RESSENYA LITERÀRIA: LAS HIJAS DE LA CRIADA de Sonsoles Onega

 

LAS HIJAS DE LA CRIADA

Sonsoles Ónega

 

 

Fa uns mesos ressenyava el premi planeta 2022 “Lejos de Luisiana”  que, sincerament, no m’agradà molt. Hui parle de “Las hijas de la criada”, el controvertit Premi Planeta 2023 lapidat abans de ser llegit. Així va ser. I a mi, a diferència de l’anterior premi, si que m’ha agradat i el recomane. Com són les coses! De sobte, tothom  condemnà la novel·la quan encara ni havia eixit a la venda. Pobres filles de la criada i pobra Sonsoles!  Després ja no calia més, la bola negativa es va fer més gran, la veu dels comunicadors arriba lluny i influeix en qui no té opinió pròpia. Com s’explica? Jo mateixa conteste: pels prejudicis i per allò que se'ns dona tan bé de "parlar per parlar". Tothom ho fem. Tanmateix el que cal és valorar sense pecar de vanagloriar, sobrevalorant, ni fent cataclisme. Res, si no hi ha lectura i meditació prèvia. També hi ha moltes enveges.

 

No he volgut jutjar el llibre pensant que ha estat guardonat, sinó mirant que és un "dramón” de dones valentes que enganxa i entreté, he valorat sense importar-me l’opinió d’un jurat. Sóc conscient que els Premi Planeta, que és el cas,  tenen uns criteris per decidir qui ha de guanyar o no. Ens agraden o no, ells manen. I la meua conclusió és que tal volta en els seus criteris no es mira tant la qualitat literària com el contingut, que ha de captar quants més lectors millor. Eixa és la clau.  I ací entra  la subjectivitat. L’editorial que organitza el premi és una empresa i una empresa mai vol perdre diners. I parlant de diners, m’he posat les mans al cap quan he sabut que paguen un milió d’euros a qui guanya! I sincerament, em sembla una barbaritat i alhora una gran responsabilitat del jurat per triar el llibre mereixedor de tanta quantia monetària que en algun moment voldran veure compensada. I els organitzadors podran desmentir el que vulguen però és comprensible que "qualsevol desconegut" no puga guanyar i que “es busque” amortitzar els diners avançats en el premi. Per això, amb tots els meus respectes als que premien i els que són premiats,  no em fie dels premis, ni dels Planeta ni de cap organitzat per editorials grans.

 

També he de dir que en este cas, m’enutjava que a Sonsoles Ónega la criticaren tant i tal volta per això, després de tanta persecució, per sororitat, sentia que havia de posar-me de la seua part. Deien que si havia guanyat per ser filla de qui era i que no se’l mereixia, que no se la coneixia per escriptora, que en la tele es desenvolupava bé però ser bona escriptora era altra cosa... Es va escoltar de tot i res bo infravalorant una autora i el fruit de moltes hores d’esforç. I a mi tanta oposició em va fer l’efecte contrari, em va donar ganes de comprovar si les dolentes critiques tenien o no fonament. A més m’atreia el tema gallec i vaig decidir que eixe Premi Planeta no me l’havia de perdre. I repeteisc que no solen agradar-me el llibres que l’editorial premia però segons el tema els done oportunitat o no.

 

Davant d’un llibre valore l’esforç i el treball, valore l’organització i la capacitat per no perdre cap detall i no caure en repeticions ni incoherències. Així que mirant totes estes premisses valore positivament esta novel·la amb tantes pàgines. No obstant això, sóc molt tiquismiquis quan llig, ja ho sap qui em coneix i segueix les meues ressenyes. Alabe si m’agrada i critique si veig alguna cosa que pense podria haver estat millor. En este cas faré el mateix. I ja ho he dit, oblidant-me que és un premi literari.

 

Quan jutge un llibre ho faig atenent al contingut i a la forma, al que diu i com ho diu. Si les dos parts m’agraden el llibre és perfecte. Si ressalta una part sobre altra el llibre em pot agradar més o menys, depenent d’altres factors. Jo crec que generalment un llibre ens agrada quan aconsegueix connectar d’alguna manera amb nosaltres.  I “Las hijas de la criada” ha connectat amb mi pel contingut. La història que mostra Galícia en els primers terços dels segle XX m’ha atrapat perquè ha estat un goig llegir sobre el món mariner que conec per un viatge fet recentment. I llegint he recordat aquells dies tan agradables. Tal volta este apartat ha estat el motiu principal per voler seguir i seguir llegint. M’ha refermat la idea de quant que s’aprèn viatjant coneixent in situ el que trobes també en llibres. I és que molt del que l’autora explica per ambientar la història, ho sabia: el que explica sobre la indústria conservera  o la balenera, sobre el naufragi del Santa Isabel… Per cert sobre este naufragi ja vaig escriure ressenyat un llibre i una pel·lícula   i també escrivint sobre l’illa de Sálvora,  on va passar el malaurat accident.

