FOTOS i MÚSICA D'AIN a CASTELLÓ

Un menut i encisador poble...amb sabor d'antiguitat...

FOTOS i MÚSICA del MUSEU SEGRELLES a ALBAIDA(VALÈNCIA)

 

Sense cap dubte, Segrelles fou un gran artista albaidí...al seu museu podem apreciar el seu art...aneu-hi...

GUADALAJARA: BRIHUEGA i TRIJUEQUE, un poc de l’Alcàrria

Visite un poc de l’Alcàrria, a més del passeig per Brihuega també vaig a un mirador proper, en Trijuelque, anomenat el balcó de l’Alcàrria.

BRIHUEGA

BRIHUEGA és un poble relativament gran comparant-lo amb la resta que l’envolta, té uns 3000 habitants. La producció de la lavanda li ha donat fama i hui en dia se'l coneix arreu d’Espanya.

El llibre de Camilo José Cela, que vaig llegir fa poc, “Viaje a la Alcarria”, també ha donat visibilitat a esta població que forma part d’una de les províncies més despoblades. Recorde que la descripció de Brihuega  em va fer ganes de visitar el poble i estic segura que no sóc l’única persona. Els habitants han de sentir agraïment per l’escriptor i de fet en distintes parts del poble hi ha referències al llibre i també una placa indica el lloc on Cela, s’hi va quedar durant els dos viatges.

Mirant un plànol veig que Brihuega té molt de patrimoni, però ja sé de bestreta que no veuré quasi res. Té un conjunt monumental que en 1973 fou declarat conjunt monumental històric artístic, que no és poc. És un viatge organitzat i el temps que li dediquem en cada lloc el dictamina el guia que ens acompanya. I malauradament el guia que tenim  sap que estem en Brihuega perquè ho ha llegit en el cartell de l’entrada. Ni sap que hi ha per a visitar  ni s’ha interessat en saber-ho. Encara que prefereisc viatjar al meu aire, no estic en contra dels viatges organitzats, només dels desorganitzats que tenen un guia incompetent.

Amb l’arribada d’Alfons VI i la donació de la població a l’arquebisbat de Toledo  es tornà important per l’agricultura i pel comerç. Donat que estava en un lloc de  creuament de camins. Trobem restos de muralla del segle XII, com la de Porta de la cadena, per on entrem al casc històric. És una de les cinc que hi havia per entrar al recinte emmurallat.

En els orígens, el que veiem, era un arc de mig punt rematat amb merlets, dels quals en queden uns pocs. Té unes plaques commemoratives de l’assalt a Brihuega per les tropes de Felip V l’any 1710, durant la guerra de Successió. Damunt les plaques hi ha un menut nínxol amb la imatge de la Inmaculada perquè fou un 8 de desembre, el dia de la seua festivitat,  quan els borbons atacaren la vila.

Fem un passeig precipitat i un poc sense saber molt bé on anem. En un principi ens dirigim cap a la plaça major. De lluny veiem una torre, la de San Felipe, església que trobem caminant uns metres més avant. La torre és octogonal i no està completament unida al temple. S’hi construí aprofitant una de les torrasses de la muralla.

Arribem a la plaça i l’església de San Felipe que fou construïda al segle XIII en estil romànic. Destaca la portada romànica situada entre dos grans contraforts i coronada per tres rosasses.

Està oberta i entrem. Hi ha tres naus, la central més alta, separades entre si per cinc arcs recolzats per grosses  columnes i capitells florals. Conserva, de l’antic edifici, dos piles d’aigua beneïda i una pila baptismal. S’ha restaurat i reformat en diverses ocasions.

Seguim per l’Avinguda de la Constitució,  mirant els indicadors per anar al Cosso, la plaça principal. La festa dels bous està molt arrelada en tota la província. Veig un toril  obert, que es tanca quan solten els bous durant la festa.

De lluny veiem el convent de las Jeronimas de San Idelfonso que data del segle XVI. L’únic que s’hi conserva és la façana de l’església. Successives guerres feren malbé l’edifici. Durant la guerra civil fou quan patí més desperfectes. Per sort les monges  foren desallotjades abans. Quan tornaren ja no s’hi podia viure. Quedà abandonat i a poc a poc s’anà deteriorant. Fins que l’any 2006 es comprà l’edifici i després de rehabilitar-lo s’utilitza per a diversos actes.

