PONTEVEDRA: creuer remuntant el tiu Lérez, en rias Baixas, (Galicia)

Pontevedra és agradable i acollidora, una ciutat còmoda per veure-la, viure-la i sentir-la caminant…

QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio

Seguim en la ria de Pontevedra. Com cada matí, anem al port, hui al de Combarro que està a la part nord de la ria, molt a prop de la desembocadura del riu Lérez i de la ciutat de Pontevedra. M’agrada la idea d’entrar a la ciutat per via fluvial remuntant el riu.  

I quin viatge més bonic assaborint tantes imatges! Quans instants únics i inesborrables estic acumulant!

Està ennuvolat però no fa fred. Tenim enfront l’illa de Tambo que està enmig de la ria i pertany a Poio, i... de sobte, veiem dofins. És la segona vegada que en veiem en este viatge. Emociona veure’ls. Els observe. Estan juganers. Contagien l’alegria del seu joc divertit. Quin goig! Observe amb atenció el cel, el mar, les tasques dels pescadors...Són moments irrepetibles. Sensacions agradables que creen la felicitat instantània, que alhora queda impregnada per sempre. De lluny veiem el port de Marín, i l’escola Naval Militar, un lloc més d’aprenentatge de la infanta Leonor.

Passem molt a prop de l’illa de Tambo. És menuda, ovalada i coberta d’arbres, especialment d’eucaliptus. Té dos platges unides en la part del nord i tres embarcadors. L’illa tenia ús castrense des de mitjans del segle XX fins a l’any 2022,  que fou des militaritzada. De fet fins fa poc, no estava permès apropar-se a menys de 200 metres de l’illa. Des de l’abril del 2019 l’escola naval militar de Marina permet l’entrada amb moltes restriccions.

La part del sud té una xicoteta península, OTenlo, que sembla una illa i té un antic far, far de TenloChico, que es caracteritza per tenir escala en caragol externa.

Deixem enrere l’illa i Marín,  ja estem apropant-nos a Pontevedra, a l’estuari format per la desembocadura del riu. I traspassant el nomenat Puente de la Ria, remuntem  el riu Lérez i arribem a la ciutat. El pont té 700 metres i dos calçades independents. Forma part de l’autopista i s’inaugurà en 1992. A la ciutat hi ha 8 ponts en total, que en este passeig pel casc antic no veiem.

Pontevedra és una ciutat monumental i jo diria que és una de les més desconegudes d’Espanya. I bonica. M'ha sorpres, encara que ja la vaig visitar fa molts anys. Esta vegada la veig diferent encara que el casc antic està igual que sempre perquè les petjades del passat són inesborrables. La diferència està en que actualment en tot el centre històric no circulen cotxes. L’alcalde, Miguel Anxo Fernandez Lores, així ho va voler. La qualitat de vida era assumpte prioritari.

Iniciem la visita a Pontevedra parant davant l’església de san Roc, del segle XIX, de planta quadrada amb nau única. Destaca la torre campanar en la portada principal. Darrere veiem de lluny la plaça de bous, que està coberta. Diuen, fent broma, que és única perquè els seients de sol són més demanats que els d’ombra. S’usa poc, només  durant les festes de la Peregrina, patrona de la província.

Fa més de vint anys que començà el projecte de convertir Pontevedra en una ciutat per a caminar. L’alcalde, té bones idees, fa 24 anys que ocupa el càrrec i va per a 28. Al principi els comerciants foren reticents per por a perdre vendes. Des de l’alcaldia els van prometre que no es permetria  que s’obrira cap centre comercial dins la ciutat que els poguera fer competència. I així ha estat. Tampoc hi ha activitat portuàries importants, que han passat a dependre de Marin. Pontevedra ha rebut molts premis nacionals i internacionals  per ser model de ciutat. És una ciutat tranquil·la on la gent vol viure. La població ha augmentat amb persones d’altres ciutats que trien establir-se en Pontevedra encara que agafen el cotxe per anar a treballar. La ciutat és el lloc del seu descans.

Fem un passeig circular pel centre històric més ben conservat després del de Santiago de Compostela. Fou declarat conjunt històric en 1951 i manté el passat medieval. L’Alameda és on realment comença el passeig pel centre històric. El primer que veiem és una creu  gegant i als costat dos figures de pedra que representen els soldats caiguts. Fou construït en  1911 per a recordar la victòria  de 1808 front a les tropes de Napoleó.

És una avinguda ampla amb dos edificis que pertanyen a diputació. Al costat, hi ha una institut que porta per nom Valle Inclan, fent homenatge a l’escriptor perquè va viure en la ciutat. Està al costat d’un jardí on hi ha un banc en forma de llibre que m’agrada.

Al final de l’avinguda estan les ruïnes del convent de sant Domènech, construït pels dominics. Actualment serveix de museu de Pontevedra, junt a 5 edificis més. Són els únics vestigis del segle XIV i XV que queden salvats de la demolició del segle XIX. Hi ha elements excepcionals de l’arquitectura gallega.

L’avinguda desemboca en la Plaça d’Espanya, on hi ha altre monument de 1911 dedicat als herois de Ponte Sampaio, que  s’enfrontaren a la invasió francesa al segle XIX. Està fet de granit i bronze.

En la plaça d’Espanya està l’edifici de l’ajuntament, actualment en reformes, per la qual cosa no té banderes exposades. També està l’edifici que és la subdelegació  del govern, seu del poder polític estatal.

I seguint el passeig. Hi ha un detall que trobem en cada rètol de carrer i que m’agrada, el trobe interessant i didàctic per no oblidar el passat. Es tracta de col·locar junt al nom actual del carrer o plaça, el que es coneixia en el passat i que, en la majoria dels casos explica què era el lloc o a que es dedicaven les persones que hi vivien. Anem mirant les grans cases algunes amb escut nobiliari, i pare l’atenció en una font de disseny frances, de 1886.

Només uns metres més enllà, i arribem a la plaça medieval i empedrada Alonso Fonseca on està la basílica de Santa Maria la major, del segle XVI, l’església principal. Hi està  la façana sud. Actualment  és la porta d’entrada però no és la porta principal. Hi ha una raó que ho justifica, després us la conte. Està situada tot just al mateix lloc on antigament hi havia una menudeta església romànica que s’enderrocà al segle XV. Els bisbes Fonseca junt a famílies nobles foren els promotors. També feren aportacions  moltes confraries. La plaça és triangular i està empedrada recordant l’aspecte medieval. En un lateral està la casa rectoral d’estil renaixentista del segle XVI. Enmig de la plaça hi ha un cruceiro del segle XVI??

Per accedir a la porta principal hem de donar-li la volta a l’edifici. Hi veiem una gran escalinata. És la raó per la qual les persones prefereixen entrar per la porta sud, per no pujar tant d’esglaó.

La basílica és un edifici  gòtic amb influències de l’estil manuelí portuguès. L’estructura de la façana principal en forma de retaule ricament adornat és obra del mestre Cornelius d’Holanda i Juan Noble. Hi veiem  a San Pedro i san Pablo, el retaule de la dormició de la santíssima Verge Maria... decoració en forma de vieires, una rosassa que li dona llum a l’interior... Per cert, l’interior és preciós, em sembla de línies elegants.  Entre les representades està fins i tot Cristobal Colon i Hernan Cortes... i altra curiositat: trobem a san Jerónimo, un sant erudit, amb ulleres. Tal volta les ulleres representen la intel·lectualitat.

Seguim per la rua Isabel II i parem a la plaça de la cinco calles, on està la casa on va  viure Valle inclan. Just davant hi ha un cruceiro del segle XVIII.

Per rua princesa arribem a la plaça Teucro, senyorial, elegant...actualment és la zona de tapes i vins.  La grandària dels escuts demostraven la importància de la família. En esta plaça hi ha uns quants a les façanes dels edificis: el més gran, una joia del barroc del segle XVIII, és el del Pazo de los Gago y Montenegro.

Tot seguit anem a un carrer important, Rua Real, que forma part de l’itinerari del camí de Santiago portuguès, uns llums s’encenen de nit per a que el peregrí sàpiga el camí a seguir. Caminem un poc mirant també els carrers transversals, hi ha un que està cobert de paraigües. En el punt central del carrer està la font de los Tornos, neoclàssica de granit, de 1872.

Anem a la plaça Mendez Nuñez, dedicada a un militar de la marina,  heroi de guerra i natural de Vigo. En la plaça està la casa on va viure i va morir, un edifici que es remunta al segle XV. A finals del segle XIX i principis del segle XX la casa acollia una  valuosa biblioteca on més tard se celebrarien tertúlies literàries amb importants literats com Ramón Valle Inclán. En la plaça, davant la casa està l’escultura a grandària natural de l’escriptor. En un lateral hi ha un mirador, era el punt de reunió. Imagine la de temes que tractarien els literats intentant arreglant el món!

Seguint el carrer arribem a la plaça de la Verdura, menuda i ambientada, on antigament se celebraven mercats de tot tipus fins que es consolidà com verdures i hortalisses. Hi ha una font del segle XIX.

Altra plaça amb encant és la plaça de la Leña, una de el més menudes, típiques i pintoresques que conserva l’ambient medieval de Galícia. És rectangular irregular. Antigament era el lloc on es venia la llenya i pinyes per als forns, xemeneies i antics sistemes de calefacció. Es va re dissenyar al segle XVIII quan es construí el pazo barroc de Castro Monteagodo i el Pazo de Garcia Florez, que actualment és un dels edificis museu de Pontevedra. Per la qual cosa, per ser edifici museu, els van unir per una espècie de pont amb arc de granit. A més hi ha altres cases d’arquitectura popular d’una o dos plantes, construïdes al mateix segle, cases amb porxades de fusta i balcons amb flors plens de color. Actualment, la plaça i les cases del voltant,  hi ha molts restaurants, alguns de renom i guardonats. El cruzeiro del segle XV és un dels més antics de Galícia, fou restaurat i col·locat en la plaça.

A prop, està el mercat municipal. El veiem de lluny i cap allà anem. Després passem per la plaça de la Pedreira, on treballaven la pedra, un espai quasi tancat on destaca el pazo de Mugartegui, del segle XVIII, amb gran escut en la façana. En estiu hi fan moltes activitats culturals com cine.

To seguit parem a la plaça de la Herrería, on treballaven els ferrers sota les porxades. En realitat són quatre places, junt a la plaça de la Estrella, la plaça de Ourense i els jardins de Castro Sampedro. L’origen és del finals del segle XIV i inicis del XV quan la ciutat començà a créixer i amplià el recinte emmurallat. Els edificis han anat transformant-se amb els segles. Destaquen edificis modernistes i alguns pazos. També detaquen els jardins junt a l’església de sant Francesc del segle XIV i el que fou un convent reedificat en el segle XVII. En la plaça hi ha un reclam per al visitant: el nom de Pontevedra per poder-s’hi fotografiar davant.

Uns metres més avant està la plaça de la Peregrina que representa ja la part més moderna. Hi està l’església de la Peregrina, l’estructura interior sembla un vieira, símbol de la peregrinació. En la plaça capta l’atenció de tothom un lloro famós, ho va ser en el passat i ho és actualment com protagonista imprescindible en els carnavals, dels quals és part important des que fou adoptat en 1985. Es tracta del lloro Ravachol que, al passat,  es feu popular i estimat pels visitants de la botica perquè avisava l’amo Don Perfecto quan entrava un client i quan algú pretenia anar-se’n sense pagar. El lloro va morir durant els carnavals de 1913 i era tant estimat que li feren un multitudinari enterro. És la raó per la qual cada any es recrea el funeral del lloro Rapachol durant les festes carnavalesques.

Hem fet una ruta circular. Des de la plaça la Peregrina, seguint per la rua Michelena arribem al punt inicial del passeig. Hi ha més places i racons, més edificis i monuments...ho sabem, però en este breu passeig ens adonem de l’essència de la ciutat i que, amb tota seguretat, s’hi viurà molt bé.

Estem en el quart dia de creuer, el viatge continua...

Vols llegir els altres dies?

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

RESSENYA LITERÀRIA de EL CASO DE ALASKA SANDERS

 

EL CASO DE ALASKA SANDERS

Joël Dicker

Joël Dicker ha escrit una trilogia: la primera novel.la va ser “La verdad sobre el caso Harry Quebert”,  la segona “El libro de los Baltimore” i la tercera esta, “El caso Alaka Sanders”, que és la que hui ressenye. Era un projecte inicial, ja pensat des de l’inici. Amb esta nova novel·la  l’autor tanca  la trilogia en la qual Marcus Goldman esta enmig de la trama. Jo ja vaig llegir “La verdad sobre el caso Harry Quebert”, i m’agradà molt.  Em falta llegir la de Baltimore i ja tinc ganes de fer-ho.

Per la qual cosa, en este llibre que hui vos mostre, Marcus Goldaman l’escriptor que investiga casos, alhora que està immers en el cas d’Alaska trau a la llum el cas de Harry recordant i tancant el capítol de l’amistat entre els dos protagonistes d’aquell magnífic primer relat, va donant pinzellades per atraure al lector cap a la lectura de la novel·la sobre Batimore, que ja té escrita però segons Goldman encara només té la intenció d’escriure. I tot perquè cronològicament és així: el cas d’Alaska està situat enmig dels dos llibres, encara que ha eixit a la llum el tercer lloc. El llibre de Harry Quebert està situat entre 2008 i 2009, el d’Alaska entre  2010 i 2012, reprenent un el cas que es remunta a onze anys abans,  i el de Baltimore passa en 2012.

No és necessari llegir la primera per entendre la segona. No. Son novel·les independents per la qual cosa, si el lector o lectora no ha llegit el llibre previs sobre el cas de harry Quebert no passa res, més bé al contrari, el que fa és motivar a llegir-lo i en el meu cas a rellegir-lo per recordar la xarxa en la que envolta la trama. Dicker és un expert enredant fets que van encaixant uns amb altres, i no només fets, també persones i escenaris...A més, el llibre salta en el temps i en els llocs i en trames… l’autor suís demostra una imaginació i capacitació organitzativa de contingut extraordinària.  Però no és complicat de llegir, perquè escriu capítols curts i molts són esclaridors. També repeteix molt els fets que afavoreixen la comprensió i que no semblen repetició perquè estan descrits des de perspectives diferents.

Joël Dicker és un autor que crea addicció, al menys a mi me la crea, comences des de la primera línia  i no pots parar. A més a més, sempre descrobreisc paratges o pobles que no coneixia. Esta vegada la trama fictícia que inventa ens duu a Amàrica, a Carolina del sud, al llac Mount Plasant i al poble de New Hampsire. Gaudeisc buscant informació i fotos dels llocs que descriu perquè m’ajuda a situar-me i alhora comprovar que el lloc que descriu existeix.

I m’agrada llegir els seus llibres com un entreteniment, per jugar durant uns dies a ser un detectiu més com si fos Serlok Holmes. Perquè si una de les coses aconsegueix el llibre és fer participar el lector en la creació d’hipòtesis de qui pot ser o no el/la/els o les culpable/s. El fet de que Marcus Goldman el protagonista escriptor, sense ser policia vaja descobrint pistes i acabe solucionant casos fa que connecte amb el lector, que tampoc és policia i llegint el llibre pot arribar a pensar que ell també ho pot fer. Marcus Goldman creu el miratge que resoldre un cas policial és fàcil...que només fa falta preguntar, captar la informació,  molta intuïció i raonament i així un ciudatà de a peu pot ser investigador, com ho és. Però és un miratge, les coses no són tan fàcil com semblen però el lector agraeix eixos moments d’especulació, d’endevinar qui serà el culpable .

De tots els llibres es trau alguna idea que fa pensar. En el cas d’Alaska, l’amistat està present, la que manté amb Harry Quebert i la que té amb el policia Gahalowood. També, en este cas m’ha fet parar-me a pensar que l’assassinada és una jove, com malauradament passa tantes vegades. Sobre la culpabilitat no dic res per no fer espòiler. Però si dic que en les novel·les de Dicker mai és el que pareix, i tot dona girs inesperats que canvia les deduccions que en una primer  pensada estaven tan clares.

Concloent, llegiu a Dicker, esta novel·la o altra, tan se val quina escolliu perquè en totes sedueix, atrapa, entreté, crea adició i la lectura és apassionant amb ritme trepidant. Llegiu a Dicker que sap molt bé contar històries creant el joc d’enredar-te.

I ara, tot seguit, vaig a buscar el llibre de la trilogia que em falta per llegir “ El libro de los Baltimore”, que, com ha anat estripant en el llibre sobre el cas d’Alaska,  parla d’una desgràcia en la seua pròpia família i una xica que no pot oblidar.

FOTOS i MÚSICA de TRANI en LA PÚGLIA ITALIANA

 Un ciutat desconeguda en una  regió italiana allunyada del turisme, allunyada de la riquesa italiana...quasi en la punta de la bota que forma el país. Per a mi...és una ciutat i regió que cal visitar per coneixer l'essència italiana.

ERMITA DE NUESTRA SEÑORA DE LA LANZADA, RIA DE PONTEVEDRA: creuer per Rias Baixas, (Galicia)

Durant estos dies ja ens havíem acostumat al sol… i de sobte una boirina ens tapa la panoràmica i no veiem ni el que tenim davant…llàstima..no obstant això s’hi que s’hi respira el poder màgic del lloc que la tradició ha anat contant.

Estem en la ria de Pontevedra, des de Bueu, el vaixell s’enfila cap a Portonovo...i de sobte un núvol apareix en el firmament... Al final tal volta encerten les prediccions meteorològiques del mati i el canvi ha arribat. No ens podem queixar de l’oratge. Hem tingut sol durant tot el dia. Però ara...l’oratge ha canviat?  És una boira no molt densa, però per moments i fent broma, recorden el Titànic.

No sembla un canvi d’oratge important. Les aigües estan tranquil·les. La boirina perd densitat.

I quan la traspassem de nou veiem el sol i la platja de Silgar, en Sanxenxo,  que pel mati estava buida.

En el port veiem llums de festa. Tenen a veure amb el que anem a visitar.

Agafem l’autobús per fer el curt trajecte que ens porta a la Capella de Nuestra Señora de la Lanzada, que  està en el que ara és un istme però abans era una illa.  Este cap de setmana celebra la festivitat, per això hem vist abans, i veiem ara, llums decoratives als carrers. Santa Maria és l’advocada de la fertilitat. I és en uns dies, el dia 27 d’agost, festivitat de la Patrona, a la matinada a la platja junt a la Capella, estarà plena perquè s’hi  farà com tots els anys, el bany de les 9 ones que rememorà el ritus ancestral de la fertilitat. És un dels tres dies que les dones que volen tindre fills i no ho aconseguien entren  al mar i es deixen  acaronar pel les ones 9 vegades per damunt del ventre. La llegenda ho deia, que el poder de l’aigua obrava miracles. Els altres dies que apunta la llegenda són el 21 de juny, la nit de san Joan.

Fem un passeig curt fins a la Capella. Volem veure la platja de prop. Abans d’arribar-hi, parem primer davant de la platja area Gorda. De lluny quasi ni es veu la capella on anem.

A la platja hi ha uns pocs banyistes, alguns resisteixen però la majoria a poc a poc van abandonat l’arena perquè la boira cada vegada és més intensa. Llàstima perquè la panoràmica deu ser preciosa però la boira impedeix visibilitat, No obstant això, la imatge té un aire enigmàtic en consonància amb el lloc. Esta capella i esta zona està considera un poc màgica. Es conten moltes llegendes al voltant de La Lanzada, totes amb un punt de misteri.

En la zona de la Lanzada hi ha vestigis del passat. La terra era preuada per l’estany, material valorat com l’or en les civilitzacions antigues. Els arqueòlegs han trobat senyals de l’activitat minera. També hi va aparèixer la primera indústria de la saladura, d’abans de l’època romana. De la fortalesa de la Lanzada de la que hi ha constància des del segle X, hi ha ruïnes de l’antic castro del segle VIII a.C. i una necròpolis dels segles III o IV d C. També hi havia una torre medieval.

L’ermita és d’estil romànic de començament del segle XIII, de l’exterior destaca a l’oest la porta principal amb llindes i rosassa, al sud la porta semicircular i al nord i l’est destaquen les sageteres. De l’àbsida semi circular sobreïxen les quatre columnes fent de contraforts exteriors i les finestres mes recents obertes al mur. La coberta de teulada romana té tres creus de pedra de distints estils i formes. Actualment trobem andamis davant la capella. Estan fent actuacions per a frenar el deteriorament i la degradació dels murs de pedra que pateixen els efectes de la salinitat del mar, perquè debilita i erosiona. La porta està oberta i entrem.

De la mateixa manera que passa en altres castros cristianitzats, l’ermita està en lloc on possiblement s’adorà algun deu pagà, tal volta relacionat amb la fertilitat. Des del punt elevat on està la capella podríem veure unes magnifiques vistes de la llarga i coneguda platja de la Lanzada, però la boira ho impedeix veure-ho bé.

Tanmateix, sortosament, si que podem veure la platja que tenim just davall nostre: la platja de Nuestra Señora on s’hi fan, des de temps immemorials, els ritus de fecunditat més antic de Galicia, basat en els poders de l’aigua i la influència de la lluna. És un ritus important en la tradició gallega.

 

Poc se sap des de quan es remunten estos ritus en esta part de la costa de Sanxenxo, no hi ha documentació escrita, però la tradició oral s’ha encarregat de transmetre de generació en generació el que feien els avantpassats. Tal volta podria ser un antic ritus pagà transformat i adaptat a la cristianització o tal volta religiositat popular consentit per l’autoritat religiosa, el cas es que hi és i continua fent-se...

De tornada hi ha més boira encara que a l’anada. De la platja de la Lanzada no es veu quasi res, només als banyistes que queden a l’arena i que aprofiten perquè poden gaudir de més  espai que en bon oratge no tindrien. Perquè la platja de la Lanzada, que veiem ja de tornada des del autobús, és  una de les millors de l’Atlàntic, és la més plena habitualment, la més emblemàtica entre O Grove i Sanxenxo.

I així acaba el TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 

MUSEU MASSÓ, RIA DE PONTEVEDRA: Creuer per Rias Baixas, (Galicia)

En Bueu hi ha un interessant museu que explica la conquista del mar i l’explotació dels seus recursos. Completa la visió maritima d'esta terra on el mar ha estat i és fonamental.

Estem en el tercer dia de creuer, hem visitat l’illa Ons i després de dinar anem a Bueu, una vil·la marinera amb encant de la que coneixerem el port i el museu Massó. Les aigües estan tranquil·les i el dinar està molt bo. Sense quasi adonar-nos-en arribem a Bueu i desembarquem.

Tot seguit anem al museu, no està molt allunyat del port.

Consta de dos plantes, comencem per la de dalt. És un museu on s’ajunta el patrimoni marítim i l’industrial amb la idea del col·leccionisme del passat. Està instal·lat en l’antiga fàbrica conservera Massó Hermanos SA, una de les més importants en l’àmbit conserver de Galicia. El museu no ocupava l’espai actual, però a finals de la dècada de 1990, la crisi conservera comportà el tancament i en 1993, la Xunta de Galicia comprà la col·lecció museística i una part de l’antiga fàbrica. En 2002 el museu s’obrí com institució pública.

Quan en 1994 la fàbrica i el museu fou adquirit per la Xunta de Galicia, el museu s’amplià per tal de donar al públic una visió més completa de l’activitat pesquera gallega. El museu parteix del legat de la família Massó, amb el qual s’explica l’explotació dels recursos del mar i a més es complementa amb altres objectes que ens fan entendre el gran fet que fou la conquista del mar. 

A la sala de dalt hi ha instruments de navegació, astronomia i cartografia. Una part important, unes dues-centes  peces  d’esta secció, procedeixen de la col·lecció personal d’antiguitats nàutiques d’Antonio Rama, un gran col·leccionista, a més de reporter gràfic que treballà per a la televisió gallega. Rama Laguna va fer donació a la Xunta de Galicia de molt: hi ha peces sobre el sistema de comunicació a traves de senyals acústiques, xiulets de vapor, sirenes de boira...la llista és llarga.. També aportà la tecnologia emprada durant les guerres mundials.

El pare  fundador de l’empresa Massó, Salvador Massó, arribà a Galicia procedent de la costa de Girona on tenia una conservera. Decidí canviar el Mediterrani per l’Atlàntic i en 1816 fundà un magatzem de saladura en Bueu. En 1880 es constituirien com a companyia junt a una empresa francesa. En 1883 Salvador i els fills decidiren canviar la tècniques de saladura a conserva. Al principi només es conservava la sardina, però els Massó, amb visió emprenedora, se n’adonaren que podien també conservar altres espècies.

Al museu hi ha una vitrina amb elements especials de la família, dels que es guarden amb cura. La família fou  important per a Galicia, amb molta influència i es relacionaven  amb personalitats. Els orígens del museu es remunten a principis del segle XX, a 1928 el famós inventor de la radiotransmissió Guillermo Marconi visità la fàbrica i va veure que al domicili familiar dels amos hi havia un gran assortiment d’instruments de navegació i transmissió, que a ell li interessaven tant. També hi havia documents i llibres antics, objectes curiosos, maquetes de vaixells antics…es quedà bocabadat i plantejà la idea del museu als germans Massó, Gaspar i Jose Maria. I així naixia en 1932 en la planta alta de l’antic edifici el museu que estem visitant. És un fet rellevant, que Marconi, un dels impulsors de la telegrafia i la radiotelegrafia, al que sovint se li atribueix la invenció de la radio, estigués diverses vegades en Galicia i conegués als germans Massó ja en l’any 1909. La noticia de l’arribada de Marconi a Galicia amb el seu vaixell Electra, està publicada en alguns periòdics gallecs de l’epoca.

Una escultura, un mascaró de proa representant a San Telmo, el patró dels navegants, ocupa un lloc preferent en la sala.

Hi ha maquetes d’embarcacions artesanals amb història com el Santa Maria, que arribà a Amèrica.

I llibres incunables, importants per a la història de la navegació mundial. Hi ha documents variats i alguns sobre esclavitud que bocabaden pel contingut.

Tot seguit anem a la planta baixa, és la dedicada a la conservera i també hi ha objectes de la indústria que va precedir la conserva, la saladura, en 1889. La segona generació dissenyà uns llauna d’obertura fàcil, el que demostra que no només els preocuparen del contingut, l’exterior era  important i apostaren per llaunes en color que donaven informació del que hi havia a l’interior. La societat amb els francesos, acabà en dissolució. L’empresa podia funcionar sense socis.

La fàbrica no parà de facturar ni durant les guerres. Aconseguiren molt de capital amb totes les marques de productes que envasaven, capital que invertiren en altres empreses i mampreses com la construcció de vaixells a vapor i motor d’explosió. Els Massó sempre tenien en ment mampreses.

Els Massó viatjaven per tot el món per agafar noves idees i modernitzar les instal·lacions o la producció. Sobre la dècada de 1930 l’empresa tenia al voltant de 600 dones i 100 homes. Les dones entraven d’adolescents quasi xiquetes, com es veu a les fotografies de les parets. Aprenien l’ofici de les més majors. La fàbrica anà creixent i es quedà menuda, per la qual cosa en 1937 s’inicià la construcció d una nova en Cangas do Morrazo que amb el anys, acabà tancant-se.

De tot el que em conten sobre el museu hi ha una història d’una dona que m’agrada molt. És tracta d’Ana Maria Soto Landeira, que fou una persona important en la fàbrica i en Galícia per ser la primera assistenta social que va treballar en Galícia. La família Massó la contractà  per a treballar en les seues fàbriques, atenent al personal i a les famílies. Gràcies a ella, a la fàbrica s’instal·là guarderia i la higiene millorà, també l’alimentació dels xiquets. Soto també gestionà nombroses beques d’estudi per als fills d’empleats. I estava pendent que el servei mèdic atengués les necessitats. A museu veiem un aparador de la clínica de la fàbrica. L'assistència mèdica a la mateixa fàbrica va ser una de les mesures innovadores que els propietaris de la fàbrica van introduir a principis del segle XX, inicialment amb un metge i després amb la incorporació de personal auxiliar. Com que la majoria de les empleades eren dones, moltes d'elles treballaven durant els embarassos pràcticament fins al moment del part, perquè sabien que podien rebre assistència en el moment del part al mateix lloc on estaven treballant.

Al museu hi ha una part dedicada a la indústria balenera.

En 1955 la societat Massó Hermanos junt a altres fundaren la factoria de Balea per a portar endavant la indústria balenera. Tenien la planta en Cangas de Morrazo, molt prop de la fàbrica conservera. En 1964 la firma Massó aconseguí llicencia pròpia. Anys després es fusionarien ambdues empreses. La pesca dels cetacis era d’abril a octubre.

M’ha resultat curiós veure l’arpó tan gran!

I saber sobre l’àmbar gris que es trau de l’intestí de la balena.

I adonar-me’n que de la balena, com del porc, s’aprofita tot.

Tot ha estat molt interessant però en especial ressalte la política social de l’empresa,  digna d’exemple. I pensant amb l’assistenta social i el seu paper tan important en les fàbriques ens dirigim al port a agafar el nostre vaixell.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-museu conservera Masso en Bueu-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023