateix, malgrat tot, el poderós turisme massiu i l’economia que genera, va anar agafant terreny ja des de finals de la dècada de 1980. Abans de morir Manrique l’any 1992, va ser el capdavanter de protestes contra els desencerts urbanístics convertint-se en símbol de defesa de territori i natura de Canàries. Lanzarote va viure la major manifestació popular coneguda fins el moment el dia 27 de setembre de 2002.

Però de poc va servir. La construcció desmesurada continua, els interessos politics o els econòmics dels “grans” també. Lanzarote ha de saber compaginar desenvolupament econòmic i sostenibilitat o perdrà l’encís natural que tenia. 

I no és fàcil la mampresa. Lanzarote no ha de deixar de lluitar com ho fa, com ho ha fet des dels inicis del turisme. Ho va fer en temps de Cesar Manrique. També va ser important, entre altres, la manifestació del dia 27 de setembre de l’any 2002 que va reunir 10000 persones en defensa del territori, i també  la protesta més recent, la del 24 de març de l'any 2012, per refusar unes prospeccions petrolíferes aprovades en consell de ministres. 

És l’eterna lluita de la defensa del bé comú mediambiental front a la irresponsabilitat de qui no mira la natura, no pensa en ecologia i no prevé deixar per al futur un món més sa i no contaminat. 



REFLEXIONS POSTERIORS: ILLES CANÀRIES: LANZAROTE, primavera  1997

1 comentari:

  1. Ens encanta Lanzarote! dues vegades hi hem estat i ens sembla una paratge espectacular! Timanfaya també va ser el nostre primer volcà! Una abraçada

    ResponElimina