Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 18 d’abril de 2017

RESSENYA de cine: LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES



LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES
Leena Yadav

Amb la pel·lícula “La estación de las mujeres” viatgem a la India, concretament a un poblet xicotet de costums i tradicions arrelades  on la modernitat vol entrar i ho fa a pas de tortuga, en xicotetes dosis, i sempre reclamada per les dones. Elles són les que van aconseguint xicotetes coses, per ahi comença, primer és un mòbil, després reclamen un televisor, i els homes els ho van cedint tot per insistència i constància, malgrat tindre un paper secundari a la societat masclista on viuen. Tanmateix en esta pel·lícula les dones són visibles i els homes secundaris, elles són les  grans protagonistes, les que ens conten què senten i què els passa i la lluita continuada que han de fer dia a dia, simplement  per a viure dignament sense que les afecte molt l’opressió que dicten les normes heretades.

“La estación de las mujeres” mostra situacions que es viuen a la India rural però, la protesta no és local, malauradament, arreu del món hi ha casos similars, així que és una denuncia global i clara sobre l’opressió que pateix la dona no només a la India, al món en general.

Les protagonistes són quatre dones que viuen en un ambient econòmicament pobre. Està Laijo, la jove maltractada pel marit alcohòlic, pel fet de no poder tenir fills. Què passaria si l’estèril fóra l’home i no ella? Laijo vol descobrir-ho. Hi ha una ballarina, Bijli, que és prostituta i pensa que és lliure perquè no té el rol d’esposa, però sap també que els homes l’esclavitzen i a més a més la joventut va passant i comportarà el final de la manera com es guanya la vida. Hi ha una xiqueta de quinze anys, Janaki, a la que li agrada anar a l’escola, però els llibres no entren dins del pla d’una bona esposa i els ha de deixar de banda. Janaki està a punt de casar-se, encara que ella no vol complir amb el deure amb el que està nugada. I està la que va per a sogra de Janaki, Rani, que és la mare del jove Gulab, el que va per a marit. Rani, que vist de dol des de que va enviudar quinze anys enrere, viu seguint les normes convencionals, fa el mateix que li feren a ella i obliga al fill a casar-se. Gulab ja de menut s’hi  mostra radical, masclista i dèspota.

Totes quatre viuen situacions crues que, conforme avança la pel·lícula van augmentant i fan que el patiment siga continu malgrat barrejar-se amb brots d’esperança i felicitat. Les dones fan un bon paper, que no és fàcil d’interpretar, el d’obrir una porta tancada amb pany i forrellat. Són quatre dones totalment diferents però l’amistat les uneix i les fa fortes, les fa somniar amb una amor diferent al que coneixen i imaginar la vida en  altre món que desconeixen però saben que existeix més enllà d’on viuen. Són dones que si volen trencar amb el que viuen, han de decidir, i per a elles és nou, no estan acostumades. Però un dia donen un pas endavant i fugen camí de la llibertat.

És una pel·lícula valenta pel que conta, que no agradarà als homes del tipus mascliste que hi apareixen, perquè les infelices  dones s’atreveixen contradir a l’home, a saltar-se les normes de la tradició que les esclavitzen i també pot arribar a la controvèrsia perquè hi ha moltes escenes violentes de maltractament o de sexe que disgustaran a una de les societats més masclistes del món.

El conjunt m’ha agradat perquè amb una excel·lent fotografia, mostra paisatges i maneres de ser i pensar diferents a les que ens envolten. Tal volta al principi el ritme és massa lent i tendeix a reiterar el que se sap. Però és un detall menor. En este cas l’exotisme atrau perquè l’escenari és una aldea al desert. El consell format pels homes de més edat són els que dirigeixen el poble, els que manen, els que jutgen, els que condemnen. Apareix també altre home fora dels estereotips masclistes, és un jove emprenedor que constrasta en mentalitat amb els més vells i vol que l’aldea avance i trenque amb les tradicions que no duen enlloc.

A més a més, l’alegre cançó principal de fons que convida a l’esperança i ballar em resulta divertida i és el toc que contrasta per endolcir tot el contingut dramàtic que fa que l’espectador tinga el cor en un puny al llarg de tota la pel·lícula però especialment al final, en la celebració del festival de Dussehra. El dramatisme també s’ha volgut  compensar amb tocs còmics, però al meu parer,  són més agredolços que reals.

La pel·lícula té mèrit perquè abans de començar ja va trobar entrebancs, la directora no trobava permisos per a filmar en cap dels pobles que volia, no admetien que cap dona dirigira la pel·lícula, a més a més ella trobava entrebancs perquè portava pantalons i no es cobria el cap a bel vel. La veien una corruptora de dones i li ho deien generacions joves d’homes.

Tan de bo hi haguera més persones tan valentes com ella. Este tipus de pel·lícules són necessàries.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada