FOTOS i MÚSICA de GRAZ ( Àustria)

Harmonia, elegància, bellesa...ho trobem tot junt en esta ciutat d'Àustria.

MÚSICA

Pascal Camelade

ROMANIA: la ciutat medieval de SIGHISOARA

Sighisoara és una bonica ciutat, la natal de l’heroi nacional Vlad Tepes, Dràcula. Però no parle del vampir, parle del príncep governat conegut per les victòries però també per la poca pietat amb els enemics als que empalava.

Si heu seguit les cròniques viatgers sobre Romania que he publicat fins el moment, a hores d’ara ja sabeu qui és Vlad l’empalador, el Dràcula real. Parle del que va viure al segle XV i la història conta que es dedicava  assassinar de manera cruel i horrorosa a qui gaudia de la seua enemistat. Manava empalar-los!. No cal que entre en detalls que ens posarien els pèls de punta per la crueltat. Doncs, els prínceps de Valaquia Vlad dracul i el fill Vlad  Tepes eren originaris d’esta ciutat, de Sighisoara.

Al segle XIX l’escriptor Bram Stoker va elegir este sinistre personatge com a referent per al seu vampir Dràcula, daltabaix tots dos compartien sinistralitat. I tots dos es pot dir que són immortals, doncs passen els anys i els continuen rememorant. Només cal fer ullada a les estadístiques per saber la quantitat de turistes que van a Romania expressament per seguir les seues petjades. Però no s’ha de caure en el tòpic. Quan es visita Romania s’ha de saber diferenciar el mite de la realitat. El Dràcula novel·lesc és altre, també criminal però fruit de la imaginació de Stoker.

Anem cap a Sighisoara i per la carretera s’hi veuen les típiques esglésies fortificades obra dels sajons per a la defensa front als enemics assetjadors. A Romania hi havia set ciutats sajones i  Sighisoara és una d’elles, les altres 6 eren Cluj, Bistrita, Sebes, Brasov, Medias i Sibiu. Bristita ja la conec, i a Brasov aniré.

Sighisoara va  ser  fundada al segle XII pels sajons transilvans que foren convidats a poblar la zona a canvi de defendre la frontera. I es va construir sobre les ruïnes d’un castro romà. En 1260 només era un castell però ja en 1367 era considerada un assentament urbà i tenia erigida la seua Torre del rellotge.

Sighisoara  no era de les ciutats més riques, ni la més gran, però si la més popular i coneguda pel seu valor estratègic a nivell defensiu conservant encara 9 torres de la ciutadella, però també pels seus artesans molt valorats en el Sacre Imperi romà. 

Al capdavall arribem, està amagada en una vall. La ciutat té dues parts diferenciades, la ciutat baixa i l’alta. Antigament estaven separades per una muralla de quasi un quilòmetre de longitud en la que s’hi construïren torres de defensa i bastions, actualment només s’hi conserva un tram de muralla, 9 torres i 2 bastions. La ciutat es Patrimoni de la humanitat des de 1999, per la bellesa del conjunt i també per ser una de els poques ciutadelles medievals d’Europa que continua habitada. Dies enrere visitarem una fortificació rural a Prejmer LINK que també em va agradar molt, aquella era rural, a diferència d’esta fortificació que és urbana. Les dues tenien la mateixa finalitat.

També té de reclam a Vlad tepes, però esta ciutat no necesita a Dracula com excusa per ser visitada

Només creuar la primera porta antiga d’entrada, i ja al primer colp d’ull, endevine que corrobore que  una de les ciutat més boniques del país, la que conserva autenticitat medieval malgrat estar envaïda per turisme. 

Sembla que hem traspassat la barrera dels temps i estem a l'època medieval. Si no hi haguera cap persona pels carrers,  semblaria així però la quantitat de turistes  ens demostra la realitat, la d’estar en temps actuals. 

Seguim el carrer amunt i traspassem altra porta antiga que dóna a un gran plaça.

És una  zona elegant i refinada amb edificis de colors vius. Estem a una plaça acollidora. Tota la ciutat ho és. Li veig un toc especial que m’atrau i m’agrada. Mirem a dreta i esquerra i tenim opcions per on seguir. Tan se val per on anem, està tot molt a prop, tots els carrers són bonics i sé que anem a donar voltes per mateix cercle.

Tanmateix tenim la gran torre antiga que ja estava al segle XIV just enfront, i fen efecte far, acapara l’atenció, així que com si fórem uns vaixells buscant ruta, mirem la torre i seguim el carrer fins arribar a la plaça principal de la ciutat, on està la imponent torre amb rellotges i a cada costat de la torre  els murs defensant-la. 

La torre és un del monuments més visitats a la ciutat, és del segle XV i va ser ampliada al segle XVI. S’hi pot pujar pagant. El rellotge del segle XVII té figures similars als rellotges que ja hem vist abans a ciutat d’Europa central com Praga.

Allà on vas la torre es veu, mesura 64 metres i té un peculiar teulada policromada i rematada amb agulla amb quatre torres menudetes als cantons. I hi ha un gall meteorològic sobre una bola daurada. Traspassem la porta de la torre per  veure-la  per la part de darrere i alhora tindre altra perspectiva.

En la  mateixa plaça està l’església i monestir dominic del segle XII i posteriorment restaurada al segle XV i XVI.

Envoltant la plaça hi ha carrers separats segons els gremis artesans i també hi ha altres places menudes on antigament feien  mercat i ara son botigues  i bars, eiem arquitectura civil i cases dels segles  XVI i XVII.  Donem una volta per la muralla amb vistes a la ciutat baixa.

I de nou retrocedim a la plaça on hem iniciat el recorregut, la primera plaça després de traspassar la primera porta,  perquè des d’eixe punt eix un carrer ample que no volem perdre’s: és el carrer de l’escola. Al fons, al final del carrer,  hi ha unes escales de fusta cobertes, que uneixen la part baixa amb l’alta.

Són 176 graons els  que hi queden , originàriament n’eren 300. Molta gent puja i baixa, és una escala molt transitada. S’hi va construir per l’any 1642 per afavorir l’accés dels xiquets i xiquetes  a l’escola en temps d’hivern, per a que no patiren fred i afavorir el camí amb neu.

A tota la ciutat trobem cases de vius colors i edificis més alts que conviuen amb cases d’una planta. Hi ha varietat, trobem carreronets estrets i altres carrers més amples. Tots empedrats que li donen el toc especial de l’antiguitat.

 És una ciutat molt ben conservada. És un goig fer el passeig, m’agrada molt l’ambient. Tot està a un pas. Per anar a dinar anem a prop de la torre del rellotge, on està la casa de Vlad Tepes, el governant de Valaquia entre 1456 i 1462.

És una façana molt cridanera, pel color groc ocre que de lluny es veu.

De la casa històrica només es conserva l’estructura i alguna pintura interior. Actualment trau rendiment turístic i és un restaurant que ha recuperat part dels frescos a les parets interiors. Nosaltres entrem per fer una mirada però també gaudim  del seu menjar, i cert que està molt bo, però té l’inconvenient que està massa ple de gent, és el que li lleva encant al lloc. El lloc és acollidor encara que la decoració intenta simular el que era i no ho acaba d’aconseguir. Nosaltres hem entrat pel dinar i no per Vlad, aixi que ens anem satisfets i amb la panxa plena.

Llàstima que Sighisoara siga en este viatge només una ciutat de pas. Em falta temps, encara que amb 3 o 4 hores està tot vist. Però... m’agradaria passejar més tranquil·lament, amb més assossec, parar i observar bé, el lloc i la gent. Vaig amb presses i no gaudeisc  com voldria i com el lloc es mereix. Esta ciutat és menuda però molt bonica.

Pujant pel carrer de les escoles he vist un hotel.  Per què no tornaren altra ocasió i passar-hi la nit?. Estaria bé. Imagine Sighisoara de nit i segur que té una llum màgica envoltant la història i tots els fantasmes dels personatges que al llarg dels segles han trepitjat per estos carrers.  

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

DESCOBRIM CROÀCIA I ESLOVÈNIA

Croàcia on la llum del sol enlluerna...i la seua gent intenta agradar al foraster i així anar reeixint de la guerra patida fa relativament poc de temps.

No oblides entrar als enllaços on hi ha explicació més detallada del viatge.

Croàcia és sinònim de sol i platja, però també guarda patrimoni històric i artístic que cal descobrir. Croàcia està ressorgint de les conseqüències d’una cruel guerra i necessita el turisme que va enriquint econòmicament el país. Però encara no tenen pràctica rebent gentada, no estan acostumats i de vegades no saben com actuar quan els arriba l’allau de persones als restaurants, als hotels…a poc a poc el país anirà aprenent i acostumant-se, si el que volen és continuar rebent turistes. No tenen més remei.

El país m’agradà, però no la massificació que trobàrem en estiu. Si torne algun dia, serà en altra època de l’any, l’agost croata ja l’he experimentat i de calor i gent vaig anar sobrada.

Vaig fer una ruta molt completa que va començar a Dubrovnik, una ciutat encisadora, que vaig gaudir de debò, bé pujant a les parts altes o passejantpels carrers i pel port... tan se valia. Dubrovnik és bonica mirant-la des d’on siga. 

Un dia férem una escapada a les illes Ilifati. Generalment les platges són de pedra però aquell dia anàrem a una on hi havia un espai menudet d’arena ... però res en comparació a les nostres platges. El trajcte en vaixell va ser agradable per l'aire i el sol...el paisatge...

De Dubrovnik anàrem a Split, una ciutat blanca que m’agradà. Bocabada perquè està construida dins d'un palau.

De Split anàrem a Trogir, una autèntica joia anomenada la Venècia de l’Adriàtic,  declarada Patrimoni de la Humanitat. Una ciutat amb saborb medieval realment acollidora.

De Trogir, seguint ruta,  pararem a Sibenik per veure la catedral que és Patrimoni de la Humanitat. No donà temps a molt més...

I és que anàvem a dormir a Zadar. Tot un encert perquè eixirem per la nit a donar una passejada i gaudirem d’un inusual espectacle de llum  i altre molt curiós de so, escoltant l’orgue del mar. Un espectacle inusual.

El següent punt de visita va ser Plitvice, una meravella natural a la que també li faltava més control de la massificació turística. Però llevat de la gent, és un paratge nacional Patrimoni de la humanitat de gran bellesa amb unes aigües d’un color turquesa especial.

Després ja calia anar a Zagreb, però abans férem una escapada a un país veí, Eslovènia, que està molt a prop. Visitàrem  la capital Libjuana i el llac Bled, plovent i tot és un paratge preciós i gaudírem d’un agradable passeig al voltant de l’illa del llac.  Eslovènia és dels llocs on vull tornar, se me va fer curta l’estada i emvaig quedar amb ganes de més.

De nou a Croàcia, també anàrem a conèixer la població de Varazdin que estava de festa i molt animada, i on destaca el seu castell.

I acabàrem el viatge a la capital del país, Zagreb, des d’on teníem el vol de tornada. 

Zagreb em va encisar, vaig trobar la ciutat acollidora i amb una atractiu que no sabria explicar la raó. Tal volta era pels carrers al voltant de la catedral...tal volta pel mercat de les ombrel.les roges...per l'esglèsia de san Marcos...o per la part de modernitat que hi ha i que constrasta amb el conjunt total.

Zagreb altar de les ciutats, que en deixar-la vaig dir. A Zagreb vull tornar.

REFLEXIONS POSTERIORS, CROÀCIA, estiu 2017

CROÀCIA

Parc Natural de  PLITIVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
      FOTOS i MÚSICA de PLITVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD
ILLES ELAFITI
SPLIT..........................................PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
TROGIR
SIBENIK.....................................PATRIMONI DE LA HUMANITAT
CROACIA OBLIDANT LA GUERRA
ZADAR
ZAGREB I PART
ZAGREB II PART
ZAGREB III PART
ZAGREB IV PART
VARAZDIN-I PART
VARAZDIN II PART

ESLOVÈNIA

LJUBLJANA
LLAC BLED

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-4

Una mare guarda uns secrets importants, que ha de contar a la filla. Se n'adona que ja no pot esperar més. Decideix que escriure els seus pensaments i els secrets guardats des de fa temps, li serà d'ajuda per poder explicar unes veritats tan doloroses. 

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA ( pàgina 45)
Mariló Sanz Mora. Edicions 96 

RESSENYA LITERÀRIA: A LA PLATJA DE CAMÚS

A LA PLATJA DE CAMUS

Elvira Cambrils

En el món literari hi ha molts autors i autores, alguns noms ens sonen més que altres, tenen més publicitat o públic, tenen més èxit de vendes o estan més mimats per les llibreries i editorials que els promocionen. L’atzar em va portar un dia a saber sobre Elvira Cambrils, sobre la seua afició viatgera i sobre els seus llibres en els quals estan presents les realitats que va  descobrint. 

Només unes primeres paraules virtuals em van servir per saber que Elvira i jo teníem molt en comú. Quan vaig escoltar de què tractava el seu darrer llibre “ A la plaja de Camus”  ja tenia clar que tenia que llegir-lo.  I a més a més necessitava conèixer-la. Tenia que parlar amb ella. No va ser fàcil, ella de la Safor i jo de la vall d'Albaida, però al final es va donar l’oportunitat durant la setmana del llibre en català a Barcelona, quan les dos anàvem a presentar una novel·la. Llàstima que fora un encontre breu, però les xarxes socials ens permeten xerrar de tant en tant i compartir pensaments.

“A la platja de Camús” parla sobre Algèria. Qui em coneix sap que Algèria és l’eix principal d’una de les meues novel·les, “Entre dos mons”,  basada en un viatge personal a un país que, estant tan prop, alhora està tan allunyat del nostre. Per això sabia que Elvira i jo teníem moltes coses a xerrar. Ens unia Algèria. Sabia que d’alguna manera o altra, el seu llibre, “A la platja de Camús” complementaria el meu llibre “Entre dos mons”. Sabia que serien mirades diferents però focalitzades en un mateix lloc i en èpoques diferents però al capdavall mostrant un país que la majoria de les persones desconeix i del qual es creen  idees tergiversades.

El llibre d’Elvira recrea l’Algèria quan hi vivien els valencians que anaren a Alger buscant una vida millor. La buscaren i la trobaren. I no n'eren pocs, eren moltes families les que deixaren tot per refer la seua vida. Espanya estava en postguerra i hi havia pocs mitjos per sobreviure. Per altra banda l’Algèria francesa era moderna. L'Algeria francesa els va rebre amb una mentalitat oberta. I quan aquells joves, xics i xiques, tornaven de tant en tant al seu poble, destacaven per avançats i progressistes, tenien idees més modernes comparant-les amb les idees tancades que existien en els pobles on havien nascut.

A la novel·la  també s’hi veu la vida dels àrabs envaïts pels francesos i la dels francesos que es convertiren en “Pieds Noirs” en ser expulsats del país. Aquella data va ser històrica. Va ser el 5 de juliol de 1962 quan França va reconèixer la independència d’Algèria i va suposar l’expulsió d’un milió de colons europeus, així com també van haver d’eixir minories ètniques religioses com els jueus. Jo tenia un amic, Guy, malauradament va morir fa uns anys i francès nascut a Algèria, que en sabia molt del tema. Guy va ser expulsat de França i considerat un Pied Noir. Gràcies a la novel·la d'Elvira Cambrils “A la platja de Camús” he pogut reviure les fructíferes xerrades amb Guy quan estava preparant la novel.la “Entre dos mons”. I m’ha alegrat recordar-lo emocionat parlant del seu estimat país on va néixer i que considerava propi.

Guy, que tenia avantpassats valencians com els personatges de  “A la platja de Camús”, em transportà a l’Algèria del passat. Guy m’explicà aspectes familiars com el que son pare era cantant aficionat, em contà sobre una Verge a la que anaven musulmans i cristians tots junts a resar... em contà sobre la riquesa del país en petroli i  gas... i sobre la història. 

I  la part que més l'emocionava i en la que sempre acabava amb llàgrimes als ulls era la de la guerra. Quan arribà la guerra a Algeria Guy tenia uns 20 anys i es va veure obligat a lluitar i anar en contra d’alguns que fins el moment eren amics. Així són totes les guerres i així va ser la guerra de la independència algeriana que acabà l’any 1962, una guerra  que tan bé mostra Elvira en la novel·la. Molt del que em contava Guy ho he vist escrit en " A la platja de Camús". I destaque entre tot, les idees contraposades dels que hi vivien: “estem a casa però sabem que també es casa seua”. Com deia Guy, no sempre se n’adonaven que els algerians, amos de la terra, estaven vivint com a ciutadans de segona,  però era així i algun dia havia d’esclatar la guerra.

I quan va arribar el final del conflicte, els valencians i els francesos considerats invasors, van haver d’exiliar-se de nou. Per als valencians era un segon exili. I van tindre que fer vida en ciutats que els miraven amb recel. Van tindre que començar de nou amb la càrrega de la vida viscuda a Algèria a les esquenes.

En la novel.la hi ha molta investigació, es nota. Hi ha estidi previ dels llibres de Camús, de cançons franceses, de la vida dels valencians en aquelles terres... I altre detall interessant és que l’autora diu que ha escrit sobre d'Alger sense conèixer la ciutat però, jo que si la conec, puc dir que ho ha fet bé perquè amb el seu relat ens hi trasllada. De la mateixa manera que ens trasllada a Perpinyà o Narbona, ciutat que m'agrada molt i trobe acollidora amb el seu canal de Robine, un preciós pont de flors i el mercat les Halles, que també anomena en la novel·la. 

I és que, viatjar maleta en mà  és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.

Emprant un llenguatge curat i bonic i saltant en diferents èpoques on va deixant parlar a diferents personatges, Elvira ens mostra estes vides del passat junt a uns nous protagonistes del present, alguns hereus d’aquella vida i altres desitjosos de conèixer-la. I també va mostrant temes que preocupaven aleshores i a hores d’ara preocupen. Parla del tema de la territorialitat tan en boga últimament així com del tema de les venjances i de com tirar endavant les relacions humanes que es deriven front a tant de conflicte. Però per damunt de tot, està l’amor com un tema fonamental, junt a la idea d’optar per la concòrdia per a conviure, com deia Camús, un Pied Noir que fins l’últim moment va lluitar per eixa convivència. Camús és un protagonista més de la novel·la.

Rellegint el que he escrit pense que tal volta la ressenya ha quedat molt personal i siga subjectiva. Segurament és cert, però hi queda, és el que “ A la platja de Camús” m’ha inspirat. És el que en pense i vull contar.  Espere que estes apreciacions personals no importen per motivar a llegir este interessant llibre del que m’ha agradat tot: el que conta i com ho conta. És important conèixer el que passa o ha passat pel món i també és important saber part de la nostra història i Elvira ho fa traient a la llum la vida d’alguns valencians que durant molts anys foren feliços en terres algerianes.

Ara sé que a Elvira i a mi ens uneix a més a més del plaer d’escriure i de viatjar,  la visió de la vida. Totes dues pensem "fermament" que el món s’ha de veure amb ulls de tolerància i  respecte, i amb el cor obert front a la diversitat.

FOTOS i MÚSICA de NORD DE NORUEGA

Una meravella. Paisatges de naturalesa i nits blanques...ciutats d'ambient gelat...El nord de Noruega és especial. 

Música: 

Loki Annbjorj Lien

DESCOBRINT EL NORD DE NORUEGA

Paisatges de muntanya i d’aigua... illes i carreteres que les uneixen...ciutats especials... rens que són els amos de la carretera i l’espectacle de les nits blanques on mai es nit fosca.

Aquell any volíem fresqueta... i que millor que anar al nord de Noruega?

Temps enrere havia estat a Noruega en un circuit per Escandinava  i coneixia un poc del país, però aleshores em vaig quedar amb gana de més. És que Noruega s’ho mereix. Així que aquell any tocava retornar al país de les nits blanques i dels fiords esperant trobar-ne alltres tan bonics com el que ja coneixia: el fiord Hardanger. 

Agafàrem primer un  vol cap a Copenhage, i després altre cap a Oslo. Amb totes les hores de vol i transbords, arribàrem, per fi, al país des d’on anàvem a encetar una ruta cap al punt més septentrional d’Europa.

I en el camí Cap al nord passàrem per cascades, rius i fiords que encara recorde passats els  anys perquè hi ha imatges difícils d’oblidar. Els rens manen per la zona i se’ls podríem trobar en qualsevol lloc pasturant i també enmig de la carretera.

Recorde que de camí veiérem la vivenda típica lapona, feta amb fusta i revestida amb les pells d’animals que ells mateix cacen. Veure salmons assecar al sol també era una escena habitual per esta zona. I és que hi ha molt, de salmón. Que bo està! Paràrem al museu rupestre ALTA que  representen la vida que portaven els avantpassats, demostrant la presencia humana per estes latituds entre 4200 al 500 a de crist.

Per anar a l’illa de Mageroya, s’ha de passar un túnel de 7 quilometres que va per davall de l’aigua. Tota una exèriència! i un agran obra d'enginyeria! Pensar que tal volta hi havia un vaixell per damunt nosaltres! Al traspassar-lo s’havia de pagar un peatge d’entrada a l’illa del Cap nord. En eixir del túnel el  paisatge era muntanyós i pelat, solament una xicoteta verdor cobria el terra.

I per fi arribarem al desitjat Cap Nord, on presenciarem l’espectable de la nit blanca, eren les 10 de la nit i els sol s’amagà. A les dues hores tornà a eixir. Recorde que en el moment de màxima obscuritat s’hi podia llegir perfectament un paper escrit.

Per a baixar cap al sud vàrem agafar el vaixell Hurtigrute des del port de Hammerfest. Per arribar al port de nou travessàrem carreteres en les que havíem de parar per a que els rens creuaren. Tot és un espectacle, el paisatge, els animals solts, le muntanyes, els pont unint illes…una meravella natural i també arquitectònica per afavorir la vida de la gent.

El trajecte amb el vaixell Hurtigurute és un goig. El Hurtigrute és el vaixell que fa recorregut habitual entre illes, com si fóra l’autobús de línia regular, S'hi poden passar dies o simplement passar hores per anar d’una illa a l’altra. Que bonic contemplar el paisatge des del mar!

Amb el Hurtigrute anàrem a les illes Vesteralen visitant ciutat com Hartstad on hi havia un bon ambient juvenil.  I també  paràrem  a Tromso. Quina ciutat més bonica! És ciutat universitària, ciutat de colors i llum, on cases modernes conviuen amb les antigues de fusta que s’hi conserven. M’agradà. Recorde que em va sorprendre la confiança general que s’hi tenia amb el turista, i és que compràvem tiquets d’entrada als recintes per a visitar però poques vegades el demanaven  a l’entrada. També em sorprengué veure gent vestida a la manera tradicional, que és  sinònim d’elegància.

Foto catedral

Paràrem a Harstad a l’illa de Hinoya i després  anàrem a Andana, una de les ciutat més grans de Vesteralen. Mai oblidaré l’excursió a l’illa de Bleik per observar aus de diferents especies. Em vaig prendre fins i tot una pastilla del mareig i aixó que mai m’ha fet falta. Però este vaixell menudet era diferent i ja de bestreta ens digueren que anava   a moure’s molt i fins i tot ens aprovisionaren d’impermeables perquè la remullada era segura. Mai ho oblidaré.

Després d’haver estat a les illes Vesteralen anàrem cal a les illes de Lofoten amb ferry.  I en esta illa hi havia un canvi de paisatge sorprenent. Ara hi havia muntanyes altes, i trepitjàrem per les seues platges. El poble de Reine em va agradar molt.

Després agafàrem un vaixell que ens portà a Bodo ja en el continent.

Anavem cap al Cercle Polar Àrtic. 

De camí veiérem unes corrents d’aigua que son com sanefes que decoren l’aigua en certs moments del dia. Són regals que dóna la natura.

El paisatge ja no era tan espectacular com a les illes i s’assemblava més al d’Espanya. Tanmateix, si es vol veure paisatge espectacular i bonic només cal fer una caminada per buscar-lo. Nosaltres anàrem a la glacera Svartisen  i és una experiència única, pel cami i per l’espectacle que trobes en arribar. 

Veure glaceres, fiords... boscos...cascades és el que és habitual en Noruega. Els amants de la naturalesa no poden deixar de visitar el seu nord. 

Després d’un tram llarg per carretera arribàrem a Trondheim on donà temps a fer una passejada solament i així va concloure este fabulós viatge.

REFLEXIONS POSTERIORS,  NORUEGA, estiu 1999

EL QUE HI HA AL BLOG de NORUEGA 

CAP NORD
HARDANGER: el fiord
DE TROMSO amb el HURTIGRUTE
Illes VESTERALEN i ILLES LOFOTEN
SVARTISEN: la glacera
BAIXANT CAP A TRONDHEIM

NORUEGA: Circuit fotogràfic per ESCANDINAVIA