13 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER

VOLS VIATJAR       a  AFRICA?      a  ÀSIA?      a  AMÈRICA?     a  EUROPA?     o 

 a ESPANYA?  

I a VALÈNCIA, ALACANT o CASTELLÓ?

ENTRA i EXPLORA...

I de tots les experiencies viatgeres descrites ...pots veure i escoltar 

FOTOS i MÚSICA al canal youtube.

També pots llegir literatura pròpia:

 novel.les, contes, ressenyes de llibres o de cine...

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA...sobre Guatemala.

ENTRE DOS MONS...sobre Algèria.

DIARI DE SILENCIS...sobre l'emocionant vida de Paulette Weil en França, en Aielo, en Auschwitz...

I aci estan totes les publicacions pròpies.

Pots llegir el que opine d'alguns llibres o pel.licules...

Pots llegir els pensaments viatgers...

AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

Ruta Isabel la Catòlica-IPART: MADRIGAL DE LAS ALTAS TORRES en Àvila

On n va nàixer la reina Isabel de Castella.

Hui comence a mostrar-vos una ruta sobre Isabel la Catòlica, la bàsica i essencial, la dels tres punts clau. I és que Isabel, la reina, deixà petjades arreu d’Espanya i es podria parlar sobre molts llocs com Olmedo, Segovia, Avila, Tordesillas, Toro...fins i tot de Granada, on està soterrada. La meua intenció és mostrar-vos un tast i comence pel poble on va nàixer,  altre dia mostraré el poble en el qual va viure i per acabar, la III part, serà el lloc on va morir. Així, separat, pas a pas,  gaudireu més de cada indret.

Madrigal de la Altas Torres, a la província d’Àvila, i un dels pobles més significatius de la comarca de La Moraña, és un lloc ben situat i important entre Medina del campo i Arevalo, les dues localitats amb castell i d’uns 4000 habitants.

I no només és el lloc on va nàixer el dia 22 d’abril de 1451 la reina Isabel, que no és poc, també presumeix d’un conjunt històric protegit per una gran muralla i torres amb merlets. Fou declarada conjunt històric en 1963 i malgrat ser majoritàriament ruïnes conten, pedra a pedra, part de la  història d’Espanya.

Ja quan entrem comencem a veure un poc del que queda en peu de les muralles protectores i les torres defensives. Són del segle XIII i arquitectura mudèjar.  En el seu dia foren les segons muralles més importants de la província després de les de la capital Àvila. No estan completes, donat que arribà a haver més de seixanta torreons i actualment en queden vint-i-tres. Les portes d’entrada són quatre, que porten el nom dels municipis als que s’arribava des d’elles: Peñaranda (sud), Arévalo (est), Cantalapiedra (oest) i Medina (norte). La més monumental és la de Cantalapiedra, que veiem de passada. La de Peñaranda no existeix però si es manté les torres que flanquejaven l’accés.

Entrem al poble pel que queda de la porta de Peñaranda.

Les ruïnes parlen i també fan pensar en el pas del temps...tot té un inici i esplendor i tot acaba. Principi i fi. La vida és així. Res és etern i el patrimoni històric, artístic i arquitectònic també segueix la norma. Madrigal m’està fent pensar en com seria el poble amb tota la muralla i les torres reconstruïdes. No se...Ara veiem essència. Les pedres que veiem són les mateixes que s’empraren segles enrere i això és valuós també.

Tot just enfront està el convent que volem visitar: el real Monestir de  Nuestra Señora de Gracia, antic Palau del rei  Juan II, declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) el 21 de setembre de 1942.

La filla del rei Juan II i Isabel de Avis, va nàixer en este antic palau. Ja 4 anys abans Isabel de Portugal s’havia casat en Madrigal,  fou un regal de noces i es va convertir en el seu refugi. Es casà amb 15 anys, s’entén que fins 4 anys després no tinguera cap fill o filla, el marit li doblava l’edat. Però al capdavall arribà la xiqueta. Fou un part difícil. Quan nasqué Isabel, ningú sospitava que arribaria a ser la reina de Castella i a més un dels personatges més influents en la història d’Espanya.

Al segle XVI, el nét de la reina, fill de la filla Juana i Felipe el Hermoso, Carlos I d’Espanya i emperador del Sacro Imperio Romànic germànic seria qui manà convertir el palau en un convent agustí per a dones il·lustres de la reialesa i noblesa castellana. Actualment, les monges de clausura, continuadores d’aquella primera congregació. Quan era menuda pensava que les monges de clausura mai eixien del convent ni deixaven entrar ningú. Que es dedicaven a resar i a les seues coses com tindre cura de l’hort per a viure o dolços que sempre s’han mostrat molt expertes. Ja fa anys que me n’he adonat que estava equivocada i que les  monges de clausura viuen molt connectades al món. En este convent són les guardianes de l’antic palau, són les responsables de tindre cura de dependències amb tanta història. España concentra una 3ª part de la vida contemplativa del món. És el país amb més  monestirs i convents.

Estes monges a més de resar i dedicar-se a la vida contemplativa, organitzen una ruta turística pels racons més importants del palau explicant sala a sala el que hi ha.  La monja Jenny és qui ens fa l’explicació advertint-nos que no es pot fer fotos en els interiors. Li fem cas. Accedim al pati envoltat de les sales que visitem. Era una de les residències d’estiu preferides del rei, fins i tot d’abans de casar-se amb la mare d’Isabel. De fet les dependències s’utilitzaven per a rebre mandataris i gent important i també per celebrar Corts en quatre ocasions en el segle XV. L’última seria al poc de convertir-se Isabel en reina.

Anem seguint la monja i escoltant atentament les explicacions. Em criden l’atenció els objectes que les monges aportaven quan entraven al convent com uns recipients per a guardar les medecines o uns plats. Era l’aixovar, que solia ser ric i valuós perquè les monges eren de  famílies nobles i importants. També m’agrada molt la sala d’ambaixadors que era on el rei rebia visites i on posteriorment seria el refectori, on les monges menjaven. Hi ha taules originals de l’època on cabien més de cent monges. És curiós l’antic púlpit des d’on una d’elles llegia mentre les altres menjaven, un element que les noves generacions ni han conegut ni saben per a que s’utilitzava però que diu molt sobre la manera de viure al passat. Al llarg de la visita veiem orfebreria religiosa i quadres religiosos i especialment destaquen els sostres mudèjars de fusta. Una meravella.

Pugem dalt, on estan el que eren les dependències privades reals que hem observat des del pati de baix. En les escales, de nou veiem un sostre mudèjar, este, la monja, si que ens deixa fer fotografia. I a ella també. No li importa que la fotografiem.

Quanta pau s’hi respira!

La part més important i la que més curiositat comporta és l’habitació real, on suposadament Isabel de Avis, va donar a llum a la infanta Isabel. És una habitació no molt gran i la part on donà a llum és més menuda encara. Quan la reina paria tenia observadors, segons conta la història...n'eren molts els que havien de cerificar el part...Sincerament, no sé com s'ho feien per entrar tots a la cambra...En esta part, en general no hi ha excessiva decoració. No es poden  fer fotos i és una llàstima. Tanmateix jo en faig una però des de fora, sense incomplir cap norma. Així recordaré millor esta part tant important en l’antic palau. 

Altra part important de la visita és el panteó on es troben enterrats, Isabel de Barceló, la iaia materna d’Isabel, la infanta Catalina, filla de Juan II i la seua primera esposa, una filla del rei catòlic, Maria de Aragón, que fou abadesa del convent, així com la infanta Juana, filla del emperador Carlos. A la mateixa dependència hi ha un orgue antic que encara el toquen algunes monges. Jenny ens fa una xicoteta demostració. Estem just al costat de l’església, en la part des d’on les monges escolten missa amagades darrere una reixa. La porta principal de l’església la veurem després, està en el lateral de l’edifici, per on entren els feligresos del poble cada dia.

Quan eixim del convent veiem la façana del Real Hospital de la Purisima Concepcion, està tot just enfront. Fou manat construir en 1443 per Donya Maria de Aragon, primera esposa del rei Juan II, per acollir a persones malaltes i pobres.  L’edifici ha tingut molts usos: biblioteca, lloc d’exposicions i activitats culturals. Actualment és l’oficina d’informació i turisme.

Enfront hi ha un jardí que dona a un lateral del l’antic palau i actual convent. Hi està la porta de l’església on fan missa diària publica, la que escolten les monges des de la capella enreixada on està els famosos enterrats.

El poble li fa homenatge a la Isabel amb una estàtua, on se la veu majestuosa. Isabel fou una gran dona i reina, esposa i mare, una gran persona que va prendre decisions transcendentals per a la història. 

Madrigal de la Altas Torres és un poble tranquil i silenciós. Hi ha poc turisme, i el que hi ha no està  massificat. En el parc uns homes juguen a la petanca, altres miren els visitants. Estan enorgullits de ser el poble de naixença d’una dona tan rellevant que hi visqué els seus primers tres anys de vida i on anà sovint durant la infantesa i després de ser proclamada reina.

Em quedaria més temps en Madrigal. M’agradaria seure al costat d’un vellet que he vist al parc i preguntar-li sobre què pensa sobre la reina i sobre els que venim a visitar el palau i convent. M’agradaria però no pot ser. He vingut amb un grup i no ens donen ni temps per passejar pel poble i em fa pesar perquè sé que em queda molt per veure. Tinc un plànol de Madrigal i sé que està tot molt prop. Voldria anar a l’església de san Nicolas de Bari, important per arquitectura, art i història, donat que és on es casaren els pares d’Isabel i on es conserva la pila baptismal on va ser batejada la reina o m la gran església de santa Maria del Castillo de gran valor artístic i arquitectònic o l’antiga sinagoga... o les cases solariegues i palauets que denoten períodes de prosperitat fins i tot després del regnat d’Isabel la Catòlica. Algunes de les esglésies les veiem de lluny perquè son edificis grans i amb torres elevades. I encara que de lluny no és suficient, és cert que sempre s’ha de deixar alguna cosa per veure. 

Eixint de Madrigal veiem com hi ha cases construïdes que formen part de la muralla, tal volta és la raó per la qual el rei Fernando IV en 1302 no acatà l’ordre presa en les Corts per les quals s’havien d’enderrocar per emancipar-se d’Arévalo sense permís.

També veiem les ruïnes d’un monestir del segle XIV i XV, el convent Agustí d’extramurs, un que fou molt important i que tenia un claustre que per dimensions, era conegut com El Escorial de Castella. Hi va morir en 1591, Fray Luis de Leon, a les 9 dies d’instar-s’hi. Un passeig fins les ruïnes també haguera estat molt bé. La veritat és que em quede amb ganes de quedar-m'hi més temps, per intramurs i extramurs,  per impregnar-me de l’escenari històric i de l’ambient que transporta al passat tan fàcilment.

L’última imatge que veig de Madrigal és la porta d’Arevalo, imponent i amb un bonic jardí davant i el cartell que dona la benvinguda o l’acomiadament, com és el meu cas, al viatger. És el punt des d’on dic adéu Madrigal, adéu el bressol de la reina Isabel. I dic fins altra, perquè tal volta torne algun dia per passejar tranquil·lament i no amb les presses d’esta vegada.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

ILLES CÍES en la RIA DE VIGO: Creuer Rias Baixas, (Galicia)

 I quan t’allunyes de l’embarcador principal i de la platja famosa de Rodes és quan gaudeixes, de debò, de la bellesa de les aigües transparents d’un color verd intens i dels crits de les gavines. És naturalesa en estat pur...

CINQUÈ DIA DE CREUER: port de Vigo-Illes Cíes-Illa San Simón-Port de Vigo

Hui anem a Vigo, al port. De la ciutat de Vigo només veiem la vessant naval, la poderosa. Vigo és la ciutat pesquera gallega per antonomàsia. La indústria naval és important. Entrem pel barri de Teis a Beiramar, per un carrer llarg que va pegat al mar. Anem-hi per embarcar, com cada dia, i navegar per les Ries Baixes. Ja s’acaba el viatge, malauradament.

La navegació per la Ría de Vigo és tranquil·la. Quina sort hem tingut tots els dies amb l’oratge!. Durant el trajecte cap a les illes Cies gaudim del sol, del vent, de les xerrades assaborint un café...no parem de fer fotos...el cel està ennuvolat i preciós. Estos dies Galicia amb la perspectiva costanera han estat fabulosos. Ens queden per visitar dos illes: Santo Tomàs, una gran desconeguda amb molta història, i les illes Cíes, que és l’illa més famosa perquè pertany al parc natural de les illes Atlàntiques. De camí a Cies, de lluny veiem pobles com Domaio, Moaña o Cangas de Morrazo, on estava la conservera i la balenera dels Massó. 

Tenim davant la panoràmica completa de les illes Cies, la costa nord de la ria. Estan en un punt estratègic on es mesclen les aigües de l’oceà Atlàntic i les de la ría. Les illes són tres. Però semblen dos: l’illa del nord o de Monteagudo i la del mig o del Far s’uneixen artificialment per l’arenal de Rodas i un llac que completa la imatge perfecta. L’illa del sud o de san Martiño roman allunyada de les altres per un canal. L’arxipèlag té a més altres illots.

No em canse de mirar-les....Tenen magnetisme. Cada instant, tan se val on pose la mirada, és propici per a la foto perfecta. La faig i després deixe lliure la ment... Temps en que no pense en res, nomes cal mirar els blaus del cel i del mar, mirar el verd de la vegetació...cal mirar les barques pescar... Però quan estem apropant-nos al moll, veig que les Cies no són tan tranquil·les com esperava. Acaba d’arribar un creuer i ha desembarcat molta gent. La majoria és turisme de platja.

Des de 1980 les Cies formen part del parc nacional marítimo-terrestre da illas Atlàntiques. Estan declarades com zona d’especial protecció per a aus. I és que tenen un ecosistema marítimo-terrestre únic. Té un alt valor ambiental, amb aigües de qualitat i diversitat biològica són el millor lloc per a refugiar-se algunes espècies. Hi ha algunes que son úniques al món, altres que hi viuen majoritàriament. I suposen un punt de cria fonamental per a espècies en perill d’extinció. El parc es creà pel valor paisatgístic, fauna i flora però també per evitar el deteriorament que estava ocasionant l’allau de visitants. 

Les illes són un dels gran atractius de la ría de Vigo i de Galicia en general, per la qual cosa, actualment l’entrada està controlada, cal permís i cada dia hi poden entre un nombre restringit de visitants. Tanmateix, davant la imatge que veig... ja sé que la quantitat de permisos encara és elevada. Llàstima. Perquè el paradís, que sembla ser ja de lluny, pot ser destrossat per l’allau turística. El trajecte ha durat uns 40 minuts. Arribem i desembarquem. La guia està esperant-nos.

En 2007, el periòdic The Guardian va publicar que Cies tenia la millor platja del món, es referia a la platja de Rodas. Els motius que afegia eren les aigües transparents i tranqui-les, l’arena fina i daurada en forma de mitja lluna i pel bosc de pins que la protegeixen…Només baixar del vaixell veiem la famosa platja i comprovem que el titol de'l mereix. És cert que  no tenen res d’envejar a les platges del Carib, a excepció de la temperatura, clar! Quan arribem, pel mati està quasi buida...no tardarà res en omplir-se amb tota la gent que hem vist desembarcar. Es poden fer diverses rutes caminat, encara que molts dels que hi arriben, només volen prendre el sol i banyar-se...malgrat estar l’aigua gelada...

Comencem a caminar per una ruta ben condicionada, molt preparada per al turista. La guia ens conta la història del lloc. Des temps immemorials hi hagué assentaments humans i els romans quan anaren l’anomenaren l’illa dels deus. De l’època es conserva un anell d’or datat al segle II dC i utensilis de casa i de treball.

I també conta  sobre la fauna i la flora, fent-nos parar l’atenció en alguns moments per a observar detall, com la part de dunes. Es important conscienciar tothom de tindre cura de l’illa i de totes les especies que hi viuen.

Seguim caminat, i ja veiem de lluny un dic i el llac: Lago dos Nenos. Hi ha molta gent pel camí, i és que anem direcció al càmping, sembla ple, i hi ha molta gent acampada.

Arribem al dic que separa el llac de l’oceà. Cal parar. El lloc s’ho mereix per veure el paisatge i mirar els peixos de l’aigua turquesa tan transparent ...per escoltar el soroll de les gavines i altres aus, per comparar les aigües braves de l’oceà amb les tranquil·les del llac.... Que bonic! És una meravella contemplar el llac i l’oceà junts i separats alhora. Aci més que en cap altre lloc podem dir que les aigües estan plenes de vida.

Creuem el dic. Hem de seguir la ruta que passa pel càmping.

Diuen els estudiosos que al segle VI, ja en l’edat mitjana San Mariño estava habitada per ermitans i després la colonitzaren els monjos que fins si tot la defensaren front a atacs víkings i normands. Els convents de San Esteban i San Martin formen part de la seua història i donaren peu a peregrinatges i assentaments. Així que durant el període de control monacal la població anà mantenint-se fins que arribà el pirata angles Drake, que ocupà les illes com a base per a reparació i aprovisionament de les seues naus i centre de lluita d'anglesos contra espanyols. Drake fou un marí, que promocionat pel govern britànic, atacà en la península i en les indies occidentals i a la ria de Vigo on deixaren  una desgradable petjada tintada de dolors i sang.

Mirant-ho bé, s’entén tanta gent. El lloc d’acampada és preciós. Té unes vistes privilegiades a la platja de Rodas. Però més bonic encara és el que anem a trobar-nos només uns metres més enllà, on ja no hi ha tanta gentada. És pura natura. De sobte veiem un paradís amb un encant especial. Es tracta de la platja de Nuestra Señora. Està més resguardada del vent i és  idònia per al busseig o snorkel.

Per al meu parer és molt més bonica que la de Rodas. És menudeta però les aigües tenen un color verd i blau intens i cristal·lí...és captivadora.! No hi ha tanta gent...millor així i espere que continue de la mateixa manera... i que els turistes vagen a la platja de Rodas, que és la famosa. És millor que poca gent trepitge esta part més apartada, i que es conserve...espere que qui arribe a esta zona siga la gent conscienciada en tenir cura de l’illa...

Al segle XVIII l’illa estava despoblada i fou utilitzada com a presó en la guerra contra Napoleó. Però a poc a poc anaren famílies de pescadors i criadors d’ovelles i cabres. En 1840 es construïren dos fabriques per a dessalinitzar les aigües, encara que segons altres informacions els romans ja havien explotat plantes de dessalinització en este mateix lloc. En 1852 es construí el far que dona nom a l’illa central. Així que este antic refugi de pirates, ara està deshabitat. Tanmateix fins fa uns anys hi vivia un personatge.

Si, així és. German Ramón Luaces, conegut com El Chuco fou l’últim habitant de les illes. No constava oficialment però hi estava. I se sabia, les autoritats el protegien, malgrat tenir plantada marihuana amb finalitats terapèutiques perquè el càncer anava matant-lo a poc a poc i la droga era l’únic medicament que l’ajudava a passar el dolor. Va morir amb 54 anys, l’any 2018  i va ser enterrat en les illes Cies. Des de l’any 1949 no se n’havia fet cap, d'enterament. Era la seua voluntat, descansar definitivament en la que va ser sa casa. Al cementeri de les Cies descansen, ara, només sis persones i per cert, un d'ells és un cadàver sense identificar i amb una bala en el cap. Donaria per a una novel·la... 

L’enterro de German va ser multitudinari i finançat per tots els amics i coneguts. N’eren molts els que l’estimaven perquè havien rebut la seua ajuda. I és que Chuco vivia sol en una modesta casa, sense llum, sense aigua...però quan alguna persona  el necessitava perquè perdia l’últim vaixell o es perdia entre penya-segats....no dubtava en acollir-lo en sa casa i compartir la seua pobresa, i sempre a canvi de res. De lluny, dalt de la platja més bonica de l’illa està la que fou sa casa.

És una bonica història, la de German...com un Robinson Crusoe a la gallega... De lluny veiem altre dic. Així que seguim avançant pel camí, ara ja sense guia, al nostre aire. I es que quan més ens allunyem més placidesa s’hi respira.

En esta part només se sent la remor de la mar i el vent. També se senten les gavines. A l’illa es troba la major colònia de gavines d’Europa. Estan protegides. En primavera i a principi d’estiu es època de cria i s’ha de tenir especialment cura. No cal apropar-se molt. No assalten però es defensen si se senten atacades. En són moltes i atenció...furten menjar! Tenen molta habilitat per obrir cremalleres o desfer nusos i furtar per alimentar-se. 

Al xicotet embarcador, no hi ha ningú, només la meua amiga i jo. I mentrestant les gavines ens envolten…quina meravella…Els seus crits són impressionats...i també la remor de l’aigua brava... Tot és un espectacle únic, preciós, salvatge…

Veiem un camí de terra i decidim seguir-lo, és una costera...tan se val... les vistes seran més boniques quan més alt pugem.

I ho són. Hi ha un mirador de d’on es veuen en la llunyania els dos fars de l’illa: el far da Porta i el far de les Cies. És una vista preciosa. No tenim pressa, gaudim de moments únics i irrepetibles. Esta serenitat i sensació de ser lloc allunyat de la massificació turística és el que dona encís a les illes. A esta part només arriben els qui busquen gaudir de la natura.

Tornem a l’embarcador seguint el mateix camí ...parant per veure de nou el color turquesa de les aigües, o l’illa Martiño propera...veient els cormorans al llac...les  gavines en les roques...l’oceà...el llac...la platja de Rodes.

Les illes Cies son candidates a patrimoni de la Humanitat des de fa anys, des de 2013. Però és un tema que crea polèmica...hi ha qui pensa que el nomenament comportarà perdre llibertat...Ja veurem què passa...

Continuem el viatge...ara cap a altra illa...que també ens sorprèn...d’altra manera...

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023