Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 13 de novembre de 2019

RESSENYA de cine: LA VIDA DE LOS OTROS



LA VIDA DE LOS OTROS
Florian Henckel von Donnersmarck

La vida de los otros” és una gran pel·lícula ambientada en el Berlin de l’Est durant els últims anys de la guerra freda, concretament des de l’any 1984 fins a l’any 1989 i mostra com s’hi vivia en la zona soviètica berlinesa. Al final la pel·lícula s’allarga fins l’any 1993 per mostrar un desenllaç que, per ser tan simple, és perfecte i adquireix força.
Vaig veure la pel·lícula per primera vegada ja fa temps i m’agradà, i molt. Però aleshores em va resultar impossible escriure ressenya perquè només pensar en la situació m’esgarrifava posant-me en la pell dels protagonistes i de la gent que vivia en la part de l’Est berlinès. I pensar-hi em feia pensar en la meua ignorància. No em podia creure que tot allò passara en el mateix any just que jo havia aprovat una oposició de treball i estava feliç. I no deixava de pensar que mentre jo estava tan contenta amb el meu lloc de treball assegurat, en altra part d’Europa hi havia gent condicionada i pressionada pel govern. La coincidència de l’any em va fer reflexionar-hi sobre les bombolles personals en les quals vivim sense assabentar-nos del que passa en l’exterior.
Així era. Havia llegit sobre el tema, havia escoltat noticies, havia vist la pel·lícula “Good ByeLenin”, que siga dit de pas és divertida i agradable de veure mostrant la tragèdia en forma de nostàlgia i no de manera tan contundent...però realment no m’havia parat a pensar en el seu significat plenament. Veure “La vida de los otros”, em va obrir uns ulls que fins el moment veien però tal volta no miraven, i hi ha molta diferencia entre els verbs. Em vaig adonar que era una ignorant i eixe era el motiu pel qual no en podia parlar, m’avergonyia no ser conscient de la història que m’envoltava. La pel·lícula es va fer l’any 2006 i és cert que fins el moment no havia vist de forma tan evident les funcions de la policia Stasi en la República Democràtica Alemanya, que de democràtica no tenia res.
I quin control sobre la gent! Eren més de 100000 empleats en la policia Stasi, a més a més de milers d’informants reclutats.  S’obligava espiar als amics, familiars i veïns,  i la gent ho feia bé per amor al comunisme o per por a represàlies si no es complia.
Els intel·lectuals estaven en el punt de mira perquè havien de ser transmissors dels valors del govern i podien adoctrinar amb el que feien o deien. I intel·lectuals hi havia de tot tipus: els que acceptaven el règim convençuts, els que vivien resignats i els inconformistes. A estos dos últims grups pertanyien la majoria i eren els que més patien la paranoia del regim comunista. I tanta paranoia acabà fent que els millors artistes acabaren exiliant-se, fugint o suïcidant-se. Eren els que veien clarament el que passava i no ho acceptaven. Mirant la pel·lícula pensava en la hipòtesi què jo mateixa haguera pogut ser una de les persones controlades, l’atzar va fer que jo nasquera en un lloc i no en altre.
Este estiu he estat a Alemanya i durant el viatge vaig tornar a veure la pel·lícula i de nou  em va atrapar. No podia deixar de mirar-la. Com ja sabia la trama em vaig dedicar a no perdre detall de cada imatge i intentant posar-me en la pell de cada personatge.
Dels considerats sospitosos se sabia tot el que feien. I gent sospitosa hi havia molta. Els edificis estaven plens de micròfons i càmeres. La policia escoltava les converses que pogueren delatar a la persona espiada i veien cada minut de la seu vida. Quan estava per Berlin fa uns mesos,  vaig veure alguns dels edificis que estaven totalment cablejats. Una  vegada tombat el Mur, en restaurar-los es van descobrir parets plenes de cables amagats. I la gent ni sabia que ho tenia!. I la gent vivia i parlava despreocupada mentre la policia escodrinyava la seua vida.
La pel·lícula es va filmar en Berlín l’any 2004, en els llocs autèntics havent d’adaptar alguns espais a l’estètica del passat. Tot Berlin en va impactar per la diversitat o per la història que comporta, però va ser molt interessant passar per davant de l’edifici de la Stasi o també per altres llocs que van servir d’escenari a la pel·lícula, com  Karl-Max-Allee. I quan passejava pels seus carrers i m’entropessava amb gent gran, mentalment i incoscientment calculava l'edat per si hauria viscut durant eixos anys separats pel Mur, no podia evitar pensar en quin costat viuria i què pensava del passat.
Curiosament recordava la pel·lícula en blanc i negre i en veure-la per segonavegada em vaig adonar que no ho és. Però és que tot en la pel·lícula és gris: l’ambient de desconfiança és gris, els policies són ombres fosques que pul·lulen al voltant dels sospitosos espiats i especialment el policia protagonista és el més gris de tots vivint la vida dels altres a traves de càmeres i veus enregistrades. No té vida pròpia sempre tancat entre les quatre parets sense mobles, alimentant-se de menjar preparat i rebent la visita d’una prostituta. A més a més el govern feia llistes negres.
“La vida de los otros” parla entre altres temes  de corrupció,  de perdó, de supervivència o de conviccions. En tot cas és la vida en RDA basada en dos protagonistes oposats però que en realitat no estan tan allunyats un de l’altre. Tot el que va viure el personatge protagonita intel·lectual acaba escrit en un llibre dedicat al policia que a poc a poc evoluciona en les seues  contradiccions i desenganys. No dic més per no desvetllar contingut ni final. 
La pel·lícula va guanyar l’any 2006, un merescut Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Va ser el moment quan tothom vam saber més sobre RDA i el continu espionatge. Este estiu en Alemanya, i concretament en Berlín, he aprofundit en el tema de la separació entre la zona oriental i occidental i ara si que sóc conscient de la vida que portaria la gent durant els 28 anys que va estar en peu el Mur de la Vergonya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada