LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES
Leena Yadav
Amb la pel·lícula “La estación de las mujeres” viatgem a la India, concretament a un poblet xicotet de costums i tradicions
arrelades on la modernitat vol entrar i
ho fa a pas de tortuga, en xicotetes dosis, i sempre reclamada per les dones.
Elles són les que van aconseguint xicotetes coses, per ahi comença, primer
és un mòbil, després reclamen un televisor, i els homes els ho van cedint tot per
insistència i constància, malgrat tindre un paper secundari a la societat
masclista on viuen. Tanmateix en esta pel·lícula les dones són visibles i els
homes secundaris, elles són les grans
protagonistes, les que ens conten què senten i què els passa i la lluita
continuada que han de fer dia a dia, simplement
per a viure dignament sense que les afecte molt l’opressió que dicten
les normes heretades.
“La estación de las mujeres” mostra situacions que
es viuen a la India rural però, la protesta no és local, malauradament, arreu
del món hi ha casos similars, així que és una denuncia global i clara sobre
l’opressió que pateix la dona no només a la India, al món en general.
Les protagonistes són quatre dones que viuen en un
ambient econòmicament pobre. Està Laijo, la jove maltractada pel marit
alcohòlic, pel fet de no poder tenir fills. Què passaria si l’estèril fóra
l’home i no ella? Laijo vol descobrir-ho. Hi ha una ballarina, Bijli, que és
prostituta i pensa que és lliure perquè no té el rol d’esposa, però sap també
que els homes l’esclavitzen i a més a més la joventut va passant i comportarà
el final de la manera com es guanya la vida. Hi ha una xiqueta de quinze anys, Janaki,
a la que li agrada anar a l’escola, però els llibres no entren dins del pla
d’una bona esposa i els ha de deixar de banda. Janaki està a punt de casar-se,
encara que ella no vol complir amb el deure amb el que està nugada. I està la
que va per a sogra de Janaki, Rani, que és la mare del jove Gulab, el que va
per a marit. Rani, que vist de dol des de que va enviudar quinze anys enrere, viu
seguint les normes convencionals, fa el mateix que li feren a ella i obliga al
fill a casar-se. Gulab ja de menut s’hi mostra radical, masclista i dèspota.
Totes quatre viuen situacions crues que, conforme
avança la pel·lícula van augmentant i fan que el patiment siga continu malgrat
barrejar-se amb brots d’esperança i felicitat. Les dones fan un bon paper, que
no és fàcil d’interpretar, el d’obrir una porta tancada amb pany i forrellat.
Són quatre dones totalment diferents però l’amistat les uneix i les fa fortes,
les fa somniar amb una amor diferent al que coneixen i imaginar la vida en altre món que desconeixen però saben que
existeix més enllà d’on viuen. Són dones que si volen trencar amb el que viuen,
han de decidir, i per a elles és nou, no estan acostumades. Però un dia donen
un pas endavant i fugen camí de la llibertat.
És una pel·lícula valenta pel que conta, que no
agradarà als homes del tipus mascliste que hi apareixen, perquè les
infelices dones s’atreveixen contradir a
l’home, a saltar-se les normes de la tradició que les esclavitzen i també pot
arribar a la controvèrsia perquè hi ha moltes escenes violentes de
maltractament o de sexe que disgustaran a una de les societats més masclistes
del món.
El conjunt m’ha agradat perquè amb una excel·lent
fotografia, mostra paisatges i maneres de ser i pensar diferents a les que ens
envolten. Tal volta al principi el ritme és massa lent i tendeix a reiterar el
que se sap. Però és un detall menor. En este cas l’exotisme atrau perquè l’escenari
és una aldea al desert. El consell format pels homes de més edat són els que
dirigeixen el poble, els que manen, els que jutgen, els que condemnen. Apareix
també altre home fora dels estereotips masclistes, és un jove emprenedor que
constrasta en mentalitat amb els més vells i vol que l’aldea avance i trenque
amb les tradicions que no duen enlloc.
A més a més, l’alegre cançó principal de fons que
convida a l’esperança i ballar em resulta divertida i és el toc que contrasta
per endolcir tot el contingut dramàtic que fa que l’espectador tinga el cor en
un puny al llarg de tota la pel·lícula però especialment al final, en la
celebració del festival de Dussehra. El dramatisme també s’ha volgut compensar amb tocs còmics, però al meu
parer, són més agredolços que reals.
La pel·lícula té mèrit perquè abans de començar ja
va trobar entrebancs, la directora no trobava permisos per a filmar en cap dels
pobles que volia, no admetien que cap dona dirigira la pel·lícula, a més a més
ella trobava entrebancs perquè portava pantalons i no es cobria el cap a bel
vel. La veien una corruptora de dones i li ho deien generacions joves d’homes.
Tan de bo hi haguera més persones tan valentes com
ella. Este tipus de pel·lícules són necessàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada