RESSENYA de cine: TAMBIEN LA LLUVIA

TAMBIEN LA LLUVIA

Iciar Bollain

Quina pel•lícula més bonica! Una pel•lícula, amb tocs politics ambientada en Bolívia perfecta per conscienciar de la realitat social i també per saber sobre la història present i la del passat!. Tambien la lluvia va representar als oscar de Holiwood i encara que no va guanyar hi queda la nominació que ja és un fet important. Està molt ben interpretada per actors espanyols, mexicans i bolivians i estos últims no eren professionals. I és que en la vida real Daniel, qui fa de líder indígena, era llanterner  amb aspiracions de ser director de cine, havia fet alguns curts i s’hi dedicava de manera altruista a impartir xerrades als joves del  barri per a que no caigueren en la delinqüència i en la droga. Té un rostre perfecte per al papers que borda, i ho dic en plural perquè en són dos paral•lels: el que mostra la realitat i el de la ficció representant el segle XV.

El guió de Paul Laverty està ben fet, es nota que és un gran professional que sap fer el seu treball, per alguna cosa és el guionista habitual de Kean Loach. Este geni de la trama ha fet en esta ocasió un plantejament original perquè mostra una pel•lícula dins d’altra pel•lícula. Són dues històries, dues realitats on es mesclen el dia a dia dels actors que van a fer la pel•lícula sobre el viatge de Colon al nou món per portar endavant el domini de la població indígena, i en arribar es troben la població sencera de Cochabamba manifestant-se per una causa justa, són les protestes entre febrer i març del 2000 per la privatització de l’empresa de l’aigua, donat que el cost de l’aigua va pujar fins un 300 % .

Tot comença quan un cineasta, Sebastià, que és l’actor mexicà Gael Garcia Bernal, arriba a Cochabamba acompanyat dels actors i l’equip de filmació. Està tot preparat per a fer la pel•lícula que se centra en l’acció de Fray Bartolomé de las Casas que està angoixat  pel tractament que veu s’està fent sobre els indígenes als quals va dedicar tota la seua vida. A Sebastià l’acompanya el productor de la pel•lícula, Costa, interpretat magistralment per Luis Tosar, que ha elegit el país per estalviar costos, donat que Bolivia és el més pobre d’Amèrica de sud, així pot aconseguir extres que treballen moltes hores per pocs diners. Esta contradicció ja és el punt de partida, la pel•lícula que vol fer pretén mostrar les injustícies que feren els espanyols en arribar amb Colon, i ell en l’actualitat pretén fer el mateix pagant sous irrisoris als habitants del poble pel treball d’extra que van a fer. A més a més dels figurants, d’entre la població indígena ha d’escollir al protagonista. El director tria a Daniel, que ha de fer el paper de líder revelant-se contra els colonitzadors espanyols i alhora líder de les manifestacions contra els impostos sobre l’aigua de l’actualitat.

El que més destaque és l’evolució personal d’alguns personatges, especialment la del productor Costa, que arriba amb una idea i acaba amb altra ben diferent a la primera. Al principi només vol guanyar diners, després és el que menys importa perquè entén la situació del poble bolivià i decideix ajudar-los malgrat que estos han impedit que la pel•lícula s’acabara i la qual cosa suposa una pèrdua de diners. Al respecte hi ha una discussió dialèctica entre Costa i Sebastià molt ben treballada i reveladora. 

Passat i present, submissió, protestes, ficció i realitat, Tambien la lluvia és tot un conglomerat molt ben dirigit i fet. Amb un tractament especialment sensible cap a la gent que ho necessita, cap als més malparats, la pel•lícula mostra en tot moment paral•lelismes que fan reflexionar al voltant de l’explotació dels anys de Colon i dels temps moderns, la dels rics sobre els pobres, sempre igual.

M’agrada el treball de la directora ( qualsevol treball)  perquè sap tractar els temes socials amb empatia, a més a més ella és actriu i sap molt bé què ha de demanar als actors que treballen per a ella, entén els actors i eixa sintonia es nota en els resultats. El bon clima propicia bon treball i així eixen escenes ben fetes encara que cruels com la d’uns gossos que volen menjar-se uns bebes, o converses directes i clares entre els actors sobre què vàrem fer els nostres avantpassats en arribar a Amèrica als segle XV i sobre com afrontem els problemes actuals. També valore la dificultat que es dedueix de treballar amb tants extres, segons contava Iciar en una entrevista, en ocasions s’ajuntaren més d’un centenar. 

La pel•lícula aporta un toc d’esperança, amb allò de la unió fa la força, les persones de Cochabamba s’uneixen per lluitar contra una gran injustícia, són exemple de resistència i valentia.