RESSENYA de cine: UN DIA PERFECTO

UN DIA PERFECTO

Fernando León de Aranoa

"Un dia perfecte", és un títol carregat d’optimisme que sóna genial, però com sóc una malpensada, abans d'entrar al cine imagine que poc de genial tindrà, tractant-se, com és, d'un drama social. I aixó és el que mostra, encara que tintat amb tocs d’humor pera suavitzar la realitat, un drama que en la pel•lícula dura 24 hores però que se sap que en la vida real es perllonga. La vida que mostra, la dura vida d’una postguerra, és així dia rere dia durant un periode de temps llarg.

És una pel•lícula que ens transporta als Balcans, a l’antiga Iugoslàvia, suposadament és Kosovo, però en cap moment ho anomena i ens transporta en la imaginació malgrat estar rodada en Conca, Granada o Màlaga, també hi ha escenes amb gent local en escenaris reals. Tanmateix diuen els entesos que han comparat escenari real i l'espanyol emprat, que les localitzacions han estat molt encertades. El cas és que siga o no escenari vertader, ens ho fan creure. 

"Un dia perfecto"  et fa viatjar en l’espai i en el temps, perquè és Bosnia i són les anys de la dècada de 1990, després de la guerra, en època d’una pau fictícia, perquè el temps de transició fa que les regles no es complisquen i que cadascú faça la seua. 

En eixe ambient estan els cooperants, els protagonistes d’esta història basada en una novel•la “Dejarse llover”, (Espasa, any 2005) de Paula Farias. I pare atenció en esta part perquè la considere important perquè dóna credibilitat al que conta. Paula Farias és una llicenciada en medicina i cooperant que després de viure la guerra silenciosa, com ella l’anomena, va escriure "Dejarse llover", la seua primera novel•la, va voler descriure l’horror i la desesperació que suposa viure amb por cada minut del dia. Esta dona que començà com metge–mariner en vaixells de greenpace va passar desprès, l’any 1999 a ingressar en l'organització "Metges sense fronteres" amb qui anà a les guerres de Kosovo, Afganistan, Sudan i Irak. Un guió basat en una realitat experimentada no pot fallar.

La pel•lícula mostra també les dues maneres de treballar dels que van a ajudar: els cascos blaus de les nacions unides i el grup de cooperants. En teoria tots haurien de buscar la mateixa finalitat, però de vegades la burocràcia, les regles i normes tanquen moltes portes que no es poden traspassar.

El personatge de B, interpretat per Tim Robbins és genial, fa el paper de boig intrèpid que ja no sabria viure en altre lloc, també he de dir que sóc una incondicional de l’actor i no li trobe defecte mai.

Mambrú (Benicio del Toro), que també m’agrada com actor, és el cap del grup de control però ja està pensant en tornar a casa, a iniciar una vida rutinària i familiar. Actua de manera excel•lent, com sempre. Un com altre són actors amb majúscula, són els pilars forts de la pel•lícula, els que la sustenten cadascú interpretant el paper que els ha tocat, diferents però van paral•lels. Tots dos són els veterans.

També m’ha agradat el paper de Damir (Fedja Stukan), un actor local, el personatge que vol que la guerra s’acabe, és  el que fa d’intèrpret, pont entre dues civilitzacions, dues maneres de parlar.

Sophie Mélanie Thierry, la francesa jove i nova en la feina, actua  amb el seu desig innocent i simple de voler ajudar. Hi ha una maduració personal solament en 24 hores des que veu el seu primer mort, demostrant així que en escenaris semblants i front tant de dramatisme, o t’adaptes o caus malalt.

No m’ha agradat molt el paper de Katya, interpretat pe Olga Kurylenko la guapa-avaluadora col.locat per crear una tensió sexual no resolta entre Mambrú, (Benicio), i ella. Tampoc m’ha agradat la curta aparició de Sergi Lopez, al meu parer, un actor sobrevalorat en Espanya i França. 

Tot comença quan el grup de cooperants vol traure un cadàver d’un pou, no és fàcil per l’entorn de conflicte que ho envolta tot. El cadàver ha deixat sense aigua a la població veïna, tal volta s'ha fet de manera intencionada per a especular després venent poals d’aigua a preu d’or. 

Sembla una tasca fàcil, però no ho és, en el primer intent la corda es trenca, i els cooperants estan tot el dia intentant buscar-ne altra. Buscar la corda és l’excusa per mostrar l’horror i la irracionalitat que sempre és una guerra.

La tensió i al dramatisme es barreja amb tocs de comèdia, són els que impedeixen que tinguem el nus sempre en la gola. Perquè mai és agradable veure la desgracia aliena. L’humor és un mecanisme de defensa, representat per Tim Robbins, que té unes eixides estrafolàries que trauen el somriure front la desgràcia. 

La pel.licula convida a parar l'atenció en les xicotetes coses: el baló, un pou o una vaca, són les coses del dia a dia, senzilles les que configuren la pel•lícula. És un homenatge a l’ajuda humanitaria, idealistes i pragmàtics alhora i una lloança a la tasca que silenciosament fan com herois i heroïnes, ajudant, amb més cor que raó, arriscant-se en molts casos per incomplir normes que impedeixen l’acció. També és una critica a la part militar, de banderes i himnes, que amb tant de formulismes i parafernàlia no ajuden a solucionar la misèria.

La pel·lícula mostra la guerra des de la perspectiva de la pau, sense mostrar violència ni morts en pantalla, és una bona manera de fer pensar a l’espectador en estos conflictes. M’ha agradat la formula. És una pel•lícula espanyola, amb actors internacionals, obtindrà premis i reconeixements allà on vaja, ho sé de bestreta. La pel•lícula s’ho val, encara que també tindrà detractors que filem prim i veuen on no hi ha. 

Al final d’esta ressenya ja es podeu imaginar que de perfecte el dia que mostra, té poc , com tampoc ho serà el següent i el següent del següent. És la cruel i dura realitat del dia a dia.