El guia no sap guiar-nos. Sort que hi ha moltes indicacions...  És un incompetent. Arribem al Cosso, denominació que data del segle XVI. Ja he fet referència al gust per la festa dels bous. Hi ha qui diu que el nom de la plaça és per eixa raó, perquè era on s’hi celebraven la festa taurina abans de construir la plaça de bous. Però també hi ha qui diu que no és així, que la paraula Coso ve de ”zoco”és a dir,  soc  o mercat. En la plaça Major estaven la majoria dels comerços i a partir del segle XVIII les principals pensions i hostatgeries.

Hi està l’ajuntament reformat i alçat en 1975 sobre l’edifici dels segle XVIII.

També està la presó municipal coneguda com la Real Cárcel de Carlos III que fou emprada com escola, acadèmia de música, biblioteca i ara que acull l’oficina d’informació i turisme.

Enfront estan les coves àrabs. Les coves són grutes al subsòl que s’han utilitzat tradicionalment per a la conservació dels aliments com oli, vi o aiguardent.

També hi ha dos monumentals fonts que donen pas al carrer major, que foren manades construir per Carlos III en agraïment a la localitat pel seu comportament durant la guerra de successió.

Amb tant de cotxe la plaça perd encant… De tot, em quede amb les cases sota porxos…típiques castellanes…

Eixim de la plaça…Decidim deambular, no portem planol, no sabem per on anem. Primer pugem unes escales perquè de lluny veiem uns carreronets…

I trobem les ruïnes de san Juan. L’església tingué l’origen al segle XII. Tenia una torre quadrada de 12 metres. A principis del segle XX deixà de ser parròquia la qual cosa provocà l’abandó i deteriorament. La guerra civil acabà de destrossar-la. En la dècada de 1960 caigué definitivament i provocà un desastre amb víctimes. Com es pot arribar a eixe extrem?  El patrimoni és historia, és important perquè és el passat.

També veiem l’església de san Simon, de la qual hi ha qui diu que es va construir entre el segle XIII i XIV sobre una mesquita. És menuda i totalment mudèjar. Va estar  amagada durant  més d’un segle per les construccions particulars del voltant i es convertí en vivenda. Tornà a descobrir-se en l’any 2004 quan caigué l’edifici que amagava l’àbsida. Els restos són visibles des el carrer Major. Busquen l’entrada per si està obert.  Res. Tancada

Seguim caminat. Una casa em crida l’atenció: és la casona de los Gómez, una casa renaixentista nobiliària del segle XVIII amb escuts en la façana als costats de la balconada. És de propietat privada.

Mirem el rellotge. Que tard! Massa poc temps per a tanta cosa que veure.. Hem d’anar de tornada cap a la Porta de la cadena.I de camí passem pel carrer Atienza on està la  Font de les dotze canelles, la font més gran de totes les de Brihuega. Serveix de suport al safareig municipal, on hi ha dotze canelles més. Durant la guerra civil quedà destruïda i en 1940 fou reconstruïda.

Passem per la  plazuela del herrero. Seguim pel carrer Cadena i ja tenim davant la porta de la muralla que hem traspassat a l’inici. Ja no hi ha temps per a més...llàstima... No m’he equivocat quan he dit que de Brihuega veiem poc. Sé que m’ha faltat per veure més de la  meitat del patrimoni: llenços de muralla que queden en peu amb les portes d’entrada, algunes importants esglésies o convents, la real fàbrica de paños, la plaça de bous, el castell... Però me’n vaig amb l’esperança de que algun dia tornaré. A Brihuega arriba molt de turisme en juliol quan la lavanda està en plena floració. Amb lavanda es fa de tot. Aixi que tornar algun juliol estaria molt bé.

Només entrant a alguna botiga comprovem la importància de la lavanda a  Brihuega, n'hi ha moltes dedicades a la venta del producte.

TRIJUEQUE

A 15 quilòmetres de Brihuega hi ha un poble d’uns 1500 habitants repartit per tot el terme, on fem parada perquè té un bonic mirador a l’Alcarria, és TRIJUEQUE , que fou declarada vila pel rei Fernando I, el marit d’Isabel la catòlica,  en 1503. 

I sorprèn…primer perquè acaben de ser les festes i encara hi queden els  torils per a delimitar el carrers… Els “encierros” pel camp són part important de la festa a més d’espectacles tauris,  berbenes...

I els torils  continuen en la plaça major convertida en plaça de bous. EStà plena d'arena. Uns operaris estan llevant l’arena d’alber per a deixar-la com és normalment.

Dos edificis grans criden l’atenció.

Un és l’edifici de l’ajuntament que data de 1560, i fou construït per acollir el Consell després de ser nomenada vila. A la façana hi ha els escuts dels propietaris tallats en pedra. En la guerra civil fou destruït i restaurat posteriorment.

I l’altre edifici que sembla important és el Real Parador de carruatges del segle XVIII, lloc en el  que s’ambientava la comèdia “Una noche en Trijueque”,  una obra en un acte i en vers, representada per primera vegada en Madrid en 1853.

… i  les cases amb porxades mantenen l’essència del poble…

En no res estem en la balconada a l’Alcàrria. Un gran mirador amb una fabulosa vista panoràmica on el capvespre és espectacular.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

RESSENYA LITERÀRIA: ISABEL la reina, d' Ángeles de Irrisari

 

ISABEL, la reina

Ángeles de Irrisari

Hui us mostre una novel·la sobre Isabel, la reina, la Catòlica, escrita per Ángeles de Irrisari, una novel·la interessant i singular per la manera com explica la vida de la reina espanyola, des que naix en Madrigal de la Altas torres fins que  mor Medina del Campo. El llibre, molt ben documentat,  mostra la vida i els problemes abans del regnat i durant el regnat, les ambicions, els moments durs o feliços, que de tot va haver en la vida de la reina.

Isabel fou una de les figures més poderoses en el seu temps, una reina que arribà al regnat sota unes circumstancies complexes, que ja sobirana va estendre els dominis primer conquistant Granada i després propiciant que es buscara per terrenys desconeguts, una dona que imposà la seua veu. Irirrisari ens mostra a la reina i també la dona que hi ha darrere, la que sent, la que es mare, la humana.

L’autora entrellaça la història real de la sobirana i propietària dels regnes, Isabel, amb dos històries fictícies que representen a dones de diferent classe social i posició: Leonor i Juana són dos germanes bessones de l’alta societat i Maria és una jove òrfena i mig bruixa que pertany a la classe més humil. Les quatre joves protagonistes estan unides per haver nascut  el mateix dia i a la mateixa hora, sota una lluna roja, concretament  el 22 d’abril de 1451. I eixe fet les uneix de per vida i malgrat la diferencia social, l’autora se les enginya per fer-les coincidir en diferents esdeveniments importants de la vida de la monarca. I les quatre joves són diferents i adopten decisions valentes segons circumstàncies.

Així explicant les vides de les tres parts mostra el conjunt de l’època que envoltà a la reina d’Espanya que fou tan important per al devenir històric. Crec que això te gran mèrit. També el fet de mostrar la part humana de la reina, la dona valenta, l’autora mostra es defectes i virtuts igualant-la amb les altres joves. I com no? és meritori i singular el fet com està escrit, emprant un lèxic arcaic simulant textos del segle XV, que siga dit de pas, dona veracitat a la narració.

El relat enganxa, però s’ha de ser conscient que són moltes fulles i que de vegades cau en repeticions però este fet no és censurable perquè en ocasions resulten necessàries quan s’arrossega tant de text per davant.

Pense que és un gran treball, tan de documentació com de creació i coordinació d personatges. No és fàcil tenint en compte que són tres llibres, que fa poc s’ha convertit en un solament. Jo he llegit la versió separada de l’any 2001, Las hijas de la media luna. Vol. I. El tiempo de la siembra. Vol. II. El sabor de las cerezas. Vol. III, però ara s’ha editat tot junt en un volum de 800 pàgines.

Puc imaginar el treballa continuat i la tenacitat de l’autora per portar endavant el llibre en el que hi ha tantes vides i fets. Puc imaginar la seua diversió inventant les altres dos històries complementàries i alhora el maldecap per entrellaçar les vides inventades amb la vida real d’Isabel. Imagine la gran satisfacció en enllestir els llibres, el descans, l’ànsia per saber si després de tantes hores de treball i d’inventiva a més a més emprant un llenguatge poc usual, agradarà al lector.

Doncs, si, al meu parer el llibre està molt bé. s’ha de llegir amb paciència, assaborint el que passa, sent conscient que és un llibre llarg en el qual passa molta cosa. Tal volta hi haurà qui diga que l’autora precipita les vides i el final en alguns personatges, dels inventats…perquè la vida i el final d’Isabel està documentat...tal volta algú diga que no li agrada llegir en castellà antic o que repeteix massa...però el conjunt total s’ha de valorar.

S’ha de valorar  el fet  que explique tants universos diferents, tantes vides de l’Edat Mitja i la mestria barrejant els fets i personatges inventats amb els reals. I s’han de  valorar els tocs d’humor, que hi ha uns quants i que a mi m’han tret de tant en tant somriures.

El llibre me’l vaig començar a llegir quan tenia idea de visitar Valladolid i els voltants fent una ruta d’Isabel la Catòlica, i vaig enllestir la trilogia a les setmanes de tornar, per la qual cosa al plaer de la lectura, he afegit el goig de saber més sobre escenaris. Ecenaris com Madrigal de la Altas Torres, on nasqué Isabel, Arevalo, on visqué, Medina del Campo on va testar i morir... Això nomenat els llocs essencials però també el llibre mostra llocs de Valladolid on es casà... Tordesillas on firmà el tractat tant important, o nomena Granada on la reina esta soterrada, lloc on vaig estar fa anys

Si t’agrada la història, esta trilogia t’enganxarà. Si no t’interessa massa pots parar més l’atenció en les vides de les bessones manques o la de Maria la bruixa, que fan gaudir de bones estones amb les seues vides plenes de situacions rocambolesques.

En tot cas llegir sempre ompli, fins i tot si el llibre no resulta el que s’esperava serveix per fer critica i fiançar en què o no t’agrada. A mi m’agraden els llibre que tracten vides de dones. Ara que he indagant en la biografia de l’autora sé que és escriptora sobre dones. Les dones tenen molt a dir perquè són protagonistes invisibles de tantes i tantes històries que falten per contar....vides interessants, vides de dificultats, o d’esforç, de marginació o de felicitat... que de tot hi haurà...vides que no s’ha de deixar de costat i que s’han de deixar escrites per a la posteritat.

 

IBI (ALACANT): El Museu de la Biodiversitat

Un museu amb una clara finalitat: sensibilitzar i conscienciar sobre la importància d’adoptar mesures responsables i de respecte front al medi ambient i aconseguir un món més sostenible i millor conservat.

Hui estic en Ibi amb els companys de classe de La Nau Gran, universitat d’Ontinyent, i el professor de cultura científica, José Cantó, que està impartint-nos el mòdul amb el que finalitzarem el curs. I és que hui la classe la rebrem a un museu, una de les millors maneres d’aprendre, fent observació directa, no llegint papers ni a traves d’imatges en pantalla.

Es tracta del museu de la biodiversitat d’Ibi, que fa poc va fer els vint anys de la inauguració, concretament va obrir les portes el 30 de setembre de 2004. Es creà amb la intenció de sensibilitzar i conscienciar les persones a que adopten conductes responsables, de respecte al medi ambient i contribuir a la creació d’un mon més sostenible i millor conservat.

Arribem al poble d’Alacant famós pels joguets, un poble al que he anat moltes vegades concretament a AIJU, l’institut tecnològic del producte infantil i d’oci, i també he estat moltes vegades  a l’entranyable museu del joguet, que sempre que l’he visitat m’ha semblat preciós i ben organitzat, atractiu per al xiquets i xiquetes que miraven bocabadats els joguets que empraven els seu pares o iaios.  

El museu de la  biodiversitat està cèntric.

Entrem i pense que igualment els xiquets s’hi poden bocabadar en el que hi ha a l’interior de l'edifici, que ja té la seua història particular, perquè fou la fàbrica de joguets dels germans Payà, fundada en 1905. Es nota l’antiguitat en els rajols que trepitgem on encara hi ha restes d’oli de quan l’edifici era fàbrica. Per a no oblidar este passat, el museu ha volgut deixar una bàscula de l’empresa que emprava per a pesar.

Este museu és didàctic i atraient, amb els animals naturalitzats o racons especials, com el del naturalista, que recorda als viatgers exploradors que descobriren i estudiaren la fauna i flora des de l’antiguitat clàssica. També hi ha vitrines plenes d’animals curiosos i cridaneres làmines o quadres.

Al museu hi ha exposicions permanents i altres itinerants. Sala a sala observem diversitat de fauna i flora de diferents ecosistemes.

Un jove guia, molt expert, comença a explicar-nos amb passió tot el que hi ha al museu. Només per escoltar-lo val la pena la visita. Escoltem i ens empassem de coneixement i de conscienciació de maneres correctes d’actuar.

En primer lloc parem l’atenció en la sala dedicada a la biodiversitat amenaçada, tràfic il·legal d’espècies i espècies invasores. És una sala pintada de negre perquè és "negre" i dolent el que ens conta.

El guia ens fa saber que cap animal que veiem ha estat sacrificat per al museu, tot ha arribat per donacions a la universitat per part d’entitats estatals o internacionals que vetllen pels animals, i també hi ha altres elements i animals  exposats que  foren  confiscats  a les duanes. Ens explica com funciona el tràfic d’espècies, i ens adverteix dels greus problemes que està provocant la desaparició de milers d’espècies a causa del mercat negre internacional. Alhora que l’escoltem llegim els cartells que informen sobre la crueltat humana per caprici o per diners.

Els animals exposats posen els pèls de punta quan sabem com han arribat al museu. Com exemples està la pell d’os polar que arribà a l’aeroport enrotllada junt a altra, segurament per a fer-la servir d’estora. També estan les boes o els cocodrils, amb una preuada pell amb la que es confeccionen bolsos, sabates i tapets... quina barbaritat! O les caixes plenes d’insectes i aràcnids de diferents colors, grandàries i formes...hi ha una dent d’orca i el guia ens fa saber que l’orca no és de la família de les balenes, sinó dels dofíns. Ens adonem que teniem una idea preconcebuda equivocada.

Este xic és convincent, creu el que ens conta, transmet el que pensa. Me l’imagine fent explicacions a grups d’escolars i quant que aprendran els menuts sobre els animals,  grans com els ossos, cocodrils...

O  sobre els elefants, tan buscats per treure’ls els marfil...

...o sobre els animals menuts com papallones...

Veiem una cloïssa gegant...la més gran del món, que pot arribar a metre i mig,  pesar 300 quilograms i viure més decent anys...

...i un vespó asiàtic ...

Després passem a la sala dedicada a la biodiversitat mediterrània, on seguint la mateixa línia expositiva a través de vitrines, observem les espècies del nostre habitat. També en els cartells podem llegir informació. En trobem sobre els  pous de neu, construcció característica de les nostres muntanyes per a fabricar gel. També hi ha  elements característics en les feines de camps al mediterrani.

Els habitats  més característics són en els aiguamolls, el món mediterrani i les estepes cerealistes. Parem l’atenció en cada part: primer en els aiguamolls i zones costeres, amb vitrines on hi ha exemplars de cormorans, ànecs, o un gran flamenc...

La segona vitrina en la que parem l’atenció és el bosc on podem apreciar gran diversitat de flora...

...i fauna mediterrània: genetes, aus menudes diverses, falcons, mosteles o “comadrejas”, eriços...

L’àguila reial presideix la sala. Felix Rodriguez de la Fuente va fer molt a favor de la conservació d’esta espècie.

L’última vitrina que veiem en esta part, està dedicada a les estepes cerealistes: hi ha perdius, codornius...i dos  pulardes una femella i un enorme mascle...

El recorregut continua amb la part expositiva sobre insectes.

Després passem per la selva tropical iberoamericana on s’hi troba la major diversitat del planeta, cobrint un 6 per cent de la superfície terrestre.

També està la sala dedicada a la sabana africana un ecosistema molt ric,  important i representatiu a nivell mundial.

A més a més al museu hi ha exposicions temporals o itinerants.

I s’acaba el recorregut amb un espai dedicat al món micologic, el dels pebraços o bolets, rovellons o esclata-sangs... cada zona té la seua manera d’anomenar-los...Està en un racó que en estos moments trobem decorat per uns murals fets per escolars, uns murals preciosos...

Realment pense que el que fan és una tasca lloable, cal ressaltar de nou el fet que hi estan des de fa més de vint anys,  que des de la universitat d’Alacant, a través del centre Iberoamericà de la biodiversitat i l’ajuntament d’Ibi estan desenvolupant activitats culturals centrades en la conservació de la biodiversitat, el medi ambient i la divulgació científica. Cal dir-ho i repetir-ho per a que tothom conega el lloc que des de 2007 forma part de la xarxa de museus i col·leccions museístiques de la Generalitat Valenciana, la qual cosa li permet signar convenis de col·laboració amb importants entitats i poder enriquir el museu.

Si es va amb més temps es pot complementar el museu amb la visita al jardí botànic, nosaltres deixem esta part per a altra ocasió.

En resum, m’ha agradat molt la tasca divulgativa i científica que fan. M’agrada perquè és un museu viu, dinàmic i molt interessant. Em dona pesar que siga tan desconegut. La realitat, pense, que tanta fama per la industria del joguet a Ibi li fa desmerescuda ombra. I és injust. 

La nostra ha estat una visita completa en la que hem apres molt. Aixi dona gust rebre classe!

QUADERN DE VIATGE, IBI 9 de JUNY de 2025