A LA PLATJA DE
CAMUS
Elvira
Cambrils
En el món literari hi ha molts autors i autores, alguns
noms ens sonen més que altres, tenen més publicitat o públic, tenen més èxit de
vendes o estan més mimats per les llibreries i editorials que els promocionen. L’atzar em va
portar un dia a saber sobre Elvira Cambrils, sobre la seua afició viatgera i
sobre els seus llibres en els quals estan presents les realitats que va descobrint.
Només unes primeres paraules virtuals em van servir per saber que Elvira i jo teníem molt en comú. Quan vaig escoltar de què tractava el seu darrer llibre “ A la plaja de Camus” ja tenia clar que tenia que llegir-lo. I a més a més necessitava conèixer-la.
Tenia que parlar amb ella. No va ser fàcil, ella de la Safor i jo de la vall d'Albaida, però al final es va donar l’oportunitat
durant la setmana del llibre en català a Barcelona, quan les dos anàvem a presentar una novel·la. Llàstima que fora un encontre breu, però les xarxes socials ens
permeten xerrar de tant en tant i compartir pensaments.
“A la platja de Camús” parla sobre Algèria. Qui em coneix
sap que Algèria és l’eix principal d’una de les meues novel·les, “Entre dos mons”, basada en un viatge personal a un país que, estant tan prop, alhora està tan allunyat del nostre. Per això sabia
que Elvira i jo teníem moltes coses a xerrar. Ens unia Algèria. Sabia que
d’alguna manera o altra, el seu llibre, “A la platja de Camús” complementaria
el meu llibre “Entre dos mons”. Sabia que serien mirades diferents però
focalitzades en un mateix lloc i en èpoques diferents però al capdavall
mostrant un país que la majoria de les persones desconeix i del qual es
creen idees tergiversades.
El llibre d’Elvira recrea l’Algèria quan hi vivien els
valencians que anaren a Alger buscant una vida millor. La buscaren i la trobaren. I no n'eren pocs, eren moltes families les que deixaren tot per refer la seua vida. Espanya
estava en postguerra i hi havia pocs mitjos per sobreviure. Per altra banda l’Algèria francesa era
moderna. L'Algeria francesa els va rebre amb una mentalitat oberta. I quan aquells joves, xics i xiques, tornaven de tant en tant al seu
poble, destacaven per avançats i progressistes, tenien idees més modernes
comparant-les amb les idees tancades que existien en els pobles on havien
nascut.
A la novel·la també
s’hi veu la vida dels àrabs envaïts pels francesos i la dels francesos que es
convertiren en “Pieds Noirs” en ser expulsats del país. Aquella data va ser històrica. Va ser el 5 de juliol
de 1962 quan França va reconèixer la independència d’Algèria i va suposar
l’expulsió d’un milió de colons europeus, així com també van haver d’eixir minories
ètniques religioses com els jueus. Jo tenia un amic, Guy, malauradament va morir fa uns
anys i francès nascut a Algèria, que en sabia molt del tema. Guy va ser expulsat de França i considerat un Pied Noir. Gràcies a la novel·la d'Elvira Cambrils “A la platja de Camús”
he pogut reviure les fructíferes xerrades amb Guy quan estava preparant la novel.la “Entre
dos mons”. I m’ha alegrat recordar-lo emocionat parlant del seu estimat país
on va néixer i que considerava propi.
Guy, que tenia avantpassats valencians com els
personatges de “A la platja de Camús”, em
transportà a l’Algèria del passat. Guy m’explicà aspectes familiars com el que son
pare era cantant aficionat, em contà sobre una Verge a la que anaven musulmans
i cristians tots junts a resar... em contà sobre la riquesa del país en
petroli i gas... i sobre la història.
I la part que més l'emocionava i en la que sempre acabava amb llàgrimes als ulls era la de la guerra. Quan
arribà la guerra a Algeria Guy tenia uns 20 anys i es va veure obligat a lluitar i anar
en contra d’alguns que fins el moment eren amics. Així són totes les guerres i
així va ser la guerra de la independència algeriana que acabà l’any 1962, una
guerra que tan bé mostra Elvira en la
novel·la. Molt del que em contava Guy ho he vist escrit en " A la platja de Camús". I destaque entre tot, les idees
contraposades dels que hi vivien: “estem
a casa però sabem que també es casa seua”. Com deia Guy, no sempre se
n’adonaven que els algerians, amos de la terra, estaven vivint com a ciutadans
de segona, però era així i algun dia havia d’esclatar la guerra.
I quan va arribar el final del conflicte, els valencians i
els francesos considerats invasors, van haver d’exiliar-se de nou. Per als
valencians era un segon exili. I van tindre que fer vida en ciutats que els
miraven amb recel. Van tindre que començar de nou amb la càrrega de la vida viscuda a Algèria a les esquenes.
En la novel.la hi ha molta investigació, es nota. Hi ha estidi previ dels llibres de
Camús, de cançons franceses, de la vida dels valencians en aquelles terres... I altre detall interessant és que l’autora diu que
ha escrit sobre d'Alger sense conèixer la ciutat però, jo que si la conec, puc dir
que ho ha fet bé perquè amb el seu relat ens hi trasllada. De la mateixa manera que
ens trasllada a Perpinyà o Narbona, ciutat que m'agrada molt i trobe acollidora amb el seu canal de
Robine, un preciós pont de flors i el mercat les Halles, que també anomena en la
novel·la.
I és que, viatjar maleta en mà és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.
I és que, viatjar maleta en mà és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.
Emprant un llenguatge curat i bonic i saltant en
diferents èpoques on va deixant parlar a
diferents personatges, Elvira ens mostra estes vides del passat junt a uns nous
protagonistes del present, alguns hereus d’aquella vida i altres desitjosos de conèixer-la.
I també va mostrant temes que preocupaven aleshores i a hores d’ara preocupen.
Parla del tema de la territorialitat tan en boga últimament així com del tema
de les venjances i de com tirar endavant les relacions humanes que es deriven
front a tant de conflicte. Però per damunt de tot, està l’amor com un tema
fonamental, junt a la idea d’optar per la concòrdia per a conviure, com deia
Camús, un Pied Noir que fins l’últim moment va lluitar per eixa convivència. Camús
és un protagonista més de la novel·la.
Rellegint el que he escrit pense que tal volta la
ressenya ha quedat molt personal i siga subjectiva. Segurament és cert, però hi queda, és el que “ A la platja de Camús” m’ha inspirat. És el que en
pense i vull contar. Espere que estes apreciacions personals no importen per motivar
a llegir este interessant llibre del que m’ha agradat tot: el que conta i com
ho conta. És important conèixer el que passa o ha passat pel món i també és important saber part de la nostra història i Elvira ho fa traient
a la llum la vida d’alguns valencians que durant molts anys foren feliços en
terres algerianes.
Ara sé que a Elvira i a mi ens uneix a més a més del
plaer d’escriure i de viatjar, la visió
de la vida. Totes dues pensem "fermament" que el món s’ha de veure amb ulls de tolerància
i respecte, i amb el cor obert front a la diversitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada