Un castell, una llibreria...i la festa de la tomatina...
Hui visite, amb els companys de la universitat NAU GRAN Ontinyent, la localitat de Bunyol, molt a prop de València, un poble que antigament se’l considerava de situació estratègica per estar en l’antiga frontera entre València i Castella. Ja fa temps que m’abellia visitar Buñol. Les expectatives s’han complit. Del poble destaque quatre aspectes: un és el passat històric que el relaciona amb el meu poble Aielo: la relació està en el marquesat de Malferit durant el llinatge Mercader. L’altre és el castell, que m’ha semblat curiós i peculiar. El tercer aspecte és la festa de la Tomatina, coneguda arreu del món. I per últim l’acollidora llibreria Doña Leo de Màxim Huerta, que és un encant de persona, a més d’un magnífic escriptor.
Primer visitem el castell, un del llocs
més emblemàtics de la localitat, que per cert, va servir d’escenari per a la
pel·lícula d’Amenábar “El cautivo” que vaig ressenyar recentment.
El castell que és del segle XI-XII, es troba en el centre del poble, integrat perfectament al barri, envoltat de carrers estrets i laberíntics, entre vivendes, muralles, torres. Se’l considera un dels millors conservats de la Comunitat Valenciana. Fou remodelat al segle XIV després de la conquesta cristiana. Consta de dos recintes separats per fosos artificials: el miliar i el residencial. L’entrada principal està a la part alta.
...i entrem al recinte militar...
Dins trobem l’ampla plaça d’armes amb cases adossades a un tram de muralla recta on tres torres servien de defensa: la torre portal nord custodiada per dos torres laterals als extrems. Gràcies a les cases, actualment remodelades, la plaça es conserva en l’actualitat. Antigament era on se situaven, pegades a les muralles, el cos de guàrdia, l’armeria, les cavallerisses, la cuina i dormitoris dels soldats, l’almàssera i altres construccions necessàries en la vida quotidiana de la guarnició militar.
Podem accedir a dos torres. Pugem primer a la que tenim més propera, des d’on podem veure la plaça d’armes des de les altures i magnifiques vistes de Bunyol, entre les que destaca la cúpula blava de l’església, també veiem els companys que estan a l’altra torre, cap a on anirem nosaltres en baixar.
Baixem a la plaça i busquem la pujada a l’altra torre.
I una vegada dalt, continuem veient boniques perspectives de Buñol.
Enfront de les torres està la porta d’accés que comunica el primer amb el segon recinte: el residencial. Travessem altre pont i la Torre Major ...
...i arribem a la plaça on està el palau Mercader del segle XVI, hi és l’oficina d’informació i turisme i el museu arqueològic, al que li dedique un escrit a banda. La fatídica Dana d’octubre del 2024 va fer malbé algunes parts del castell que no podem visitar com l’església del Salvador, el lloc on estava el museu etnològic. L’església del castell del segle XIV quedà com capella i panteó senyorial dels Mercader. Esta església fou l’única de Buñol fins el segle XVII degut a que la població era majoritàriament musulmana fins a l’expulsió dels moriscos e 1609.
Del palau gòtic es conserva la sala del Oscurico, una gran habitació rectangular adossada per un costat a la torre Major que antigament estava dividida en dos pisos. La sala del Oscurico s’utilitza per a actes culturals i exposicions.
Abans d’eixir del castell, permeteu-me que intercale la part històrica que relaciona Buñol i Aielo de Malferit. Resulta que la família Mercader, una de les més representatives de la burgesia valenciana, estigué vinculada a la Foia de Bunyol des de 1415 fins a 1836, any en el qual el senyoriu passà definitivament a la Corona. També estigué vinculada a Aielo: el marques de Malferit, durant generacions, fou entreb altres títols, comte de Buñol. Us explique com va ser la desvinculació. Amb Felip III, Buñol i la comarca es converteix en comtat i va ser el primer comte Don Gaspar Mercader i Carroz el 3 de maig de 1604. L’expulsió dels moriscs en 1609 causà el despoblament i la conseqüent necessitat de repoblament. En 1611 arribaren 81 nous repobladors procedents de diverses parts del Regne de València i altres llocs. Amb les “cartes puebles” es regulà les relacions entre nous pobladors i els senyors, sent desfavorables als primers, el que causà, especialment a partir del segle XVIII, un malestar general amb plets i revoltes pel pagament de tributs. Així els veïns del comtat lluitaren per incorporar-se a la Corona donant 12.000 florines al Marqués de Malferit, comte de Bunyol, malgrat que altre intent anterior havia fracassat. Al capdavall i després d’un sorollós plet que durà 39 anys, el Ministeri de justícia, el 19 de gener de 1836 va dictar la incorporació a la Corona de Buñol i la comarca.
