Passeig fotogràfic per SANTILLANA DEL MAR en SANTANDER

Estic en un poble real o és un escenari de pel·lícula? Està tot tan ben posat, tan bonic...tan preparat...

Santillana és un lloc eminentment turístic, no negue que és bonic i conserva uns carrers amb patrimoni històric i artístic ple de casones nobiliàries de gran importància, però no puc deixar de pensar que em sembla un escenari de pel·lícula, i imaginar que, en arribar la nit i acabar de filmar, van a desmuntar tot el plató i el poble desapareixerà. 


Tanmateix m'entossudeisc en buscar el grau de realitat i com diu el refrany "qui busca troba". Mire, remire i trobe per racons fora de l'àrea principal indicis de vida, i la que trobe no és la de botiguers que arriben al poble cada dia, obrin les portes del negoci  i se'n van,  sinò la de la gent que viu al poble les 24 hores del dia: són simplemet uns llençols estesos al carrer, una quadra amb cavalls o un vellet prenent el solet el que veig, però és suficient per saber que el poble té vida real, i això m'alivia.

I és que observe cada façana...i  està tot tan ben posat...tan preparat...És la tercera vegada que vinc i sempre tinc la mateixa sensació: Santillana és com un museu. Patrimoni molt ben conservat però “excessivament” bolcat al turisme. Els turistes són un fons d’ingrés important per a la localitat però li lleva la màgia veure tanta botiga  i tanta  gent amunt i avall pel carrer principal. 

Reconec que esta negativa imatge em ve per ignorància,  per no conèixer la història que  viuria darrere de cada façana. Sempre he vingut només per unes hores. Em falta estar més temps i saber més del passat que li va donar vida, estic segura, així li trobaria l’encís al poble.

El que si em sap greu és no poder anar a les coves d’Altamira, però no les coves verdaderes, el que s’hi pot veure són una reproducció. Estan a un parell de quilòmetres que nosaltres hem de fer a peu perquè no disposem de vehicle propi. Este viatge per Cantabria l’estem fent depenent dels transports públics i encara que per a nosaltres la distància no és problema, ni caminar tampoc, si ho és el temps. Havíem previst anar per la vesprada a Comillas...i si  anem a les coves perdre’m la connexió de l’autobús. Altra vegada serà. 

Del conjunt arquitectònic, que no és poc, destaca la col•legiata Santa Jualiana, el monument més important del romànic de Cantàbria. El seu claustre és preciós.

QUADERN DE VIATGE: CANTÀBRIA 2009

AUSTRIA :“GARGANTAS” de LIECHSTENTEIN

La mare naturalesa regala imatges impressionats, per tot arreu escampa el seu art.

En este paratge en espera un paisatge a l'aire lliure però tancat,  humit i refrescant...

La història diu que un príncep de Liechestentein va fer una donació l’any 1875 per a que, aquella impressionant gorja plena de tolls i clots, aquell encaixonament d’aigües que eren una meravella natural situats al Tirol a prop de Salzburg, foren condicionades per ser accessibles. Les tasques es completaren l’any 1876 i és des d’aleshores que porten el nom del príncep benefactor: el príncep Johans II de Liechstentein.

Esta gola, única als Alps està fàcilment accessible en cotxe però nosaltres hi anem a peu des del nostre gastoff en San Johan in Pongau.

Des del gastoff fins Liechtensteinklamm, tenim quasi 3 km de caminada, i com ho fem tranquil·lament tardem al voltant de 45 minuts. Això no és res, un simple passeig. De camí travessem el riu Salzach i també la lenta caminada ens permet escodrinyar per fora, les granges i cases que ens venen de pas.

Tot un plaer, el camí que fem per arribar i el lloc que visitem: un paratge natural fruit del desgel d’un glacial. Les gorges de Liechstentein estan obertes de maig a octubre i l’entrada ens costa tres euros, que es paguen per al manteniment de les instal·lacions. No estan molt altes sobre el nivell del mar, solament a 300 m.

És un lloc turístic, no som els únics a la porta d'entrada.

Quina meravella gaudir del frescor que s’hi respira, no molesta ni el fet de mullar-nos pels esguits continus de l’aigua. No ens cansem d’admirar cada racó que trobem conforme anem avançant en el camí de 4 km que hi ha preparat. Hi ha ponts de fusta que creuen la gola de les cascades, túnels i rampes per afavorir la caminada que va portant-nos a la cataracta principal, que és on acaba el camí habilitat.

No sabíem exactament el què anàvem a veure, i una vegada dins descobrírem un lloc impressionant.

La tornada es fa pel mateix camí però com es veu des d’altra perspectiva es troben vistes diferents. Hi ha trams encaixonats, estrets i amagats, parts on les persones que són mitjanament altes han de baixar el cap si no volen donar-se un bon colp i fer-se mal.

D’anada i de tornada no hem deixat d’admirar el curs violent del riu i els salts de l’aigua que baixen i erosionen la pedra donant-li colors variats segons l’erosió rebuda, una barreja entre blau i blanc, tonalitats que també varien segons la llum del sol que li arriba.

La força de l'aigua es feua de notar amb un fort soroll.

Sentir la remor de l’aigua caure és molt relaxant perquè malgrat haver molts visitants, es pot sentir el soroll estrepitós que fa l’aigua. Jo faig el camí en silenci, perquè no puc deixar de mirar amunt i avall, no done a bast observant tot allò que m’envolta i que no vull perdre detall. Vaig al meu aire i em sembla que vaig a soles. Però en un moment donat, me n’adone que en som molts els que estem i que fem el mateix camí, però sortosament la majoria ho fem silenciosament. El lloc convida al silenci.

           

Cap a tots els costats havíem de mirar...les cataractes i corrents d'aigua ens envoltaven.

Tot es digne d’admiració, fins i tot entre ponts i passarel·les a meitat camí trobem una poc habitual visió: és una teranyina clarament visible penjada entre les roques una aranya envoltada de la perfecta tela confeccionada que està queta, impassible front tanta gent i expectació, immune a tant de soroll, tanta humitat i frescor.

I enmig de tot...una aranya impassible filant la seua tela...

El lloc fascina tothom. La gola és tan estreta de vegades, que del cel només s’hi pot vore un simple raig que eix d’una estreta banda que queda entre les parets de les roques. Al llarg dels segles l’efecte de les aigües torrencials han anat a poc a poc enfonsant la gola.

Totes les imatges, que no deixem de vore ni fotografiar, donen a este miracle de la naturalesa un aire de fictici aventura alhora que un sentiment de romanticisme. I és perquè el lloc convida a imaginar. No se si serà per la música, que voluntàriament escolte, composada amb els acords d’aigua i les meues passades, o és que sóc propensa a inventar.

Esta alta cataracta només la vaig poder plasmar ajuntant dos fotos, una damunt l'altra.

Cert que és un lloc per hi anar, tot el Tirol en general ho és. Però este paratge, este entramat vial, té fàcil accessibilitat i està garantida  la seguretat perquè periòdicament és supervisat per experts en muntanyes i geòlegs. No està fet a l’atzar. No hi ha cap perill, l’únic, el d’acabar remullat de cos i peus si no es porta unes bones botes i un impermeable llarg.

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL i BAVIERA ANY 2005

RUSSIA : La PLAÇA ROJA de MOSCOU

La catedral de San Basilio és un edifici singular...cert. La Plaça Roja és de les més boniques que he vist en la meua vida i he d’especificar que la fa especial esta meravella de catedral construïda.

Aquell estiu de 1995, fa quasi vint anys, ens anàrem a Rússia 15 dies, que no era poc, però no el suficient per arribar a apreciar la mínima part del país. I començàrem l’itinerari de la menuda porció elegida, anomenada “ Anell d’or”,  per la capital, Moscou.

La catedral de san Basilio, simbol de la Plaça, simbol de la ciutat. 

Reincideisc amb els termes "viatge dirigit" perquè encara que elegirem eixa opció, nosaltres intentàrem en moltes ocasions apartar-nos del control saltant-nos moltes menjades i visites ja pagades per fer-les al nostre aire, però l’angoixa del control estava perenne.

I és que el control començà perquè en arribar al país, sense importar la majorista que havíem contractat cadascú i donava igual haver pagat més o menys, tothom anava a parar a l’agencia estatal NITA. No sé si a hores d'ara les coses hauran canviat. Al país es podia anar per lliure, però si s’optava per viatge dirigit, esta era la formula obligada.

Arribàrem a les tres de la nit a un aeroport secundari no molt ben condicionat, destartalat, “miseriós”, vaig escriure al quadern de viatge, tal volta en veure les parets despintades i sostres que queien a trossos. Era una situació d’incertesa no saber el per què en una capital com Moscou, hi havia tanta deixadesa. I és que recorde perfectament que en un moment donat, mentre feia cua per “declarar l’or i els diners”, que portava i que entrava al país, vaig mirar el sostre i l’escaiola estava foradada. Això de la “declaració” és una obligació molt controlada que s’ha de complir religiosament. I més controlats ho estàvem perquè a l’aeroport no hi havia altres viatgers, solament el grup d’espanyols que em eixos moments arribàvem.

Els guàrdies perfetament uniformats imposaven respecte, nosaltres diligents els seguíem mentre ens guiaven. I no puc oblidar el desassossec que ens crearen quan passant els controls duaners a l’aeroport ens retenien el passaport un temps que semblava interminable i que podien ser 5 o 10 minuts. No puc oblidar com ens inquietava mirar-los com ens miraven. Era un ritual amb tothom: ullada al passaport, ullada als nostres ulls. Seriosos, ni una paraula, només mirar i callar. No sabíem què pensar. Després entendríem eixa actuació. Els ordinadors processaven de manera molt lenta. Ells ens miraven mentre esperaven perquè no sabien què fer.

Aquella arribada al destartalat aeroport no havia sigut un  bon començament. Se’ns van fer les 5 de la matinada quan arribàrem a l’hotel, on continuàrem sentint l’angoixa del control veient com hi havia dones vigilants en cada planta.

En el programa establert per l’agencia estatal NITA, a les 9 hores teníem programada una visita panoràmica. No valien excuses ni hi havia opció de canvi d’hora. Vàrem acceptar entre dents, i el fet ens va corroborar  la rigidesa general que s’hi respirava.

No havíem començat bé, però estàvem de vacances i a més a més a Moscou. Havíem d’agafar-nos les coses amb resignació i pensar que en veure la Plaça Roja tota la mala primera impressió se’ns oblidaria. I així va ser.

Admirar la plaça Roja, primer de dia seguint les passades del guia i després de nit al nostre aire, va compensar tot el que havia passat i tot el que ens passaria.

Hores més tard, amb els llums encesos...la Plaça es tornà màgica.

La plaça és enorme, 330 metres de longitud i 70 d’amplària, separa el kremlin, la fortalesa reial on resideix el president de Rússia, del barri històric comercial. És el centre de la ciutat i diuen que de tota Rússia. De la plaça parteixen els principals carrers i avingudes que es prolonguen en autopistes fins eixir fora de la ciutat.

Antigament estava envoltada d’edificis de fusta, però per por als incendis Ivan III, manà construir-ne una nova, esta vegada de rajoles i ciment, que va servir entre altres coses de mercat, per fer cerimònies publiques i també per a proclamacions reials.

El nom de la plaça Plaça Roja, no ve per reminiscències comunistes ni perquè el color predominant dels rajols que l’envolten siga el roig. Ve de la paraula russa ”roja” que en l’antic rus significava “bonica” i que en un principi anomenava la catedral de San Basilio. Més endavant, cap al segle XVII, el nom el va adoptar la plaça.

Hi ha molts monuments envoltant-la, destaca el museu d’història que ocupa el seu lloc privilegiat a la plaça i va ser construït segons arquitectura moscovita. Diuen que a l’interior la quantitat total d’objectes custodiats es de milions.

Torre de San Salvador

I també s’imposa com eix principal la paret del Kremlin on hi ha sepultats importants militants comunistes i on està el mausoleu de Lenin, que tothom visita i que nosaltres no deixàrem tampoc de visitar.

Mur del Kremlin

Per hi entrar férem una cua infinita i tant de temps esperant desesperava i donava temps per pensar. Jo em preguntava: Què faig ací perdent este temps per vore la “mòmia” d’un dirigent?, però també em deia: com deixar d’entrar-hi? ara ja estic enfilada. Com desaprofitar tot el que tinc avançat en la cua? Així que amb la resignació per davant, havia de fer el que tot turista fa, visitar la tomba de Lenin com cal, seguint un ordre i respecte sempre vigilat per uns guàrdies, que malgrat ser molt guapos i ben plantats, no els feia cap gràcia que nosaltres trencàrem el silenci i l’estricta serietat. I del mausoleu, no cal aprofundir, no sé si hi havia presses per tancar però en tocar-nos el torn ens digueren que havíem de passar ràpidament. Així que pel que respecta a “l’assumpte Lenin”, va ser visi i no vist. Res.

Entrada al mausoleu de Lenin.

El que no vaig acceptar és entrar a l’Armeria. El grup d’amics ens dividirem, uns si que hi entraren altres ens quedàrem fora esperant-los a la plaça. Sovint ens apropàvem a la porta de l’Armeria per veure si eixien els companys, i de tantes vegades repetir el mateix ritual, els guàrdies de la porta es varen mosquejar. Al cap d’una hora esperant, els guàrdies ens van dir que els acompanyàrem. Què?, ens preguntàrem mirant-nos uns a altres i, dissimulant l'espant, férem com si no entenguérem. Sortosament al moment eixiren el companys i els guàrdies es tranquil·litzaren, comprenent la raó per la qual feia més d’una hora que nosaltres els rondàvem.

GUM  és el nom d’un conjunt de tendes creades en la Unió Soviètica. L’edifici principal és un dels que envolten la plaça Roja. Actualment privatitzat i lloc d’estrangers que som els únics que podem pagar alguns dels preus d’algunes de les exclusives tendes. Hi ha marques occidentals. És un lloc “d’exhibició de preus”, expressió russa referent a la venda de productes cars inassequibles per al ciudatà rus. És un immens edifici, com tot el que està a la plaça amb una façana de 242 metres d’ampla, va ser construït entre 1890 i 1893 seguint patrons d’arquitectura medieval russa a més d’utilitzar acer i sostre de vidre.

GUM per fora i per dins.

Però de tot, jo em quede amb la catedral de San Basilio del segle XVI, el temple ortodox conegut per les seues cúpules en forma de bulb. Este és un d’eixos edificis que no et canses de mirar mai. Cridava l’atenció la combinació de colors, les formes sinuoses de les cúpules, les diverses tonalitats que l’efecte del sol feia a la façana..tot sense excepció.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en este cas, les paraules es queden curtes i les imatges no fan honor a la realitat.

L’afamat Ivan el Terrible la manà construir per commemorar una conquesta, posteriorment altre Tsar va manar afegir una nova capella al costat sobre la tomba del sant, per la qual cosa la catedral començà a anomenar-se San Basilio.  La idea inicial era construir un grup de capelles cadascuna dedicada a cadascú dels sants del dia en el que el tsar guanyà una batalla, però la construcció d’una torre central unifica els espais en una sola catedral.

La catedral atrau. De lluny és preciosa, de prop passejant entre els jardins i estàtues que l’envolten i admirant de prop els detalls, també. Els seus colors que contrasten amb els monocromàtics de la majoria dels edificis que l’envolten  obliguen a mirar i no deixar de mirar. És una de les imatges que més recorde d’aquella Russia imperial que vaig visitar ara ja fa molts anys. Segur que la ciutat, com el país haurà evolucionat, la gent, el comportament...aspectes que anys enrere eren usuals ara ja no s’hi donaran, però el que amb tota seguretat no ha canviat és la Plaça i la catedral que hi estan i seguiran igual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre RÚSSIA 1995

MERCAT INDIGENA MAIA: una explosió de colors a SOLOLÁ

Quina imatge la d’aquells mercats, aquell maremàgnum de gent amunt i avall. Tots, homes i  dones amb la vestimenta multicolor  tradicional s’hi confonien. Nosaltres, enmig, marcàvem la nota discordant. 

De Guatemala no em canse de parlar, els dos viatges fets a este preciós país donaren molt per viure i assaborir. En el primer, m’impactà el passat esplendorós que va representar la civilització maia. I del segon em quede amb el present. I és que el que més vaig assaborir va ser el constant contacte amb la seua gent.

Un dia vàrem estar al poblet de Sololá. 

Mentre creuàvem el poble de Sololá, va haver una retenció que durà quasi mitja hora, un camió no podia donar la volta en un carrer. Aprofitàrem per observar els habitants de Sololà que passaven pel costat, gent amunt i avall...

Visitàrem un mercat “de i per a ells”. Es barrejàrem amb totes les dones que amuntegades unes al costat d’altres anaven a comprar o seien al seu lloc destinat per vendre. 

De vegades passa que observes un lloc i sembla un quadre. Este era un d’eixos moments i nosaltres formaren part d’ell.  

Alguns homes també hi havia, pocs, i  la majoria estaven prenent el Sol. 

Mentre les dones estaven trafegoses , els homes més majors observaven el maremàgnum des de la distància prenent el sol.

I tots i totes amb les seues vestimentes tradicionals, tots igual vestits i totes igual vestides. És la peculiaritat dels indígenes a Guatemala que malauradament està perdent-se en altres països. A Guatemala encara conserven la tradició de la vestimenta que és diferent segons el poble, cada poble té el seu color i el seu bordat. 

No s’hi podia quasi ni passar. No hi havia turisme, tots eren indígenes locals.

En l’actualitat es poden veure més de cinc-cents vestits tradicionals diferents. Se sap de quin poble són mirant com vesteixen i quin tocat porten al cap. Cada ètnia sortosament també conserva la seua llengua maia, se’n conserven 21 diferents unes d’altres, fins l’extrem que entre pobles veïns no s’entenen quan parlen. I el castellà a les comunitats rurals el coneixem poc, només per defendre’s.

Mesclar-se entre els compradors i venedors és tota una experiència. Intentar passar desapercebut en un mercat semblant és difícil perquè érem la nota discordant, tanmateix tampoc feien cas de la nostra presència perquè estaven ocupats cadascú en els seus afers de comprar o vendre, la majoria productes del camp.

Després de creuar una part del mercat a l’aire lliure entràrem, no fàcilment per la quantitat de gent hi concentrada, a l’interior del mercat. Era un recinte dedicat també a l’alimentació així com a altres productes necessaris per al dia a dia. Hi també hi havia una part que feia de menjador. 

A la part interior del mercat hi havia també un maremàgnum de tendes diverses on s’hi venien mil coses i un munt de gent.Com els corredors eren estrets quasi ni s’hi podia passar.

Recordarem aquell mercat i aquella gent durant temps. Hi ha moltes raons: per l'impacte visual amb tant de uniformitat i color, per comprovar la vida diària de l'habitant rural, i sobre tot per veure com malgrat el maremagnum hi havia un gran ordre, respecte i educació digne d'admiració i imitació.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

SICILIA: El volcà ETNA

M’atrauen els volcans. No sé què tenen que allà on vaig els busque...m’agrada fer les caminades d’accés trepitjant arena volcànica, m’agrada veure’ls imponents a prop meu... no pense en el perill, només gaudeisc de la bellesa que desprenen.

El volcà Etna de Sicília és el major volcà d’Europa i un dels més actius del planeta. Últimament ha tingut moltes erupcions importants. Té un perímetre al voltant de 200 km i una alçada de 3400m. Ha inspirat nombroses llegendes mitològiques i els antics navegants en veure el volcà creien haver arribat a l’infern o al principi de l’apocalipsi.

Al recinte on comprem el ticket per a la pujada hi ha un quadre que mostra el camí d’accés.

La pujada la fem a l’aguait, vigilants. Hem d’estar expectants als canvis de color del fum que en tot moment desprèn un dels craters més importants: si es torna negre i no és espès...alerta s’ha de fugir immediatament.

Per accedir al volcà, primer en bus, anem fins els 2000 metres. Hi estan els telefèrics. També es pot fer a peu, però...ho deixem per a altra ocasió, qui sap?

Hi ha els qui emprenen el camí a peu...pocs, perquè no és fàcil la pujada. Nosaltres utilitzem un vehicle que ens facilita l’accés del primer tram. Ja hi haurà temps de caminar quan estem dalt!

En este camí d’accés al cim s’hi pot apreciar el corrent de lava, que per on passava cremava i s’hi quedava i ara solidificat té forma de roca. Per on no passava, els arbres i la vegetació continuen. Quan trobem a les roques de lava vegetació significa que la lava és més antiga i li ha donat temps de créixer plantes baixes. Estes coses se saben preguntant, si no es pregunta no se sap. I saber ajuda a assaborir més el que es veu.

De camí ja comencem a veure senyals del pas de la lava per la zona.

Amb el telefèric pugem al segon tram de la muntanya del volcà on uns vehicles tot terreny ens deixen més amunt, quasi fins la mateixa boca d’un dels cràters.

De nou agafem vehicle per avançar i pujar el més aviat possible. Esta vegada el transport és un tekefèric.

El camí amb els vehicles resulta ja emocionant per les vistes que ens envolten, un dels cràters fa explosions de tant en tant. Però a mi no em dóna por, si la gent local no en té, per què haurem de tenir-ne nosaltres? Diuen que este volcà no és tan perillós com poden ser altres perquè actualment se sap com controlar i desviar la lava que a més té l’avantatge d’avançar molt espai i gelar-se molt ràpidament. Tanmateix en qualsevol moment pot fer una erupció. Este volcà solta lava sovint...qui sap? no sé...

Ja estem dalt. Les explosions del cràter causen respecte.

Una vegada dalt la vista és espectacular.

Del crater eixen continues fumeroles...els trons són atemoridors....però no fem cas, ens fiem dels experts que no veuen perill.

Em sorprèn un detall que observe en arribar, s’hi veuen moltes marietes. I em sorprèn perquè en són moltes...totes menudetes, rogetes...donant una nota de color a la monotonia cromàtica de l’arena. Segons Pietro, el guia alpí expert que ens condueix per les sendes adequades per vorejar els cràters sense perill, hi ha uns mesos en concret en primavera-estiu en els quals la caccholina, com s’anomena en italià, hi troba les condicions atmosfèriques perfectes per la reproducció. Així que esta és l’explicació, les marietes estan a l’Etna per “fer l’amore”, com diu amb picardia Pietro.

Amb Pietro, sempre vigilant el nostre controlat deambular, seguim un camí trepitjant la lava que està molt calenta. El guia no ens perd de vista per a evitar alguna imprudència per part d’algun del grup que podria portar un disgust. El passeig malgrat el calor és agradable, ens acompanya un vent un poc gelat que després de tants dies de calor s’agraeix. Este passeig només es pot fer a l’estiu perquè en hivern està nevat. És quan és el moment d’agafar els esquis i esquiar. És per això que hi ha telefèrics per facilitar la pujada en hivern .

No sé què tenen els volcans...són imatges que atrauen i mai s'obliden. Sembla un paisatge lunar.

En este moment quan estic escrivint, en un breu descans de la caminada vorejant cràters, vull descriure el que tinc davant meu: és un paisatge semblant a la lluna, muntanyes de roca volcànica negra i de pols, de vegades roja pel sofre acumulat per les distintes erupcions. Vull descriure el que estic escoltant: explosions reiterades des del cràter més gran. És realment emocionant i encisador.

Fem un passeig i trobem altres cráter amb fumeroles actives.La terra està calenta. La verita tés que mai se sap quan será el momento que tota l’ebullició eisca.

Veig a Pietro excessivament preocupat mirant en tot moment el fum...ell no diu res, clar! El que no ha de fer és espantar. Imagine que ja tindran previst el pla de fugida ràpida...si ve el cas...cert que no em preocupa...malgrat sentir retronar les entranyes del volcà.

Jo no em preocupe del perill si els experts que m’envolten no el veuen...tanmateix hi ha moments que veidg a Pietro, el guia de muntanya que ens acompanya mirant tothora elñ crater principal que estyà rexplossionant molt amb sorolls ensordidors. 

En este ratet que li dedique a plasmar el que veig, puc dir de nou que no em canse, i segur que no em cansaré, de veure volcans. Perquè malgrat semblar iguals, cadascú té elements que el fan diferent i especial. En l’Etna la caccholina, és l’ingredient que li dona un toc de vida enmig de l’aridesa de pedres i arena, un toc diferent que mai havia vist en altres volcans o al menys no me n’havia adonat.

QUADERN DE VIATGE: SICILIA 2007

De l’Etna em vaig emportar de record arena volcànica, amb el permís del vigilant Pietro que em deixà agafar-la només d’una part en concret de la pujada. Fins i tot m’indicà el millor lloc per aconseguir varietat cromàtica. També vaig comprar una pedra d’ametista i una polsera de basalt. Ah! I una marieta imant que m’agradà i que em farà recordar on van a reproduir-se les marietes sicilianes.

El dia de tornada, camí de Catània, en passar pel volcà observàrem el fum negre alarmant d’un moviment intern que es va fer evident als dies següents. La cara de Pietro ho avisava...els sorolls que en aquell moment emetia no eren els usuals, ja anunciaven un aviat despertar.

Fa unes setmanes, una vegada més l'Etna esclatà. Les imatges quan un volcà està en erupció són sempre esgarrifoses alhora que magnètiques. Mireu i jutgeu vosaltres.

Este power mostra l'efecte devastador i alhora encisador que provocà l'erupció de l'Etna. No especifica de quin any en concret és. Malauradament tampoc posa el nom del fotograf autor de les fotos ni qui ha preparat el power i la difós per la xarxa. L'autor de les fotos i del muntatge es mereix una felicitació per l'espectacularitat plasmada. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007