 

Perquè a més, és un llibre que fa viatjar. No havia llegit res de Sonsoles i “las hijas de la criada” m’ha recordat moltes històries d’Isabel allende. Allende explica traslladant-nos a l’altra part del món i en este cas Sonsoles Ónega en trasllada a Galicia, també a Cuba i Argentina, però el pes major de la novel·la és la història gallega.

 

Com ja he dit, llegia i no volia parar. Tenia curiositat per seguir la trama ben filada i amb secrets al voltant del matrimoni protagonista. Una  trama que parteix amb el naixement, el mateix dia, de dos  xiquetes i per una venjança, canvia el rumb de les seues vides. Al llibre trobem gelosies i supersticions, maternitat i paternitat i diferents maneres de viure-la, venjances, amor i desamor, alguns enamoraments a primera vista i platònics que acaben bé o no. I casaments imposats en contra del destí així com la complexitat entre les relacions mares-pares i fills o filles on la força de la sang està molt present. Trobem empresaris i treballadors,  gent humil i  gent pudent, dos mons que viuen separats però de vegades com en una xarxa s’enreden. Tot un drama, però interessant.

 

He seguit atenta la gran mentida que viuen els i les protagonistes i m’he desesperat esperant que es descobrira. Al final es busca la veritat però serveix per a ben poc perquè arriba tard. Sabedors i sabedores del verisme callen i actuen malament, fins a l’extrem de veure cometre un pecat i un delicte. I ja no desvetlle més per a que ho descobriu vosaltres.  

 

Les dones són  les protagonistes,  lluitadores i marcades per un destí. Segons la casa on neixen la vida és una o altra: Doña Inés, la dona forta que dirigeix tot, Clara i Catalina, les xiquetes que creixen i segueixen una vida imposada. El paper de Renata, la criada, també és important: és l’única que sap tota la veritat al cent per cent. I altre aspecte a destacar és que s’hi fa un gran homenatge al treball humil de les dones treballadores de les conserveres, que tingueren un paper fonamental en la indústria gallega

 

Hi ha una part que no m’agrada: la diferència marcadament prototípica en el comportament femení segons classe social que l’autora mostra. Aixi presenta dones riques que són llestes i emprenedores, fortes i intel·ligents, lligen, tenen iniciativa i triomfen en els negocis, en canvi les pobres, les del classes baixes no, elles queden estancades. Per altra banda no hi ha diferència en quant a l’amor on totes, pobres i riques són unes desafortunades. Mendiquen l’estima.

 

I seguint amb les dones...he dit abans que les dones que mostra són intel·ligents però pensant-ho bé tal volta no ho són tant.Com és possible que no endevinaren la veritat abans? Com Doña Inés, que és llesta, no siga capaç de veure més enllà dels ulls blaus de Clara que li recorden a sa mare? Com no nuga caps? Com no malpensa que el marit haja tingut una relliscada amorosa? Si passava en aquella època en totes les famílies riques!.

Pel que respecta als principals protagonistes són uns covards: Don Gustavo, que sap la veritat al cinquanta per cent, és culpable de covardia, com el fill Jaime que ni fa ni desfà.  El metge també té el seu rol callant. Al meu parer hi ha també massa contrast entre la valentia d’unes i la covardia d’altres. 

 

I sobre la forma com està escrita la novel·la, Sonsoles no escriu malament, la narració té un fil coherent, però de vegades empra frases massa estudiades amb la bona intenció d’embellir la prosa. Al meu parer no cal rebuscar tant. De vegades més simple queda més bonic. Hi ha frases que no m’han sonat bé. Però ja és l’estil personal en el que no entre ni isc.

 

Em quede amb la idea que és una lectura amena i distrau mostrant el dur món mariner gallec. Em quede amb el desig que els crítics, els que tenen influència i la seua veu crea sentència,  abans de valorar negativament un treball, busquen altres parts destacables i bones, i que pensen en tota la feina que hi ha darrere perquè el que se li va fer a Sonsoles, enfonsa l’ànim a qualsevol, malgrat la barbaritat de diners que s’embutxaque.