Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 8 de març de 2014

RÚSSIA: San Petersburgo

Després de visitar Moscou, San Petesburg va ser com obrir una finestra en una habitació tancada.

De Moscou agafàrem un tren nocturn camí de Sant Petersburg, tenia còmodes lliteres en compartiments de quatre, situades en un vagó comú on viatjàvem tot tipus de gent, locals i estrangers.

Agafàrem un tren nocturne amb lliteres compartides.
El camí el passàrem dormint i del trajecte no ens adonàrem. Arribàrem a la gran ciutat de San Petersburg, la segona en importància de Rússia. Al primer colp d’ull m’agradà, més si cal que Moscou i que els xicotets pobles i aldees que havíem estat visitant en la ruta anomenada dels anells d’or. San Petersburg semblava més moderna, més viva, més clara, més colorista…no sé quins adjectius emprar per qualificar. Tal volta caldria dir simplement que semblava més occidentalitzada que Moscou on l’hermetisme s’hi veia a l’ambient, s’hi respirava a cada moment. Parle de fa molts anys, eren altres temps...feia poc que el mur de Berlin havia estat tombat i amb ell tots els governs semblants.

De San Petersburg molt es podria dir perquè realment és una ciutat amb encant, elegant sobre tot, amb un aire diferent al que estàvem respirant. Ho torne a repetir perquè el contrast va ser molt gran.

L’Hermitage és la joia entre les joies russes, és una de les més gran pinacoteques i museu d’antiguitats del món. També cal especificar que el valor artístic i arquitectònic el té tan per fora com per dins. Crec que vaig comptar sis edificis situats a la vora del riu Neva.

L'Ermitage: es nota que és una imatge de fa anys, actualment  el paviment exterior està en millors condicions. 

De tots, el més important és el Palau d’hivern, residència oficial dels antics tsars. Va ser Catalina la Grande la primera en establir la seua residència al palau d’hivern recent construït (1765-1769). I ella començà la col•lecció pictòrica quan l’any 1764 va comprar 225 quadres de pintura holandesa i flamenca en Berlín. Va ser aleshores quan començà a decorar el palau amb art procedent d’Europa occidental. Eren els diplomàtics russos els encarregats de comprar tot tipus d’objectes: mobles, joies, llibres, documents, quadres...I quan ja no va tenir espai al seu palau, el xicotet Hermitage, va manar construir altre (1771-1797), conegut posteriorment com el vell Hermitage.

Entre 1783 i 1787 es va construir el teatre de l’Hermitage, on encara s’hi representen obres teatrals. El conegut com el nou Hermitage va ser el primer edifici construït (1841-1842) expressament per albergar art.
També forma part de l’Hermitage el palau Menshikov que va ser el primer edifici públic construït en pedra l’any 1710 com residencia del governador, des de 1981 és museu públic de l’Hermitage.

I també està l’edifici de L’estat Major, construït entre 1820 i 1827. Hi trobem un arc que dóna pas a la plaça del Palau, amb una escultura de bronze damunt que representa un carro guiat per 6 cavalls. Una part de l’edifici, que actualment pertany al museu, va ser ocupada en un principi pel Ministeri d’Afers Exteriors i el Ministeri d’Economia.

Així que amb el pas del temps, allò que començà Catalina la Grande es va continuar completant amb les col•leccions privades dels tsars posteriors. I no va ser fins l’any 1917, quan va caure la monarquia després de la revolució russa, que va ser declarat museu de  l’Estat.


Interior de l'Ermitage.

Recorde meravellar-me passejant per les sales que estaven repartides en diversos pisos. Hi havia molt, romà, grec, art rus, joies i armes, la pinacoteca està considerada la més completa del món.

Un company de viatge anava en cadira de rodes, recorde l’atenció personalitzada per acompanyar-lo, per guiar-lo cap a l’ascensor i per ajudar-lo en tot moment. Esta amabilitat era la tònica general en tot el país, tot eren atencions quan el veien que anava a creuar un carrer o quan anàvem per altres palaus o esglésies. No havia vist mai una atenció similar en cap lloc, ni en Espanya ni en l’estranger, tampoc, tot s’ha de dir, mai havia tingut un company de viatges que anara en cadira de rodes.

Façana exterior de l'Ermitage.

Vam passar per la catedral Kazan, la catedral principal de la ciutat, que venera a la verge de Kazan, la icona miraculosa més venerada de Rússia, símbol de fe. La catedral va ser construïda entre 1801 i 1811 i destaca una gran columnata de 96 columnes i és important per ser seu del bisbe ortodox de sant Petersburg.

Catedral Kazan.

I també passàrem per la catedral de San Isaac, la més sumptuosa i grandiosa de les esglésies. I com una curiositat cal dir, que per a construir-la, a començaments del segle XIX es van utilitzar uns andamis realitzats per l’enginyer espanyol Agustín de Betancourt. Les obres s’iniciaren l’any 1818 i acabaren l’any 1858.


Catedral de San Isaac.

Anàrem pel museu de la marina que és un dels més antics de Russia amb un preciós jardí davant.

Museu de la Marina.

Passant pel pont Anichiko paràrem a comprar-nos unes galetes en un mercat a l’aire lliure. Fins el moment això de comprar als mercats de carrer era la pràctica habitual, la d’adquirir productes a les dones de venda ambulant que era les úniques que assenyalant t’oferien el producte que volies. L’anglès, ni en Moscou ni als pobles que visitàrem valia, no l’entenien o no el volien entendre i ja he dit en altra ocasió que menjant als millors hotels ens quedàvem amb fam. La cosa va canviar en este ciutat. Al menys hi havia algun restaurant de menjar occidental!

Mercat a l'aire lliure.

I seguirem fent camí, passant per davant d’edificis monumentals del passat amb riquesa decorativa color i personalitat que convivien, amb més o menys encert, amb els edificis moderns més uniformes que no tenien carisma.

Edificis moderns i antics conviuen en harmonia.

La imatge de la catedral de san Salvador és la més fotografiada i amb raó. És molt bonica amb el riu neva de perspectiva.

Riu Neva i al fons la catedrsal de san Salvador, una de les imatges més fotografiades de San Petesburg.

En san Petersburg no teníem la mateixa guia que a Moscou  i no hi havia tanta rigidesa. Gaudirem de temps lliure i nosaltres vàrem aprofitar per contractar una barca que ens portara pel riu Neva. Vam tindre algun problema en el moment de l’acord, primer pel preu, que en un primer moment era desorbitat i segon perquè el “barquer” no volia acceptar uns bitllets al•legant que estaven datats en un any concret. Segons deia a Rússia nomes eren vàlids des d’una data determinada. No ens ho podíem creure!. Ho solucionàrem pagant-li amb altre bitllet i després anant al banc a tornar els bitllets que ells mateixos ens havien donat.

Passat l’ensurt, vàrem seure a la barca i començàrem el trajecte pel riu Neva, escoltant l’amiga Rosa que asseguda al costat del conductor, el mateix que ens havia fet passar una mala estona, llegia el llibre-guia de viatge al pas de cada edifici.

Va ser un bonic passeig, com visitar un museu a l’aire lliure. Per algun motiu este riu, que sense ser llarg, és el tercer més cabalós d’Europa després del Volga i el Danubi, i tots el edificis que el voregen, forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Estàvem en estiu, amb una xafogor fora de la normalitat, però passejant pel riu i travessant els seus ponts, no podia més que imaginar la mateixa estampa en hivern, quan amb tota seguretat, no podríem travessar els canals per estar congelats.

Passejant pel riu Neva.

Catedral de san Salvador.

I visitàrem la Fortalesa de Pedro i Pablo, erigida l’any 1703, és la ciutadela original de San Petesburg. La formen diferents edificis importants com la catedral de san Pedro i san Pablo on estan enterrats tsars des de Pedro I el grande fins Nicolas II i la seua familia.

Fortaleza de Pedro y Pablo.

Dels voltants de San Petersburg visitàrem el magnífic palau d’estiu de Catalina. Tot era una meravella, la façana exterior i l’interior, les parets i els sostres, el sol de marqueteria, perfectament dissenyat, les immenses sales i les menudes, la decoració, les làmpades, les pintures…tot sense excepció era digne d’admiració.

Palau d'estiu de Catalina.

El daurat predominava i enlluernava perquè donava claror. Caminàvem de sala a sala sempre seguint el grup de manera controlada i dirigida, com quasi sempre, i en aquella època, en Rússia, bocabadats admirant tanta magnificència, tanta grandesa, tant de poder i tant d’or. Recorde que vaig pensar que tant de valor hi concentrat deuria de tenir un complex sistema de vigilància. Segurament el tindria, encara que  per molt que vaig buscar no el vaig trobar. No vaig veure cap càmera. L’únic que s’hi veia vigilant era unes “guardianes” assegudes en incomodes cadires en cada sala. I recorde com alguna que altra d’elles, en lloc de fer la faena que tocava, custodiar els tresors que el museu guarda, dormia plàcidament sense contemplacions. Ni el clic del botó de la càmera fent-li la foto la despertava.

Encara que això de dir que estaven vigilant és una manera general de dir les coses, doncs recorde perfectament que hi havia una d’elles, totalment dormida, el cap, fins i tot inclinat cap avall. I això que les cadires no eren els còmodes seients reials que hi havia per tot arreu! I ho recorde perquè no vaig poder evitar fotografiar-la mentre tendria un somni tal volta reial.


Interior del palau de Catalina: enormes sales vigilades per unes guardianes "cansades".

També visitàrem Peterhof, altra meravella arquitectònica russa plena de colors suaus envoltant d’un jardí preciós. Passejaven pels seus jardins uns personatges vestits d’època, simulant ser els amfitrions del palau. No ens cansàrem de donar voltes pels jardins, amb varietat de racons i amb precioses vistes que no deixàrem de fotografiar.

Peterhof.
Em va agradar San Petesburg, després de visitar Moscou, va ser com una finestra que s’obri en una habitació tancada.



REFLEXIONS POSTERIORS, RÚSSIA estiu 1995




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada