Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 20 de desembre de 2014

LISBOA: El Castelo i voltants

Alfama és l’antic barri musulmà i els seus carrers són com una medina àrab, estrets, empinats i laberíntics en algun tram.

La silueta del castell, de dia o de nit...sempre hi està present...

Praça Figueira és el nostre punt de partida per anar a qualsevol punt de la ciutat, així que, per anar al barri d’Alfama ens enfilem per rua da prata, que hi ha menys gent que en la més famosa i transitada rua Augusta. Baixem cap a Praça da comerço, però no arribem fins el final, ens desviem per una perpendicular. I és que en primer lloc volem veure la façana de la Casa dos Bicos que és la seu de la fundació de Saramago. Qui em coneix bé, sap la meua devoció per l’escriptor portugués i esta visita no podia faltar. 

No entrem, els horaris no quadren i a més a més volem anar al Castelo. El Castelo és lloc turístic per excel•lència i imaginem les cues que hi haurà, més si cal per ser dia festiu i segons les guies d’informació, hui no cobren entrada. És una norma generalitzada en molts monuments de la ciutat. 

El Castelo, com no visitar-lo! des de cada racó de Lisboa s'hi veu.

Fem camí, no cal mirar plànol, anem arrossegats per un grapat de gent, tothom seguint la mateixa direcció que nosaltres. No cal pensar molt per endevinar que no estarem sols al castell.

Iniciem el cami, pujant costeres..comencem a trobar indicis de que és pas obligatori de turistes.

La nostra decepció ve,  a més a més de veure’ns envoltants d’un maremàgnum de grups de gent i soroll, per saber que hem de pagar entrada, i no és barata. Les entrades als monuments de Lisboa són cares, sobre tot les més turístiques. Així que toca pagar. La informació que teniem està desfasada. Diuen que la norma va canviar en juny, i que des d’aleshores l’entrada lliure solament és el primer diumenge de mes...Vaja! diem tots a l’uníson com si fórem una coral. La majoria de gent teniem programada la visita en este dia festiu per estalviar-nos pagar. Tot s’ha de mirar! Doncs, ja sabeu els previsors, la norma dominical s’ha restringit a una vegada al mes.

A les portes, abans d'enfilar-nos a la cua per entrar.

Ens posem en fila. La cua és llarga. Tenim paciència, malgrat el calor, malgrat el cansament... quin remei! I cert que estar de peu tant de temps és més esgotador que caminar. 

Aprofitem el temps per observar i escoltar parlar en diverses llengües.

Entrem. El castell és monument Nacional des de 1910, posteriorment se li van fer restauracions fins arribar a ser actualment un dels monuments més visitats de Lisboa. El recinte és gran i ens passem dos hores entre patis i torres, amunt i avall, i ho fem sense mirar el plànol, fem el passeig sense saber per on anem, no volem estar pendents d’anar per un lloc o altre seguint les directrius del paper. 




Gaudim pujant i baixant escales, buscant la millor vista, la millor presepectiva...

El que destaque de l’interior són les vistes des de les torres miradors. Són magnífiques.



Des de les altures juguem a buscar llocs, places, edificis...

I el que si m’agrada de debó és l’exterior, sobre tot veure des de lluny les muralles que l’envolten. I estem on estem s’hi veu la silueta, no cal busca, castell i muralles apareixen a la vista fent acte de presència.



Es fa l’hora de dinar, tenim sobre tot cansament i set. I casualment, d’entre tots els llocs de menjar que hi ha pel barri, entrem a un molt peculiar: sembla un tramvia per dins, les taules estan disposades com si fora l’interior del tan típic mitja de transport lisboeta.

Toca descansar..i trobem un tramvia-lloc de menjar!

I després amb les forces recuperades, comencem el passeig per l’Alfama. Anem per carreronets estrets i costeruts, alguns dels quals els havíem vist de passada quan anàvem amb el tramvia 28. És conserva l’entramat de l’antiga medina àrab, la Lisboa musulmana. 

Seguim fent passeig sense rumb, però continuem, inevitablement, guiats pel riu de gent.  Quin bullici! Hi ha pocs carrers on no hi haja persones o vehicles... però si que en trobem...perquè tramvies, tuc tucs i taxis tampoc en falten. Tant de moviment al meu voltant m’atabala.

Carrers estrets i empedrats...amb tant de turisme ja han perdut la tranquil.litat que s'hi respirava fa molts anys.

El barri d’Alfama ja no és el que era, almenys no és com jo el recordava. Del viatge passat tinc la imatge d’una Alfama més buida de gent, també més bruta, més deteriorada, tot s’ha de dir. Ha canviat radicalment, hui per hui, hi ha turistes per tot arreu i tot el que poden necessitar, com llocs per menjar o beure i botigues per comprar regals. I la brutícia ha desaparegut dels carrers. Una cosa porta l’altra: rebre visitants constantment fa que la zona es mantinga neta. 

El que no ha canviat, malgrat els anys, és la imatge de la roba deixada assecar al sol. Tanmateix en estos moments quan la veig estesa al carrer m’assalta un dubte,  no sé si està col•locada amb la intenció declarada que el turista li faça foto o en realitat és la bugada de l’ama de la casa deixada al sol i l’aire.

Vull pensar que és imatge real...però per moments pense que el veïnat sabent l'atracció turistica que suposa l'espectacle de traure la roba al carrer, ho fan amb més assiduïtat.

De camí veiem cases de fados. Diuen que Alfama és el bressol d’este cant d’enyor del poble portuguès. En Lisboa hi ha locals per tot arreu, uns són més “autèntics” que altres, alguns estan pensats per al turisme i negoci, en altres més xicotets, els cants de fados poden sorgir més espontàniament. D’estos hi ha algun que altre en Bairro de Chiado, ja els buscarem.


Així i tot...busquem racons buits...i en trobem...

El riu de gent ens du al cor d’Alfama, al Largo das Portas do Sol, amb un ambient acollidor, malgrat la gent i el soroll, malgrat tot. O és que ja m’estic acostumant al bullici i soroll...


Largo das Portas do sol

Hi fem un respir escoltant l’art d’un grup de Cabo Verde, en són quatre musics i altre més que balla rítmicament. M’agrada la seua musica, és alegre, és ètnica. Els compre un CD de música, així recordaré este raconet d’Alfama i a estos músics que es guanyen la vida com poden. 

Hi ha molta música i animació en el mirador.

Quan ens cansem de vagar per carrers i de veure gent anem a la Catedral Santa Maria Mayor, anomenada també Sé,  i entrem. Sé són les inicials de Sedes Episcopalis. És l’església més antiga de Lisboa, iniciada al segle XII, sobre una antiga mesquita després de restauracions diverses. Actualment s’hi veu mescla d’estils arquitectònics. A l’interior s’hi pot veure un testimoni del terratrèmol de 1755: és una columna desviada de la base. 


La catedral i els voltants.

QUADERN DE VIATGE, estiu, LISBOA 2014

Per saber més sobre LISBOA clica ací.
Per saber més sobre PORTUGAL clica aci.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada