RESSENYA de cine NOMADLAND de la directora Chloé Zhao

 

NOMADLAND

Directora Chloé Zhao

Acabe de veure una pel·lícula americana memorable, és una pel·lícula preciosa sobre maneres de viure i de ser, sobre maneres d’afrontar les crisis personals i econòmiques. Nomadland ens mostra un món desconegut i, per desconeixement, sovint se’l critica i mai dient coses bones. Hauríem de pensar abans de parlar tantes vegades! És un model de vida allunyat del que la societat americana imposa, és la vida ambulant de tants i tants que no tenen casa i viuen en caravanes i furgonetes on conserven totes les seues pertinences i en ocasions se’ls qualifica despectivament “vagabunds sense sostre”.

Esta basada en un llibre “País Nómada. Supervivientes del siglo XXI”, escrit per la periodista, Jessia Bruder, que va entrevistar moltes persones després de la crisi financera d’EEUU l’any 2008. La pel·lícula agafa del llibre el tema, els protagonistes i els paisatges i afegeix mes personatges i més paisatges mesclant així ficció i documental.

Fern, una dona de 61 anys que està allunyada dels estereotips de maternitat i canons de bellesa, és el nom de la protagonista interpretada magníficament per Frances McDormand. És una dona que davant la situació que se li presenta sobtadament es compra una furgoneta i comença la vida ambulant. Comença per una necessitat però acaba sent la seua opció preferida. I tot bé quan es tanca l’explotació minera on treballaven ella i el marit i alhora alimentava el poble de l’estat de Nevada anomenat Empire, que ara és un poble fanstasma. A més a més a més la protagonista fa poc s’ha quedat viuda. Són dues tragèdies personals que acaben enfonsant-la.

Tanmateix, cal avançar. La protagonista ja va eixir de casa amb 18 anys, ja fugia…ara ha de seguir endavant… malgrat perdre-ho tot. Té bon caràcter però allà on va s’hi troba fora de lloc i així amb la camioneta varia els emplaçaments, unes vegades són  gasolineres altres campings, altres bars de carretera...

I en les parades fan treballs ocasionals. La pel·lícula no pretén fer critica de les condicions dels treballadors on  van a parar els que viuen en la carretera. Generalment són empreses que contracten a temporers per sous baixos, la majoria gent jubilada, però este no és el tema. La protagonista vol treballar perquè li agrada, però els ben materials no importen i només ho fa per guanyar el suficient per a sobreviure. És una pel·lícula anti consumisme. Tanmateix em sorprèn que just un dels llocs on van a treballar la gran part de la gent a la que li sobra lo material i superflu, siga Amazon, que és just el major punt de venda del món.

I així gaudim d’incomparables paisatges desèrtics, de muntanyes magnètiques, d’evocadors capvespres, altre amb el mar de fons... La protagonista amb la seua furgoneta preparada com a casa, va passant per diferents estats: Dakota, Nebraska i tambè Arizona, California i Nevada. De Dakota apareix el Parc Nacional Badlands amb muntanyes de color àmbar que impacten  visualment. Fa unes ganes d’anar-hi!  També veiem un complex de botigues i restaurants al costat de la carretera anomenat Wall Drug, que té  un brontosauri a la porta com reclam turístic. El lloc és famós per les hamburgueses de búfal i per un donut. Hi és des de 1931, que començà oferint aigua fresca als que passaven pel lloc. A Nebraska la protagonista va la collita de la remolatxa, altre treball habitual entre els nòmades. D’Arizona, veiem el desert i on fan la fira de les caravanes i al final para en l’estat de Califòrnia, en Point Arena. Van ser uns sis mesos de rodatge.

Les imatges parlen. Per a mi, que m’atrau tant viatjar, este és un dels atractius de la pel·lícula, els meravellosos paisatges que es poden veure acompanyats d’una bonica i melancòlica música, però també ho són els pensaments i la filosofia del tipus de vida que ens mostra. Una vida totalment diferent al que la norma social imposa.

No és una vida còmoda, ni solitària totalment, perquè de camí Fern troba altres singulars personatges, amb alguns estableix unes relacions úniques que son transitòries encara que al final tothom acaba trobant-se. La majoria és gent gran. Posant a persones que no són joves, és una manera d’ensenyar la fortalesa i saviesa que es conserva malgrat el pas del temps. La majoria van perdre les propietats però van saber afrontar el futur i han sabut adaptar-se. És una pel·lícula que no només mostra la part bonica, també s’hi veu la part agra: la soledat d’alguns moments o el dia a dia  sense amagar detalls rutinaris com anar al lavabo o llavar-se la roba.

Els senzills diàlegs, diàlegs naturals i espontanis són l’essència.  La majoria dels actors son reals i amb una atmosfera de documental anem entenent-los seguint un ritme pausat que no avorreix, més bé assossega.  Per a alguns és inevitable i no tenen més remei, però per a altres és una opció voluntària. Una de les amigues de la protagonista, que com altres s’interpreta a si mateixa, diu que no és aventura ni turisme, és buscar un lloc propi en la carretera, perquè en el seu cas ser nòmada és elecció no circumstància.

M’agrada esta dona que com Fern, no perden la consciència de tribu i que es recolzen mútuament, m’agrada veure com viure en una furgoneta no suposa aïllament. Fern interacciona amb tot el món i amb tots té conversa. I és un goig com s’hi recrea  admirant la bellesa del paisatge, és el que sempre queda i el que realment l’ompli. I ens fa reflexionar-hi. Les pedres són els records del camí. Els capvespres transmeten serenitat, signifiquen final però alhora es veu com l’esperança del dia nou que arribarà. La fotografia és preciosa, els espais infinits, els primers plans dels personatges molts reveladors de la vida dura que hi ha darrere de cada arruga... M’agrada perquè hi ha fraternitat, empatia, aventura i realització personal, hi ha molta emoció i abraçades sinceres.

I per què no? estic convençuda que amb esta pel·lícula algun espectador s’ha sentit identificat o ha sentit enveja per viure com un nòmada, encara que siga provisionalment.  Qui no ha volgut ser nòmada o ermità en algun moment de la seua vida?.