Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

ROMANIA: PAS DEL BORGO i BISTRITA


Travessem el pas del Borgo entre boires i pluja, amb una atmosfera fantasmagòrica, de la mateixa manera a com ho veuria el protagonista de la novel·la de Stoker.

Deixem Campulung i anem cap al pas del Borgo i Bistrita, està fent-se el cel negre, els núvols amenacen pluja i a més a més és ja de vesprada i en unes hores es farà de nit. Quan rellig el que he escrit pense que sembla un paràgraf de la novel·la Dràcula, però no ho és, és just el que en estos moments tenim.



El pas del Borgo és un pas de muntanya que comunica Bucovina, d’on venim amb Transilvània, que és cap a on anem. Segons la novel·la de Stoker, els dominis del comte Dràcula. Imagine que tothom té clar que no s’ha de confondre el Dràcula real, princep de Valaquia, amb el comte Dràcula vampir literari que la imaginació de l’escriptor va inventar. Cal saber què és cert i què no. Els escriptors agafen veritat i la barregen amb la ficció.



I de sobte, el que faltava,  tenim una avaria que ens obliga a parar i ho fem en la població més propera, a Vatra Dornei, al costat de l’estació de tren. Mentre el conductor intenta arreglar-ho de  manera provisional baixem i observem a la gent que espera a l’estació de tren. Hi ha un poc de tot.



Per sort a la mitja hora d’estar el conductor capbussat en el motor, ens avisen que ja podem pujar a l’autobús. I m’alegre perquè no és un lloc molt acollidor. Però l’avaria continua i encara estem travessant el port. Encara falten  uns quilòmetres per arribar al final i anem amb cert temor que el vehicle ens deixe tirats en meitat carretera, cara a la nit i amb l’oratge tancat.

Els núvols es desfan i comença a ploure. És l’estampa perfecta. Dràcula va veure este mateix paisatge de la mateixa manera a com l’estem veient nosaltres: de manera fosca i tètrica.




Per sort de tant en tant els rajos de sol apareixen entre núvols i la foscor deixa pas a un poc d lluminositat.



Però dura poc, de nou la pluja, de nou la boira... Al llarg del pas del Borgo trobem boscos i xicotets pobles. Les cases són de fusta i trobe que veig alguna creu que deu ser un cementeri. Alhora que tètric,  és bucòlic, sembla que estem a Suïssa pels prats verd, i després sembla que estem a la selva negra pels boscos frondosos que s’hi veuen.

La carrereta va a 1200 metres d’altura. I cada vegada plou més. La boira tapa part del paisatge.




M’agrada veure a traves del cristall el paisatge amb pluja, els verds són mes verds, hi ha més contrast... m’agrada però tanta melancolia en l’ambient fa que el trajecte s’eternitze.

No deixe de pensar en la novel·la de Stoker i el que deia el protagonista:
“ Y al final vimos como el desfiladero se abria hacia el lado oriental. Sobre nosostros pendian oscuras y tenebrosas nubes, y el aire se encontraba pesado, cargado con la opresiva sensació de trueno.”

Just el mateix que ens passa a nosaltres.
Al capdavall arribem on teníem previst. És un hotel de tres estrelles, però no anem per quedar-nos a dormir. No!
 És un edifici-  muntatge turístic creat a partir de la novel·la, l’hotel Castel Dracula, que a mi particularment no m’agrada. Per a donar-li credibilitat ens fan entrar  fins i tot per un pati de carruatges, com ho va fer Jonatan el de la novel·la de Stoker.




Pense, per ser benèvola, que tal volta hem arribat massa tard i que el personal que hi treballa ja està cansat d’espantar als turistes que ens han precedit perquè el que és cert és no he trobat ni la mínima gràcia en allò que han mostrat. La jove que ens ha guiat a la sala de Dràcula tenia molt poca ànima i no anava ni  caracteritzada per horroritzar-nos, donat que damunt de la seua vestimenta personal, només portava una simple capa vampiresca.

Sé que a l’hotel va molta gent amb xiquets sobre tot al Halloween i altres que volen viure nits terrorífiques i monogràfiques sobre el tema. Segurament a tots ells el muntatge estarà ben fet i no opinaran el mateix que jo. HI ha 62 habitacions dobles i tres suites. Nosaltres hem vist poc, encara que per a mi ha estat suficient. Tal volta haguera esta més completa la visita donant una volta pels voltants, però com plou a mars, no podem. Estic segura que hi ha elements complementaris terrorífics que el faran l’escenari. Sense dubte que hi haurà  un cementeri i calaveres.




Eixim de l’hotel de Dràcula a tota pressa perquè plou molt i encara  hem d’arribar a Bistrita on tenim l’hotel,  que per cert, té el mateix nom que on es va hostatjar el Jonatan novel·lesc.

Quan estem a la ciutat famosa gràcies a la ploma de l’escriptor irlandès, ja no plou, sortosament, i encara ens dóna temps de fer un breu passeig i veure algun carrer  antic de la ciutat i les cases medievals dels mercaders del segle XV i XVI anomenades Sugalete.

Però és un passeig massa ràpid i breu. Al capdavall, sé que en un futur no recordaré esta ciutat pels monuments sinò pel pas del borgo precedent. I també la recordaré pels corbs negres... Quants hi ha! No m’agrada molt veure’ls, em fan sentir por...açó si que em dona por... i no el muntatge de l’hotel.



QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

dijous, 3 d’octubre del 2019

ALEMANYA: BERLÍN, cap a la PORTA DE BRANDENBURG


M’agrada esta ciutat sorprenentment moderna, gran part dels edificis no tenen més de 70 anys, però també m’agrada pels  edificis que s'hi conserven del passat i contrasten amb els nou edificats.



L’any 1990 va ser un any especial per a Alemanya. Hui dia 3 d’octubre se celebra en tot el país la festa de la Reunificació, el dia de la Unitat Alemanya, és festa nacional. Fa ara 29 anys. 

Sobre el Mur de la divisió ja en parlaré en altre apartat.

En el meu periple per Alemanya, hui pare en Berlin. Tenia ganes, ja era hora de conèixer esta ciutat cosmopolita de la que tant se’n parla, de la que es diu que es fascinant i una de les més modernes d’Europa, i és que la majoria dels edificis no tenen més de 70 anys.

Però abans d’arribar-hi, quan estem a punt d’entrar a la ciutat, hi ha un aspecte que em crida molt l’atenció. És un espai verd anomenat Schrebergarten que està en tots els afores de les grans ciutats alemanyes i que fins el moment no me n’havia adonat. Són com xicotetes ciutats jardí amb  cases-refugi  per anar-hi en cap de setmana i gaudir durant unes hores de la vida rural cultivant en els horts i jardins particulars o comunitaris. No tenen bones condicions per a viure, no hi ha llum ni aigua, empren generadors i dipòsits,  només serveixen per fugir del soroll de la ciutat i relaxar-se amb el canvi d’activitat. No hi ha taques separadores, hi ha plena confiança en els veïnat. Això si, hi ha unes normes estrictes que s’han de complir per poder hi viure. Molts jubilats lloguen estes cases i passen el seu temps lliure en primavera i en estiu, perquè en hivern sense calefacció és inhabitable.



Al capdavall arribem a Berlín. I que bonica és la ciutat!. Cert. S’hi concentra cultura, historia, art i turisme. Berlin és un conjunt format per precioses avingudes i monuments, palaus, parcs, teatres i museus. I gran part construït i reconstruït després d’haver sigut bombardejat en la Guerra de la barbàrie.

En esta ocasió he fet un tast, m’ha sabut a poc, espere tornar de nou a Berlín per seguir tastant més del que la ciutat ofereix. M’agradaria. Berlin necessita molts dies per poder veure només el més important... Esta ciutat enganxa, malgrat el caos que suposa veure-la plena d’obres i grues: el metro està en construcció i també hi ha moltes edificacions i restauracions en marxa. Berlín enganxa per molt però en realitat el que més atrau de la ciutat és gaudir de l’ambient cosmopolita, gaudir de la diversitat... i  desperta empatia trobar referències a  la dramàtica història que guarda.

Destaquen les ruïnes de l’església del Record, la Kaiser Wilhelm, que està un poc allunyada del casc històric. És un edifici neoromànic que no es va restaurar després de la segona guerra. Representa la insensatesa i és tot un símbol.




A pocs metres de l’església comença un dels carrers comercials més importants de Berlin: Küfurstendamm, la gran avinguda de l’oest en temps de guerra freda, col·loquialment anomenat Ku’Damm. Era el centre neuràlgic del Berlin occidental freqüentat per bohemis i intelectuals. Actualment al llarg del més de 3quilometres de longitut trobem els hotels, les botigues i els restaurants més cars.

Parlar de Berlín és parlar del Mur i de la seua història. Quan es visita la ciutat  per primera vegada és difícil saber quan s’està en una part del Mur o en altra. Mirant alguns dels edificis uniformes que es conserven se sap, també mirant els tramvies, donat que circulen majoritàriament per la part est, la soviètica. Altra manera de saber-ho és tenint molt clar el plànol de la ciutat i saber exactament per on anava el Mur separador, així se sap si trepitges la part oriental o l’occidental.

Anem cap al centre. De camí veiem l’escultura “Berlin” erigida amb motiu dels 750 aniversari de la fundació de la ciutat i representa la unió de les dos Alemanyes. A la ciutat hi ha moltes escultures i totes destacables... cadascuna diferent i amb el seu significat. Berlin està plena d’art.




Entre edificis moderns i enmig del Parc Tiergarten, arribem a la Torre de la Victòria. El parc Tiergarten es va crear inspirat en Hyde Park de Londres, va ser un regal de Federico III al poble al segle XVII.

La Torre de la Victòria està en una redona que uneix cinc grans avingudes. La columna de 68 metres commemora les victòries de Prusia contra Dinamarca, l’Imperi  austríac i l’imperi de Napoleó. S’hi pot pujar al mirador des d’on hi ha bones vistes, especialment la que dóna a la Porta de Brandenburg.




Podríem anar ja directament a veure-la, però no ho fem. L’autobús en el que vaig agafa  altra avinguda. I  seguim trajecte sense perdre detall de la gent i dels edificis, veient com evoluciona Berlín, amb les noves construccions que han de conviure amb les existents.




De sobte una imatge em bocabada: és una platja artificial a la vora del riu Spree. A Berlín hi ha espais preparats per a prendre el sol i gaudir d’activitats lúdiques.



En este punt és on veig per primera vegada per on anava el Mur, està assenyalat amb llambordes  col·locades en  terra.




Arribem al Reischstag, en un lateral del parc Tiergarten, enmig d’una esplanada. És la seu del Bundestag o Parlament Alemany, d’estil neoclàssic. I com molts altres monuments rellevants a Berlin i a Alemanya, va ser reconstruït després de la guerra. Té una cúpula de vidre creada l’any 1999 per Norman Foster. S’hi pot pujar, l’entrada és gratuïta, però cal reservar abans per les cues que s’hi formen. Nosaltres no ho hem fet  i no tenim temps d’esperar.



En no res estem a la porta de Brandenburg, en la Pariser Platz, on està l’hotel Adlon en el que s’allotgen artistes famosos, de fet quan passem per la porta, hi ha una multitud de gent esperant a una cantant de rock. L’hotel Adlon va ser destruït pels soviètics  i restaurat en 1945.



I...hi està...la Porta de Brandenburg, testimoni de tanta història. Emblema de Pau. Impacta. Causa respecte. Per ella han passat Reis, Napoleó o Hitler. Tan famosa... tan imponent... és alta, té 26 metres d’altura. Encarregada per l’emperador Federico Guillermo II i inaugurada l’any 1791,  no és un Arc de Triomf sinó una de les antigues portes d’entrada a la ciutat.

Amb la construcció del Mur l’any 1961, la porta va quedar en terra de ningú, en la franja de la mort, sense possibilitat d’aproximació, ni dels de l’est ni dels de l’oest. Només guàrdies de la frontera i convidats especials de la RDA tenien accés. El primer mur la bordejava per davant i el segon mur la bordejava per darrere.

A la part superior de la Porta hi ha una quadriga que representa la deessa de la Victòria. L’escultura que es veu és un copia perquè l’original, com part del monument, quedà destruïda en guerra. A l’any 1956  es va restaurar. La Porta després de la Reunificació, va recuperar la importància que havia tingut amb anterioritat. 




Ai Berlin! Com m’agrada! Malgrat el turisme i els vehicles “turistada”.






 I si la Porta és bonica de dia, és de nit quan més ressalta. Generalment Berlin és una ciutat fosca de nit, hi ha poca il·luminació, el que més s’il·lumina són  els interiors dels aparadors de les botigues que donen al carrer, però la porta de Brandenburg és la gran excepció.


QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA  estiu 2019

dijous, 26 de setembre del 2019

RESSENYA de cine: UNO, DOS, TRES



UNO DOS TRES
Billy Wilder

Quan visite un país m’agrada informar-me abans llegint llibres o mirant pel·lícules que em facen entendre el seu passat o el present, que em mostren realitat. M’agradà empassar-me d’història i de paisatges i després escoltar el que em diuen quan estic allà i veure amb els meus propis ulls i així contrastar idees. Amb tot, al capdavall em faig  opinió pròpia. És com un ritual. Este any he visitat Alemanya.

Pel·lícules en les que apareixen ciutats alemanyes hi ha i n’he vist moltes. Ara recorde l’entranyable i recomanable GoodBye Lenin que tan m’agradà  i tinc ressenyada al blog perquè sempre la veig amb un somriure a la boca i també recorde la totalment oposada “La vida de los otros” que també m’agrada molt però em deixà un sabor amarg. Totes dues mostren el Berlin d’anys passats, el de l’època recent acabada la guerra, i mostren molt la part soviètica. La primera pel·lícula, quan el mur caigué i la segona en plena guerra freda quan la policia vigilava per a que cap persona se n’eixira de la norma.

I hui he vist una pel·lícula de les d’abans, de 1961, tot un clàssic dirigit per Billy Wilder que mostra el Berlin durant la guerra freda des de la perspectiva occidental.

“Uno, dos tres” és una pel·lícula que transcorre a un ritme àgil, més bé frenètic, protagonitzada per un directiu de la multinacional Coca Cola establert al Berlin occidental intentant obrint mercat en el Berlin oriental i en Rússia, si es presenta. Tot és qüestió d’eixamplar fronteres i fer que tothom bega el refresc americà que ell representa. El protagonista somnia pujar de càrrec i anar a Londres i mentre espera, un dia rep l’encàrrec del seu cap per a que tinga cura de la seua filla de disset anys que està fent turisme per Europa. Sembla fàcil però no ho és. La jove, un poc forassenyada, s’escapa cada nit a la part oriental perquè ha conegut un jove socialista, i  només conèixer-lo  s’ha casat. El directiu de Berlin ha  d’arreglar la situació perquè en saber-ho el pare, que en hores arribarà,  ja s’ha acabat el seu ascens en el lloc de treball desitjat. No li queda altra que iniciar una farsa típicament americana i transformar el jove revolucionari en un gendre digne i exemplar. Tot ho fa  a contrarellotge, en menys dels que es tarda en dir “un dos i tres” per evitar un conflicte internacional i personal, perquè amb la dona tampoc les té totes les de guanyar.

És una comèdia divertida cent per cent, malgrat tindre algunes situacions que estan passades de moda i no serien adients en temps actuals.  Hi ha acudits cada segon i tots amb to de veu excessivament alt, imagine que segons seria la moda en les pel.licules d’aquella època. Cridar fort va unit al ritme accelerat. Però tot es perdona perquè esta pel·lícula s’ha de veure sabent quan està feta, no s’ha de jutjar amb mirada actual. El guió és fantàstic i ben filat i l’elecció del fons musical acompanya l’agilitat. Diuen els entesos que el protagonista, James Cagney, fins el moment conegut per papers de gàngster, es va esgotar tant que va tardar 20 anys en tornar a treballar en  altra pel·lícula. Cert que el seu paper seria tremendament esgotador memoritzant tanta quantitat de frases continuades que  bombardeja sense pausa totes juntes en una seqüència, de tiró, sense descans, i sense deixar treva a l’espectador que no pot perdre el fil del que està escoltant.

La pel·lícula està inspirada en una obra teatral de 30 anys abans, adaptada als esdeveniments de l’època. Billy Wilder es burla amb sàtira continua de tot, amb caricatures dels personatges i de les situacions, dels capitalistes i dels comunistes. També dels nazis i s’entén sabent que ell és d’origen jueu i la família passà les conseqüències fatals dels nazisme  hitlerià.

Apareixen imatges de Berlin, avingudes, places, la plaça on està l’església no reconstruïda, també l’aeroport de Tempelhof des de 2008 en desús i hui en dia reconvertit en zona de picnic i esports, i la porta de Branderburg. LINK Tanmateix Billy Wilder mentre rodava la pel·lícula va patir un contratemps. La nit del 12 al 13 d’agost de 1961 es va alçar el mur que dividiria la ciutat durant molts anys. Billy Wilder es va veure obligat a enllestir  la pel·lícula en altre lloc. Imagine com es quedaria de bocabadada tota la població alemanya.  Billy Wilder també.  Les autoritats de l’Alemanya oriental no li van donar permís per rodar a la porta de Branderburg. Van haver de traslladar-s’hi als estudis en Munich i recrear un set amb escenaris ficticis simulant els reals amb  els que van començar.

La pel·lícula va estar nominada a l'Oscar a la millor fotografia en 1961 però no va ser un eixit de taquilla, tal volta hi havia massa ironia que no es va entendre el públic de l’època. Quan es va reestrenar, després de la caiguda del mur, els alemanys van anar a veure-la en massa i ja va ser acceptada.  

Hui en dia se la considera un clàssic del cine pel que conta i com ho conta, per la mestria de la direcció,  la valentia per fer-la i per l’actuació bordada del protagonista.


dissabte, 21 de setembre del 2019

MALÀGA- I PART: L’ALCASSABA i EL TEATRE ROMÀ

I de Màlaga destaca la imponent Alcassaba. No podem anar-nos-en de la ciutat sense visitar-la.



Tenia pendent conèixer la ciutat de Màlaga i ja ho he fet. Per la província vaig estar fa temps, recorde amb bon sabor de boca el Torcal d’Antequera, per on vaig caminar admirant el singular paisatge que amaga i també la bella ciutat de Ronda. Sé que la província de Màlaga té molt més.

Cert que m’abellia conèixer la ciutat. L’excusa ha estat anar a trepitjar el “Caminito del rey” i com està a la província, ha vingut bé aprofitar i fer estada en Màlaga.

De Màlaga destaca la llum, fins i tot en dies que el sol no ix. Té molta claredat, i això implica alegria. M’agrada, i més quan s’ajunta al caràcter rialler andalús.

Vinc a Màlaga expectant, amb gana de descobrir la ciutat. L’edifici que em sorprèn a primer colp de vista és l’Alcassaba, és imponent.

Màlaga convida a trepitjar-la, perquè té la grandària justa per veure tot el que és important a peu i no cansar. Nosaltres iniciem el trajecte cap a l’Alcassaba en un parc, molt a prop de l’Ajuntament i parem l’atenció en unes roses precioses. És el jardí de Pedro Luis Alfonso on està l’estàtua del Biznaguero, o el que és el mateix, el venedor de gesmil. Representa un dels oficis típics de la ciutat.





Des del jardí tenim vistes a l’Alcassaba i cap allà anem.



Un breu passeig en du front a l’Alcassaba i al teatre romà que està integrat a la ciutat, com un element més. Hi tenim la petjada romana convivint amb la modernitat. El teatre és símbol del que va suposar romà en Hispania.


Al centre d’interpretació que està just al costat, s’explica esta importància i els costums i vida de l’època.  El teatre es va construir en temps d’August al segle I després de Crist i va mantenir l’ús fis el segle III.

Malauradament molts elements com les columnes o seients van ser reutilitzats per a la construcció de l’Alcassaba. Es va descobrir l’any 1951 després d’haver estat amagat durant anys per edificacions damunt. Amb la restauració s’ha recuperat com era originàriament i actualment ofereix espectacles.




Junt al teatre hi ha una piràmide de cristall, com la del Louvre però a xicoteta escala. Té tres metres d’altura i 16 metres quadrats.  La finalitat és per a que els vianants puguen veure els restos arqueològics que hi ha al subsòl. La piràmide alhora aporta llum natural a la part subterrània.

     

Visitem  l’Alcassaba o ciutadella, que es troba situada en el cim del Mont Gibraltaro. Este palau fortalesa dels governants musulmans de la ciutat va ser construïda entre 1057 i 1063, segons els historiadors musulmans, a instàncies del rei de taifes bereber de Granada Badis. És una joia arquitectònica.

Anem seguint el camí indicat. Trobem una porta d’entrada anomenada Torre de la Boveda Vaida, després la porta de les columnes.




 Seguim endavant fins arribar a la torre de Cristo. I arribem al pati d’armes, seguim admirant jardins i patis on s’ajunta bellesa i aigua.




Hem estat pujant i les vistes al mar són boniques.




Estem en lloc fortificat, es veuen els grossos murs. Des d’aci veiem l’accés lateral a la fortalessa en zigui zaga que molta gent fa per pujar.





En la seua construcció s’utilitzaren columnes i capitells del teatre romà que hi ha al costat. Després arribaren a Màlaga els almoràvits i els almohades i al capdavall  ja passà a ser regne Nazari. De tots hi ha vestigis, mostres arqueològiques que han tret a la llum en les diverses restauracions. 




És edifici de defensa però amb la bellesa de palau àrab. Acabem la vista en els jardins i les dependències del palau.





 El millor de l’Alcasser és la situació privilegiada dominant tota la ciutat i el mar. Ara les vises encara són millors.



L’Alcasser està junt al castell defensiu àrab, estan units per un corredor resguardat per les muralles anomenat  La Coracha. El castell va ser residència dels Reis Catòlics després que l’assetiaren l’any 1487. Va ser construït al segle XIV per acollir a les tropes i protegir l’alcasser. Així que a pocs metres distància uns dels altres s’hi pot veure la unió de les cultures la romana, àrab i renaixentista.

Continuem la visita de Màlaga  combinant monuments i processons, combinant passeig i vinets, risses i bona harmonia...  tot ho explique en altre apartat diferent, en este em quedaria a mitges. Com la ciutat no és molt gran uns dies és suficient per a una primera mirada, encara que un d’ells l’hem dedicat a fer el caminito del rey. M’agrada Màlaga. Tota la ciutat. Màlaga és alegria, segur que torne altra vegada...


 QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019


dilluns, 16 de setembre del 2019

ROMANIA: El museu de la fusta de CAMPULUNG MOLDOVENESC

El museu de la fusta de Campulung és la prova de la importància  d’esta matèria prima al passat, hi havia molta i la feien servir per a tot.



A Campulung Moldovenesc fem parada per a dinar, però aprofitem per visitar el museu de la fusta, un museu que  cada dia és més conegut perquè cada dia Romania rep més visitants.

Abans d’arribar al museu passem per davant d’una església molt gran i cridanera, la torre mesura 38 metres. És l’església de l’Assumpció construïda l’any 1913 i està just en la carretera que va de Suceava a Vatra Dornei. Tardaren 6 anys en construir-la i està feta amb rajola i pedra, les teules són escates multicolors i és just este detall el que crida l’atenció.



El museu de la fusta està situat a un edifici vell i algunes de les dependències on estan exposats tots els objectes són menudes, però tan se val, ens fem idea de la importància de la fusta en esta zona.



Des que hem iniciat ruta pel país ens estem adonant de l’activitat artesanal que perviu a Romania.  Que continue així, és molta la diferència entre el que es fa  a mà o a màquina.  Es pinten ous a Bucovina després de buidar-los seguint un procés minuciós, les monges dediquen molt de temps a tasques artesanals... hi ha una zona on es treballa la ceràmica negra... estos són uns exemples entre molts.

En el museu de Campulung entenem la importància  de la fusta al passat: servia per a tot.



Al llarg del viatge he vist  objectes turístics molt bonics fets amb esta matèria prima. Em van agradar els sitiets per a protegir les taules a l’hora de posar les cassoles calentes. Són  elements pràctics però com alhora són com obres d’art, una vegada en casa no els use com sitiet perquè son massa bonics i no vull que es facen malbé.




També  hi ha elements religiosos de fusta com la creu típica que es la que es posa als camins per a orar i que en molts monestirs hem vist a l’entrada. I m’han cridat l’atenció joguines per als més menuts i llapis que simulen un tronquets... La fusta és un material que en tot el país tenen  a l’abast i saben tallar per a fer de tot.

Anem de sala a sala, no perdem detall... hi ha molt on mirar. Escoltem les explicacions que ens conten les peculiaritats de cada objecte. És molt interessant.




Visitar el museu és descobrir la quantitat d’usos de la fusta en esta zona on hi ha tanta,  perquè les muntanyes dels Carpats les tenen només eixir a la porta de casa.




L’última part del museu és una sala dedicada als artistes actuals i els dissenys dels objectes i mobles  que veiem són moderns. Estos objectes i escultures formen ja part de la història i mostra l’evolució artística: actualment la fusta ja no s’utilitza tant per al dia a dia però si es fan escultures per a la decoració mobiliaria.



El museu té un pati on hi ha un parell de cases tradicionals, semblants a les del museu de l’aldea que hem vist a Suceava. Fem una ràpida mirada.


I el viatge continua...

QUADERN DE  VIATGE, ROMANIA, estiu 2018