LA TOSCANA: PISTOIA

Diuen que Pistoia és bonica i tranquil·la:  la tranquil·litat es veu. No hi ha cap turista. Així que crec que hem d’afegir el qualificatiu de desconeguda. Si és bonica o no. Ara ho comprovem.

Pistoia o Pistoya és, segons diuen, de les poblacions més boniques de la regió i està situada a meitat camí entre Lucca i Florència de la que només està a uns 30 quilometres. Un passeig per la ciutat que fou capital cultural en 2017, ens mostra les petjades del passat.

Iniciem el passeig en la plaça de san Francesco o plaça Mazzini com també se la coneix. Hi ens deixa el bus i iniciem el camí a peu. Presideix a plaça l’església  de San Francisco del segle XIII, construïda en estil sobri i rigorós, sobre un menut convent. Segons la tradició san Francisco d’Asis arribà a Pistoia el 1220.

Tot seguit parem davant de l’església de San Andrés Apòstol, del segle VIII i remodelada en el XII. Té una bonica façana amb la típica decoració de ratlles de marbre en colors, esta vegada verd i blanc, i arcades cegues amb fins capitells. És una decoració que ja ens resulta familiar després d’haver vist tantes esglésies i catedrals en la Toscana. En el passat el seu baptisteri era dels més importants de la zona. Observe la façana amb deteniment. Hi ha un element decoratiu un tant estrany, i és la incorporació del tres Reis Mags. Tal volta l’explicació és perquè  l’església estava en la via Franginea des de Roma cap a Roma. L’artista Pisano te molts treballs fets en esta església.

Seguim caminant. De nou em reafirme que no trobem ningú pel carrer. Després de tanta gent en Florència, Pisa o Lucca!. També és cert que no són hores…fem el passeig  després de dinar i fa calor…Anem per via del Carmine i via delle Pappecami. Parem l’atenció en una menudeta finestra en la façana d’una casa: és per on l’amo venia el gènere que produïa als camps fora de Pistoia. Passem pel jardí de la piazza del Carmine amb l’església homònima, un dels pocs exemples del barroc toscà.

A prop està l’antic hospital,  Ospedale del Ceppo, fundat al segle XIII, tingué paper fonamental en 1.349 amb l’arribada a Europa de la Pesta Negra que matà tanta gent.  En la façana  adornada de la loggia porticada està el friso horitzontal de terracota pintada obra dels escultors Benedetto Buglioni y Giovanni della Robbia, conegut com el Freggio Robbiano. És una meravella. Il·lustra les set escenes de la Misericòrdia: vestir al nuet, atendre al peregrí, assistir als mallats, visitar als presos, soterrar els morts, donar de beure a qui té set i menjar a qui té fam. Tot ho proporcionava este centre en l’Edat Mitjana i Moderna. No falta l’escut dels Medici en la façana, la destacada família florentina de banquers que aportaren governants a la ciutat de Florència des del segle XV, papes com Leon X, Clemente VII i Leon XI i altres càrrecs.  I és que en 1501quedà sota la responsabilitat d’altre hospital florentí. L’escut del la poderosa família el veiem per tot arreu en la Toscana.

No visitem l’interior, encara que si es pot fer visita guiada pels subterrani visitant  la sala d’anatomia de l’antiga Escuela Médica del Ceppo, el jardí del Ospedale; i el museu dei ferri chirurgici (dels utensilis quirúrgics). Enmig de la plaça, anomenada en la piazza Giovanni XXIII, està l’escultura anomenda la lluna en el pou, recordant el pou que hi havia en el passat.

En uns minuts estem en  la plaça de la catedral…

Impressiona. Que gran!. No hi ha cotxes transitant ni aparcats. Totes les gran places haurien de fer el mateix: prohibir aparcar i que passen vehicles. Els monuments s’engrandeixen estant  un espai tancat només per a vianants. I bocabada perquè hi són  els edificis mes importants, els religiosos i politics: la Catedral, el Baptisteri, el palau Vescovi, el palau dels Bisbes... No tan important, en un segon pla, veiem l’antiga església de Santa Maria Cavaliera i la torre medieval de Catilina al costaT del palau del govern.

Pas a pas. Parem davant de la catedral consagrada a san Zeno, bisbe a principis del segle IV, amb l’estàtua del sant acompanyada de san Jacobo, patró de la ciutat. Totes dues són de marbre i estan a la cúspide, la part alta de la façana. San Zeno fou el bisbe que aconseguí les relíquies que estaven en Santiago de Compostela, per a que la ciutat poguera honrar al seu patró. Originàriament fou un edifici romànic del segle XI que anà renovant-se segle rere segle amb la superposició d’altres estils. La façana romànica és del segle XIV, enllestida el 1505 quan Andrea dell Robbia creà la part central  de terracota decorada amb la Madona i el xiquet.

A la part Esquerra de la catedral està el Campanile iniciat el segle XIII, el campanar de 67 metres erigit sobre una torre llombarda a la que se li afegiren tres plantes. La cúspide és del segle XVI reconstruïda cada vegada que el terratrèmols castigaven la ciutat al final de l’edat mitjana. Són 200 escalons fins arribar dalt.

L’interior està dividit en tres naus subdividides per columnes, presbiteri i cripta. Hi ha frescos decorant les voltes i parets i pintures sobre fusta. De gran valor hi es conserva el gran crucifix de fusta de 1274 i un altar de plata fet pels millor orfebres que guarda les relíquies dels Sant.

Parem l’atenció en el  Baptisteri di san Giovanni in corte, de 40 metres d’altura i planta octogonal, que està dessacralitzat i actualment té finalitats culturals. Dissenyat per Andrea Pisano, l’edifici originàriament és del segle XIII, encara que el que veiem és una de les millors mostres de gòtic toscà, amb marbre blanc i verd bicromat alternat segons la tradició pisana. El portal principal està coronat per un timpan triangular complet amb una rosassa enmig.

Entrem. Dins, enmig, presideix la font baptismal octogonal decorada amb terracota destacant front a la senzillesa que l’envolta. La restauració de 1975 va traure a la llum la data de creació 1226 i el nom de l’escultor Lanfranco da Como.

A la dreta de la catedral està el palazzo del Vescovi, el palau dels bisbes el segle XI. Compta amb una loggia, o galeria exterior formada per arc sobre columnes amb sostre i oberta a un o més costats d’estil gòtic i restaurat en 1981. Era la residencia fortificada del bisbe de Pistoia que es convertí en mansió en el segle XII. Els bisbes hi visqueren durant huit segles. Amb el pas del temps, i segles els espais es quedaren menuts i amb l’arribada de temps convulsos, la Revolució francesa,  fou el mateix bisbe qui posà en venta l’edifici. A meitat del segle XIX l’edifici fou utilitzat com vivendes privades i botigues. Hui acull el museu de la catedral.

A la part Esquerra veiem el Palazzo del Podestà, o Palazzo Pretorio Cosntuit al segle XV fou la seu del tribunal de justícia. Com la  resta del conjunt arquitectònic de la plaça és d’estil gòtic però amb  una ampliació important en el segle XIX que va propiciar que perdera part de l’estil anterior. Es famós pel pati interior amb escuts d’armes des magistrats i escuts de famílies importants.

I completa la plaça  altre edifici important:  el Palazzo di Giano o del Comune, seu del govern de la ciutat des de 1294. És l’actual ajuntament. En 1348 es completà  quedant amb  les dimensions actuals i  en 1637 s’enllestí l’annex  que l’uneix amb la catedral.  L’escut d’armes dels Medici destaca en la façana.

Molt a prop, darrere del Baptisteri està la  Piazza della Sala una de les principals de Pistoia. Les primeres esglésies es construïren al voltant d’esta plaça. Enmig hi ha un pou de marbre anomenat “del Leoncino”, al voltant del qual se celebra el mercat de fruites i verdures des de fa segles.

És una zona on actualment hi ha moltes botigues històriques, i de delicadeses, pubs  i restaurants. Pistoia té més que visitar, nosaltres hem fet un tast del més important. Acabem la visita anant per un carrer cobert de cintes de colors. Pense que van bé per a donar ombra i que segurament formen part de la decoració de la festa que unes setmanes enrere, el passat 25 de juliol, Pistoia ha celebrat en honor al patró de la ciutat. És la festa de «la Giostra dell’Orso», una competició entre els quatre barris de la ciutat que té lloc en la plaça de la catedral amb característiques similars a la gran festa del Palio de Siena.

M'ha agradat Pistoia, i crec que efectivament és una ciutat desconeguda de la Toscana que val la pena visitar. De sobte veig un edifici que és una biblioteca: la biblioteca fabroniana. Per què serà que allà on vaig  trobe biblioteques? És una antiga església que no només s’ha reconvertit en una rica biblioteca històrica sinó que custodia llibres antics i únics, alguns qualificats d’estranys, un lloc d’estudi i conservació del patrimoni bibliogràfic. Si. Pistoia és una ciutat per descobrir que va bé per desconnectar de la massificació turística d’altres ciutats de la Toscana que reben milers de visitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

COGOLLUDO (GUADALAJARA)

Sabeu quin lema turístic tenen al poble? “Tu pueblo será bonito pero el nuestro es Cogolludo”. Original no?

Estem per la província de Guadalajara, anem pels pobles que configuren l’Espanya buida. En la ruta pels pobles negres hi ha molts. De camí a Valverde de los Arroyos n’hem vist alguns. Després de visitar Tamajón, parem en Cogolludo, dos pobles que se solen visitar quan es fa la ruta dels pobles negres. Ni Tamajón ni Cogolludo tenen arquitectura negra, tenen altres motius per ser visitats. Cogolludo, malgrat no arribar a 600 habitants, és una de les poblacions més monumentals de la província. 

Anem a visitar-lo. 

Primer, ens dirigim  a la plaça major i de camí passem per un parc, una font, unes escoles i un restaurant.

I en no res ja hi som. És la gran plaça. El rei Alfons VI cap a l’any 1100 concedí a Cogolludo el títol el vila. El diploma acreditatiu és la primera menció històrica del poble, que tingué de primers senyors als bisbes de Toledo, després fou propietat de l’ordre de Calatrava fins 1377, quan passà a mans de la família Mendoza. En 1435 passà a ser domini reial i en 1438 els Reis Catòlics concediren a Luis de la Cerda y Mendoza  el títol de duc de Medinacelli. Iniciant així el govern de la família fins l’extinció dels senyorius al segle XIX.

La plaça major imponent i  espaiosa és la típica castellana amb els porxos i columnes en les cases del segle XIX. Note un ambient més fresc que en altres pobles. Estem a més de 800 metres d’altitud. La plaça rep l’aire de la serra. També note més claredat, tal volta pel contrast amb l’arquitectura negra que he vist al llarg del matí.

El palau dels Medinacelli del segle XV destaca envoltat de les cases sota porxades. Atrau la mirada. És impressionant. Sembla que estic en Itàlia! Cert. La façana encoixinada em recorda alguns palaus vistos en la Toscana no fa molt. I buscant informació sobre el palau he llegit que està considerat el primer palau renaixentista d’Europa construït fora d’Itàlia i fet a l’estil florentí. La cort dels Mendoza-Medinacelli, dels qui diré algunes notes després,  volien fer-se de notar i ho aconseguiren. Era pretenciós: Cogolludo com si fos Florència. La intenció era crear un centre ideològic de l’humanisme platònic que aleshores triomfava en Europa. Juana la loca i Felipe el hermoso passaren una nit al palau i Felipe quedà bocabadat.

Pare l’atenció en la portada plateresca i en l’escut ducal de la façana que apareix sovint com element decoratiu. El palau té dos pisos. No podem entrar a veure el pati ni la xemeneia mudèjar que queden com vestigis del passat. L’oficina d’informació i turisme organitza visites, però no ens va bé l’horari quan les fa.

A més del palau hi és l’ajuntament en un edifici del segle XVIII.

Enmig la plaça hi ha una gran font de 4 eixides. Està en el lloc perfecte per ser fotografiada amb el palau darrere

Des de la plaça eixen carrers i fem una passejada…

De lluny veiem el campanar de l’església de Santa Maria i cap allà anem…

Tirem per un carrer…sense saber per on anem…després per altre…és bo de tant en tant perdre’s, deambular sense rumb...

Caminen costera amunt i arribem a la Plazuela, uns metres més enllà veiem altra edificació religiosa.

És l’església renaixentista de san Pedro apòstol, construïda a mitjans del segle XVI sobre una església romànica anterior. Està tancada.

Davant té una font i una columna  amb una inscripció: és el rotllo atorgat pel rei Alfons VI cap a l’any 1100 quan concedí a Cogolludo el títol el vila, del qual he parlat abans. El monument fou reconstruït en l’any 2009.

L’església de Santa Maria està molt a prop, des d’un punt en concret s’hi veiem els dos campanars.

Cal pujar molt més. Deixem enrere l’església de san Pedro i seguim cap amunt…

I pujar escales…L’església de Santa Maria és construí en varies etapes entre 1545 i 1609.

Estem en la part més alta a uns 890 metres sobre el nivell del mar. Li donem la volta a l’església. És gran.

En la façana que trobem només pujar les escales, entre dos contraforts, destaca l’arquitectura renaixentista. La portada principal del temple, entre dos columnes dòriques,  està precedida per l’atri amb escalinata i reixat anterior amb huit pilastres de pedra rematades per les típiques boles renaixentistes. Dalt la portada està la imatge de Santa Maria amb el xiquet. Dins hi ha un llenç del pintor tenebriste José Ribera, conegut com El Españoleto. El quadre representa a crist en la creu i se'l coneix com el “capon de palacio" perquè fou el regal dels ducs en substitució de l’habitual capon que solien donar en nadal. L’obra es va fer famosa en la dècada dels vuitanta del segle passat perquè en 1986 uns delinquents dirigits per un expert la robaren. La trobaren huit mesos  despres en una furgoneta. La policia sabia qui era el culpable.  Fou una devolució pactada pel govern, la devolució a canvi de la rebaixa de la pena. M’haguera agradat poder veure l’obra.

En la façana situada a l’oest està el conjunt renaixentista més complet. Està rematada amb un frontó triangular.

La torre del campanar crida l’atenció. Està adossada a un lateral i dividida en quatre cossos que van fent-se e mes xicotets segons s’ascendeix. A la part superior estan les campanes, tres actualment. Acaba amb un capitell de fusta cobert de pissarra i plom. I tot coronat per una creu sobre una bola amb penell.

Al mateix costat de l’església està el que queda del castell. Fou construït al segle XI sobre altra construcció musulmana anterior. En el segle XII Alfonso VIII l’entregà a l’ordre de Calatava que construí una muralla i va condicionar el castell. En el segle XIV fou de nou restaurat però al segle XIX de nou fou destruït. Actualment queda poc en peu. Realment.

Com estem en la part més elevada del poble, les vistes són espectaculars de l avall de Henares. I en primer pla  l’església de san Pedro, la que hem vist abans.

Ja toca baixar…em pare mirant racons o rètols del carrers tan il·lustratius... que boniques les caixetes o les teules  on posen plantes…

Quan viatge sóc curiosa, ho admet  i en este viatge m’he ajuntat amb gent que encara ho és més. A l’amiga Marisa li agrada visitar, allà on va, els cementeris. Perquè no? En el nostre deambular ja per la part baixa del poble, just, al final d’un carrer, el trobem. Entrem. Em resulta peculiar perquè no hi ha nínxols: els enterraments són en terra i a més són familiars. M’ha recordat el cementeri del meu poble quan jo era menudeta en el que encara quedaven persones soterrades en terra.

En la plaça major hem començat el passeig i és on l’acabem.

Fem una última mirada al poble i a 500m  veiem  l’ermita de la Soledad del segle XVI i d’arquitectura renaixentista. Cogolludo en té 4 més, d'ermites. Realment podem dir que Cogolludo és un poble molt monumental que bé mereix una visita, però aconselle que es concerten prèviament amb l’oficina d’informació i turisme per poder veure l’interior dels edificis.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

TAMAJÓN (GUADALAJARA)

La gran església que veiem ja des de la carretera és un reclam per parar...em pregunte a quina hora estarà oberta?

Tamajón és la porta d’entrada als pobles d’arquitectura negra, tanmateix no té res a veure amb les construccions que hem vist en Valverde de los Arroyos i en alguns pobles vora la carretera…Bo...cal especificar allò d'entrada o eixida...perquè tot és segons s'hi mire. En el meu cas Tamajón és la porta d’eixida perquè vinc del llogaret que representa el  màxim exponent de poble negre.

Des de la carretera crida l’atenció l’església de la Asunción. Que gran¡ Parem molt a prop i abans de fer un breu passeig pel poble comprovem si està oberta. L’edifici fou construït al segle XIII i al segle XVI es reformà seguint l’estil renaixentista. L'acces al temple es fa pel portic de la façana a traves d’una galeria porticada.

No hi ha sort. De nou el problema que ja vinc repetint. Tot està tancat. Pensem amb optimisme. Tal volta trobem algú que ens l’obriga, com en Valverde. Peguntarem a l’ajuntament  del poble.

A l’entrada del poble hi ha uns parcs. En un hi ha el que sembla un abeurador d’animals. Veig alguna menuda granota saltar.

Tamajon és menut, amb uns 150 habitants, només té 3 carrers que són llargs i molts amples: calle de Enmedio, calle de la Picota, i calle Nueva. I uns perpendiculars:  la travessia primera, la travessia segona, la travessia tercera i el carrer de la Encina. Ens enfilem per calle de Enmedio...

I passem per la plaça Major amb les porxades típiques castellanes. El poble cobrà rellevància comercial durant l’edat mitjana i tingué molts habitants. Durant el segle XIV Tamajon pertanyia a la família dels Mendoza i a meitat del segle XV adquirí el títol de Vila. Abans pertanyia a la terra d’Atienza. Els Mendoza contribuïren a desenvolupament del poble durant uns segles. La distribució urbanística que conserva data d’aquella època, del Renaixement. En un cens de 1528, tenia 868 habitants, més que Guadalajara que en tenia 737. A partir del segle XVII el nombre de veïns baixà quedant entre els 100 i 200 que són en l’actualitat. La plaça major és menuda, comparant-la amb els amples carrers.

A més de l’església destaca el palau del Mendoza, actualment seu de l’ajuntament, que està enfront de la plaça.

És construí amb pedra calcària a mitjans del segle XVI, durant el Renaixement. El palau, exemple d’arquitectura civil plateresca, va pertànyer a la família predominant fins el segle XIX. L’escut de la família s’hi conserva a la façana principal. Està obert i entrem. Només podem veure el pati.

Preguntem a una persona  local si algú ens podria obrir l’església i ens envien a casa del retor. Tanmateix  no hi ha sort. El retor no està, possiblement porta moltes parròquies alhora. Una vegada més, ens quedem amb les ganes de veure per dins un lloc d’interès.

En la mateixa època que el palau, també es construí un convent franciscà del qual només queden ruïnes. Seguim el passeig, observant les cases, algunes més antigues que altres... En el carrer Picota m’agrada un aspecte: la majoria de les cases tenen com un menut jardí davant, que aïlla la vivenda del carrer donant-li privacitat.

Anem mirant cap a la dreta i l’esquerra l’arquitectura popular de la zona. El passeig el fem tranquil·lament la qual cosa permet observar detalls...com els nius d’orenetes que hi ha en una casa o un gat que, en escoltar un soroll ha eixit al carrer a escodrinyar qui som els intrusos que hem vingut a alterar la pau i silenci a l’hora de dinar.

Al final del carrer hi ha una plaça gran amb un templet, que segurament serà punt de trobada que  faran servir per xerrades i xafardejos. M’aprope a una casa que té a les reixes de les finestres teules pintades. Recorde una vegada vaig veure una exposició similar en un pub de Salamanca. També pare l’atenció en altra casa que no sé si és un bar o vivenda  particular, perquè no deixa de ser peculiar...

I en el punt que hem començat el passeig l’acabem. Tamajón és una parada o tal volta punt d’inici per conèixer els voltants. En tot cas, la visita es fa prompte.

Cal esmentar abans de tancar l’escrit, la famosa pedreria de Tamajón de la que durant segles s’extreia  una pedra especial calcària, la pedra de Tamajón,  que va servir per a la construcció de molts edificis del poble però també de Guadalajara, per exemple la façana del Palau del Infantado. També la feren servir en  Alcalà de Henares o Madrid. Al poble van arribar a tenir-ne dotze pedreries. Era una pedra de molt bona qualitat que degut al contingut en ferro acaba adquirint tonalitat ataronjades que es poden veure en alguns edificis del poble.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024