Per eixir del recinte ho fem per la part baixa, per la porta fortificada anomenada la Torreta, a la que entrem. La torreta era un element aïllat, donat que al castell hi havia com un tancat en la zona de l’església, que accedia a un hort.
Pel barri del castell amb estrets carrers costera avall d’origen musulmà, anem cap a la plaça del poble... El pintor Sorolla, que passà molts estius amb la familia entre Buñol i València, entre 1890 i 1895 va saber mostrar fidelment estos racons i paisatges. De camí sovint trobem referències a la festa de la Tomatina, així com banderoles de les dos bandes de música.
Arribem a la plaça de Buñol. Em resulta curiós que el poble no tinga places grans com la majoria dels pobles. Hi està l’església, de San Pere Apostol, en el centre del poble. És neoclàssica del segle XVIII durant el regnat de Carlos III, i ja l’hem vista de lluny des del castell perquè ressalta la seu cúpula de teules vidriades de color blau que es típica del Llevant espanyol. Un poc més avant, al carrer Cid està l’ajuntament i enfront la llibreria Doña Leo.
Tenim sort i Maxim Huerta està a la llibreria, que és menudeta però molt acollidora. Està plena de detalls, de tocs singulars i personals de Màxim. I quina amabilitat, i quina simpatia xerrant sobre escriptura i llibres. Màxim exercint de llibreter ens diu l’opinió sobre algunes novel.les, ens aconsella. I per suposat, exercint d’autor ens parla dels seus llibres i en comprem. Com no aprofitar l’ocasió? Només per tractar-nos tan bé ho mereix. Ens anem a casa ben contents i contentes amb els llibres firmats...una meravella...i sobre tot per comprovar que Màxim Huerta, com aparenta a traves de les entrevistes, és veu molt bona persona. I és que, la tele de vegades enganya, per exemple, us assegure que Màxim guanya més tenint-lo cara a cara...el veig més prim, més alt, més guapo...
Seguim pel carrer Cid per on anualment se celebra la gran festa de la Tomatina. Observe façanes antigues que denoten que els propietaris eren, o són, gent benestant. Passem per dos fonts. I és que l’aigua és una de les riqueses, pel casc urbà hi ha una vintena. També passem pel Teatre Penella, al carrer Pelayo, que era lloc d’encontre dels veïns per veire cine, varietes o teatre. Fa uns anys l’ajuntament estava negociant per recuperar-lo i convertint-lo en un focus cultural, però no sé si continua la idea. Estaria bé, la recuperació d’espais històrics deuria ser prioritat dels consistoris. L’ajuntanet de buñol ja ho va fer recuperant el Molí Galan, on anem en estos moments.
Arribem al Moli Galan, bé d’interès, és exemple de patrimoni pre industrial que conserva l’aspecte original, i representant de la importància que tingué la industria paperera. Hi s’instal·là en 1877 la primera màquina de fabricació de paper en Espanya i va servir per a produir energia hidràulica i moldre cereals. És de planta rectangular i té quatre altures. Actualment acull diversos serveis municipals: la biblioteca municipal, sala de reunions i exposicions i el museu de la Tomatina, que explicaré en un text a banda.
I és que la indústria paperera tingué molta rellevància en Buñol, abans de ser substituïda per la industria de ciment que és la que actualment predomina. Des de 2021 la multinacional turca Cimsa amb dos fabriques més en Turquia, en Buñol dona servei de ciment blanc a més de 15 països. Fem un curt passeig vorejant el marge del riu on queden restos del passat industrial paperer, ara tot el ruïnes i més després de les destrosses que va fer l’aigua i la riuada. L’última fabrica de paper existent hagué de tancar definitivament. És un tram de la ruta de l’aigua, que algun dia m’agradaria tornar a Buñol per fer-la.
El paratge fluvial arriba fins al parc de San Luis i l’ermita de San Luis Beltran, neogotica del segle XVIII, dedicada al sant que segons la tradició suposadament va evangelitzar la població morisca de Buñol, que segons conten les mateixes cròniques, dormien on este parc. Al mateix parc està l’auditori municipal a l’aire lliure.
Com he dit a l’inici, Buñol tenia situació estratègica en l’antiga frontera entre València i Castella, la qual cosa va repercutir en la proliferació de posades i llocs on el viatger podia parar, menjar o passar la nit. Nosaltres anem a dinar a una posada que conserva l’arquitectura del passat i continua sent posada on poder pernoctar, està restaurada i és un lloc molt acollidor. Una placa a la façana diu que va allotjar a Sorolla.
Continua en una II PART: els museus i la bodega de GODELLETA
QUADERN DE VIATGE, EIXIDA NAU GRAN MES DE DESEMBRE 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada