ROMANIA: PAS DEL BORGO i BISTRITA

Travessem el pas del Borgo entre boires i pluja, amb una atmosfera fantasmagòrica, de la mateixa manera a com ho veuria el protagonista de la novel·la de Stoker.

Deixem Campulung i anem cap al pas del Borgo i Bistrita, està fent-se el cel negre, els núvols amenacen pluja i a més a més és ja de vesprada i en unes hores es farà de nit. Quan rellig el que he escrit pense que sembla un paràgraf de la novel·la Dràcula, però no ho és, és just el que en estos moments tenim.

El pas del Borgo és un pas de muntanya que comunica Bucovina, d’on venim amb Transilvània, que és cap a on anem. Segons la novel·la de Stoker, els dominis del comte Dràcula. Imagine que tothom té clar que no s’ha de confondre el Dràcula real, princep de Valaquia, amb el comte Dràcula vampir literari que la imaginació de l’escriptor va inventar. Cal saber què és cert i què no. Els escriptors agafen veritat i la barregen amb la ficció.

I de sobte, el que faltava,  tenim una avaria que ens obliga a parar i ho fem en la població més propera, a Vatra Dornei, al costat de l’estació de tren. Mentre el conductor intenta arreglar-ho de  manera provisional baixem i observem a la gent que espera a l’estació de tren. Hi ha un poc de tot.

Per sort a la mitja hora d’estar el conductor capbussat en el motor, ens avisen que ja podem pujar a l’autobús. I m’alegre perquè no és un lloc molt acollidor. Però l’avaria continua i encara estem travessant el port. Encara falten  uns quilòmetres per arribar al final i anem amb cert temor que el vehicle ens deixe tirats en meitat carretera, cara a la nit i amb l’oratge tancat.

Els núvols es desfan i comença a ploure. És l’estampa perfecta. Dràcula va veure este mateix paisatge de la mateixa manera a com l’estem veient nosaltres: de manera fosca i tètrica.

Per sort de tant en tant els rajos de sol apareixen entre núvols i la foscor deixa pas a un poc d lluminositat.

Però dura poc, de nou la pluja, de nou la boira... Al llarg del pas del Borgo trobem boscos i xicotets pobles. Les cases són de fusta i trobe que veig alguna creu que deu ser un cementeri. Alhora que tètric,  és bucòlic, sembla que estem a Suïssa pels prats verd, i després sembla que estem a la selva negra pels boscos frondosos que s’hi veuen.

La carrereta va a 1200 metres d’altura. I cada vegada plou més. La boira tapa part del paisatge.

M’agrada veure a traves del cristall el paisatge amb pluja, els verds són mes verds, hi ha més contrast... m’agrada però tanta melancolia en l’ambient fa que el trajecte s’eternitze.

No deixe de pensar en la novel·la de Stoker i el que deia el protagonista:

“ Y al final vimos como el desfiladero se abria hacia el lado oriental. Sobre nosostros pendian oscuras y tenebrosas nubes, y el aire se encontraba pesado, cargado con la opresiva sensació de trueno.”

Just el mateix que ens passa a nosaltres.

Al capdavall arribem on teníem previst. És un hotel de tres estrelles, però no anem per quedar-nos a dormir. No!

 És un edifici-  muntatge turístic creat a partir de la novel·la, l’hotel Castel Dracula, que a mi particularment no m’agrada. Per a donar-li credibilitat ens fan entrar  fins i tot per un pati de carruatges, com ho va fer Jonatan el de la novel·la de Stoker.

Pense, per ser benèvola, que tal volta hem arribat massa tard i que el personal que hi treballa ja està cansat d’espantar als turistes que ens han precedit perquè el que és cert és no he trobat ni la mínima gràcia en allò que han mostrat. La jove que ens ha guiat a la sala de Dràcula tenia molt poca ànima i no anava ni  caracteritzada per horroritzar-nos, donat que damunt de la seua vestimenta personal, només portava una simple capa vampiresca.

Sé que a l’hotel va molta gent amb xiquets sobre tot al Halloween i altres que volen viure nits terrorífiques i monogràfiques sobre el tema. Segurament a tots ells el muntatge estarà ben fet i no opinaran el mateix que jo. HI ha 62 habitacions dobles i tres suites. Nosaltres hem vist poc, encara que per a mi ha estat suficient. Tal volta haguera esta més completa la visita donant una volta pels voltants, però com plou a mars, no podem. Estic segura que hi ha elements complementaris terrorífics que el faran l’escenari. Sense dubte que hi haurà  un cementeri i calaveres.

Eixim de l’hotel de Dràcula a tota pressa perquè plou molt i encara  hem d’arribar a Bistrita on tenim l’hotel,  que per cert, té el mateix nom que on es va hostatjar el Jonatan novel·lesc.

Quan estem a la ciutat famosa gràcies a la ploma de l’escriptor irlandès, ja no plou, sortosament, i encara ens dóna temps de fer un breu passeig i veure algun carrer  antic de la ciutat i les cases medievals dels mercaders del segle XV i XVI anomenades Sugalete.

Però és un passeig massa ràpid i breu. Al capdavall, sé que en un futur no recordaré esta ciutat pels monuments sinò pel pas del borgo precedent. I també la recordaré pels corbs negres... Quants hi ha! No m’agrada molt veure’ls, em fan sentir por...açó si que em dona por... i no el muntatge de l’hotel.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018