MIREIA
Purificació Mascarell
M’he
llegit el premi Lletraferit 2022 “Mireia” de Purificación Mascarell i m’ha
agradat. Està ben filat, ben narrat i el trobe interessant. A més, és de
lectura àgil i és un llibre breu. M’agraden
les novel·les que no tenen pàgines i pagines que sobren. Malauradament hi ha
molts llibres que inclouen informació que ni va ni bé per al que es vol contar
i al capdavall converteix un llibre en avorrit o pesat. No és el cas. En
“Mireia” hi ha la informació justa sobre el que cal especificar i la trama
concreta sense perdre’s per altres branques que molesten en el fil de la
lectura.
“Mireia”
parla de psicologia, parla d’enamorament i parla de vida intima. Partint del
present explica dos èpoques: el passat i l’actualitat. Ambdues tenen un aura
similar, diguem-ne gòtica, que les envolta de la mateixa manera, emprant el
terme gòtic per allò de cases grans i solitàries, misteris, personatges que
pateixen...cementeris...mort...escenaris tenebrosos...De la mateixa manera que
l’ambient “gòtic” està present en les dues èpoques que mostra, també totes les
dones protagonistes que parlen o de les quals es parla tenen les mateixes característiques.
En el present està principalment Mireia,
que és qui aporta el títol al llibre, que no és una dona dòcil, ni tampoc les
del passat ho foren. Hi ha una constant rebel·lió i desig d’individualitat.
M’agrada
que estiga escrit en primera persona, en este cas per Neus, la jove artista que
té el gust particular de visitar cementeris i dibuixar el que hi troba. Neus és
amiga des de sempre de Mireia, que és estudiant
de psicologia. Neus diu que prefereix representar als morts que als vius perquè a
estos últims, per a pintar-los i que el quadre quede bé, ha de furtar-los un
poc d’ànima. I ella no vol furtar res. Així que no sol fer retrats, però sempre
hi ha excepcions, i un dia se li presenta una ocasió que no rebutja. El retrat
és per a Llorenç, un enigmàtic personatge que la convenç pagant-li molt bé l’encàrrec.
Llorenç també acaba seduint a Mireia.
O és Mireia qui sedueix a Llorenç? És que Mireia és un personatge amb molta
personalitat i caràcter, que sedueix
tothom. Sempre se n’ix amb la seua. Té un carisma que subjuga la voluntat de l’amiga
en tot moment i en general també arrossega cap on vol a qui l’envolta. Llorenç
viu en una casa en el camp i cap allà va Neus sovint per fer el retrat. I
Mireia també hi va però a trobar-se amb l’amant. I no conte més sobre la
trauma...prefereisc que ho llegiu vosaltres...
Només
dic que hi ha misteri, erotisme, feminisme i molts esments històrics, musicals
i literaris. I també hi ha molts apunts sobre art, no només perquè Neus siga
pintora sinó perquè fa referència a nombrosos quadres del segle XIX. La pintura
de Lilith de l’artista John Collier està
molt present, no només en la portada, sinó
pel símbol que representa: la de la dona predecessora d’Eva, lliure i desobedient
amb bellesa maligna, que fou expulsada del paradís. Mireia és un poc, o molt,
com Lilith perquè reivindica la seua manera de ser i a més és inconformista i
juganera i es permet jugar amb els sentiments d’altres. La seua gran amiga
Neus, li segueix el joc i és que està totalment enamorada d’ella.
Sempre
és un goig agafar un llibre i que m’aprope al que conec. És el que passa amb
esta novel·la. Neus i l’amiga Mireia viuen a Xàtiva, el teló de fons en la
trama. I com el que vol l’autora, xativina també, és mostrar una Xàtiva “fosca”,
passeja els personatges per la Cova Negra, les arcadetes d’Alboi, l’ermita de
san Feliu o els jardins solitaris modernistes de El Palasiet o El jardi del
bes.
M’agrada
quan un autor o autora escriu sobre la seua terra. Purificació ha escollit l’escenari
primer perquè és una manera de fer-li homenatge a la seua ciutat i segon perquè
és el lloc de naixença de Lluis Simarro, un dels personatges principals en el
contingut de la trama. Un personatge que per a mi ha estat tot un descobriment.
Havia sentit el seu nom però poc en sabia més. I Simarro fou pioner de la psicologia científica espanyola.
L’autora
ha contat en alguna ocasió que veure la tomba dels pares de Simarro fou el
desencadenant de la novel·la. Els pares de Simarro moriren de manera tràgica,
aleshores Purificación començà a indagar i trobà una història ben interessant.
Simarro, el fill supervivent de la tragèdia, i gran desconegut per als xativins
es mereixia formar part d’una novel·la. Es quedà orfe i va créixer entre institucions
educatives. Però era molt intel·ligent i arriba a ser el primer catedràtic de
Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Fou amic de Sorolla, d’Unamuno
i del Nobel Ramón y Cajal. Estigué en París durant cinc anys com deixeble de
Jean Martin Charcot, director del polèmic hospital de La Salpètrière. I just este
hospital neurològic, el més gran d’Europa, i la barbàrie que hi passava, va
captar l’atenció de l’autora i volgué incloure-ho en la novel·la.
Hi
eren tractades d’histèria moltes dones simplement per no seguir els cànons
masclistes de l’època. Particularment m’ha captivat descobrir este món amb
dones tan maltractades en el passat tancades en un psiquiàtric injustament.
Eren dones considerades boges, histèriques… però ho eren realment? O eren
simplement dones sotmeses en nom de la ciència que acabaren malaltes de debò? Pense que eren dones a les que els homes
tenien por, por a la seua llibertat, a la seua fortalesa, a la seua decisió.
La
manera com està escrit el relat aconsegueix intrigar: el que passa, com passà,
a qui passa i on passa. L’autora
demostra què sap escriure, sap dosificar la informació amb mestria i aconsegueix teixir una xarxa entre el
passat i el present, donant-li sentit al contingut total. La xarxa és la tesi
que el personatge actual de Mireia està escrivint sobre Simarro, el personatge xativí
de finals del segle XIX.
Així
que de la mà de Purificacion Mascarell coneixem
Mireia i Neus, sabem sobre les
dones del passat tancades al psiquiàtric i sense judicis s’analitzen
comportaments. Mai està de sobra escriure sobre dones perquè han estat segles i
segles silenciades. És una manera de donar-los un altaveu i que d’un vegada
parlen. Així la balança en la que estan dones i homes anirà compensant-se.
