RESSENYA de cine : LA CASA DE LA ESPERANZA

LA CASA DE LA ESPERANZA

Niki Caro

Fa quasi un any que vaig estar a Polònia i la pel·lícula m’ha recordat el meu pas per Varsòvia, m’ha fet pensar en  la història de jueus i la impotència del moment que hi havia front a la barbàrie humana. Asseguda al seient del cine, m’ha vingut al cap el barri on estava el gueto, el cementeri jueu, on vàrem anar sota la pluja que li donava un ambient gris en tot moment en consonància amb el que estàvem visitant... he pensat en Auschwitz-Birkenau que vaig visitar esgarrifada pel que transmetia...he recordat la pel.licula "El pianista" que mostra la realitat viscuda i ha tornat a ressonar al meu cap la música de piano que l'acompanyava... i també, com no...en les noticies d’altres valents que, com els protagonistes d’esta pel·lícula, ajudaren als jueus a escapar.

La pel·lícula està basada en fets reals, en els diaris que la protagonista escrivia on relatava com acollia clandestinament jueus i resistents al soterrani del zoo. Els diaris van ser recollits per l’escriptora americana Diane Ackerman que va escriure el llibre “La mujer del guardia del zoo” que en la traducció a l’espanyol quedaria com “ La casa de la buena estrella”.

Recorde que quan anava pel barri jueu de Cracovia em contaren que la zona va començar a prendre vida a partir de la pel·lícula ”La lista de Schindler”, perquè  abans era un barri marginal on ningú volia entrar per por  a la delinqüència. Sortosament a hores d’ara és lloc de moda.

Sense saber si és lloc molt visitat o no, m’agradaria que passara el mateix amb el zoo de Varsòvia. M’agradaria que gràcies a la pel·lícula que dóna a conèixer una història ossada front als alemanys,  fomentara la visita al zoo que és l’escenari on transcorren tots els esdeveniments. Així es fa memòria històrica. El genocidi jueu no s’ha d’oblidar per a que la història no es repeteisca. No sé si el zoo conserva d’aquella època alguna gàbia o paper, mur o moble, que denote el pas dels “afortunats” jueus que passaren pel  zoo d’animals,  però bé es podria plantejar el zoo com una alternativa turística més encara que siga per als cinèfils o seguidors de la història. El matrimoni protagonista, Jan i Antonina Zabinski, rescatà a tres-centes persones i encara que no són les xifres de l’empresari Schindler, són moltes i tingueren la sort d’escapar de la mort, que no és poc. Només que en fóra una ja és destacable per la qual cosa cal fe ressò del fet. Després de la guerra al matrimoni se’ls va concedir la distinció “justos entre la naciones”

A la pel·lícula veiem que tots dos formen un matrimoni exemplar i se’ls nota l’estima pels  animals. Més endavant demostren a més a més altruisme i gran humanitat arriscant la vida pels altres. Els nazis bombardegen el zoo que regenten  i ocupen l’espai com arsenal. Molts animals moren, alguns s’escapen i altres se’ls emporten a Alemanya. La vida del matrimoni canvia. Un oficial alemany està tothora rondant la casa, és altre amant dels animals que té un zoo a Berlin i admira a Antonina, com a persona i també a nivell professional per la seua sensibilitat en el tracte animal.

El matrimoni aconsegueix  convèncer als oficials nazis per mantenir el zoo obert creant una granja de porcs que s’alimentaven del fem del gueto. Així  Jan pot entrar i eixir del gueto sense  problemes i amb una estratagema trau persones. Al soterrani del zoo entre passadissos i gàbies amagades, s’hi queden  provisionalment mentre el matrimoni  busca com traslladar-los. No va ser fàcil per a Jan, nascut en una família acomodada, convertir-se en “el porquer de Varsòvia”, com se l’anomenava, però tenien  amics jueus i no podien tancar els ulls a la realitat.

Dels actors, que interpreten molt bé el seu paper, destaque a Daniel Brühl, perquè és mig espanyol i m’agrada com actua. Ja fa anys que li segueisc la pista, concretament  des del 2003 amb la magnifica pel·lícula Good Bye Lenin. Aleshores tenia vint-i-cinc anys, ara ja té 39 anys, ha passat molt de temps i enmig he vist altre pel·lícules i com ha anat creixent. En esta ocasió el seu paper d’oficial de les SS el fa impecable, ( no és el primer que fa), és creïble, encara que a mi m’agrade més quan fa altres papers més benèvols que este on encarna a un boig pels animals que pretén dur endavant un experiment genètic.

Encara que “ La casa de la esperanza” no aporta res de nou al que ja s’ha vist, la pel·lícula m’ha agradat. Estic segura que de les memòries d’Antonina i posterior llibre, s’ha quedat molt per plasmar, ja se sap que per a fer les pel·lícules han de seleccionar.  També  és cert que hi ha alguns passatges que passen ràpid i es noten buits de contingut com les desavinences conjugals per culpa de l’oficial alemany o evidenciar la crueltat viscuda que queda massa dulcificada, però el que mostra està bé. També falta que els jueus expressen el que senten. Però  en conjunt està ben ambientada,  hi ha coherència i dóna pinzellades de com vivien les persones obligades a viure al gueto, amuntonades com a sardines en llaunes patint fam i fred. Així morien i els alemanys s’estalviaven matar-los ells.  

També cal ressaltar el paper de la dona en una època en la que poca importància se li donava. Antonina  que sembla fràgil, com correspon al temps que viu, a més a més de ser una gran professional al zoo demostrant  gran habilitat en el tracte amb els animals va prendre la iniciativa de dur endavant la perillosa mampresa que la pel·lícula relata. I este aspecte és important fer-lo notar.