Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 28 de juny de 2016

IRLANDA: SLIGO

Sligo té una abadia famosa, que no dubtem en visitar, i molt a prop també hi ha un lloc mític i important: la tomba del poeta Yeats.


L'abadia.


El venerat poeta Yeats

Irlanda és un país verd, és un país amb història. D’Irlanda hem fet rutes a peu verdes que ens ha dut a paratges preciosos rurals i urbans, de tot hi ha. Hem anat a les illes d’Aran per passejar-les, unes illes que són un paradís allunyat però prop de les costes de Galway. Hem vist castells, tombes, hem fet rutes verdes com Glendagough o Killarney, hem estat a Moher,  hem anat a pobles com Kilkeny i Cashel , o Cong.

I ara al norest d’Irlanda, després de deixar Cong, fem parada a Sligo per visitar esta localitat.  Sligo és menuda, d’uns 25000 habitants, però així i tot, no li falta de res.

Es un conjunt de cases baixes, com en la majoria de poblacions irlandeses, de colors vius per a fer-se notar en els nombrosos dies de boires plujoses. Té ambient juvenil perquè té universitat, així que pubs i discoteques, no en falten.

Sligo també té l’encís que proporciona el riu que la travessa, aigua i més aigua... això és Irlanda. Per sort en el moment d’arribar la pluja ha deixat passar a sol, que té ganes de lluir de tant en tant. Que no sempre siguen els núvols negres els que manen del cel en esta zona!.


El riu travessa la població-


Aprofitant que no plou el caminar pels carrers és més agrtadable. De sobte trobem un lloc recomanat a les guies de viatge, és el pub més antic de la ciutat, i no perdem l’oportunitat de menjar en un pub amb més de 140 anys.


Passegem pels carrers i entrem als seus pubs...

I com no? també visitem la seua important abadia de franciscans dominics. De l’abadia de Sligo construïda el 1253, només queden ruïnes, però no deixen de ser importants.


L'abadia de Sligo.


I és que al segle XVII, la ciutat i el monestir foren saquejats en una guerra civil amb les tropes reials. Com a conseqüència a més a més de la destrucció material, els frares foren executats. Tanmateix al llarg del mateix segle uns foren substituïts per altres, però els durà poc perquè els últims en arribar els expulsaren quan a finals del segle el monestir va passar a mans nobles, les de Sir Willian Taaffe.

Al segle XVIII hi havia de nou frares encara que la abadia servia de cantera als habitants de la zona. Com esta situació no podia continuar els frares abandonaren definitivament el lloc i la abadia quedà abandonada.



L'abadia de Sligo.


Va ser a mitjans del segle XIX quan començarien les tasques de restauració, que passarien a mans d’una comissió d’obres públiques que són les que enllestarien les obres.


L'abadia de Sligo.

L'abadia està molt bé, té molts racons acollidors que conviden a la meditació i on podem imaginar la vida que es portava aleshores. Sovint ho faig, intente capbussar-me on estic i oblidar-me del present per intentar configurar en la ment com seria allò que estic veient al passat. És un bon exercici mental.



L'abadia de Sligo.

La ruta continua, a la nit dormirem a Donegal.

Eixint d’Sligo, a Drumcliff, trobem el lloc on està soterrat el poeta i dramaturg envoltat de misticisme Willian Butler Yeats. Yeats va ser premi nobel de literatura l’any 1923, poc després que el país aconseguira la independència, fet que reconeixeria sempre dient que el premi era una benvinguda d’Europa a Irlanda com estat lliure.

Tomba de Yeats a Drumcliff

Drumcliffs


I Yeats està reposant als peus de la muntanya màgica de Belbulben caracteritzada pel seu perfil rectangular. Sembla una taula? Es impressionant només veure-la. La bellesa de l’erosió s’ha esmerat en esta muntanya. Quan torne a Irlanda vull pujar-hi, són unes quatre hores d’excursió... i cal estar en forma, crec que podria aguantar la caminada.

Muntanya de Belbulben.




QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu 2008

dissabte, 25 de juny de 2016

IRLANDA: CONG

Estem a Irlanda, de ruta pel país, i plou. Plou a cànters, i no para. I sota la pluja que no dóna treva arribem a CONG, un poble conegut per ser escenari d’una pel•lícula mítica, “El hombre tranquilo”.

Cong

Seguim a Irlanda, fent una ruta i meravellant-nos a cada passada d’un país verd, d’un pais alegre i acollidor. I en estos moments estem a Cong, escenari de pel•lícula. Però nosaltres no hem vingut per esta raó, volem veure una abadia dels segle XII, que és monument nacional. Fem una ullada al poble i la trobem en no res, el poble és xicotet. 

Cong

Entrem a la abadia i donem la passejada entre pedres, entre arcs... tot és testimoni d’història. Passem per una de les sales on els membres de la comunitat es confessaven els pecats en públic. Quin  horror suposaria per al penitent haver de dir en veu alta allò que mai vol que se sàpiga, no seria plat de bon gust que tothom escoltara els que deuria ser un secret entre la persona i Déu!. Les normes religioses no sempre són piadoses.


abadia de Cong

Passem pel claustre, que és menudet i del que queda poc en peu, continuem el nostre passeig imaginant els monjos d’aquells temps, com si ens acompanyaren pel claustre. En realitat el que queda en peu d’este lloc fundat al segle VII és poc. Després de la fundació es va cremar, més tard es va reconstruir, després la abadia va ser envaïda i destruïda per la invasió normanda, i al XIII es va fer altra reconstrucció. Així que el que podem veure són vestigis anteriors i uns pocs posteriors a l’atac normand.


abadia de Cong


Envoltant l'abadia hi ha un parc, amb verds arbres enormes, que voregen un camí que va cap al riu Cong. Un lloc que convida a la meditació, que és precisament el que feien els monjos residents del monestir quan seguien el camí que anava cap al riu, on anaven a pescar. La pesca no era per plaer sinò per a menjar la comunitat religiosa. Així no tot era menjar de l’hort que segurament també haurien de cultivar!


Riu Cong

I també fem una caminada sota la pluja i entre fang cap a un castell proper, és el castell d’Ashford on hi ha un hotel de cinc estrelles. Ho fem per la part darrera per a que els vigilants no ens tallen el pas, perquè actualment, és un lloc de luxe on tothom no pot entrar. Els guàrdies compleixen la seua tasca de no deixar cap persona aliena passar per la porta principal.

El castell d’Ashford

Però nosaltres, que som uns espavilats, guiats per una persona que ho és més encara perquè coneix el terreny i sap que si no és així no ens podem apropar-hi, arribem per un camí inesperat per als guàrdies perquè tenen els ulls cap a la porta principal. No poden pensar que per la senda podem entrar-hi...i si ho saben, fan la vista grossa. El cas és que quan s’adonen ja estem dins i ja hem vist el castell, encara que solament per fora. L’hotel és el castell i tot el terreny que l’envolta... per posar un exemple de les dimensions, només dic que té un golf amb nou camps. 




Una vegada vist l’edifici que, a més a més ,va ser decorat exterior de la pel•lícula The Quiet Man de 1952 i una vegada hem imaginat a John Wayne i Mauree O’Hara pels voltants rodant l’afamat film, ens anem, sempre acompanyats de la pluja que a Irlanda poques vegades para.

I és que diuen que la pel•lícula The Quiet Man, és una de les més televisades a EEUU. Pot ser siga veritat perquè la població irlandesa a Amèrica és molt nombrosa i John Ford va tenir cura en explicar els costums i tradicions dels irlandesos que viuen a l’illa.

QUADERN DE VIATGE: estiu del 2008

dimarts, 21 de juny de 2016

FOTOS i MÚSICA: PARMA i MÓDENA ( ITÀLIA)




Ciutats tranquil.les italianes, 
les menys turistiques però que val la pena visitar... 
cada lloc té el seu encant.



dissabte, 18 de juny de 2016

CANDELARIO ( Salamanca )

Tot el que diga de Candelario em quede curta, des del primer moment vaig quedar enamorada de la panoràmica amb el conjunt arquitectònic rural i al fons la serra nevada.

Acabem d'arribar a Candelario. Venim de Bejar per una carretera amb revoltes i estreta, no són molts quilòmetres. El poble de Candelario està molt ben conservat, tan els carrers com les cases, tot preparat per al visitant. Però Candelario no és un poble mort, com altres que he visitat i amb els que m’he quedat decebuda de la vida encarada solament al turisme, pobles on només estan habitats en horari comercial.



Més be al contrari, a Candelario es veu roba penjada al carrer per assecar, es veu fum que eix dels fumerals, es veuen les portes entreobertes i gent que es mou per dins trafegada amb les seues rutines diàries. Una rutina que no es veu alterada per l’allau de visitants que sense cap dubte este poble rebrà al llarg de l'any. I dic segurament perquè en el moment en el que jo estic no hi ha ni un ànima pels carrers, només nosaltres dues caminem entre les cases. De sobre apareix una parella i un poc més tard una família. Som els únics que anem pels dos carrers principals del poble.



El primer que trobem és l’ermita del Cristo del Refugio, un edifici del segle XVI, amb un altar barroc. A l’interior s’hi troba el Crist en la creu amb una “tunicela”, que és vellut roig bordat en roig i or.



I seguim caminat ...


M’agrada com està de net, m’agrada trobar cartells explicatius del que tenim davant i anem veient. Es un goig de passeig. El primer amb el que pare l’atenció és en el soroll a naturalesa, especialment escoltem el rítmic soroll de l’aigua que corre per unes canaleres laterals a tota pressa perquè va costera avall.

Estes canaleres tenen una clara finalitat. És un poble on es fa matança, com molts altres d’esta zona castellana, i com l’aigua corre tan de pressa, s’emporta ràpidament la brutícia que la matança del porc genera. Les canaleres, “regaderas”, estan en tots els carrers del poble, en hivern es mataven milers de porcs des de l’1 de novembre, dia de tots sants  fins el 2 de febrer dia de la Candelaria. Així es mantenien els carrers nets del socarrat que es feia al porc amb branques per a eliminar el pèl, també amb l’aigua es netejava la sang dels animals sacrificats.



Em sembla un soroll relaxant, tal volat no diría el mateix si fora una veïna i escoltara el soroll a tothora, no sé…tal volat estaria farta. El soroll s’incrementa per la quantitat de fonts que a més a més “decoren” este llogaret tan rural.




Després pare l’atenció en les portes i veig que en la majoria, per no dir totes, hi ha una mitja porta externa, és l’anomenada “batipuerta”. La finalitat era, i és, per poder mantenir la porta principal oberta i així poder deixar entrar claror del carrer i poder treballar més còmodament.



També servia per a que els animals que estaven pel carrer no pogueren entrar dins de les cases. Altra finalitat, en època de matança,  és la de nugar els animals per fora i des de dins els donaven l’estocada. I al final m'assabente d'altra raó que conta un veí del poble. Durant el temps de fortes nevades la porta ajuda a arrossegar la neu i poder obrir la porta principal.

També mire les balconades i façanes. Hi ha algunes cases que denoten riquesa altres són pròpies de gent treballadora, més populars…la “chacineria” és el que predomina en la zona ja se sap, la matança és un fet anual que continua fent-se en l’actualitat.

I en el nostre passeig, observant-ho tot, arribem a l’ajuntament, edifici de 1895, que conserva l’antiga presó.



I també anem a l’esglesia d’origen medieval, encara que la major part pertany al segle XV i XVI. I a l’interior hi ha barreja d’estils arquitectonics.




No pare de mirar façanes i en les roques en les que estan posicionades, no pare de fotografiar-les. Façanes i tots els detalls, tot m’ho vull emportar a casa compactat gràficament,

Candelàrio és dels poblets que aconsellaria que visitara tothom, està al voltant d’una hora de Salamanca i encara que no té tant de nom turístic, cert que val la pena.





M’acomiade d’este poble amb el soroll de l’aigua a l’oïda, m'agrada, dóna pau, simbolitza vida. Ha estat una visita preciosa.



QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016

dimarts, 14 de juny de 2016

RESSENYA LITERÀRIA: LA MARE SE’N VA DE VIATGE

LA MARE SE’N VA DE VIATGE
Mariana Ruiz Johnson

“La mare se’n va de viatge” és un conte simple, que no és el mateix que un simple conte. No hem de menysprear la simplicitat, de vegades engrandeix.

Este conte infantil és dolç, és tendre, té unes imatges captivadores, al menys a mi m’agraden. Kalandraca és l’editorial que està darrere. Qui es mou en el món dels llibres infantils i és amant d’il•lustracions precioses ja coneixerà este segell editorial que té tants i tants títols bonics on triar.

Jo mateixa l’he escollit per l’editorial entre tot un assortiment que tenia davant, però també l’he escollit pel títol d’indole viatgera, no us vaig a enganyar  i com no? també per les il•lustracions que donen molt per a parlar.

I quan llig el contingut encara m’agrada més i estic satisfeta per l’elecció feta.

Els protagonistes són una família d’elefants, estem parlant doncs, d’una faula, una faula que conta una realitat actual.

Hi ha poc text, no cal, les imatges parlen i ensenyen el que volen contar. I donen peu a imaginar i pensar en la realitat personal, és així com ho veig. Jo que el conte a diferents xiquets i em trobe amb diferents respostes del que passa en sa casa i en què s’assembla o es diferència amb la dels elefants del conte. Als xiquets els agrada comparar i a mi m’agrada escoltar, fem un tàndem ideal.

En la família protagonista, el pare es queda en casa mentrestant la mare ha de viatjar fóra per assumpte de treball, així trenca un estereotip de pare treballador, mare mestressa que es queda sempre tenint cura dels fills.

I llegint i gaudint dels dibuixos del conte sabem què passa en el viatge i què passa en casa.

Primer acompanyem a la família sencera a l’aeroport,  i sabem on estem per unes escales automàtiques que són per on s’allunya la mare maleta en mà. Al voltant hi ha moltes altres famílies d’animals, totes acomiadant-se uns dels altres: girafes, hipopòtams, gats, fins i tots unes hi ha unes amoroses granotes que s’hi estan besant.

I quan pare i fill tornen a casa és quan passa el que sol passar en la gran majoria de les cases. Per què passa? No sé si hi ha resposta. I és que la mare, sempre és la mare.. i els pares, també són pares però no veuen les coses a traves dels mateix mirall. És així, ho tinc comprovat. Sortosament, cada vegada més,  hi ha uns pocs pares que es posen les ulleres de la igualtat i ja veuen com han de veure, preocupant-se de tot el de la casa com cal.

Però no és el cas del pare elefant protagonista. Quan la mare no està, allò és un desastre total...però per al fill és una festa. I encara que enyora la mare i l’olor a flors de la casa, el fill elefant s’ho passa d’allò més bé incomplint els horaris i normes maternes, menjant qualsevol cosa que no faria amb la mare present o estant tothora de festa que tampoc passaria amb la mare en casa.

La mare mentrestant a traves de la web cam conta el que fa, són coses de treball però també de plaer: parlar amb el cap del treball, seure a un bar, fer turisme, descansar a l’hotel, anar de compres i també donar una conferència davant de gent que està escoltant-la. Esta mare és una “intel•lectual”, em diu un alumne i em quede amb la idea, encara que ja m’ho imaginava mirant les ulleres que porta. Per a la família parlar amb ella a traves de la pantalla no és com tenir-la present però és el que hi ha i val com a succedani.

Quan acaba la tasca de la mare allà on ha anat, acaba el viatge, la mare torna a casa i la família es retroba de nou. La rutina ja s’imposa. 

Que dolça eixa abraçada on les tres trompes s’entrellacen! Que bonica tota la faula! Metafòricament ens diu una realitat que passa, que totes les mares del món són sabedores i que costarà molt de canviar. Les mares, treballadores o no, marquen les normes i els pares concedeixen d’amagat. 




dissabte, 11 de juny de 2016

EGIPTE: pinzellades de El CAIRE, la capital

Ciutat caòtica, enorme... ciutat gris i sorollosa... ciutat de contrastos per confluir riquesa i pobresa, misèria i esplendor.

Les dues vegades que he visitat el Caire l’he catalogada de ciutat caòtica, gran, (millor dit, enorme), gris, sorollosa... ciutat de contrastos, per confluir riquesa i pobresa,  misèria i esplendor. Les dues vegades m’he sentit embolicada d’aires d’història, política i religió.

Sobre la misèria que hi vaig trobar la primera vegada de  manera colpidora, ja he fet un esbós parlant de la ciutat dels morts i de la contaminació de Nil on la gent anava a poar aigua per a menjar sense tenir en compte el grau d’infecció que hi podia transportar. Va ser una imatge que difícilment s’esborra de la memòria, una imatge que contrasta amb el que realment es ven d’Egipte, que és la seua grandesa passada faraònica.

El Cairo.
        
El Cairo és gris, per la pol·lució i per la pols del desert. La ciutat pot arriba a atabalar, per la quantitat d’estímuls sensorials.

És una inmensa urbe.

Però també tot allò que atabala, és precisament el que realment encisa de El Caire, com en altres ciutats àrabs: és l’ambient, la barreja de colors i sabors junt als sorolls que tothora t’acompanyen. Tot el conjunt és el que realment val la pena, és el que a mi m’atrapa.

Tanmateix, a més a més de l'ambient, en una visita a El Caire no pot faltar la visita als seus grans monuments, alguns imprescindibles com la mesquita de Hassan, la mesquita de Mohamed Ali o la Ciutadella.

Però no cal córrer, les ciutats s’ha de visitar pas a pas.

Vestigis de moltes èpoques no en falten...

La mesquita de Mohamed Ali és un dels monuments més espectaculars i representatius de la Ciutadella, coneguda també com la mesquita d’alabastre. Mohamed Alí va ser el fundador de la destronada casa reial egípcia i l’impulsor de la modernització.





            

Fotos 265-
Mesquita de Mohamed Alí.
     
La Ciutadella va ser construïda per Saladino a partir de 1176 i durant segles fou la residència de sultans. Des de la Ciutadella es pot veure una panoràmica completa de la ciutat, sempre gris... sempre envoltada de boirina. 

Vista des de la Ciudadela.
       

Però ja sabeu que a mi el que m’agrada és anar carrer amunt, carrer avall... I si es tracta de perdre’s per la ciutat per tal d’assaborir més l’essència, cal passejar pel barri copto que és un entramat de carreronets estrets on hi ha un museu, i esglésies, on trobem la petjada dels antics cristians egipcis. Diu l’Evangeli que en esta zona de El Cairo és on visqué la Sagrada família durant el seu exili a Egipte, és el que una veu local ens conta quan passem per un estret carrer del qual no conserve ni foto, però si el recorde perfectament. Hi trobem doncs, història cristiana i història jueva. Hi vaig anar la primera vegada. El barri copte no és una visita molt turística, els tours guiats, la majoria, deixen esta part a banda.

Està bé endinsar-se per lloc pocs transitats, carrers que no estan ni al plànol, sempre amb precaució, sempre a l’aguait.

I és que les grans avingudes i als carrers principals el transit de cotxes i motos és desesperant, sense respectar cap norma de circulació vial, així,  creuar un carrer suposa una aventura de la qual no se sap com pot acabar. I pujar a un taxi també suposa anar amb la por al cos perquè sembla que anem a xocar.



Si, així és. En Egipte el trànsit és com una batalla campal, els vehicles aborden de costat, de front i per darrere, a altres vehicles motoritzats, o no motoritzats, com són els burros, els carros abarrotats de mercaderies, de gallines o de persones.

La ciutat és caòtica.
El museu de El Caire és impressionant. És on es veu un resum de l’esplendor faraònic. És com fer un passeig ordenat i en unes hores  per la història. Sempre bocabada admirar el que s’hi guarda, per bellesa, per antiguitat, per pensar quanta informació guarda. Sempre que estic a un museu pense la quantutat de coses que sabríem i que que no se saben si, de sobte, tots estos objectes que ara es guarden entre vitrines parlaren... Seria un documentat testimoni molt fiable...

Del museu destaque la secció dedicada a Tut-anj-amon. Magnifica. Sorprenent. Tant de tresor! És difícil imaginar-ho tot en la tomba tan menudeta. Particularment és el que més m’ha impactat perquè havia llegit el llibre del descobridor de la tomba on descrivia tot el que havia trobat...és un llibre apassionant. Estar davant del tresor em va fer recordar el llibre i recordar la visita a la tomba ara buida. Encara no puc imaginar com cabria tant de tresor dins d’aquell habitacle mortuori.

Malgrat el desordre, el calor que es pateix dins del museu i que pense no deu ser bó per a la conservació de les obres d’art... malgrat tot, pense que val la pena entrar-hi i estar un temps observant el passat egipci. Hi ha més de 5000 anys d’art, una xifra que es diu en no res... però si reflexionem-hi ens adonem de la gran quantitat de tresor acumulat.



Museu.
     

 La flor del lot és característica de l’Egipte antic i també de l’actual. Fent una ullada al passat veiem que des de la flor del loto emergiren molts deus. Com és flor que s’obri de dia, està relacionada amb Ra, el deu del sol. També de la flor de loto va emergir el deu Nefertum, el dels perfums. El loto era símbol sagrat de resurrecció i fins i tot es diu que de la creació. El loto oferia protecció i curació, veritat i justícia.

Flor de loto.

     
I fent referència a la planta del loto, també està la moderna Torre del Caire, la torre de televisió, de 187 metres d’alçària,43 més que la piràmide de Guiza, el que la converteix en l’estructura més alta de El Cairo i potser d’Africa. Fou dissenyada evocant el símbol esmentat. el de la flor del loto sagrada i consruida amb granit el material emprat a l’antic Egipte. Corona la torre un restaurant giratori a la planta 14 amb vistes a la cutat i al  riu Nil que té al costat.


Torre de El Cairo.
      
I no pot faltar, sense excusa,  anar al mercat de  Khan el Kalili, lloc de més de 600 anys d’antiguitat on s’assaboreix la vida real del país. Els preus no són barats, el turisme fa estralls, el regateix no és fàcil. Hi vaig gaudir de debò mirant-ho tot i intentant empassar-me de tots els olors i colors, com faig sempre als mercats àrabs que són sempre singulars i especials. Em va semblar enorme i seguia les pautes d’altres mercats àrabs, amb carreronets plens de botigues i gent, uns venent, altres comprant, alguns mirant, altres sense fer res, i molts xerrant. El mercat és lloc de trobada social. I això passa en qualsevol mercat del món, en els d’abans i en els d’ara, en els orientals i els occidentals.





Mercat de  Khan el Kalili
      
En el cafe Fishawi o cafe dels espills, prenem un cafè, el sobrenom li ve perquè d'espills, se’n veuen per  tot arreu i de totes les grandàries. Entrar-hi no és fàcil perquè és estret i està ple, així i tot trobem uns seients. Hi ha pocs occidentals en este moment, però ens miren amb bona cara, estan acostumats als estrangers. I per què és afamat? Doncs perquè des de fa dos-cents anys no ha deixat de funcionar, diuen que ni de nit ni de dia... es singular perquè a més dels espills no té portes.


I  sobre tot perquè s’hi  respira literatura pensant que el premi Nobel de 1988 Naguib Mahfuz era client assidu. I pensar la de novel·les que haurà germinat el premi Nobel assegut al mateix seient on jo he estat...


Cafe Fishawi o cafe dels espills
Em quede curta parlant d’esta gran ciutat, no he dit ni la meitat de la meitat... no parle del seus balls, ni de la seua música, ni dels menjars, ni de les aventures als taxis, ni en botigues comprant...Només us mostre unes pinzellades d’esta gran capital, deixe la resta per a la imaginació del lector que pot emprar  la capital egípcia com a base per visitar els voltants i anar a altres llocs del país dignes de visitar.
La danza del vientre.
Tenim l’hotel prop de les piràmides i ens llevem de llit amb una bonica panoràmica.


         

QUADERN DE VIATGE: EGIPTE primavera 1987i estiu 2000